oct. 082018
 

Només era qüestió de temps.  Al final, tot té conseqüències, encara que vulguem negar el verí de la serp.   Hem viscut dècades de condescendència amb el símbols, gestos i proclames franquistes, als camps de futbol o al carrer;  hem volgut girar els ulls a quaranta anys de repressió i crims;  hem permès que els prohoms de la dictadura visquessin impunes i que es fessin amb el control de totes les estructures de l’estat;  no hem tingut cap problema a respectar els torturadors i la seva impunitat;  hem fet que el dictador segueixi sent una mena de personatge històric que només passava per allà;  hem donat ales, al cap i a la fi, des de partits suposadament centristes, socialistes renegats i dretans mal dissimulats a una extrema dreta, sempre latent, que reclama el seu lloc, amb un missatge clar i perillós.

Ara fa un any, el bloc del 155 passejava pels carrers de Barcelona mostrant l’orgull del seu ultranacionalisme espanyol sense complexos.  Fa uns dies, era la policia repressora, de la mà d’alguns partits, la que es mostrava amb impunitat pels carrers, mentre els hereus de Franco demanen honors militars, religiosos i d’estat al dictador si ha de ser traslladat de la seva sepultura actual.  Ahir, i no crec en coincidències, VOX omplia Vistalegre en un acte d’exaltació feixista, desgranant un ideari tan constitucionalista i pacífic que parla de deportacions massives, d’anul·lació de les lleis contra la violència de gènere o de memòria històrica, de supressió de les autonomies, d’il·legalització de partits independentistes, sense restriccions…

Finalment sabem què hi havia darrere del bloc del 155.  El retorn de l’extrema dreta.  Un retorn protegit amb cura pel PP, des de la seva fundació, que ha rebut aire nou quan ha fet falta, de la mà de Ciutadans, que ha tingut el suport gairebé incondicional del PSOE, que ha teixit una xarxa social inexistent però omnipresent als mitjans, com és Societat Civil Catalana i que, al capdavall, arriba al discurs de VOX.

Fa dies que ho diem i massa gent ens ha volgut negar la raó.  Això no va d’independència, només.  Va, sobretot, de democràcia.  L’autèntic objectiu del lamentable a por ellos (un crit que sona a lema electoral), que tanta gent va acollir amb entusiasme, som tots, els d’aquí i els d’allà.  Què més cal perquè s’entengui que finalment s’ha despertat la bèstia, que ja abandona la seva guarida per mostrar-se amb tota la seva ràbia, i que ara se sent forta i capaç de tot?

css.php