oct. 312015
 

No, avui no es tracta de veure quin tomàquet té més bon gust ni de quina es la paraula amb què ens hem de referir a aquest tradicional producte de l’horta.  Avui, imitant el personatge de Barri Sèsam, voldria comentar què vol dir “preferent”.  Partim del principi que mentre la física quàntica no demostri i ens faciliti realment una alternativa, dues coses no poden compartir el mateix espai i el mateix temps.  Perquè ens entenguem:  els nostres aparells fonadors no poden parlar alhora dues llengües, ni la nostra capacitat escriptora no pot guixar dues paraules al mateix temps en un paper.  Per tant, sempre hi haurà una que passi al davant, que tingui preferència.

Aquest és el significat de “preferent” quan es parla de l’ús d’una llengua en un determinat àmbit.  No estem tips de veure textos d’exposicions o pàgines web en diferents idiomes?  No veiem que sempre hi ha una que va la primera o que es mostra per defecte?  Doncs això és ser preferent.  Per esvair dubtes, la primera (no necessàriament l’única).

Quan els tribunals o els grups polítics neguen el caràcter preferent del català a les administracions, no estan posant el català i el castellà en condicions d’igualtat (de l’occità, que també és oficial a Catalunya, ni en parlen, evidentment), sinó que estan dient que el castellà ha de ser la llengua preferent, si més no, mentre no aconseguim parlar o escriure dues llengües de forma simultània.

Ahir, a l’Ajuntament de Lleida es va desaprovar una moció presentada per tretze entitats culturals lleidatanes que demanava que no es renunciés al caràcter preferent del català en l’administració municipal, tal com diu la seva normativa vigent, aprovada pel mateix grup polític que actualment n’ostenta el poder.  I això, renunciar-hi, és fer un pas enrere en un tema tan sensible com és la protecció del català, ho admetin o no, perquè és accedir a fer del castellà la seva llengua preferent.  Per aquest motiu, he decidit adherir-me a la campanya que ahir mateix va posar en marxa la Plataforma per la Llengua, sota el nom www.estimoelcatala.cat (una mica carrincló el nom, si em permeteu) que convida a llençar-li una tomata (tomàquet en diuen) a l’alcalde, en tant que màxim responsable de la Paeria, en un gest divertit i simpàtic de desaprovació.  El meu ha estat aquell que diu “amb el català, ni un pas enrere”.

Penseu-hi, si us plau, i actueu en conseqüència.  I en consciència.



oct. 302015
 

Recepta bàsica per a fer un estat:  De tots els ingredients que fan una societat, acompanyaments inclosos, es destrien els que són realment imprescindibles per a fer la base de l’estat i es reserven la resta per a més endavant.  Es cuinen a foc viu, durant poca estona, aquests pocs ingredients, fins que s’obté una massa sòlida i consistent que, un cop sortida de la cassola, ja és, substancialment, l’estat que volem servir.  S’emplata i, al gust de cada comensal, es farceix, decora i acompanya de tots aquells altres ingredients que havíem reservat.  Sobretot, no poseu directament a cuinar aquests ingredients mentre es fa la massa principal, perquè es cremen i la fan malbé.

Així de senzill.  Quedem-nos amb allò que és essencial, amb el mínim imprescindible per fer un nou estat i reservem la resta per a més endavant, no fos cas que pel camí ens facin malbé la recepta.

No sé si així ho entendran els nostres polítics.  De vegades em costa molt creure que sí.  De moment, que prenguin model dels xefs madrilenys que es van reunir al restaurant Casa Moncloa per cuinar i cruspir-se la seva particular recepta d’estat.  Una recepta senzilla, només amb els pocs ingredients essencials que sempre agraden i que saben que els deixaran bon regust (unitat, imperi de la llei, pressió en tots els àmbits…).  Podríem anar aprenent una mica, si us plau?



oct. 292015
 

El diccionari defineix “oxímoron” com la figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari.  Un bon exemple d’aquesta figura el tenim, darrerament, en l’expressió, sempre present en boca d’alguns, d’independència judicial.

Si fins ara havíem pogut especular sobre el calendari i les formes de determinades intervencions ordenades pel jutge de torn, ara arriba una impresentable plantada a la celebració del Dia de la Justícia, per indicació, ni més ni menys, que del Consell General del Poder Judicial.

Per si algú encara tenia cap dubte, ara ja queda clara la postura política del govern dels jutges d’Espanya.  Independència del poder polític?  Costa de creure.  En aquest context, parlar de justícia i democràcia sona a simple fantasia.

Un cop més, el procés que viu Catalunya va posant cadascú al seu lloc i fa que tothom hagi d’anar mostrant les seves cartes, encara que aquest cop sigui una mala basa que ens retorna unes quantes dècades enrere.  Molt greu tot plegat, perquè ve d’aquells que han de garantir la imparcialitat de l’aplicació de la llei i d’una justícia cada cop menys cega, pel que es veu.



oct. 282015
 

Imaginem la situació:  inauguració en l’àmbit cultural.  Parlament a càrrec d’un destacat actor i director teatral.  Esplèndid.  La intervenció es clou amb un text de Lorca en què el poeta reflexiona sobre els valors i la importància del teatre.  Aplaudiments ben merescuts.

A continuació, cloenda a càrrec del representant polític de torn.  Primer bon dia:  una defensa dels valors del bilingüisme, tot aprofitant el text en castellà acabat de llegir, en un intent no tant de defensar totes les llengües, sinó més aviat de justificar determinades actituds i pràctiques subtilment criticades en la intervenció anterior.  Tot plegat, unes explicacions fora de lloc que ningú no demanava.  I ja sabem que qui s’entesta a donar explicacions que ningú no demana, sempre acaba amagant alguna cosa.  Per cert, una suposada defensa de les llengües feta destrossant, un cop més el català, com ja és habitual en el personatge, malgrat els anys d’ofici.

Aquest és el nivell i aquesta és la realitat d’un dels nostres polítics de primer nivell.  Molt trist intentar justificar allò que no té justificació en un marc on no venia al cas, i amb la manca de solvència lingüística amb que ho va fer.  Deu ser allò de la nova política feta per polítics vells (rancis).  Un exemple més, malgrat tot.

Sort que la representació posterior als parlaments va retornar el nivell artístic i cultural al de la intervenció inicial, sense estridències ni sortides de to, amb creativitat i rigor escènic.  Al nivell que cal esperar, i que rebem, dels nostres creadors i dels autèntics protagonistes de la cultura d’aquest país.

oct. 272015
 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic totalment d’acord amb Ciutadans i el PP.

Ahir, aquestes dues formacions, en acabar la sessió constitutiva del nou Parlament, van mantenir un silenci evident i una actitud més aviat d’indiferència mentre sonava l’himne nacional de Catalunya, cantat a cor per la resta de diputats.  No han trigat gens les crítiques a aquesta actitud.  A mi, però, em sembla perfecta.  Qui pot obligar ningú a sentir res o a identificar-se amb cap símbol?  Em sembla molt bé aquest exercici de la llibertat d’expressió més bàsica, a través del silenci i del posat indiferent.  “Els segadors” no és el seu himne, i així ens ho fan saber.  Respectem-ho.

Dit això, exigeixo el nostre dret a girar l’esquena o a xiular un altre símbol, un altre himne, si som nosaltres els que no ens hi sentim identificats.  O és que potser pretenen imposar-nos els sentiments i allò amb què ens hem de sentir identificats o no?

Ahir, al Parlament, vam assistir a una autèntica lliçó de llibertat d’expressió ben democràtica.  Ara cal esperar d’aquells que la  van poder exercir, el mateix respecte al nostre democràtic exercici d’aquesta mateixa llibertat d’expressió.  Qualsevol altra cosa seria una contradicció absoluta i una actitud simplement repressora i indigna d’aquells que representen la voluntat sobirana d’un poble.

oct. 262015
 

Quan el futur es vol escriure amb cal.ligrafia antiga, malament rai.  I justament això és el que fa temps que està passant en aquesta Espanya que es nega a evolucionar i que no permet que ho fem.

Si fa uns dies comentàvem la futura nova FP taurina, que donaria accés a la capacitació per fer de banderiller, ara ens trobem amb una nova ocurrència, una formació professional bàsica per a mestresses de casa.  Sense cap mena de dubtes, una excel.lent iniciativa per tornar la dona al lloc on no hauria hagut de sortir mai, oi?

Tornem enrere de manera alarmant em matèria democràtica, però també en tots els àmbits de la societat.  I ara, això.  La seva part bona tindrà, però.  D’una banda, farà baixar les xifres d’atur (també les de persones empleades, que d’aquesta dada se’n parla poc) si aconsegueix retirar un volum important de dones del mercat laboral.  D’una altra, contribuirà a l’estabilitat social i familiar, aquest gran valor que cal preservar, això sí, amb instruments i principis rancis, que prou ens recorden aquell nefast servei social franquista i totes les seves conseqüències.

Dones espanyoles (i catalanes de propina), que us sentiu atretes per la nova oferta formativa, benvingudes al passat.  Ara, a més de considerar normal que el vostre company us tafanegi el mòbil, us digui amb qui podeu o no sortir, com heu de vestir (per a ell i per als altres), o senzillament us mati si no us sabeu comportar com s’espera de vosaltres, tindreu l’oportunitat de ser dones de casa com cal, i a sobre titulades.  Tota una aposta de futur, sí senyor (apreneu bé aquestes dues paraules, que us seran molt útils).

oct. 252015
 

Sortir.  És diumenge, finals d’octubre, i tot convida a sortir.  Tot convida a anar a retrobar, un any més, la bellesa efímera de la tardor, abans no arribi la serenor nua de l’hivern al bosc.

Sortirem amb el desig de tornar-nos a deixar captivar per fulles de colors de caducitat anunciada que cauen, lentament i implacablement davant dels nostres ulls i que estenen al nostre  pas una catifa d’esperança en la primavera que vindrà, i per a la qual també cal preparar-se, amb un ritual sempre repetit i sempre encisador.

Sortirem, i tornarem a aprendre -sovint se’ns oblida- que tot té el seu cicle, la seva dinàmica d’esplendor i de marciment, però que tot reneix, més enllà de la cruesa del fred, si alguna cosa per dins no deixa de fer la seva feina i segueix viva, carregant energies per al renaixement de les flors.

Avui sortirem a gaudir de la bellesa de colors apagats de la tardor.  Avui recordarem que cal deixar enrere tot allò que és vell i caduc, i atrevir-se a fer el sempre complicat viatge cap als brots nous.  Avui, sortirem.

oct. 242015
 

Algun dia, la història parlarà d’aquests mesos (o anys) que estem vivint, com del període de la incertesa, o alguna cosa similar.  Perquè si alguna cosa sabem del cert, ara mateix, és que no hi res clar ni gaire previsible en el nostre futur més immediat.  Aquesta incertesa, però, a banda de tots els debats, negociacions i disputes que duu aparellades, també ens deixa els grans moments quan, enmig del fatalisme, apareix allò que gairebé havíem donat per perdut.  Va passar amb la pregunta del 9N, amb el 9N mateix, amb la candidatura de Junts pel Sí… i ara amb la composició del nou Parlament.

Potser semblarà un tema menor, però vista la visceral reacció del govern espanyol, penso que de menor no en té res.  El nou Parlament no seguirà la tradicional divisió d’escons entre diputats vinculats a la dreta i diputats vinculats a l’esquerra sinó entre diputats independentistes i diputats unionistes.  Tota una declaració de principis i d’una nova manera d’entendre la política catalana i les seves prioritats per a la propera legislatura.  I de propina, si res no canvia, Carme Forcadell com a presidenta; una dona no vinculada a cap partit, però no per això aliena a la política (a la de debò) i molt menys a l’objectiu de la independència.

Comencem bé.  Comencem molt bé, deixeu-me dir.  Ara caldrà veure quin Govern vindrà.  Esperem que també sigui capaç de desfer-se de les velles maneres i dels vells noms i se’ns presenti com un autèntic agent de renovació política i nacional i com un referent capaç de generar il.lusió i esperança en el futur, que és el que caldria exigir sempre a qualsevol govern.

oct. 232015
 

Ja deu ser ben bé veritat allò que diuen que els diners no tenen pàtria ni color.  O més ben dit, potser els diners tenen totes les pàtries i tots els colors.  Un bon exemple?  La decisió de Grífols, grup empresarial fins ara amb seu a Catalunya, de traslladar el seu centre neuràlgic (i la seva tributació) a Irlanda, un país amb unes condicions fiscals molt millors que les nostres, o que les espanyoles.

I no és que com altres anuncien i no fan no estigui d’acord amb el procés polític que vivim, perquè el màxim responsable de la companyia prou que es va destacar com a defensor de l’actuació del president Mas.  És, senzillament, per diners.

Doncs au, passin-ho bé.  Altres vindran.  O no.  Sigui com sigui, valgui aquest cas com a exemple per entendre que una cosa són les nostres ambicions polítiques i una altra de ben diferent les lògiques empresarials, que tot sovint no hi tenen res a veure, per més que intentin fer-nos creure que sí.

Farien bé els dissenyadors del futur estat català (si mai arriba) a pensar, abans de perdre’s en purismes ideològics de qualsevol signe, una política fiscal, a tots els nivells, que faci tan atractiu el nostre petit país com ho són altres del nostres entorn, també petits, dit sigui de passada.  Que diners criden diners, i amb quartos a la butxaca tot és més possible, ens agradi o no.  Que no tot s’acaba en poder recaptar els impostos i administrar els diners.  Ni de bon tros.

oct. 222015
 

Crec que al nou govern que es constitueixi (optimisme no em falta) caldria demanar-li, com a primera mesura, canviar el patró de Catalunya.  Tot i que Sant Jordi és ben nostrat, la realitat ens fa sentir cada dia més a prop de Sant Tornem-hi, encara no inscrit al santoral, però ben present a la nostra vida.

Ahir vam tenir un altre motiu per encomanar-nos a la protecció del futur patró.  Nou escorcoll a la seu de Convergència, noves detencions i nou espectacle mediàtic, pel que sembla novament anunciat a determinats mitjans perquè esmolessin plomes i càmeres.  I novament la sensació d’haver viscut ja abans tot plegat.

Que pot haver-hi delictes?  Pot ser.  Que es puguin provar?  Això ja és més complicat.  Que hi ha molt de posat i de sobreactuació, especialment dels que dirigeixen les actuacions?  I tant que sí.  Que tot això es vol que serveixi per apaivagar els ànims independentistes?  No en tingueu cap dubte.  Que aquest capítol no serà el darrer del culebrot? I tant que no.

Res de nou, però.  I ara vindrà el desencís i el desànim i els dubtes sobre la noblesa i l’honorabilitat de la política de casa nostra.  Però com que els catalans som una mica com els seguidors del Barça i passem de l’èxtasi a la desesperança en qüestió de dies, o de minuts, res de massa greu.

Només una pregunta:  realment encara pensen que poden trobar proves a una seu escorcollada ja uns quants cops?  Francament, si en troben, potser sí que caldria condemnar algú, i no tant per corrupte, sinó per idiota.  En fi, anem passant les oracions a Sant Tornem-hi, que això té corda per dies.  O per anys.  Perquè, potser, el que menys importa és acabar fent justícia.

css.php