oct. 212015
 

El diccionari defineix vergonya com el “torbament de l’ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda”.  I justament això és el que sento, no per cap falta comesa, penso jo, però si per una humiliació rebuda, quan veig les imatges dels refugiats que intenten trobar, a Europa, un lloc on viure, i no un tros de terra on caure morts, que és justament els que sembla que els esperi.

Vergonya d’una Europa que es proclama lliure, rica, democràtica, solidària, justa… i no sé quantes mentides més, però que permet, amb absoluta indiferència per part dels seus dirigents -diguin el que diguin- que milers i milers de persones, nens i ancians inclosos, sobrevisquin o vagin morint abandonats a la seva sort sota la pluja, amb fred i enmig del fang, sense un sostre on aixoplugar-se ni uns mínims per a subsistir (i no parlo de subsistència digna, sinó se simple supervivència).  Quina meravella.

Aquesta fantàstica Unió Europea que va néixer d’una guerra terrible, ara mira amb supèrbia i indiferència aquells que pateixen allò que en teoria havia d’evitar.  Però tant li fa.  Què són uns quants centenars de milers de refugiats de guerra, comparats amb la placidesa benestant del buròcrates?  Doncs poc més que una imatge inevitable a les televisions.  Res més.

Ni rastre d’humanitat, de sensibilitat, de responsabilitat, de dignitat, ni de decència.  Només, en el millor dels casos, una injecció d’uns quants milions d’Euros a Turquia o a la resta de països que dibuixen una macabra frontera, perquè faci, de tap i evitin que tota aquesta colla de moderns miserables torbi el nostre confortable son.

Vergonya.  Molta vergonya davant la resposta oficial d’aquells que diuen que ens governen.  Potser sí, que com més lluny millor de tanta humiliació consentida i intolerable.  Almenys així deixarem de ser-ne còmplices.

oct. 202015
 

Es veu que hi ha determinada gent a qui les banderes -determinades banderes- els produeixen una mena d’erupció estranya.  No sé quina raó biològica o psicològica hi pot haver al darrere d’aquesta realitat, però n’hem vist clars exemples en la persecució sistemàtica de les estelades a pobles i viles de Catalunya, sense anar més lluny.  Ara, tot sembla indicar que aquesta mena de malaltia estranya ha superat les nostres fronteres i es va estenent de manera curiosa cap a àmbits nous.

Aquests dies hem sabut que el Barça serà novament multat perquè el seus seguidors, en un partit de la Champions van exhibir estelades. Segona sanció en poc temps.  I jo em demano:

  • De debò que els dirigents de la FIFA saben què és l’estelada?  Bé, ara que el seu president és un personatge tan discutible com Villar, amb dècades de presidència de la federació espanyola a l’esquena, mentre els titulars estan suspesos per tripijocs econòmics, potser sí.
  • De debò es pensen que els seguidors del Barça deixaran de dur estelades?
  • De debò es pensen que es pot sancionar molt més l’exhibició pacífica de banderes que no són il.legals enlloc que el llançament de bengales des de la graderia?
  • De debò que es poden tolerar amb tota impunitat tota mena símbols i banderes feixistes que apareixen a diferents estadis, sempre acompanyats de violència, però sancionar l’estelada?
  • Té cap sentit que la FIFA sancioni una cosa que ni les autoritats esportives espanyoles sancionen?

Ridícul, tot plegat.  Ridícul i només explicable des de la influència matussera d’aquells que ja no saben què fer per evitar allò que cada dia és més inevitable, i menys encara amb actituds com aquesta.

oct. 192015
 

Ves per on, a l’Espanya una i gran també hi passen coses.  Algunes de ben remarcables, per cert.  I és que encara no ens havíem refet de la futura FP que permetrà obtenir formació per a l’exercici de la noble professió de banderiller (per cert, el pas següent serà un grau universitari per a torero?), quan llegim que una expedició de la legió que anava cap a Almeria, es veu que de maniobres, transportava 400 kg d’haixíx, que no sembla que formessin part, precisament, de la dieta de la cabra.

Caldrà esperar respostes dels ministres de Defensa i d’Interior, de la fiscalia de l’Estat o del Constitucional, ara que té la mà trencada per intervenir en qualsevol tema,  tot i que molt em temo que podem esperar còmodament asseguts.  Us imagineu que troben droga, posem per cas, a l’autocar d’una colla castellera, d’una sardanista o d’un grup de bastoners?  I a l’equipatge d’una expedició de trabucaires?  Però, és clar, parlem de la legió, un altre dels intocables hispànics. Una altra de les glòries de la pàtria.

Ho admeto, Espanya, cada dia que passa, em resulta més ridículament divertida.  Entre les noves línies estratègiques de l’educació -i aprofito per demanar un batxillerat artístic, branca tonadillera, i un llibre blanc sobre la futura formació per a choni de rality-, els capellans que justifiquen la pederàstia mentre condemnen els refugiats, les reiterades condecoracions policials a diferents mares de déu i els cavallers legionaris fent de camells, cada dia és més, tot plegat, el guió d’una meravellosa i absurda pel.lícula d’humor.  La pena és que sigui real.

Francament, què voleu que us digui, jo m’estimo més una altra cosa.  Digueu-me raret.

 

oct. 182015
 

Què ho fa que un dia qualsevol, sense previ avís, acabi sent un dia extraordinari?  Potser, que allò que el fa extraordinari sigui que res no es presenti com a excepcional, ni singular, ni memorable.  Potser, que les coses, algunes gens rutinàries però tampoc irrepetibles, senzillament passen, en una seqüència natural, sense estridències, fins que acaben omplint les hores. Aleshores, sense esperar-ho, per sorpresa, te n’adones que aquest dia qualsevol ha acabat sent un gran dia.

Sovint tenim la temptació de mirar de viure en una mena de muntanya russa, carregada d’adrenalina, de descobertes, de vertigen, pensant que així som més conscients que aprofitem cada minut de les nostres vides i que res d’allò que tenim a l’abast no se’ns escapa.  Ens agrada experimentar, visitar llocs i situacions noves.  I quan ho fem, sentim la satisfacció de fer miques aquella rutina inevitable, però que tant ofega.

I vet aquí de tant en tant, sense que ens ho proposem, apareix un dia rodó, sense estridències ni focs d’artifici, però rodó.  I quan això passa ens adonem que qualsevol dia pot sortir el sol, el mateix sol que surt i se’n va cada dia.

oct. 172015
 

Amb pocs dies de diferència ens han arribat un parell d’informacions que deixen ben clar com utilitzen el poder, o fins a quin nivell de perversió dels béns públics poden arribar, determinats personatges ben destacats de la vida política.

La primera informació fa referència a Mariano Rajoy, a qui la Moncloa va pagar les despeses d’atenció al seu pare malalt, ja sigui directament amb els diners de tots nosaltres, o destinant-hi personal al servei del president, que també paguem entre tots, perquè faci una altra feina.

El segons cas, és el de l’alcalde de Lleida, que sembla que ha fet servir fons públics per pagar un bufet d’advocats privat perquè l’assessorin sobre les accions legals a prendre contra determinades informacions del diari El Mundo.  Un cop més, diners públics, de tots, al servei d’un interès particular, perquè la Paeria ja té els seus serveis jurídics, per al cas que els necessiti, posem per cas l’alcalde, en l’exercici de les seves funcions.

És trist veure com determinats sous públics, entre els més alts, dit sigui de passada, no arriben per atendre les mínimes necessitats personals d’aquells que els cobren.  I més trist és veure com determinats comportaments no tenen res a veure amb les suposades diverses ideologies.

Quan es tracta de gratar-se la butxaca, tant li fa si és amb la mà dreta o amb l’esquerra.  Tirar dels diners de tothom sempre és la solució més còmoda i més temptadora.

oct. 162015
 

Se’ls ha esguerrat la foto.  Si el que es pretenia ahir era poder posar a totes les portades la imatge d’un president entrant a declarar davant el jutge, com a imputat d’una colla de suposats delictes, els ha sortit fatal la cosa, perquè el que van obtenir és la imatge de milers de persones, encapçalades per quatre centenars d’alcaldes -elegits democràticament- donant suport a un president orgullós i digne, que assumeix tota la responsabilitat política del 9N.

No els ha sortit bé la jugada.  Es pensaven que Mas estaria sol, o gairebé, un cop imputat, i no, no estava sol, ni de bon tros, i així ho va veure tothom arreu del món.  I és que diguin el que diguin els missatges oficials, portar davant la justícia un procés democràtic no es pot justificar, de cap de les maneres, embolicant-se en la bandera de la democràcia.  Portar un president davant el jutge per posar urnes sense cap valor legal només es pot entendre des del fanatisme, la incompetència  i l’absoluta manca de respecte a la justícia i als valors que es diu que es volen preservar.  I així ho entendran tots els governs democràtics, els agradi o no.

Ahir els va tornar a sortir tot malament a aquells que no escolten i que només actuen moguts per la ràbia i per la impotència.  I és que ahir, la foto del dia va ser la d’una multitud que defensa els seus actes i la seva voluntat i que és al costat de qui va tenir la gosadia de fer realitat una demanda social majoritària;  votar per decidir el seu futur.

Com diria el president Mas de Polònia:  “Oh! quina mala sort”.

oct. 152015
 

Avui, el mateix, però més.  Avui, el mateix que fa un parell de dies, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (poques vegades el nom d’una cosa ha tingut tan poc a veure amb la seva realitat), però amb protagonistes diferents.  El president Mas entrant-hi a declarar, una pila de gent donant-li suport a l’entrada, la premsa espanyolista d’allà i d’aquí fent-hi tanta sang com podran, els polítics de tota ideologia demanant respecte i independència (la dels tribunals), amb un cinisme que fregarà, un cop més, la indecència…

Ja la sabem, aquesta història.  I no caldria.  Però així és Espanya, i mentre en formem part ens seguirà tocant patir espectacles tan lamentables i tan poc democràtics com el d’avui.  Ah! Per cert, vull remarcar el silenci sepulcral de la progressia esquerranosa hispànica i el dels autoproclamats intel.lectuals espanyols.  Un cop més queda clar que per a segons què, no hi ha dretes ni esquerres, ni conservadors ni progressistes.  Quan es tracta de nosaltres i d’atacar les nostres institucions, tots, absolutament tots, són el mateix.

Estem sols.  Tan absolutament sols que fins que no ho estem del tot, no serem nosaltres.  Avui, davant del TSJC, per més gent que hi hagi, més sols estarem tots plegats.  Cap esperança ni cap futur més enllà de nosaltres.  Avui en tindrem una nova prova, ara que aquells que es veu que ens estimen tant es pensaran que han caçat la gran presa, encara que només tinguin una foto ridícula.  Democràticament ridícula.

oct. 142015
 

Estic fart.  Estic fart d’aquest país que m’obliga a ser-ne part i que no deixa que m’expressi.  Estic fart d’aquest país que considera del tot admissibles les amenaces, les peticions d’assassinats o d’involucions militars, que justifica els crims dels seus avantpassats, que no té cap inconvenient que els símbols feixistes campin lliurement, i que considera una urna de cartró la prova d’un delicte.  Estic fart d’un país en què el govern fa lleis a mida per moure els fils de la justícia al seu gust.  Estic fart d’un país que ha decidit que la manera com hi hem viure es la submissió absoluta.

Digueu-me ploramiques, però l’espectacle d’ahir, amb dues representants del passat Govern havent de declarar davant una cosa que ben poc té de tribunal, menys encara de superior, gens de justícia i cap altra cosa que el nom, de Catalunya, és la lamentable foto que precedeix la de demà:  els nostre president declarant davant d’un jutge.  Independentment de com acabi tot plegat, i ja no descarto que amb inhabilitació, amb presó si s’hi posen, o en no res, que és com caldria, ja es poden sentir orgullosos de la seva gesta, aquells que tant estimen la democràcia.

Però encara estic més fart d’haver de veure com aquest suposat tribunal de justícia emet una nota titllant les concentracions de suport als declarants de pressions a la seva feina, sobretot perquè entre la multitud hi havien altres representants del Govern encausat.  I què pretenen?  Que aplaudim la seva feta?  Que apedreguem aquells que van assumir la responsabilitat d’obeir el mandat del Parlament i de la ciutadania?  Que ens llancem contra qui ens va escoltar i va actuar en conseqüència?  Doncs es veu que sí.  Es veu que el seu pervers concepte de justícia no va gaire més enllà de la criminalització i condemna que qualsevol dissidència, ni que sigui tan democràtica com el que va passar el 9N.  Però, és clar, no podrem pretendre que entenguin el significat de democràcia, perquè potser no el defineixen prou bé cap dels codis legals que fan servir com a armes, i el seu cervell no dóna per a més.

Estic fart i tip d’aquesta indecència de país, de tribunals i de governs.  Entendran d’un cop per tots els nostres polítics que la independència és una necessitat vital?  Entendran que fins que no siguem molt lluny de tot això no podrem començar a construir la societat que decidim que volem?  Espero que sí, perquè si no, el proper encausat, imputat i condemnat pot ser qualsevol d’ells, o de nosaltres, perquè tots estem sota sospita per expressar-nos lliurement, com ens va recordar ahir la nota del TSJC.  És el que té viure en un país amb una justícia de cartró pedra i en una democràcia de fireta.  Per cert, per fer memòria de tot plegat, recomano llegir aquest editorial de Vicent Partal.  Si més no per situar-nos en el context de les llibertats democràtiques (per dir-ne d’alguna manera).

Estic fart d’haver d’estar fart.

oct. 132015
 

S’agraeix molt poder fer una petita pausa en la nostra vida i aparcar tot allò tan fonamental, tan vital i tan imprescindible que determina el nostre dia a dia.  S’agraeix molt deixar de banda tota aquesta transcendència i abandonar-se a descobrir coses noves, llocs nous i realitats noves, amb la distància que dóna no ser-ne part i, per tant, podent-nos permetre el plaer de gaudir de la mirada de l’observador aliè a aquella realitat que se’ns posa al davant, sense que ens calgui saber realment què amaga.

Prendre distància amb la realitat sempre acaba sent una mica enganyós, perquè aquesta realitat acaba no sent del tot real.  Però tant li fa.  Què farien els turistes si sabessin què amaguen les coloraines i els somriures amables?  Potser el millor és gaudir d’aquestes altres maneres de viure que trobem quan ens podem permetre no passar de la pell de les coses, i que, vulguem o no, ens fa feliços.

Trencar la rutina i descobrir coses noves és un autèntic luxe en la nostra existència.  I con a tot luxe, no sempre és prou accessible, però sempre aporta satisfacció, si el valorem com a tal, i el punt de frivolitat que tanta falta ens fa.  Que aquesta satisfacció sigui més duradora o menys, ja és, només, cosa nostra, i de la nostra capacitat de gaudir-ne.

 

oct. 092015
 

Llegim aquests dies que milers de joves estan sent cridats a retornar una ajuda per al lloguer de pis que se’ls havia atorgat i que ara es que no tocava.

Val a dir que la Renda bàsica d’emancipació, que així es diu aquest nyap perpetrat en el seu moment pel govern Zapatero, és una mostra més de com la demagògia i el populisme poden concretar-se en actuacions pèssimament dissenyades i pitjor executades, com queda demostrat.  Cal afegir, encara, que actualment ja estan en fase de liquidació absoluta, no fos cas que ens passem de socials en les nostres polítiques.

No són estranyes aquestes mostres d’incompetència en la gestió dels serveis públics per part de governs de qualsevol pelatge.  Tampoc no és estrany que el govern de torn s’acarnissi amb els més febles, en aquest cas els joves, mentre no té cap pudor a protegir els rics.  Perquè, quin és l’import que es vol recuperar?  I més:  quin percentatge suposa respecte als ajuts que s’han atorgat a la banca per rescatar-les de les seves pròpies males pràctiques?

Seguim condemnant les víctimes de la mala praxi en la gestió dels serveis que materialitzen allò que en diem estat del benestar mentre protegim amb recursos públic -no ho oblidem pas-, els responsables de les grans estafes i dels grans malbarataments dels bancs (evidentment, privats).  Gran demostració de justícia i de democràcia.  Un cop més.

css.php