Oct 132019
 

Està bé poder tornar allà on pràcticament tot va començar, ja fa molt de temps, i on vam prometre’ns que hi tornaríem, algun dia, amb la calma que no vam tenir en el seu moment. Si ens hi mirem una mica, tots tenim alguna d’aquestes assignatures pendents, que de vegades aprovem, o que també es poden quedar eternament per passar. En qualsevol cas, sempre són una mena d’estrany al·licient per tirar endavant, amb una il·lusió renovada a l’horitzó.

La casualitat, o aquest estrany atzar que de vegades sembla que ens pugui dirigir, ha decidit que ara és un bon moment per tancar, d’alguna manera, un cicle que va començar fa dècades en una terra estranya i desconeguda de la qual tot just intuíem què ens podia oferir, i que ara podem valorar amb molt més luxe de detalls. De fet, sempre està bé anar saldant comptes amb el passat, per poder encarar nous reptes i nous projectes, amb una mirada nova i amb la curiositat encara a flor de pell.

Ara, uns dies de silenci i de privacitat per aprovar aquella assignatura que vam deixar pendent fa molt; per retrobar i descobrir imatges i sensacions antigues i noves. I després, qui ho sap? Ves a saber què ens reserva el futur. Perquè, com diu la cançó, “mai no és massa tard per tornar a començar”.

Oct 122019
 

Malament rai quan determinades propostes i decisions es fan i es prenen amb les vísceres i no amb el cap. Tots, segur, en tenim més d’una experiència en qualsevol àmbit que podríem explicar, però si pensem en la política, quan això passa, els efectes poden ser imprevisibles. Sense anar més lluny, fa temps que es parla del canvi climàtic i de la necessitat de reduir dràsticament l’emissió de contaminants a l’atmosfera, objectiu que passaria, per exemple, per posar ordre en la proliferació dels agents que més en llencen: els vaixells i els avions.

Fa també un temps que es va parlant de les alternatives als vols per a distàncies curtes que es poden cobrir perfectament i de manera molt competitiva, amb el ferrocarril. I també es comença a apuntar la possibilitat de limitar el nombre de vols que cada persona pugui fer al cap de l’any. De reduir el nombre de creuers també se’n parla, però del moviment de mercaderies per mar, ni paraula. Tot plegat sona molt bé, oi que sí? Parlem-ne, però.

De debò ens pensem que tothom vola? Quina visió tenim, de la nostra societat? Quants vols li pertoquen a la vídua o a la mare amb fills que desnonen cada dia? Si no els fa anar -cosa més que evident- els podrà vendre, posem per cas, a l’esportista d’alt nivell que pren avions constantment per competir? Podrà especular amb el preu de venda? Potser amb el mateix que la fa fora de casa? O potser hi haurà excepcions a les limitacions? I en aquest cas, a qui afectarien? Molt bonic, això de limitar, però absurd i propi de gent de mirada molt curta i molt poc respectuosa, de fet.

D’altra banda, com tenim la interconnexió dels aeroports amb el ferrocarril? Per exemple: vol intercontinental d’aquests que només es poden fer des de Madrid, d’un ciutadà barceloní. L’enllaç entre el seu vol i l’arribada a casa, com i des d’on el fa? potser amb canvis i més canvis de mitjà de transport? De debò que surt a compte, si eliminem una ruta aèria com Madrid-Barcelona? Potser que mirem tots els detalls abans d’afirmar segons què. I si és el cas, potser que adeqüem totes les infraestructures en funció de l’objectiu a assolir, abans de crear més problemes que d’aportar solucions.

Aquestes vísceres que ocupen el lloc del cervell, en política se’n diuen demagògia o populisme. I darrerament proliferen de manera alarmant. El problema serà si es posen en pràctica des de la visió elitista i esbiaixada de la societat que s’acostuma a tenir, tot sovint, des dels despatxos on es fa i es desfà sense el rigor que caldria exigir a aquells que decideixen el nostre futur.

Oct 112019
 

Recapitulem: què tenim avui que no teníem fa, posem per cas, cinc o sis anys? Què hem aconseguit en tot aquests anys en què se suposa que hem fet tantíssim mal a tantíssima gent? Què n’hem tret de totes les manifestacions, detencions, escorcolls, presó i exili? Ara seiem un moment, abans de respondre i admetem-ho: res. Res més enllà de les conviccions, la raó i tot plegat.

Arribats a aquest punt, comencem a pensar per què hi ha qui està tan interessant a mantenir aquest clima de soroll, de crispació, d’amenaça fins i tot, de manera permanent. Qui en treu, de debò, profit de tot plegat? Nosaltres, costa de creure, perquè anem perdent bous i esquelles pel camí. Ells, potser? I amb “ells” vull dir aquells que després de dècades callats o amagats, ara es veuen amb cor de cridar tot allò que arreu d’Europa fora delicte, o si més no es cita pel seu nom, però que a Espanya és una part de la història que cal recuperar, blanquejant tot allò que és tan i tan fosc.

Algun dia, potser, ens adonarem, amb una mirada molt crítica d’aquests anys, que la innocència ha servit per facilitar la legitimació de la bèstia, tant des de la seva extrema dreta natural, com des de la suposada esquerra, que l’abraça sense cap pudor, perquè el monstre del feixisme, del franquisme, no va morir mai, ningú no el va matar, i simplement ha hagut de deixar que passin coses, esperant el moment oportú per mostrar que les seves dents encara estan molt esmolades, i que el seu afany de venjança no té límits.

I ara que aquesta bèstia de molts caps (polític, judicial, policial, periodístic…) ha sortit del cau, afamada, preparem-nos per a una nova mossegada seva. Fins ara ha anat fent queixalades de tempteig i ha comprovat que pot mossegar com i quan vulgui, que no li passa res i que tot queda en flors i violes. Tot a punt, doncs, per al mossec definitiu; i molt em temo que ara no hi haurà cap Sant Jordi per vèncer-la.

Oct 102019
 

Qui atorga el dret a la paraula? Potser podríem pensar que és un dret inherent a l’ésser humà, però no, sempre hi ha qui pot dir el que li ve de gust i qui ha de callar segons quines coses. I com a mostra, un botó: amb poques hores de diferència hem vist com aquesta màxima autoritat electoral que sempre havia existit, però que des de fa un temps ha decidit que s’erigeix en poder absolut i discrecional de tant en tant, ha publicat una llista de paraules i expressions que els mitjans públics no poden fer servir fins passada la cita amb les urnes, en un exercici de censura i d’estupidesa digne d’estudi, per allò de la neutralitat i tot plegat. Gairebé al mateix temps, hem hagut d’aguantar que diversos miliars, tots ells alts comandaments de la Guàrdia Civil (no oblidem que constitucionalment les forces armades no poden posicionar-se políticament, per allò de la neutralitat i tot plegat), no s’hagin estat d’atacar públicament l’independentisme i de llençar amenaces indignes dels màxims responsables de la seguretat pública, que se suposa que han de garantir i preservar la pau i la convivència pacífica.

Ja ho veiem, un cop més, que només segons qui té el dret a la paraula i prou llibertat d’expressió, diguin el que diguin les lleis, per fer-la servir. Res de nou, de fet. Només ens trobem davant d’un enèsim intent d’obtenir una resposta violenta per part d’aquells a qui es vol reprimir per la força, a falta d’arguments i de raó. No sé si se’n sortiran o no, però el que no es pot negar és que ho intenten de totes les maneres possibles, sense cap pudor, ni cap respecte a aquell sagrat marc legal amb el qual s’omplen la boca dia sí i dia també.

Per si encara algú tenia dubtes, “apreteu” és una incitació a la violència, però l’amenaça d’una repressió contundent i sense pietat és democràcia en estat pur, sobretot si qui la pronuncia és qui té el monopoli de les armes. No aniria sent hora d’aïllar sistemàticament els violents de debò, com ahir van fer els alts representants dels Mossos, tot abandonant un acte clarament ofensiu i provocador? Que en vagi prenent nota qui calgui.

Oct 092019
 

Fa uns pocs dies va morir Alagba, la tortuga més vella d’Àfrica, a la gens menyspreable edat de 344 anys. La tal tortuga vivia al palau reial d’Ogbomoso, a Nigèria, des del 1770. Tota una vida a la cort. Privilegi de molt pocs, sense cap mena de dubtes.

Imaginem, per un moment, que qualsevol de nosaltres, o tots nosaltres, si voleu, haguéssim nascut el 1675, però com a humans i no com a tortugues. Gairebé tres segles i mig a les espatlles. Què n’hauríem aprés? Què hauríem fet de manera diferent? La nostra història com a país canviaria gaire? Potser li hauríem agafat el gust a una determinada pedra per ensopegar i ensopegar pels segles dels segles, tot repetint aquell mantra de “jo sóc així, ves què hi farem…”?

Francament, i vista la nostra capacitat de no aprendre dels errors i d’entestar-nos a repetir-los i repetir-los tants cops com calgui, amb la secreta esperança que fent sempre el mateix, algun dia, passi alguna cosa diferent, no sé si val la pena enyorar la longevitat d’Alagba. Potser ja està bé que visquem només unes quantes dècades i que les generacions que van venint tinguin la seva oportunitat, fins i tot equivocant-se, si cal, però amb la frescor de la novetat.

Descansi en pau la tortuga, mentre m’acabo de repensar si valdria la pena que nosaltres visquéssim tres segles i mig, encara que segurament millor que qui ho faci sigui algú que, per natura, es mou a ritme lent i parsimoniós i que pot amagar cap i cos a dins d’una enorme closca quan arriba el perill. Potser aquesta podria ser una de les claus de la seva supervivència.

Oct 082019
 

Això sembla que no té límit. En refereixo al procés de degradació de les institucions catalanes i, de passada, tantes i tantes coses que donàvem per més o menys segures i que trontollen, i de quina manera. Ahir, sessió sonada al Parlament (no gosaria dir-ne solemne), amb una nova desfilada d’insults, mentides i desqualificacions gratuïtes deixades anar en clau estrictament electoral espanyola, que res, de fet, tenien a veure amb la realitat catalana i que només van servir per demostrar, si encara calia, que Miquel Iceta és un dels pocs oradors de la vella escola que encara queden a la cambra, amb independència de les afinitats ideològiques que es puguin tenir, o de la distància que ens hi separi. La resta, un espectacle penós i indigne, es miri com es miri.

I un detall important, del qual poc se’n parla: lentament, però de manera inexorable, l’espanyol es va fent forat com a llengua de comunicació i de debat. Algú va entendre, en algun moment, que la llengua era una eina útil per a fer política des d’una determinada posició i es va decidir a explotar-la al màxim. Des de l’altra banda, fent evident -si encara calia-, que això del català, més enllà de la identificació idiomàtica i del folklorisme més o menys ben guarnit, no té gaire importància, a poc a poc es va caient en la trampa i es va donant carta d’identitat al castellà, en detriment del català. I no només al Parlament, si no també a les televisions, i molt especialment a la que considerem nostra, una de les últimes trinxeres lingüístiques, a l’escola, als actes públics i a tot arreu, de fet, amb una naturalitat que fa esgarrifar.

Potser estem arribant al punt culminant en què la degradació institucional i política se les haurà de veure amb la realitat social. Això sí, sempre i quan la societat catalana no s’hagi encomanat del tot d’aquest autèntic salt enrere en el temps i en la identitat. Si la distància entre les institucions i la societat no és la que caldria, efectivament, haurem fet un triple mortal enrere com a país, amb conseqüències difícils de preveure, i encara més difícils de redreçar.

Oct 072019
 

Dilluns, de nou. Tot recomença i, com ja comença a ser habitual, res de nou a la vista. Molta xerrameca buida i res més. Amb mandra enceto una nova setmana de la qual, per variar, n’espero ben poca cosa. Ni gaires novetats, ni cap fet d’aquells que tot ho capgira. Sembla ben bé com si el bolígraf que escriu la història, tant la grossa, la dels llibres, com la més íntima i més particular, s’hagués quedat sense tinta fa temps i, malgrat tot, ens entestéssim a seguir gargotejant un full en blanc, amb l’absurda esperança que, en algun moment, torni a guixar aquesta crònica avorrida nostra de cada dia. Quin tip de tants i tants dilluns.

No, potser no era ben bé això. Tornem a començar.

Dilluns, de nou. Tot recomença i, com ja comença a ser habitual, res de nou a la vista; però, al mateix temps, set dies en blanc per omplir, abans no tornen a ser en aquest mateix punt de la roda. Enceto aquesta nova setmana, de la qual potser no n’espero gaire cosa, però que sé -efectes inevitables de l’experiència-, que em pot reservar sorpreses increïbles i experiències inoblidables que valdrà la pena descobrir. Sempre fan por els fulls en blanc, i una nova setmana, ben mirat, ho és, per més plans i més previsions que en vulguem fer amb el noble propòsit d’apaivagar el vertigen. Agafo la ploma d’escriure el present, disposat, minut a minut, a escriure la incertesa, a desxifrar un fragment més d’aquest oracle esquiu que és la vida. Un altre dilluns com tants altres. Què el farà diferent?

Potser millor així, no? Qüestió de perspectiva i de disposició. Tria.

Oct 062019
 

En quin moment deixem de somiar? En quin moment acceptem que no serem mai astronautes, ni futbolistes famosos, ni arqueòlegs intrèpids, ni estrelles dels rock, ni tampoc influencers, ni youtubers, ni descobrirem la medicina que guareixi tots els mals, ni el combustible sense residus, ni visitarem terres estranyes a paradisos remots? En quin moment la vida ens gira la cara amb tota la mà ben oberta i ens plantifica davant dels ulls la realitat pura i simple?

Potser no hi ha cap moment concret, i és la pròpia realitat la que ens va ensenyant a posar límits, a gaudir del que tenim, a trobar-hi la felicitat en allò que és tangible, possible, ni que sigui difícil, i a deixar de fer volar els coloms seductors i amables dels somnis, plantats a la terra més o menys fèrtil, però sempre dura, del pragmatisme. N’hi ha que en diran madurar, o fer-se gran, o ser realista. Tant li fa. Sempre és el mateix: bandejar la fantasia i gaudir de la realitat.

En qualsevol cas, sempre podem ensopegar amb algú -i en puc donar bona fe- que malgrat els anys, les dificultats, els entrebancs i els cops, encara és capaç de conservar aquella estranya i seductora llum als ulls que, quan la veus, saps que prové del país, inaccessible per a molts, dels somnis. Si mai teniu la sort de trobar una persona d’aquestes, no la deixeu anar, i proveu d’aprendre que la fantasia i la realitat no tenen per què ser incompatibles, i que es poden tenir els peus al terra i els ulls al núvols, i molt més enllà i tot. Al capdavall, potser sí que la vida és més aviat allò que ens passa mentre encara tenim la capacitat de somiar, i no tant la continguda realitat amb què tot sovint la vivim, i que malgrat tot ens satisfà

Oct 052019
 

Picar ferro fred no serveix de res, més enllà de per fer soroll. Faríem bé de gravar aquesta frase feta al nostre cervell col·lectiu de país, i també a l’individual de més de quatre, per evitar qualsevol despesa excessiva i innecessària d’energies que no ens duu enlloc i que només ens provoca esgotament.

Picar ferro fred és la batalla pels símbols, quan va més enllà del mer valor simbòlic i passa al terreny de la realitat, on no hi ha símbols que valguin, i on dos més dos sempre fan quatre. Picar ferro fred és dur l’enfrontament per les pancartes i els llaços fins als tribunals, on la derrota se sap abans de començar el litigi. Picar ferro fred és, al capdavall, tot aquell acte testimonial que es vol que sigui efectiu, quan no ho serà mai.

Fa temps, massa temps, que com a país patim una estranya síndrome que ens fa pensar que picar ferro fred és fer, avançar. I no, picar ferro vell només és aconseguir que ressoni constantment el so del metall, tan fort i tan constant com vulguem, però a la vegada tan poc efectiu. Potser aniria sent hora de reservar el soroll per quan realment fa falta, i treballar en silenci, quan el que cal és construir, perquè pujar parets en fa poc, de soroll.

Que s’han d’enretirar els llaços grocs i les pancartes dels edificis públics perquè hi ha eleccions? Doncs es treuen. A l’últim minut, si pot ser, però evitant derrotes inútils. Al capdavall, en poques setmanes hi tornaran a ser, perquè simbolitzen, tan sols simbolitzen, la nostra voluntat, les nostres conviccions i la nostra certesa que, amb intel·ligència, només amb intel·ligència, algun dia, a força de constància i de paciència, donarem al metall la forma que volem. Això sí, picant com toca i quan toca.

Oct 042019
 

Ja és ben veritat allò de veure la palla a l’ull aliè i no veure la biga al propi. No tinc clar si això respon a un important defecte de visió, cosa que dubto, o a un cinisme i a una crueltat sense límits. El problema és quan el tema de les bigues a l’ull propi es multiplica i es va repetint, i també el de les palles al dels altres. Perquè ens entenguem:

Tenim una colla de nois empresonats per una baralla de bar, sense morts. Tenim una altra colla de nois, també a la presó acusats de terrorisme, sense morts. Tenim un grapat de presos polítics, des de fa molts mesos, també sense morts. Tot plegat, atesa la relació entre els fets i la pena (per més provisional que sigui) ens situa en el terreny de la palla.

D’altra banda, tenim els 15 morts de Cambrils i Barcelona, en un claríssim atemptat terrorista, que sembla que ningú vulgui investigar, qui sap per quins motius, o per quines estranyes connexions. I també tenim 14 morts al Tarajal, per obra i gràcia de la Guàrdia Civil, que ara es veu que no hi va tenir res a veure perquè diuen que no van morir en territori espanyol, malgrat l’evidència de les imatges. Ara som al terreny de la biga. I quin tros de biga.

Això és l’Espanya del segle XXI. La monàrquica, democràtica i justa Espanya. La que nega les pròpies accions i inventa, manipula i amplifica les dels altres. I això, mani qui mani, que per a massa coses no hi ha diferències. Tenim clar on som? Doncs aniria bé que, qui pot, comenci a actuar en conseqüència, lluny de complicitats inútils i mesquines.

Avui acabo amb una cançó trista, amb un plany musical pels morts anònims i també pels ignorats i amagats, i pels del Tarajal especialment, que es veu que es van ofegar ells sols; i per tots nosaltres, de fet. Nàufrags tots, davant d’uns humans amb poder que mai no arribarem a entendre, o potser sí, perquè l’odi tot ho fa possible i tot ho justifica. Ni oblit, ni perdó per a cap d’ells.

css.php