oct. 312019
 

Definitivament, som un país amb molta història i poca memòria. No fa tant de temps que ens vam sorprendre llegint als diaris i escoltant a ràdios i televisions allò de les concentracions tumultuoses, una expressió que calia anar a trobar al Codi Penal per entendre-la i que, al cap d’un parell d’anys, amb prou feines, ha acabat sent la base argumental d’unes sentències terribles contra els nostres presos polítics.

Ara, fracassat allò del cop d’estat, s’està tornant a repetir l’estratègia, a partir d’un altre mot clau, aquest ben conegut i de llarga trajectòria: terrorisme. Tsunami democràtic és terrorismes, els CDR són terrorisme, els enfrontaments al carrer són terrorisme… És a dir, si fa un parell d’anys qualsevol concentració pacífica era tumultuosa, i ja veiem on hem acabat, avui qualsevol protesta al carrer és terrorisme, i està per veure on arribarà. Per si de cas, no descartem il·legalitzacions o detenció de líders polítics o socials com a col·laboradors amb bandes terroristes.

Ahir mateix escoltava el ministre del ram justificant les actuacions policials d’aquestes darreres setmanes i considerant-les del tot proporcionades i necessàries davant de la violència extrema que s’havia viscut. El fet que quatre persones hagin perdut un ull, segons ell, no és cap indicador que s’hagi fet res malament davant de la situació. Tot en ordre, doncs. Protestes i aldarulls, com tants i tants hem vist als carrers, titllats de terrorisme, i resposta brutal de la policia, del tot correcta, es veu.

Si durant anys havíem controlat el relat de la història, de la realitat, del present, avui la història s’escriu a Madrid, al dictat dels partits que posen la unitat d’Espanya com a valor suprem, sota una pressió, cada cop més intensa, de la ultradreta, que directament aposta per la recentralització total i la supressió de les autonomies, mentre recupera la figura i els símbols de la dictadura, sense cap pudor i sense cap impediment. Aquest és el panorama, i aquest el full de ruta. Tinguem-ho clar, abans de somiar gaires truites.

oct. 302019
 

A fe de Déu que ja es poden escarrassar els caps pensants de les administracions públiques amb tot allò de la modernització, la transparència, la qualitat del servei i tot plegat, que sempre hi haurà mòmies i zombis disposats a perpetuar les més ràncies de les pràctiques dels funcionaris de tota la vida. Un bon exemple? el subdelegat del govern espanyol a Lleida (i gendre de l’anterior alcalde socialista), convidant a un suculent àpat els policies que van participar en la repressió i en les estomacades de les darreres setmanes.

A veure. Amb pena o amb glòria, tots els servidors públics fan la seva feina, policies inclosos, i reben el sou que els pertoca. Si la fan fora de la seva localitat de destinació, tenen dret a la seva compensació econòmica, perfectament fixada en la legislació aplicable a la funció pública, tant si és pecuniària o com en croquetes. Per tant, tot el que passi d’aquí, sigui amb diners privats (estarien comprant funcionaris, potser?), sigui amb diners públics dedicats a finalitats per a les quals no han estat previstos, sobra. De tota manera, si ens remuntem al funcionariat franquista, d’on encara beuen molts assalariats públics, les retribucions gastronòmiques, per dir-ne d’alguna manera, sempre eren benvingudes i ben valorades. De fet, servien per aportar una mica de luxe a unes existències miserables.

Ja és ben veritat que tothom es defineix per allò que fa. En aquest cas, aquest alt càrrec no s’està d’exhibir públicament les seves casposes maneres. Res de nou, de fet, això de barrejar farteres amb policies, sempre pagades amb diners públics. Molts locals d’aquesta mateixa ciutat, i no només restaurants, si poguessin parlar, dirien molt dels antecessors d’aquests «piolins» i de les seves necessitats fisiològiques de tota mena. Bé, i de fet, si les parets parlessin, encara fora bonic escoltar les cròniques contemporànies de molts càrrecs públics de morro fi, sempre que paguem tots i no ells (i elles), evidentment.

Assignatura pendent: dignificar la funció pública, començant per aquells que més poder tenen i que, tot sovint, més la degraden. Avui és un subdelegat, però cada dia en són molts, més discrets o més ostentosos, però massa, en qualsevol cas. Per cert, ja posats, el senyor gendre els farà arribar una panera per Nadal, a aquests de les hòsties? Ja posats, fora un altre gran clàssic. Això sí, sense croquetes, que es veu que els fan pujar algun que altre enzim pervers que els provoca acidesa. Ah! per cert, el brindis de la fartera policial, va ser amb un sonor «A por ellos, oe«? Imagino que sí.

oct. 292019
 

Imagino que per arribar a vicepresident (o vicepresidenta, com en els darrers gabinets) del govern d’Espanya cal ser d’una pasta especial, per poder justificar el que calgui amb cara de convicció i sense despentinar-se en cap moment. D’exemples, en les predecessores i predecessor de Carmen Calvo en podem trobar a grapats, però això de qualificar José Antonio com a víctima i, per tant, amb dret a una sepultura «discreta» al mausoleu franquista, supera tot el que a priori s’hauria de poder empassar algú que debò fos socialista.

Doncs això, que el fundador de Falange és una pobre víctima. Els milers de morts exhumats de les seves respectives sepultures i amuntegats al Valle, què són? imagino que l’escenografia necessària i macabra que ha d’acompanyar els grans homes, no? I els de les cunetes? Potser simples efectes col·laterals, segons l’equidistància en temps de guerra? Aquesta és la idea de memòria històrica del socialisme espanyol (i català) del Segle XXI. Sota aquesta òptica s’entenen moltes, moltíssimes coses.

Defensar que José Antonio és víctima amb dret a sepultura singular en sagrada terra feixista és el mateix que defensar que Franco és cap d’estat i mereix honors com a tal. Bé, de fet, això segons ja va quedar clar no fa gaire, també amb la més que notable presència de la ministra del ram, per donar fe de tot plegat. Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, apareix aquesta estranya redefinició del socialisme que vol anar de la mà del falangisme. Tot un avís per a un futur govern espanyol, tinguem-ho ben present, entre trucada i trucada fallides de telèfon. Perquè, si aquesta gent que diuen són les víctimes, qui són els assassins? Preparem-nos, i deixem de badar, que el relat fa dies que es cou.

oct. 282019
 

Cap de setmana de manifestació, un cop més. Enèsima cita per omplir un altre carrer de Barcelona i per deixar una imatge de potència d’un poble que no es resigna a claudicar. Aquest cop, però, un cert ambient de tenacitat, de perseverança a prova de tot (com la d’aquell padrí que prou feines tenia per caminar al costat de la seva dona, això sí, amb unes sabatilles amb l’estelada als peus), encara que també d’una certa manca de confiança, de fe en el futur, d’entusiasme. És el que té repetir sempre el mateix, per nobles que siguin els motius -i quin de més noble que reclamar justícia i no presó i repressió-, i acabar obtenint sempre el mateix resultat.

La gran diferència en aquesta ocasió, però, van ser els vídeos que a les poques hores volaven per les xarxes on es podia veure un passadís fet amb tanques per on van anar arribant a la manifestació, somrients, corrents i picant mans del públic de l’altra banda de les tanques, els líders polítics i algun que altre tertulià infiltrat en aquella desfilada d’autoritats. Per cert, quin dia acabarem amb aquest terme tan anacrònic i que acaba servint per perpetuar privilegis, merescuts o no?

Posar les cares més aviat tristes, però decidides, de la gent, al costat de les somrients, com si d’estrelles de cinema es tractés, dels companys de partit dels presos i exiliats, francament, feia feredat; un cert fàstic i tot. Aquell passadís innecessari va esdevenir un autèntic passadís de la vergonya. Perquè, de què reien, aquests personatges? dels companys represaliats? dels joves que han perdut ulls víctimes de la repressió? De les desenes de detinguts i dels centenars de ferits? Certament, el món és ben diferent si es mira des del confort dels despatxos i els platós, des del carrer, o des de darrere d’un contenidor en flames. Tothom sap trobar el seu lloc en el món, ja sigui a la trinxera, a la rereguarda, o al passadís. Al capdavall, la seva porció de realitat, aquella que el defineix.

oct. 272019
 

Enmig de tanta realitat artificial, virtual o, fins i tot, imaginària, què és el que de debò importa? Què aporta sentit i valor a les nostres vides, i per quines coses, per quines persones, per quines idees o per quins principis val la pena que ens hi posem en cos i ànima?

Potser tot plegat pot semblar innecessari, perquè la vida mateixa ens empeny cap a no sabem ben bé on mentre, amb prou feines, massa sovint, podem anar tirant endavant sense prendre gaire mal. De tota manera, mai no està de més aturar uns instants l’inexorable pas del dia a dia i mirar d’esbrinar on s’amaga la clau d’allò que ens fa feliços i que dona sentit a tot el que fem. I no, no cal cap reflexió profunda ni transcendental sobre l’existència, ni sobre el futur de la humanitat, només cal destriar el nostre gra més íntim i més personal, de la palla que tot sovint el cobreix. Només cal aprofitar al màxim allò que té valor i bandejar el que només fa nosa, per més gruix i més volum que aporti. Sembla senzill, però no ho és.

Si provem de fer aquest exercici de tancar els ulls una estona i mirar cap a dins per veure-hi la llum, quan els tornarem a obrir veurem que tot és una mica més senzill i que si ordenem com cal les nostres prioritats, tot es veu millor. En temps confusos i plens d’incerteses com els que vivim, no és cap banalitat arribar a entendre que res no té per què sortir malament, si ens hi posem com cal i si tenim clar què val la pena defensar, preservar o perseguir, i què no mereix tants esforços i neguits. Avui, les busques del rellotge ens han regalat una hora. Aprofitem-la.

oct. 252019
 

Era de preveure, i així va ser. El trasllat de les restes del dictador van esdevenir un espectacle impúdic d’exaltació del colpista (no oblidem mai que va arribar al poder per obra i gràcia d’un veritable cop d’estat militar), per part de familiars i acòlits, inclòs un altre colpista com Tejero, qualificats com a «nostàlgics» del franquisme pels mitjans de comunicació, TV3 inclosa.

El que es va voler vendre com un autèntic acte de justícia històrica, progressista, democràtic i d’esquerres, finalment, va esdevenir una apologia del dictador i del seu règim, amb un ampli, per no dir directament excessiu, seguiment mediàtic, on no van faltar ni els símbols ni els càntics inconstitucionals. Es veu que tot això sí que es pot exhibir públicament sense restriccions, però no es pot dur una samarreta groga, o una estelada, als camps de futbol d’aquesta Espanya «nostàlgica». Tot en ordre. La justícia i la fiscalia, imagino, al sofà davant de la televisió, en el millor dels casos.

I justament tot plegat arriba quan la vicepresidenta del Govern en funcions, Carmen Calvo (no Carmen Polo, malgrat les freqüents confusions) ens recorda que no es pot parlar de res fora de la llei. Si us plau, algú que hi tingui accés, li pot demanar com es canvien les lleis, aleshores? Si no se’n pot parlar, impossible modificar-les, no? Si ningú hagués pogut plantejar que les dones votessin, encara no votarien. De manera similar, els negres encara serien esclaus, les jornades laborals no estarien regulades, o la foguera encara purificaria les bruixes. Potser aquesta és la idea.

Definitivament, si no es pot parlar de canviar res, res no canvia. Ahir ho vam veure clar al Valle, al Pardo i a tot arreu. I perquè quedi ben clar, la vicepresidenta i altres veus autoritzades del seu partit ens ho van recordant cada dia, no fos cas. Aquesta nostàlgia…

oct. 242019
 

El dia de la bestia és una pel·lícula de 1995, dirigida per Álex de la Iglesia, que, de manera grotesca, planteja el tema recurrent de l’arribada de l’anticrist al món. Avui, 24 anys més tard, ens trobem davant d’un altre dia de la bèstia, no ja per l’adveniment del diable, sinó per aquesta mena d’absurd i tan anunciat i publicitat homenatge-trasllat del dictador, des del seu mausoleu d’El Valle, fins al panteó familiar d’El Pardo.

Déu n’hi do el que ha donat, i el que donarà de si aquest trasllat. La meva pregunta és: per a què? Potser per restablir alguna mena de justícia històrica? Si fos així, el trasllat no hauria de ser del monstre, sinó dels milers d’innocents que van ser exhumats de les seves sepultures, per obra i gràcia, entre molts altres, d’honestos i respectables alcaldes i regidors adeptes al règim, molts d’ells encara avui ciutadans respectables i demòcrates de tota la vida, i amuntegats a Cuelgamuros, per formar part d’una macabra cort o guàrdia d’honor que acompanyés eternament la bèstia i el seu acòlit. Fins que no es restitueixi l’honor de tots aquests ciutadans i se’ls retorni a la seva sepultura original, o a una de realment digna, tota la resta serà farsa.

I si mai això passa, si mai algun govern d’Espanya gosa mirar de cara el franquisme i condemnar els seus crims sense pal·liatius, aleshores sí, aleshores fora el moment de treure la bèstia i el seu sequaç dels caus respectius i traslladar-los a una sepultura molt menys ostentosa i vergonyant per a la memòria col·lectiva (seré generós i els condemnaré a una cuneta anònima, que seria el lloc que els pertocaria). I com a guinda, ja només restaria pendent el retorn del nefast mausoleu a la terra d’on va sortir. La seva destrucció total i absoluta, com a senyal inequívoc de la repulsa definitiva a un règim i a uns crims encara avui totalment impunes, no ho oblidem, ara que tant es parla de suposada justícia. Però de moment, trasllat-homenatge de la bèstia per a major glòria d’una autoproclamada esquerra, cada dia que passa més dretana i repressora. Ja és ben veritat que tot s’encomana, menys la bellesa, i que qui va amb coixos, coixeja.

oct. 232019
 

Som-hi, que no ha estat res. Els partits independentistes han presentat, i és de preveure que aprovaran, una nova proposta de resolució parlamentària en què «reiteren» allò que ja van aprovar fa un temps sobre el dret a l’autodeterminació, i que el Tribunal Constitucional va tombar (cosa estranya), perquè es veu que ni a una cambra legislativa es pot parlar de tot. El president Torrent afirma que estan disposats a assumir-ne les conseqüències, i que això ha de fer reflexionar Pedro Sánchez. Malament rai. Veja’m:

Si sempre fem el mateix, sempre obtindrem els mateixos resultats. Aquesta afirmació, cada dia que passa resulta més evident. Si reiterem allò que ja s’ha sentenciat i condemnat, tornarem a la sentència i a la condemna. Això per no parlar del soroll, previsible i també ja vist, que és de preveure en la sessió en què es debati la nova (reiterada) resolució, un soroll que cap favor li farà al prestigi i al rigor de la institució.

D’altra banda, si alguna cosa no ens cal, ara mateix -de fet, potser no en calen mai- són màrtirs. Ja en tenim prou. No cal fer res amb conseqüències de presó o d’exili, si més no a consciència. Altra cosa és que la justícia no sigui justa i dicti a tort i a dret presons provisionals; però si algun mal es pot evitar, penso jo que és millor evitar-lo i reservar les energies, i sobretot les persones i les institucions, per a millor ocasió.

I per acabar, molt em temo que res del que pugui fer o aprovar el nostre Parlament farà reflexionar Pedro Sánchez. Espanya és com és, i els seus governants, siguin els que siguin, encara més. Ja hem vist el seu concepte de diàleg: sempre passa per la submissió cega al seu criteri. Per tant, persistir en allò que ja sabem que no accepten, és anar de cap a una nova no acceptació. Què en treure’m? Res de bo, em temo, quan el president espanyol ja avança que no farà res al respecte fins passades les eleccions.

A fe de déu que una cosa és ensopegar amb una pedra, i una altra de ben diferent és prendre-li el gust a la pedra, o a ensopegar-hi. Aquests dies que plou i que es confirma que al nostre país la pluja no sap ploure, potser és bon moment per aprendre’n alguna cosa, i així evitar que algun dia acabem dient, desolats o derrotats, que al nostre país els polítics no saben fer política. Al seu, ja és evident. Al nostre, potser aviat. En política, la raó mai no és prou. No ho oblidem.

oct. 222019
 

Malament rai quan els màxims dirigents d’un país, per algun dels seus territoris, s’han de moure amb blindatge policial, anul·lant reunions convocades i jugant amb la població indefensa al gat i a la rata. Ho havíem vist amb alguna visita de Felip VI a Barcelona, amb imatges de carrers deserts, només ocupats per forces policials, per on transitava el vehicle del monarca, i ho vam tornar a veure ahir mateix en una visita llampec i purament propagandística, i amb tints clarament feixistes, dit sigui de passada, de Pedro Sánchez.

Malament rai quan una alta autoritat ha d’entrar als llocs per la porta del darrere, per esquivar una escridassada popular, i malament rai quan també n’ha de sortir, igualment escridassat, per professionals amb bata blanca. Tot plegat per fer-se una foto indecent que deixa clar que només està, i només governa, per als seus, especialment si són policies, als que sí que va a saludar a domicili, imitant els gestos i les formes que ja han fet servir abans els grups d’ultradreta.

Malament rai quan algun membre de la comitiva presidencial ha de fer exhibició pública de les armes llargues a la sortida del pàrquing d’un hospital. No ja per creuar cap concentració multitudinària als carrers, ni cap situació de perill greu, sinó per sortir enmig d’ambulàncies aparcades.

I encara, avui, malament rai quan qui parla de diàleg, en realitat exigeix humiliació i només aporta silenci i menyspreu. Trist i indigne, tot plegat, però és el que hi ha; ben poca cosa. I com diu la dita, d’on no n’hi ha, no en raja.

oct. 212019
 

Comencem setmana, i ja podem fer balanç de l’anterior. Resumint, la realitat fa caure algunes grans mentides que durant anys i panys ens han acompanyat:

  1. El govern de Madrid només és el govern del seus. El ministre Grande Marlasca i la seva cort catalana, no tenen cap pudor a parlar només dels seus ferits i d’anar-los a visitar a l’hospital (fotografia que em resulta indecent, dit sigui de passada), ignorant els ferits i mutilats per obra i gràcia dels soferts servidors públics armats.
  2. Les autoritats madrilenyes ja apunten la possibilitat de prohibir manifestacions que previsiblement puguin provocar aldarulls. Avís a navegants i porta oberta a acabar amb dret de manifestació de manera discrecional. La seva constitució ferida de mort, un cop més.
  3. La presó preventiva com arma de dissuasió massiva. Tant li fa si has fet alguna cosa, com si no. Tot és susceptible de ser qualificat de terrorisme; i si no hi proves, s’inventen, com unes sospitoses boles de petanca, totes amb el mateix número, que es veu que han aparegut, com a preteses proves, en diferents motxilles alhora.
  4. Tot és terrorisme. Res del que hem vist fins ara, repetit amb motiu de victòries esportives, de manifestacions de tota mena, o d’intents de desnonament, posem per cas, és ja ni vandalisme ni desordre; si hi ha una estelada o un llaç groc a prop, és terrorisme. Repressió sense límits.
  5. Qui crida al diàleg no es posa al telèfon. Bonica i curiosa manera de dialogar i de voler resoldre conflictes.
  6. Han tornat els grups neonazis en tota la seva esplendor. Complicitat amb la policia i impunitat per fer i desfer a plaer. Democràcia marca Espanya. Fins i tot Ribera ja demana governar per empresonar tothom que s’oposi a la unitat d’Espanya. Feixisme pur.
  7. Una imatge ja no val més que mil paraules. Qualsevol policia i, sobretot, qualsevol jutge, pot obviar o negar la realitat. De res valen els vídeos de violència policial, i ja ni la premsa pot fer la seva feina. Els violents som nosaltres, i punt. Sentència dictada fins i tot abans de la detenció. Per tant, a la presó.

Nova setmana a la vista. Què més ens reservarà? Això no s’ha acabat, ni de bon tros. Hi ha camins que no tenen tornada, i fins i tot la paciència té un límit.

css.php