Definitivament, som un país amb molta història i poca memòria. No fa tant de temps que ens vam sorprendre llegint als diaris i escoltant a ràdios i televisions allò de les concentracions tumultuoses, una expressió que calia anar a trobar al Codi Penal per entendre-la i que, al cap d’un parell d’anys, amb prou feines, ha acabat sent la base argumental d’unes sentències terribles contra els nostres presos polítics.
Ara, fracassat allò del cop d’estat, s’està tornant a repetir l’estratègia, a partir d’un altre mot clau, aquest ben conegut i de llarga trajectòria: terrorisme. Tsunami democràtic és terrorismes, els CDR són terrorisme, els enfrontaments al carrer són terrorisme… És a dir, si fa un parell d’anys qualsevol concentració pacífica era tumultuosa, i ja veiem on hem acabat, avui qualsevol protesta al carrer és terrorisme, i està per veure on arribarà. Per si de cas, no descartem il·legalitzacions o detenció de líders polítics o socials com a col·laboradors amb bandes terroristes.
Ahir mateix escoltava el ministre del ram justificant les actuacions policials d’aquestes darreres setmanes i considerant-les del tot proporcionades i necessàries davant de la violència extrema que s’havia viscut. El fet que quatre persones hagin perdut un ull, segons ell, no és cap indicador que s’hagi fet res malament davant de la situació. Tot en ordre, doncs. Protestes i aldarulls, com tants i tants hem vist als carrers, titllats de terrorisme, i resposta brutal de la policia, del tot correcta, es veu.
Si durant anys havíem controlat el relat de la història, de la realitat, del present, avui la història s’escriu a Madrid, al dictat dels partits que posen la unitat d’Espanya com a valor suprem, sota una pressió, cada cop més intensa, de la ultradreta, que directament aposta per la recentralització total i la supressió de les autonomies, mentre recupera la figura i els símbols de la dictadura, sense cap pudor i sense cap impediment. Aquest és el panorama, i aquest el full de ruta. Tinguem-ho clar, abans de somiar gaires truites.
