Oct 062019
 

En quin moment deixem de somiar? En quin moment acceptem que no serem mai astronautes, ni futbolistes famosos, ni arqueòlegs intrèpids, ni estrelles dels rock, ni tampoc influencers, ni youtubers, ni descobrirem la medicina que guareixi tots els mals, ni el combustible sense residus, ni visitarem terres estranyes a paradisos remots? En quin moment la vida ens gira la cara amb tota la mà ben oberta i ens plantifica davant dels ulls la realitat pura i simple?

Potser no hi ha cap moment concret, i és la pròpia realitat la que ens va ensenyant a posar límits, a gaudir del que tenim, a trobar-hi la felicitat en allò que és tangible, possible, ni que sigui difícil, i a deixar de fer volar els coloms seductors i amables dels somnis, plantats a la terra més o menys fèrtil, però sempre dura, del pragmatisme. N’hi ha que en diran madurar, o fer-se gran, o ser realista. Tant li fa. Sempre és el mateix: bandejar la fantasia i gaudir de la realitat.

En qualsevol cas, sempre podem ensopegar amb algú -i en puc donar bona fe- que malgrat els anys, les dificultats, els entrebancs i els cops, encara és capaç de conservar aquella estranya i seductora llum als ulls que, quan la veus, saps que prové del país, inaccessible per a molts, dels somnis. Si mai teniu la sort de trobar una persona d’aquestes, no la deixeu anar, i proveu d’aprendre que la fantasia i la realitat no tenen per què ser incompatibles, i que es poden tenir els peus al terra i els ulls al núvols, i molt més enllà i tot. Al capdavall, potser sí que la vida és més aviat allò que ens passa mentre encara tenim la capacitat de somiar, i no tant la continguda realitat amb què tot sovint la vivim, i que malgrat tot ens satisfà

css.php