Oct 052019
 

Picar ferro fred no serveix de res, més enllà de per fer soroll. Faríem bé de gravar aquesta frase feta al nostre cervell col·lectiu de país, i també a l’individual de més de quatre, per evitar qualsevol despesa excessiva i innecessària d’energies que no ens duu enlloc i que només ens provoca esgotament.

Picar ferro fred és la batalla pels símbols, quan va més enllà del mer valor simbòlic i passa al terreny de la realitat, on no hi ha símbols que valguin, i on dos més dos sempre fan quatre. Picar ferro fred és dur l’enfrontament per les pancartes i els llaços fins als tribunals, on la derrota se sap abans de començar el litigi. Picar ferro fred és, al capdavall, tot aquell acte testimonial que es vol que sigui efectiu, quan no ho serà mai.

Fa temps, massa temps, que com a país patim una estranya síndrome que ens fa pensar que picar ferro fred és fer, avançar. I no, picar ferro vell només és aconseguir que ressoni constantment el so del metall, tan fort i tan constant com vulguem, però a la vegada tan poc efectiu. Potser aniria sent hora de reservar el soroll per quan realment fa falta, i treballar en silenci, quan el que cal és construir, perquè pujar parets en fa poc, de soroll.

Que s’han d’enretirar els llaços grocs i les pancartes dels edificis públics perquè hi ha eleccions? Doncs es treuen. A l’últim minut, si pot ser, però evitant derrotes inútils. Al capdavall, en poques setmanes hi tornaran a ser, perquè simbolitzen, tan sols simbolitzen, la nostra voluntat, les nostres conviccions i la nostra certesa que, amb intel·ligència, només amb intel·ligència, algun dia, a força de constància i de paciència, donarem al metall la forma que volem. Això sí, picant com toca i quan toca.

css.php