Recapitulem: què tenim avui que no teníem fa, posem per cas, cinc o sis anys? Què hem aconseguit en tot aquests anys en què se suposa que hem fet tantíssim mal a tantíssima gent? Què n’hem tret de totes les manifestacions, detencions, escorcolls, presó i exili? Ara seiem un moment, abans de respondre i admetem-ho: res. Res més enllà de les conviccions, la raó i tot plegat.
Arribats a aquest punt, comencem a pensar per què hi ha qui està tan interessant a mantenir aquest clima de soroll, de crispació, d’amenaça fins i tot, de manera permanent. Qui en treu, de debò, profit de tot plegat? Nosaltres, costa de creure, perquè anem perdent bous i esquelles pel camí. Ells, potser? I amb «ells» vull dir aquells que després de dècades callats o amagats, ara es veuen amb cor de cridar tot allò que arreu d’Europa fora delicte, o si més no es cita pel seu nom, però que a Espanya és una part de la història que cal recuperar, blanquejant tot allò que és tan i tan fosc.
Algun dia, potser, ens adonarem, amb una mirada molt crítica d’aquests anys, que la innocència ha servit per facilitar la legitimació de la bèstia, tant des de la seva extrema dreta natural, com des de la suposada esquerra, que l’abraça sense cap pudor, perquè el monstre del feixisme, del franquisme, no va morir mai, ningú no el va matar, i simplement ha hagut de deixar que passin coses, esperant el moment oportú per mostrar que les seves dents encara estan molt esmolades, i que el seu afany de venjança no té límits.
I ara que aquesta bèstia de molts caps (polític, judicial, policial, periodístic…) ha sortit del cau, afamada, preparem-nos per a una nova mossegada seva. Fins ara ha anat fent queixalades de tempteig i ha comprovat que pot mossegar com i quan vulgui, que no li passa res i que tot queda en flors i violes. Tot a punt, doncs, per al mossec definitiu; i molt em temo que ara no hi haurà cap Sant Jordi per vèncer-la.
