febr. 282013
 

Avui és el dia.   Benet XVI abdicarà i s’obrirà un període apassionant, on l’església catòlica farà ben visible tota la seva parafernàlia, en el sentit més positiu de la paraula.

Aquests són uns temps en què les formes es perden i, sota una pretensió de proximitat, de familiaritat, de democràcia, o de llibertat fins i tot, els rituals i les pautes d’actuació es van diluint perillosament.  Per aquest motiu, més enllà de les creences de cadascú, retrobar un conclave, amb tot el que comporta, com a exemple d’ordre, de rigor i de maneres de fer, és reconfortant.

Les properes setmanes assistirem, d’una banda, a la reinterpretació del protocol vaticà, perquè hi haurà l’elecció d’un nou Papa sense les exèquies del precedent.  Una situació insòlita que veurem com es resol.  D’altra banda, retrobarem el procés d’elecció papal propiament dit, amb els seus cardenals perfectament ordenats i uniformats, la fumata negra o blanca, i tot un seguit d’actes i elements amb una càrrega simbólica enorme, que fan que aquest procés sigui únic i singular.

I com a embolcall privilegiat, la Basílica de Sant Pere i la Capella Sixtina.  Impossible trobar un escenari més solemne.

Quina diferència amb els moderns parlaments i amb els actuals diputats i senadors.  Al conclau no hi haurà, o si més no no veurem, crits, pataletes, gent que abandona el seu escó, expressions de menyspreu als més febles… Res de tot allò que desacredita fins al ridícul la classe política actual.

Crec que la comparació resulta descaradament favorable als cardenals.  Potser aniria sent hora de dignificar la política i aprendre una mica de les formes i dels respecte que transmet el rigor i la formalitat vaticans.  Però per a això, vist el  nivell de molts dels nostres representants, potser sí que cal inspiració divina, la intervenció de l’Esperit Sant, o un miracle directament.

Mentre aquest canvi d’estil no arriba, prenem nota de la solemnitat vaticana i de la poderosíssima imatge que és capaç de projectar.



febr. 272013
 

La saviesa popular és molt intel.ligent.  Diu la dita que “qui paga mana”.  Per contra, haurem de convenir que qui no paga no mana.  I aquí és on la cosa es complica, perquè una afirmació tan innocent com aquesta pot posar en qüestió tot el muntatge democràtic (o més o menys democràtic) que ens governa.

Després de sentir i aguantar allò que la nostra voluntat es manifesta a les urnes cada quatre anys, i que aquesta és la màxima expressió de la legitimitat democràtica, ara, la realitat fa planar dubtes molt seriosos sobre la validesa d’aquesta afirmació.  I és que quan el Govern no paga farmàcies, ni serveis socials, ni les nòmines pactades, ni proveïdors… la seva autèntica legitimitat queda tan tocada que, fins i tot, entra en qüestió la seva autoritat (no ja la seva capacitat) per seguir governant.

Qui no paga no pot exigir res a canvi, segons aquest model social en què ens han posat.  Però això és justament el que pretenen els diferents governs (el nostre, el de l’Estat, el de l’ajuntament de torn…), perquè la realitat és exactament la mateixa arreu.  Volen exigir sense pagar.

D’aquesta gent, diuen els moviments indignats que “no ens representen”.  És evident que no, més enllà d’una burocràcia electoral tancada, estreta i al servei exclusiu dels partits, amb què ens toca conviure.  Moralment, ara mateix, no tenen cap autoritat per demanar res ni per donar lliçons a ningú, en tant que són incapaços de complir els seus compromisos i, el primer, el de pagar els seus deutes.

No oblidem, seguint les seves pròpies regles de joc, que per no poder pagar perds la casa.  I en política, la casa són les institucions.  Les nostres (que no d’ells).



febr. 262013
 

Fa uns poc dies es va publicar una carta d’un professor que contiuava fent classes malgrat patir la grip, per no perdre els diners que descompten als funcionaris en cas de baixa per malaltia, arran de les mesures d’estalvi del Govern.

Llegir aquesta carta ens posa davant dels ulls una situació que no s’hauria de produir, entre altres coses, pels seus efectes nocius, tant a nivell educatiu com sanitari.

Però el més greu de tot plegat, al meu parer, és el debat que ha originat la carta i que es pot seguir amb prou claredat als comentaris de la notícia.  Parlo de l’enfrontament entre funcionaris i autònoms, a partir de l’evidència que, aquests darrers, si no treballen (ni que sigui per baixa), no cobren (llevat que hagin subscrit alguna assegurança particular).

És trist constatar que davant una situació evitable (la del professor) la resposta sigui defensar una igualació entre col.lectius laborals, però a la baixa.  De fet, els responsables de les retallades deuen estar encantats de veure com sempre hi ha qui està disposat a justificar-les perquè ell encara es troba en pitjor situació, en una espiral de destrucció de drets laborals i de pèrdua d’ingressos sense precedents.

El debat no és entre funcionaris i autònoms, no ens equivoquem.  El debat és entre els drets laborals i desprotecció social.  La resta és fer el joc a aquells que s’estan enriquint amb el nostre empobriment (i aquests no som ni els autònoms ni els funcionaris, precissament).



febr. 252013
 

Dissabte, èxit absolut de les marees ciutadanes.  O si més no de la que jo vaig poder veure.  De tota manera, i sense cap intenció de posar aigua al vi, vull plantejar una pregunta que sé del cert que no sóc l’únic que es fa:  per què la protesta social tendeix a expressar-se en castellà?  Per què la major part d’eslògans es criden en castellà, encara que es puguin enunciar perfectament en català, sense alterar-ne ni el ritme, ni la cadència, ni el contingut?

Potser per una suposada tradició no-catalanoparlant de les classes treballadores?  Potser perquè assumim que la societat està perfectament estratificada també per llengües?  Potser per repetició mecànica, un cop més, d’allò que dicten a Madrid?  La cosa em sembla una mica preocupant perquè es va manifestar clarament durant les acampades de l’11 M i no sembla que presenti cap indici de millora.

D’acord, digueu-me tiquismiquis, si voleu.  Però no oblideu, especialment els líders dels diferents moviments (cívics, socials…), que la submissió lingüística imposada, per molt que sigui en nom de la llibertat, de la justícia, o de la germanor universal -tant me fa- és una espressió de dictadura.  D’una dictadura tan subtil que ni ens adonem que l’exercim, però que ens retrata i deixa una fina pàtina d’hipocresia o d’insensibilitat, malgrat tot el que fem.

No val allò que l’important és allò que es diu i no la llengua en què es diu.  En nom d’aquest principi s’han subjugat moltes llengües fins al genocidi cultural.

Potser algun dia caldrà una marea de no sé quin color en defensa  de l’ús del català també en els espais de revindicació social?  Francament, no diria que no sense pensar-hi una mica.

febr. 242013
 

Entre una aclaparadora muntanya de pèssimes notícies, encara podem trobar, de tant en tant, alguna que altra informació de fets que ens fan somriure i que ens recorden que la imaginació, i fins i tot la fantasia, són encara possibles.

Una d’aquestes notícies amables és la de la nena de 12 que ha enviat a l’espai suborbital un coet amb una nina HelloKitty.

Recomano el vídeo d’aquest fantàstic experiment, perquè ens mostra fins on ens poden portar la curiositat i les ganes d’experimentar.

Per cert.  Si aquesta nena hagués estat catalana, ben segur que la consellera Rigau n’estaria encantada, perquè la imatge de HelloKitty mirant per una petita escotilla del coet, amb un magnífic llaç de color rosa, és prou eloqüent i diu molt de com és de fàcil combinar ciència, curiositat, fantasia i solidaritat.

I és que, de vegades, només podem ser grans si som prou petits.

febr. 232013
 

Recta final de febrer i la neu treu el nas.  Aquest cop els pronòstics han estat encertats i la sorpresa d’una petita nevada a cotes baixes ens ha deixat aquelles imatges que amb tanta il.lusió rebem, per insòlites.

De moment, però, no han estat exactes les previsions de gelades intenses.  Millor.  I és que aquest hivern, una de les coses que se’ns ha fet evident com mai és la quantitat de gent de casa nostra que no ha pogut encendre la calefacció (si en tenen) ni comprar una petita estufa amb què escalfar-se.  La missèria energètica també s’està  fent molt present, en aquests temps que corren.

Davant d’aquesta realitat que ens fa tornar mig segle enrere, més que menys, sonen molt ofensius, per insensibles, determinats comentaris d’algun que altre prohom de la comunicació que no perd ocasió per fer befa dels meteoròlegs que anuncien freds que a ell sempre li semblen massa càlids o que no té cap inconvenient de mantenir els platós on treballa a temperatures de més que dubtosa eficiència energètica.

Caldria ser una mica més acurat a l’hora de fer determinats comentaris, perquè moltes persones, especialment les més frágils, miren el calendari amb l’esperança d’un bon temps reconfortant.  Però és clar, la calida escalfor de la burgesia acomodada ja les té, aquestes coses, i és molt fàcil ignorar certes realitats, més enllà de grans frases i sentències lapidàries revestides de raó absoluta.

Mentrestant, gaudim tant com puguem d’una efímera nevada que ens recorda que encara és hivern i que encara tenim capacitat per sorprendre’ns i meravellar-nos amb allò que ens regala, de tant en tant, la natura.

febr. 222013
 

“No hi ha hagut cap govern que hagi estat estat tan solidari i hagi ajudat tant la Generalitat”.  No, no és cap broma de mal gust.  Són paraules de Mariano Rajoy al Congrès dels Diputats.

La resposta és evident:  Així doncs, per què no paguen el que deuen?   Admeto que la meva resposta, i segur que també la de molta més gent, hauria anat entre una escandalosa riallada i una exclamació del tipus “però de què vas, Mariano?”.  Segurament per això molts com jo mai no arribarem a diputats.

Però ara que hi penso.  Potser sí que són veritat les paraules de Rajoy.  Potser el seu problema no és mentir o no.  Potser només és qüestió d’incultura en matèria de geografia política.  Mireu que si s’estava referint als seus amics de la Generalitat Valenciana…

Ja podria ser, ja.  Aleshores tot lliga i Rajoy diu veritat:  “No hi ha hagut cap govern que hagi estat estat tan solidari i hagi ajudat tant la Generalitat”.

 

febr. 212013
 

Una d’aquelles frases lapidàries que corren des de fa anys i panys per aquests móns de déu que ve a dir, si fa no fa, que tothom puja en la seva carrera professional fins que assoleix el límit de la seva incompetència.  I la veritat és que mirant segons qui fent segons què segons on, aquesta afirmació és certa.

Per aquest motiu, per l’absoluta inconsciència (o manca de vergonya) de moltes persones que han arribat a importants llocs de responsabilitat (especialment públics), sorprèn trobar una renúncia en constatar que aquell, per molt bo que sigui, no és el seu lloc.  Això és el que ha fet la fins ara diputada d’ERC Eva Piquer, que ha deixat el seu ascó senzillament perquè s’ha adonat que al Parlament no hi ha la seva cadira, aquella en la qual es pugui sentir satisfeta amb ella mateixa.

Recomano la lecutra de la seva carta de renúncia, perquè em sembla un exercici d’honestedat absolutament insòlit entre la classe política.

El meu més sincer respecte cap a aquesta exdiputada, cap a la seva honradesa personal i cap a una actuació que haura de ser model a imitar entre tanta gent que no deixa el seu lloc, a cap preu, malgrat la seva incompetència contrastada o per amagar interessos ben personals i poc legítims (quan no il.legals).  I d’aquests, qui més qui menys, ens coneixem un bon grapat.  O no?

A tots aquests (i aquestes) que no fan, precissament, cap contribució a la dignificació de la classe política, i s’agafen a la cadira amb ungles i dents, i també als partits que els (les) mantenen, malgrat la seva demostrada insolvència professional, o l a seva usura, els voldria regalar aquell conegut i castís Manolete, Manolete, si no sabes torear, pa que te metes.

febr. 202013
 

No podia ser d’una altra manera.  Finalment, el procés de Catalunya cap a la independència comença a adquirir no ja un caire èpic (oblidem, doncs, les metàfores marineres i els viatges a Ítaca) per esdevenir una autèntica manifestació de la lluita eterna entre el bé i el mal.

Aquest cop, el bé som nosaltres i el mal aquells que s’allotgen en un edifici que ostenta la marca de la bèstia, el número 666.

Gran èxit dels serveis del CNI:  instal.lar-se a l’Avinguda Diagonal, 666.

Novament, la realitat supera la ficció i si a la pel.lícula “El dia de la Bèstia”, se situava el naixement de l’anticrist a l’empara de les Torres Kio de Madrid, ara, un cop crescudet, l’encarnació del mal se’n va a treballar a Barcelona.

En qualsevol cas, sigui l’anticrist o no, és preocupant el desembarcament en massa d’agents del CNI a Catalunya, perquè no presagia res de bo.  Preparem-nos a tota mena d’intoxicacions i de sabotatges informatius (desinformatius), perquè els cal aturar el procés independentista sigui com sigui, i com que aquí no hi ha l’argument del terrorisme, s’hauran de buscar nous mètodes, més “civilitzats”.

Alerta, doncs, a tot els que ens arribi des d’aquest modern 666, malgrat la fantàstica discreció de què han f et gala els serveis secrets.

febr. 192013
 

Caldria una revisió a fons del significat de la paraula espanyola “intelectual“, a la vista d’alguns dels productes que els cervells i savis d’aquelles terres treuen de tant en tant.

De tothom és conegut el desprestigi de bona part dels continguts de la Wikipedia en castellà, tot i que sempre es pugui parlar del caire voluntarista, gairebé amateur en molts casos, d’aquest projecte (encara que en la major part d’idiomes, no hi hagi massa dubtes sobre la qualitat del que s’hi diu, especialment a nivell històric).  Però ara els ha tocat fer el paperot als que se suposa que són historiadors de debò, amb la Real Academia de la Historia al darrere.  Aquests intel.lectuals són els que deixen testimoni de la seva poca alçada científica quan es tracta de parlar de determinats personatges i fets.

Com ja haureu pogut imaginar, m’estic referint al Diccionario Biográfico Español, els 25 primers volums del qual han rebut, en els darrers dos anys, prou crítiques com per obligar a reconèixer que aquesta magna obra no té remei, tot i els 7 milions d’euros que ha costat  fins ara.  O el que és el mateix, que és un bunyol, tant biogràfic com històric.  Tot i que segurament és una meravella d’espanyolitat fatxa (sobretot per a alguns).

Us imagineu un nyam com aquest en una publicació similar a Catalunya?  Millor ni pensar-hi i anar passant.

css.php