febr. 182013
 

Senyors presidents, alcaldes, consellers, ministres, banquers, empresaris, membres de consells d’administració… i en general, tots aquells que tenen el poder de dissenyar la nostra societat i les nostres vides, realment creuen que cal dir cap altra cosa que aquesta?:

“Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i en especial, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris.”  Paràgraf 1.  Article 25 de la Declaració Univesal dels Drets Humans.

Ho pregunto per saber si els vindria de gust dir-nos si tenen cap intenció de posar-se, d’una santa (per dir-ne d’alguna manera) vegada, a revertit realitats com aquesta?  Perquè començo a pensar seriosament que la situació ja els està bé.

Bàsicament, és que vostès, si volen, la poden canviar, aquesta realitat.  Jo no.

febr. 172013
 

Vivim temps en què la paraula “lleialtat” sembla que hagi perdut tot el seu significat.  Són temps en què la immediatesa s’ha fet enemiga de la lleialtat, i en què qualsevol mostra de fidelitat es pot reduir a una mena de complicitat més o menys assumida, de grat o per força, que tendeix a durar francament poc.

Potser és que hem perdut la capacitat de ser tenaços i constants en allò que fem o en  allò que realment volem o ens estimem.  Val a dir que és molt més fàcil fer de tastaolletes i no prendre cap compromís durador.  Sense cap dubte.

Enmig d’aquest escenari, pren un especial valor, com si d’una moderna faula es tractés, la notícia de la mort de Tommy.  El tal Tommy és un gos que durant anys ha anat assistint a l’església que freqüentava la seva ama ja difunta.  Serà instint, o una rutina apresa, o què sé jo;  però tant li fa, perquè la imatge de lleialtat que és capaç de transmetre aquesta conducta és impagable.

Un cop més, potser ens caldria aprendre dels animals la seva lliçó constant de lleialtat.  Tothom que té un gos a casa, per exemple, sap perfectament de què estic parlant.

Lleialtat, si us plau.  Un valor que cal recuperar urgentment.  Lleialtat sempre, a aquells o a allò cadascú consideri que la mereix, però lleialtat autèntica, fins a la mort, si cal.

febr. 162013
 

Diuen que una imatge val més que mil paraules i una de les imatges premiades als prestigiosíssims guardons World Press Photo 2013, feta a Barcelona, ens hauria de fer reflexionar sobre les estratègies i mitjans de protesta que, contra les mesures governamentals, utilitzen els sindicats.

Quan ets conscient de les dificultats que pateixen molts autònoms per mantenir obert un establiment per poder sobreviure, no costa gaire d’imaginar la desesperació de la dona de la foto, totalment superada per l’actuació (podem suposar) d’un piquet informatiu durant la jornada de vaga del 29 M.

Contra qui van realment, les accions que reflecteixen imatges com aquesta?  Contra els culpables de la situació que patim?  Francament, ho dubto, igual com dubto que aquesta dona sigui culpable de res que tingui a veure amb els suposats objectius de la vaga.

Un cop més, els sindicats, i algunes de les seves maneres de fer, impròpies i clarament inútils en el segle XXI, confonen l’autèntic enemic.

Esperem que imatges com aquesta serveixin, si més no, com a eina pública de denúncia i per propiciar una imprescindible reflexió i un més que urgent canvi d’estratègia, si del que es tracta és, realment, de defensar aquells que cal defensar:  els més febeles, els més innocents, els culpables de res.

febr. 152013
 

El temps de la retòrica sembla que ha passat i davant de determinades actituds de determinats personatges, va adquirint cada cop més sentit la dita aquella de “doneu-me diners, que consells no atipen”, perquè mentre els nostres responsables s’omplen la boca de paraules (i del que no són paraules), les nostres rendes cada cop són més petites i arribar a final de mes és tota una odisea per a cada cop més gent.

I la paciència s’acaba.  Cada cop són més freqüents les queixes públiques.  Des de les xiulades al rei, fins a la persecució, sobres en mà de càrrecs públics del PP.  No és estrany, quan la mentida s’ha fet pràctica habitual i quan els escàndols surten a la llum, dia sí i dia també, amb uns efectes encara imprevisibles.

Diuen aquests polítics perseguits que és injust que se’ls faci pagar a ells les suposades culpes dels altres.  Però com diu una altra dita, “qui es menja la carn, que rossegui els ossos”, i si el teu partit t’ha posat allà on ets, una mica has deixat de ser tu per ser el partit que representes, i que et facilita una feina i un sou prou dignes (per a segons qui, massa dignes).

Anem acostumant-nos a protestes constants, puntuals, contra la classe política, en qualsevol acte públic, i cada cop més enfocades i singularitzades.  S’ha acabat el temps d’aplaudir, i també la paciència.  Quin serà el pas següent?

febr. 142013
 

Ja fa temps que sabem que el franquisme no és mort i que el govern espanyol actual, en bona part, està en mans de fills, hereus i parents diversos d’aquells que van liderar els quaranta anys de dictadura.

És cert que s’intenta dissimilar aquesta inclinació dictatorial amb l’advocació constant a la santa Constitució, i al sistema democràtic, però els plats s’assemblen a les olles i el subconscient, de tant en tant, ens deixa actituds i expressions prou reveladores.

Comparem:

“Se sienten. ¡Coño!”.  Antonio Tejero, colpista.  23 de febrer de 1981, al Congrès de Diputats.

“Procedan a la expulsión. ¡Coño!.  Jesús Posada, president del Congrès.  12 de febrer de 1013, al Congrès dels Diputats.

Però bé, hi ha una diferència substancial.  El primer volia retenir els diputats a la cambra, mentre que el segon volia expulsar-hi els ciutadans.  En tots dos casos, la democràcia els fa por.  Segurament perquè no tenen ni idea de què és.

Per cert, diuen les males llengües que una de les persones que es trobaven a la vora del president del Congrès li demanava que era “lo que sí se puede”.  Santa ignorància democràtica…

Efectivament, Espanya és eterna, i hi ha coses i maneres de fer que no canvien (ni canviaran). 

febr. 132013
 

Ahir, finalment, el Congrès dels Diputats va admetre a tràmit la iniciativa legislativa popular que demana la dació en pagament dels habitatges per evitar els desnonaments.  Ja veurem com es desenvolupa el tràmit parlamentari, perquè no ens enganyem, els grans partits, abanderats pel que governa, s’ocuparan d’adaptar-la als seus interessos, però ara mateix, cal celebrar el triomf.

Dos comentaris molt ràpids:

Primer:  una gran mobilització social, especialment si es manté en el temps, pot fer canviar voluntats polítiques.  Ho vam veure amb el procés de consultes per la independència i la manifestació de l’11S i ho hem tornat a veure ara.  Aquest, segurament, és un dels fruits del moviment dels indignats.  No oblidem que, anteriorment, ni les grans manifestacions (el No a la guerra, per exemple) ni les vages generals, no havien servit de gran cosa.  Potser cal canviar les maneres d’actuar, per guanyar eficàcia.

Segon:  l’exigència de la dació en pagament, l’exigència d’una política d’habitatge justa, al capdavall, és una autèntica guerra de la ciutadania contra la banca i contra una determinada manera d’exercir la política.  I com tota guerra, deixa morts, sempre entre els més febles.  Ahir, van haver de treure’s la vida unes quantes persones més perquè el govern no pugués suportar la humiliació de mostrar-se davant l’opinió pública internacional com el que es posiciona a favor dels toros i, alhora, contra la ciutadania, que segueix posant morts sobre la taula.  Per a ells, la norma no arribarà a temps, ni tindrà efectes retroactius.

Ahir es va guanyar una batalla, però la guerra continua.  I continuaran les execucions (hipotecàries) per part d’aquells que fan les normes i de qui les aplica.  I haurem de lamentar més morts (segur que sí), però ahir va quedar demostrat que un posicionament clar i continuat de la gent, i més quan Europa i el món miren amb lupa què passa, és una arma molt poderosa.  I no oblidem que cada petita victòria és una injenció d’energia que fa molt més fàcil la següent, perquè demostra que “sí, es pot”.

febr. 122013
 

Aquest cop sí que val la pena prendre bona nota del que fa el Papa.  Benet XVI ha anunciat que deixarà el pontificat a final de mes.  Que un Papa es retiri és un fet extraordinari i, alhora, un exercici d’honestedat impecable.  Sap que és gran, massa gran per a la missió que té encomanada i decideix cedir el seu lloc a algú altre que pugui fer la seva feina en millors condicions.  Queda demostrada, un cop més, la intel.ligència de Joseph Ratzinger, més enllà de la seva manera de pensar (sempre opinable).

Sorprenent, per poc habitual, i admirable.  Potser aniria sent hora que alguns polítics que comencen a projectar la seva imatge més patètica i la seva incapacitat evident prenguessin exemple de qui molts d’ells consideren la seva guia espiritual i deixessin pas a persones més capacitades per exercir determinades responsabilitats.  Sense cap dubte, la política (en el seu sentit més noble) els ho agrairia, igual com l’església, com a institució, agrairà un nou cap visible.

I a banda de totes les consideracions que es puguin fer, i de saber si és una decisió totalment lliure o si els múltiples escàndols i intrigues vaticans hi tenen alguna cosa a veure (la història dirà la seva, quan pertoqui), serà molt interessant seguir com es va desenvolupant aquest relleu papal, perquè el darrer precedent és de fa uns quants segles i, aleshores, les coses eren una mica diferents d’ara, malgrat tot.

 

 

 

febr. 112013
 

L’inefable Duran Lleida s’ha molestat per les paraules, “amenaces” segons ell, d’Ada Colau, en representació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, al Congrès.

Paral.lelament, una altra persona s’ha suïcidat (i ja en van unes quantes) davant la realitat d’un nou desnonament.

Quants morts calen perquè la consciència (si és que en tenen) d’aquesta colla de criminals els digui que cal fer alguna cosa, més enllà de criticar la premsa perquè no els deixen prou bé?

Ben particular aquesta manera d’entendre la integritat, especialment quan la integritat física de massa persones ha saltat pels aires (literalment en molts cassos) per la seva absoluta i imperdonable passivitat.

Quin tip, de tanta hipocresia.

febr. 102013
 

Un bon dia descobreixes que t’has fet vell.  Més enllà de les arrugues, de les canes i de les primeres limitacions físiques, te n’adones que ha passat el teu moment d’esplendor (si ha existit mai) perquè ja ets incapaç d’entendre determinades realitats.  I és que, sense adonar-te, t’has anat tornant conservador, malcarat, poruc, rondinaire, estret de mires… (és a dir, tot el que sempre havies jurat que mai no series) i has anat donant forma, lentament però amb una estúpida constància, al que segurament és l’autèntica vellesa.

Un cop prens consciència d’quest nou estadi, et prepares per viure d’acord amb allò que realment ets i no amb allò que vas ser o que vas imaginar que eres.  Aleshores apareix un concepte màgic:  adaptar-se.

Sempre he pensat que, en essència, les persones no canvien, no es reinventen (com diuen ara els moderns).  I és que potser la propia idea de reinventar-se és una forma més o menys elegant i amable de maquillar un fracàs, generalment personal;  i això sempre costa d’assumir, encara que no hi hagi cap altre remei.  Per tant, adaptem-nos, que és el que sempre ha fet la humanitat.

Així és que a falta de gaires alternatives, el dia que descobreixes que el temps no ha passat en va pel teu cap, toca fer un exercici d’humilitat, d’adequació al nou escenari, i admetre que encara que hi hagi coses que potser ja mai no entendràs, cal que aprenguis a acceptar aquest món que se t’escapa de les mans i, sobretot, cal tenir ben clar que ja gairebé no controles (ni segurament contralaràs més) ni el que consideraves “el teu món”, el teu univers domèstic i més íntim, i que el menyspreu començarà a fer-se un lloc cada cop més gran en la teva vida.  I amb aquest nou posat, ben conscient de tot, has de tirar endavant i ser (i fer) feliç, perquè la vida encara té sentit, i val la pena – i molt- gaudir-ne.

És dur (una mica cruel i tot) trobar-se cara a cara amb determinades realitats el dia que menys t’ho esperaves, però tal vegada sigui inevitable.  A tu encara no t’ha passat?  Doncs no saps la sort que tens.

//

febr. 092013
 

Algun dia, els llibres d’història parlaran d’un nou concepte de democràcia que va sortir a Espanya a cavall entre els segles XX i XXI.  Una mena de democràcia restringida al dret a votar uns representants cada 4 anys i prou.

Dimarts, aquesta particular democràcia donarà una altra mostra de la seva capacitat, i és que, per primer cop, el Congrés, admetrà a tràmit una iniciativa legislativa popular que ningú no dubta que farà un llarg recorregut parlamentari:  la que demana la declaració de la festa dels toros com a bé d’interès cultural, amb l’únic objectiu, no ho oblidem, d’obligar Barcelona (única plaça disponible a Catalunya) a programar curses per a turistes despistats i quatre protaurins que encara queden, torpedinant allò que va aprovar el Parlament.

Per arribar fins aquí, haurem vist caure, una a una, totes les iniciatives anteriors, inclosa la que caurà el mateix dimarts, que demana regulació de la dació en pagament, per aturar els desnonaments i per al lloguer social.

Dimarts vinent quedaran demostrades dues coses:  la primera, que tirar endavant una inciativa legislativa popular no és missió impossible, malgrat els precedents, només depèn de qui la promogui i per què.   La segona, quina és l’autèntica qüestió d’estat, l’autèntica prioritat de les seves institucions.  Els toros, evidentment, i no pas el dret a l’habitatge.  Quina cruel i reveladora coincidència del calendari parlamentari.

Per cert, quin article de la Constitució parla de protegir la festa  dels toros?  perquè em sembla recordar que hi ha algun que sí que fa referència a garantir el dret a l’habitatge.  Ja posats a treure l’espantall constitucional…

Seguim sumant raons per marxar.

//

css.php