Feb 082013
 

Diu la dita “roda món i torna al Born” i a fe de déu que de tant en tant sembla que gairebé cinquanta anys no serveixin de res i que determinades idees que haurien de ser molt, però molt, antigues, encara són ben vives.

Darrer exemple:  el twit de fa uns dies d’Ana Rosa Quintana sobre la qualitat de l’ensenyament a Finlàndia i la impossibilitat de seure en una terrassa, en aquest mateix país, i perendre unes tapes i unes canyes.  Gran reflexió, per més que ara parli d’ironia.

Exercici de memòria:  Festival d’Eurovisió 1974.  Peret cantaSi al sol no puedes tumbarte, y en paz tomar una copa, decir que estás en Europa no sirve de ná.

Passen els anys i les dècades, i canviem de segle, i de règim, i del que vulgueu, però la mentalitat espanyola, i alguns dels seus referents simbòlics més definitoris segueixen immutables, tal com es pot constatar amb la lletra de la cançó.

Per això, també per això, ens cal marxar.  Perquè sabèm què és important i què no ho és tant.  I l’educació no és que sigui important, és que és vital, i segurament per aquesta raó es produeixen totes les agressions i involucions ministerials (i no per millorar-ne la qualitat).

I per riure una estona, endinsem-nos en el túnel del temps i recordem els anys d’orgull eurovisiu:

YouTube Preview Image

 

//

Feb 072013
 

Ara que els responsables de les principals institucions del país s’han reunit, convocats pel president, per estudiar què cal fer per recuperar la credibilitat de la política (i dels polítics, sobretot) i per combatre la corrupció, proposo una mesura simple però que podria tenir efectes immediats:  que cap respnsable públic formalment imputat en un procés judicial que tingui a veure amb la seva activitat pública pugui seguir ocupant aquest càrrec, de manera temporal (remarco “temporal”, ja que dependrà del resultat del procés), mentre no estigui judicialment lliure de sospita.

Una imputació formal pressuposa uns indicis prou raonables de culpa.  Per tant, als ciutadans ens costa d’acceptar que una persona sobre la que recauen sospites fonamentades, tan fonamentades que un jutge creu que cal tirar endavant un procés, pugui seguir ocupar el seu càrrec i cobrant un sou públic, amb absoluta tranquil.litat.

Segur que algú em dirà que tothom té dret a guanyar-se la vida.  Sense cap dubte.  Però aquí és on ha d’entrar la responsabilitat del partit que ha situat una determinada persona en un determinat lloc, en nom seu.  Que sigui el partit qui se’n faci càrrec d’aquesta contingència, de la manera que li sembli més adequada, i no tots nosaltres.  Així, segur que s’hi miraran més abans de situar segons qui en segons quins càrrecs.

Diu la dita que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.  Francament, un diputat, o un alcalde, o un regidor imputat en una causa penal que tingui a veure amb el seu exercici públic, pot semblar qualsevol cosa menys honrat.

Us imagineu unes institucions absolutament netes de pressumptes corruptes?  Seria tot un avenç.  I no és tan difícil.

//

Feb 062013
 

A poc a poc, la realitat es va manifestant tal com és, per damunt de tòpics i creences que s’han considerat veritats absolutes i que potser no ho eren tant.

L’11 de setembre passat va servir, entre altres coses, per demostrar a les forces polítiques que van voler escoltar que una part molt important de la societat catalana ja no estava ni per més reformes estatutàries, ni per pactes fiscals, ni per pegats que no serveixen de res.  Primer mite caigut:  “l’independentisme és minoritari a Catalunya”.

Ara, Foment del Treball Nacional s’ha de fer enrere en el seu intent de demostrar que l’empresariat català és contrari a la independència, davant l’oposició de moltes associacions empresarials, gens d’acord amb aquesta tesi.  Segon mite caigut:  “l’empresariat català no vol la independència”.

Si a més recordem, per exemple, les posicions de respecte al procés sobiranista que van manifestar veus prou qualificades de l’església catalana (atenció al tractament informatiu d’aquest enllaç), constatem com algunes estructures socials que tradicionalment s’han titllat d’antisobiranistes, van demostrant l’equivocació de determinats supòsits.

El proper pas?  Potser serà més tard que d’hora, però serà la banca.  Les entitats que encara conserven una forta implantació a Catalunya, en un moment o altre, assumiran que aquest procés és irreversible i com que són prou intel.ligents i voldran conservar el seu mercat natural i més proper, també s’hi sumaran.

Mentrestant, mantinguem la ment oberta i posem en dubte alguns principis que se’ns han volgut vendre com a certs i immutables, perquè la realitat sempre posa les coses a lloc.

 

//

Feb 052013
 

Si algú ha tingut la paciència i les ganes de llegir el Títol X de la Constitució Espanyola de 1978, ja sabrà que això de reformar-la (a no ser que govern  i oposició ens vulguin tornar a aixecar la camisa) no és cosa senzilla i així, d’entrada, podria ocupar ben bé uns deu anys mal comptats, entre naps i cols.

Aquesta és justament la proposta del PSC per millorar l’autogovern de Catalunya: reformar la Constitució.  Ho sento, però no puc evitar de fer un paral.lelisme amb la reforma de l’Estatut que ells mateixos van impulsar fa una dècada i que ens ha portat allà on ara mateix ens trobem.

Constància no els falta, val a dir-ho.  Ni propostes a deu anys vista que sempre acaben malament, tampoc.  I enmig de tot plegat, la defensa que el PSC és un partit diferent del PSOE i bla, bla, bla.  Imagino que si sempre voten el mateix deu ser perquè volen, oi?  (com l’acudit aquell que el Titi no se cae, el Titi se tira).

Realment, amb el PSC estem vivint un remake d’aquella famosa pel.lícula:  “Atrapat en el temps” que, curiosament, es va estrenar l’any 1993, tot just ara fa 20 anys (i seguim de 10 en 10).

Mentrestant, si els fem cas, seguirem vivint un etern dia de la marmota (animal famós per la seva capacitat de dormir.  Bé, d’hivernar, de fet).  O potser en el dia del hàmster, que correu i corre en una roda per no arribar mai enlloc?

Feb 042013
 

Ara fa tot just 20 anys que es va produir un dels canvis més importants en el periodisme espanyol en general i en el tractament de determinades notícies en particular.  Fa 20 anys del tristament famós seguiment mediàtic que van tenir els crims d’Alcàsser.  Des d’aquell moment, una part de la televisió, especialment de la televisió, va passar a ser l’aparador de totes les misèries humanes, en prime time.

Dissabte passat vam assistir a un altre autèntic punt d’inflexió en el tractament de la informació i de la relació amb els mitjans, amb la compareixença de Rajoy per parlar dels comptes de Bárcenas.  I és que la imatge d’un president fent, diguem-ne (per dir-ne d’alguna manera), una roda de premsa a traves d’un televisor situat davant dels mitjans, per no haver de donar la cara davant la premsa i per esquivar qualsevol pregunta, sense cap lloc a dubtes, marcarà un abans i un després en la comunicació institucional.  La mediocritat  acaba d’inventar una nova trinxera comunicativa.

La covardia política i el nul respecte als mitjans ja fa anys que es va vestir de roda de premsa sense preguntes, però el que va fer Rajoy dissabte supera qualsevol límit del que és admissible i exigible del president d’un país, perquè la covardia que transmet la posada en escena ja parla, amb tota contundència, de la falsedat de les seves paraules.  Tan falses que no és capaç de dir-les cara a cara.

Crec que ha arribat el moment que els mitjans es plantin.  Que no admetin més rodes de premsa sense preguntes i, molt menys encara, rodes de premsa televisades.  El prestigi de la professió no mereix aquesta burla (ni els ciutadans tampoc).  D’altra banda, si aquests comportaments han de ser l’escenificació de la distància entre el govern i la societat, que es tanquin al seu búnquer particular, envoltats dels seus palmeros, i que facin els comunicats per Skype o per What’s-up.  I que no molestin.

Per cert, magnífica aquesta imatge:

734207_418665784882133_867731477_n

Feb 032013
 

De vegades, tot costa.  Costa llevar-se al matí, perquè sabem que avui serà igual que ahir i que demà.  Costa caminar enmig d’un vent fortíssim, o de la pluja.  Costa estudiar amb la perspectiva d’un futur incert.  Costa obrir les portes del negoci, sense cap garantia de poder repetir aquest gest uns mesos més.  Costa fer bona cara davant dels altres, quan la tristor ens ofega.  Costa creure que ens en podem sortir quan el desànim se’ns presenta arreu.

De  vegades, tot costa tant que renunciem a la il.lusió i a l’esperança, i ens deixem anar en una rutina sense sentit, o ens decidim a tirar pel dret i abandonar-ho tot, i per sempre.  De vegades, la sensació d’impotència pot ser terriblement letal.

De vegades, malgrat tot, allarguem la mà i trobem un altre esperit tan engoixat com el nostre, i un altre, i encara un altre una mica més enllà, i molts més.  I llavors, sense saber massa per què, tota aquesta engoixa compartida esdevé una mena de seguretat incerta i tirem endavant, i ja no estem tan sols, ni tan indefensos, ni tan abandonats.

Aleshores, miraculosament, en llevem, amb mandra, però ens llevem; i caminem sense saber bé cap a on, però caminem; i tornem a agafar els llibres, a obrir portes i a encendre llums.  I ens posem un somriure als llavis, potser forçat al principi, però que se’ns acaba enganxant i fent natural, perquè sabem que aquells que apreciem, aquells que estimem, ens necessiten tant com nosaltres a ells, i que aquesta necessitat compartida ens ajuda a creure, encara, que tot és possible, si no ens abandonem a la pena i a la desesperança.  Si no abandonem aquells que ens esperen i que tant necessitem.

Feb 022013
 

La cúpula del PP està noquejada.  No ho vol admetre, però els documents que va fer públics El País són el cop de gràcia a una classe dirigent que durant anys ha fet bandera de l’honestedat, en un exercici d’hipocresia indigne de qualsevol governant d’un país que aspiri a dir-se democràtic.

Tant li fa si finalment són condemnats o si els delictes han prescrit.  La imatge pública, i sobretot la imatge internacional, de Rajoy, de De Cospedal i d’altres importants càrrecs del govern espanyol i del seu partit ha quedat tan deteriorada que serà inútil qualsevol esforç per aixecar-se.  El KO a la credibilitat del govern popular és definitiu.

L’únic dubte que pot quedar és saber quin serà el seu pròxim pas.  Dimissió?  un relleu al capdavant del Govern, aprofitant la majoria absoluta a les Corts?  Convocatòria de noves eleccions?  Sigui com sigui, el que costa d’imaginar és que puguin seguir mirant cap a una altra banda, i no tant per la ressignació de bona part de la ciutadania -no tota- davant de la corrupció, sinó per la pressió exterior, en un moment econòmicament delicat en què la credibilitat és, potser, l’únic actiu amb què apostar, en clau de futur.  Per cert, la setmana vinent Rajoy es trobarà cara a cara amb Merkel.  Arribarem a veure una intervenció política d’Espanya per part de la Unió Europea?

Tal i com està el pati, farien bé els nostres dirigents d’aprendre del que passa a Madrid, perquè la situació a Catalunya no es pot permetre escàndols de les dimensions i dels efectes dels de la comptabilitat de Bárcenas.  Però el cercle, a poc a poc, s’estreny.  Més enllà d’alguna iniciativa prou lloable, el president Mas sabrà tripular la nostra nau, enmig de la tempesta que s’acosta?  – I disculpeu aquesta concessió a la marineria, tan casposa i depriment com la realitat que estem vivint.

Feb 012013
 

Tot l’afer dels comptes manuals (o potser més aviat “digitals”, perquè eren de pagament “a dit”) de Bárcenas, més enllà de posar de relleu amb una claredat meridiana com funciona una doble comptabilitat en qualsevol institució (en aquest cas, la del PP, amb ingressos no massa clars i pagaments molt foscos), és l’evidència de com fa i desfà l’autèntica casta que ostenta el monopoli del poder des de fa dècades.

Allò del yo te lo arreglo, hoy por ti y mañana por mi, o el toma lo tuyo i ¿qué hay de lo mio? és la pràctica normal en les formes de fer, i de governar, d’una determinada gent.  No és cap novetat, perquè és un secret a veus, però tenir-ne constància documental és una novetat molt gratificant, en termes d’imprescindible regeneració democràtica.

Lamentablement, aquesta pràctica tan castisa i madrilenya (i valenciana i mallorquina…) té una projecció al nostre  país.  És només qüestió de temps que sapiguem més coses, entre altres, del cas Millet, sense anar més lluny, autèntic buc insígnia d’aquestes pràctiques a Catalunya.

El problema de tot plegat, però, és que tot pot acabar com el cas Pallerols -en res tot demostrar-se la pràctica corrupta-, en algun que altre indult a temps, i poc més.  Es retornen quatre quartos, es demana perdó amb cara de pena, i tema solucionat.

Cal una autèntica regeneració de la política, però no es podrà fer sense un relleu general de cognoms -fins i tot potser de sigles-.  Són imprescindibles noms nous que puguin bandejar els dels representants d’aquesta casta i aportar-hi un nou estil.  Potser el desprestigi absolut d’aquesta crosta política també ajudarà.  Qui ho sap.

I ja sé que el que dic és somiar truites, però per demanar que no quedi.  Així, sempre podré dir:  “com ho tenim, allò que havia comentat?”.

//

css.php