febr. 212013
 

Una d’aquelles frases lapidàries que corren des de fa anys i panys per aquests móns de déu que ve a dir, si fa no fa, que tothom puja en la seva carrera professional fins que assoleix el límit de la seva incompetència.  I la veritat és que mirant segons qui fent segons què segons on, aquesta afirmació és certa.

Per aquest motiu, per l’absoluta inconsciència (o manca de vergonya) de moltes persones que han arribat a importants llocs de responsabilitat (especialment públics), sorprèn trobar una renúncia en constatar que aquell, per molt bo que sigui, no és el seu lloc.  Això és el que ha fet la fins ara diputada d’ERC Eva Piquer, que ha deixat el seu ascó senzillament perquè s’ha adonat que al Parlament no hi ha la seva cadira, aquella en la qual es pugui sentir satisfeta amb ella mateixa.

Recomano la lecutra de la seva carta de renúncia, perquè em sembla un exercici d’honestedat absolutament insòlit entre la classe política.

El meu més sincer respecte cap a aquesta exdiputada, cap a la seva honradesa personal i cap a una actuació que haura de ser model a imitar entre tanta gent que no deixa el seu lloc, a cap preu, malgrat la seva incompetència contrastada o per amagar interessos ben personals i poc legítims (quan no il.legals).  I d’aquests, qui més qui menys, ens coneixem un bon grapat.  O no?

A tots aquests (i aquestes) que no fan, precissament, cap contribució a la dignificació de la classe política, i s’agafen a la cadira amb ungles i dents, i també als partits que els (les) mantenen, malgrat la seva demostrada insolvència professional, o l a seva usura, els voldria regalar aquell conegut i castís Manolete, Manolete, si no sabes torear, pa que te metes.

css.php