febr. 282013
 

Avui és el dia.   Benet XVI abdicarà i s’obrirà un període apassionant, on l’església catòlica farà ben visible tota la seva parafernàlia, en el sentit més positiu de la paraula.

Aquests són uns temps en què les formes es perden i, sota una pretensió de proximitat, de familiaritat, de democràcia, o de llibertat fins i tot, els rituals i les pautes d’actuació es van diluint perillosament.  Per aquest motiu, més enllà de les creences de cadascú, retrobar un conclave, amb tot el que comporta, com a exemple d’ordre, de rigor i de maneres de fer, és reconfortant.

Les properes setmanes assistirem, d’una banda, a la reinterpretació del protocol vaticà, perquè hi haurà l’elecció d’un nou Papa sense les exèquies del precedent.  Una situació insòlita que veurem com es resol.  D’altra banda, retrobarem el procés d’elecció papal propiament dit, amb els seus cardenals perfectament ordenats i uniformats, la fumata negra o blanca, i tot un seguit d’actes i elements amb una càrrega simbólica enorme, que fan que aquest procés sigui únic i singular.

I com a embolcall privilegiat, la Basílica de Sant Pere i la Capella Sixtina.  Impossible trobar un escenari més solemne.

Quina diferència amb els moderns parlaments i amb els actuals diputats i senadors.  Al conclau no hi haurà, o si més no no veurem, crits, pataletes, gent que abandona el seu escó, expressions de menyspreu als més febles… Res de tot allò que desacredita fins al ridícul la classe política actual.

Crec que la comparació resulta descaradament favorable als cardenals.  Potser aniria sent hora de dignificar la política i aprendre una mica de les formes i dels respecte que transmet el rigor i la formalitat vaticans.  Però per a això, vist el  nivell de molts dels nostres representants, potser sí que cal inspiració divina, la intervenció de l’Esperit Sant, o un miracle directament.

Mentre aquest canvi d’estil no arriba, prenem nota de la solemnitat vaticana i de la poderosíssima imatge que és capaç de projectar.

css.php