febr. 032013
 

De vegades, tot costa.  Costa llevar-se al matí, perquè sabem que avui serà igual que ahir i que demà.  Costa caminar enmig d’un vent fortíssim, o de la pluja.  Costa estudiar amb la perspectiva d’un futur incert.  Costa obrir les portes del negoci, sense cap garantia de poder repetir aquest gest uns mesos més.  Costa fer bona cara davant dels altres, quan la tristor ens ofega.  Costa creure que ens en podem sortir quan el desànim se’ns presenta arreu.

De  vegades, tot costa tant que renunciem a la il.lusió i a l’esperança, i ens deixem anar en una rutina sense sentit, o ens decidim a tirar pel dret i abandonar-ho tot, i per sempre.  De vegades, la sensació d’impotència pot ser terriblement letal.

De vegades, malgrat tot, allarguem la mà i trobem un altre esperit tan engoixat com el nostre, i un altre, i encara un altre una mica més enllà, i molts més.  I llavors, sense saber massa per què, tota aquesta engoixa compartida esdevé una mena de seguretat incerta i tirem endavant, i ja no estem tan sols, ni tan indefensos, ni tan abandonats.

Aleshores, miraculosament, en llevem, amb mandra, però ens llevem; i caminem sense saber bé cap a on, però caminem; i tornem a agafar els llibres, a obrir portes i a encendre llums.  I ens posem un somriure als llavis, potser forçat al principi, però que se’ns acaba enganxant i fent natural, perquè sabem que aquells que apreciem, aquells que estimem, ens necessiten tant com nosaltres a ells, i que aquesta necessitat compartida ens ajuda a creure, encara, que tot és possible, si no ens abandonem a la pena i a la desesperança.  Si no abandonem aquells que ens esperen i que tant necessitem.

css.php