febr. 012013
 

Tot l’afer dels comptes manuals (o potser més aviat “digitals”, perquè eren de pagament “a dit”) de Bárcenas, més enllà de posar de relleu amb una claredat meridiana com funciona una doble comptabilitat en qualsevol institució (en aquest cas, la del PP, amb ingressos no massa clars i pagaments molt foscos), és l’evidència de com fa i desfà l’autèntica casta que ostenta el monopoli del poder des de fa dècades.

Allò del yo te lo arreglo, hoy por ti y mañana por mi, o el toma lo tuyo i ¿qué hay de lo mio? és la pràctica normal en les formes de fer, i de governar, d’una determinada gent.  No és cap novetat, perquè és un secret a veus, però tenir-ne constància documental és una novetat molt gratificant, en termes d’imprescindible regeneració democràtica.

Lamentablement, aquesta pràctica tan castisa i madrilenya (i valenciana i mallorquina…) té una projecció al nostre  país.  És només qüestió de temps que sapiguem més coses, entre altres, del cas Millet, sense anar més lluny, autèntic buc insígnia d’aquestes pràctiques a Catalunya.

El problema de tot plegat, però, és que tot pot acabar com el cas Pallerols -en res tot demostrar-se la pràctica corrupta-, en algun que altre indult a temps, i poc més.  Es retornen quatre quartos, es demana perdó amb cara de pena, i tema solucionat.

Cal una autèntica regeneració de la política, però no es podrà fer sense un relleu general de cognoms -fins i tot potser de sigles-.  Són imprescindibles noms nous que puguin bandejar els dels representants d’aquesta casta i aportar-hi un nou estil.  Potser el desprestigi absolut d’aquesta crosta política també ajudarà.  Qui ho sap.

I ja sé que el que dic és somiar truites, però per demanar que no quedi.  Així, sempre podré dir:  “com ho tenim, allò que havia comentat?”.

//

css.php