ag. 312011
 

“Més ràpid, més alt, més fort” és el lema de l’olimpisme modern.  Aquesta frase la va pronunciar al Baró de Coubertin durant la inauguració dels jocs d’Atenes, l’any 1896 i, a través d’una construcció comparativa amb tres adjectius llatins vol reflectir el valor de la competitivitat i de l’esperit de superació a través de la pràctica de l’esport.

Al llarg dels anys, aquells jocs olímpics han anat donant lloc a jocs paralímpics, Special Olympics, jocs d’hivern, i altres competicions que volien recollir l’esperit olímpic, com ara els Jocs Mundials de Policies i Bombers, que enguany es fan a Nova York i en els quals hi participen bombers i policies espanyols i també catalans.

L’edició d’enguany, però, ens acaba de deixar una mostra espontània més de la realitat social al Regne d’Espanya:  un grup de bombers i policies espanyols escridassant i insultant uns quants “col.legues” catalans que van fer un castell coronat per una estelada (insult i agressió a la dignitat espanyola i a la seva bandera, es veu.  Una bandera, l’espanyola, que no dubten a embrutar amb la silueta d’un toro (quan no amb una àliga), per remarcar la seva identitat més cañí).

Les imatges dels fets són extraordinàriament expressives:  un grup de persones fent un castell (la tradició) i enlairant una senyera estelada (la utopia) escridassades i insultades per un altre grup de persones al crit de “yo soy español, español, español” (l’obvietat).   Aquesta és la realitat:  la intransigència en estat pur i el nul repecte cap a qualsevol expressió de diferència.

Des d’aquesta intolerància, el lema olímpic: citius, altius, fortius és d’imposible aplicació, perquè no hi ha comparació ni competició possibles; només una realitat que es vol única, indissoluble i sense cap possibilitat de canvi.  Ells són els únics, els més.  Davant d’això, el millor és seguir amb la nostra tradició i la nostra utopia, perquè qui no evoluciona són ells, no la resta del món, que va fent el seu curs històric.  De fet, ja ens anem aconstumant a aquest tipus de manifestacions de “respecte” a la “diversidad de los hombres y tierras de España“.

Ah! i no oblidem que molts d’aquests que criden i insulten, juntament amb l’exèrcit, tenen el monopoli de l’ús de les armes a Espanya.  Quin espectacle!  I quina realitat.  No t’hi vulguis trobar…



ag. 302011
 

Fa no gaires dies vam poder assistir a una allau de crítiques a unes paraules de Mourinho que venien a dir, més o menys, que el futbol és un esport d’homes.  Més enllà del profund menyspreu que em mereixen aquestes paraules, només comparable al que em desperata l’actitud habital del personatge, he de reconèixer que aquesta idea, aplicable a pràcticament tots els esports, és norma en la nostra societat.

Cert que hi ha esports on el protagonisme femení es viu amb força, com ara en la natació sincronitzada (encara no hi ha modalitat masculina) o en el vòlei platja (per raons molt més inconfessables i, al capdavall, indecentment masclistes), però en general, l’esport és cosa d’homes, i més en un esport tradionalment “mascle”, com qualsevol que tingui a veure amb les motos, on el paper de les dones s’ha de limitar a marcar postura i tipus tot aguantant un paraigua que faci ombra als pilots.

Per a tothom que tingui la temptació de dir-me que no, li recomanaria de llegir la breu nota amb què es despatxa el fet que una esportista catalana hagi  aconseguit l’onzè campionat mundial de trial.  Remarco: onzè campionat del món.  Parlo de Laia Sanz.  Potser ni us sona.  Una ajuda:  aquella motorista que va guanyar el Dakar passat, en categoria femenina.  Això sí, portant com a company d’equip Jordi Arcarons, com bé es va anar recordant en el seu moment.  De tota manera, ja és tot un èxit que aconseguir onze campionats del món mereixi, si més no, breus a diferents mitjans, tractant-se d’una esportista; els deu títols anteriors només van merèixer el silenci i la indifierència mediàtics.

És trist.  És molt trista aquesta cursa boja cap al menysteniment de les dones, també a l’esport.  Potser per això, les declaracions masclistes,  les proclames a favor de la testosterona, com les de Mourinho (i tants altres il.lustres personatges que tothom tenim al cap), en el fons, sempre són acollides amb simpatia, ni que sigui des de posicions absolutament hipòcrites (perquè tots som molt respectuosos amb les dones, oi que sí?).

Felicitats Laia!  un cop més.  Tu sí que vals.



ag. 292011
 

M’agradira molt que algun representant del PSOE, o de la seva franquícia catalana, m’expliquessin què tenen d’esquerres, després que ens toqui patir la major retallada social de la història, a mans dels diferents governs Zapatero.  La darrera actuació es pot resumir en la lamentable frase:  “millor un precari que un aturat

Quan un ministre de treball té la poca vergonya de dir una cosa així, no només assumeix la més absoluta incapacitat per frenar l’atur, sinó que fa seva la política més liberal possible, forjada a partir de l’extensió dels llocs de treball precaris. Si encara tingués un mínim de dignitat, que no en té, no trigaria ni cinc minuts a dimitir, després d’assumir el fracàs de la seva gestió d’una forma tan evident com cínica.

Treballar en precari, amb sous de misèria, sense cap perspectiva de poder fer plans de futur és el pitjor que li pot passar a una societat, perquè deixa generacions senceres en la inestabilitat més absoluta, com ja està passant amb milers i milers de joves.

Els darrers anys han estat pèssims pel que fa a la gestió dels drets laborals dels ciutadans, i molt em temo que els que venen no seran pas millors, si són bones les enquestes.  Espanya ha perdut definitivament el tren de la modernitat i ha girat cap a l’opció de la incompetència, de la precarietat, de la manca de competitivitat.  O és que algú es pensa que pot haver cap implicació personal des de la precarietat?  On és la “nova economia” socialista?  Ara ja ho sabem:  als subsidis miserables i en una economia que cada cop ratlla més l’esclavisme laboral.  Aquesta és la seva única alternativa al fracàs del boom de la construcció.

I encara tenen, aquesta gent, la barra de proclamar-se defensors de les polítiques socials.  Quines?  Quines noves propostes farà en campanya aquesta falsa esquerra? que paguem per anar a treballar?   potser l’acomiadament sense indemnització? ( de fet, podent encadenar contractes temporals indefinidament, ja hi és).  I els sindicats callats, submissos, obedients i pactant més limitacions salarials per als pròxims anys.

O marxem aviat d’aquí o la misèria espanyola ens engolirà per sempre.  No només ens roben, ara també ens volen pobres i sense cap perspectiva de futur.  Així, ni es remunta una economia ni es construeix un país.



ag. 282011
 

Catalunya és un país que s’ha acostumat a viure de genolls, a demanar permís per a qualsevol cosa i a demanar perdó sempre i en tot lloc, malgrat la inutilitat del gest.  El darrer exemple el tenim en el fet que el jugador del Barça Cesc Fàbregas hagi hagut de demanar perdó immediatament, per tres cops, pel fet d’haver exhibit una estelada durant la celebració del triomf a la supercopa d’Europa.

Cesc passa així a la llista de proscrits esportius que han comès el crim imperdonable de manifestar la seva catalanitat en públic, com Xavi o Puyol i la seva senyera a l’arribada a Madrid després de guanyar el mundial.  De res serveix la humiliació davant d’Espanya, ni la petició de perdó; sempre seran uns proscrits.

Aquesta situació, que podria no ser gaire cosa més que una anècdota, és la trista realitat del nostre país:  demanar perdó, i no obtenir-lo, pel simple fet d’existir i de ser com som.  Denamen perdó per utilitzar el català, demanem perdó per demanar que la gent ens parli en català a Catalunya, demanem perdó per fer lleis pròpies, per tenir una ridícula representació exterior, per voler cinema en la nostra llengua, per aspirar a un mínim reconeixement com a país, per tenir la història que realment tenim…

Cada dia és més evident que som una societat subjugada, vençuda per una Espanya cada cop més superba, i els nostres representants polítics, o bé mostren una submissió evident a l’amo castellà, o bé no tenen cap mirament a trair el país per fer-se un lloc al costat dels que manen de debó o, simplement, es suïciden políticament, jugant un joc de despropòsits i personalismes.

Prou de demanar perdó per ser.  Prou.  Només ho fem nosaltres, mai els dominadors que no dubten a insultar sempre que cal i amb total impunitat.  Avui parlo de futbol, però no només de futbol.  Ja és hora de jugar (i de viure) dempeus i no de genolls.

ag. 272011
 

El tema de la presència del CAT a les plaques de matrícula dels cotxes comença a ser el conte de l’enfadós, que apareix de tant en tant per distreure el personal i per donar una impressió de preocupació per qüestions simbòliques i d’identitat nacional que sovint no té massa a veure amb la realitat.

El darrer capítol d’aquesta astracanada el tenim en la postura contrària a modificar les plaques de matrícula vigents, per part de l’associació de venedors espanyols de vehicles, amb un argument tan sòlid com que la presència d’identificadors territorials dificultaria la venda fora del principat per la fòbia anticatalanista que hi ha a Espanya.

A la vista d’aquest posicionament, em plantejo dues qüestions:

La primera, que l’anticatalanisme és real i que afecta la dinàmica econòmica del país.  No són fantasies nostres.

La segona, que potser el gremi de venedors està retornant les ajudes que ha rebut fins ara dels diferents governs, tots ells contraris a la modificació de les xapes (gran expressió, la de les chapas d’Aznar).

Sigui com sigui, mala peça al teler.  Seguirem carregant amb l’indentificador espanyol, tant si volem com si no, a risc de rebre la corresponent sanció, si no ho fem, per més que diguin alguns prohoms del nostre govern, que ja començo a no saber a què juguen, si no és a crear debats tan innecessaris com inútils i espectatives totalment falses, ells sabran per què-

El més curiós, però, és que fins i tot França, segurament l’estat europeu més jacobí, ha incorporat un distintiu territorial a les seves matrícules (amb tots els defectes que vulguem, però ho ha fet).  Si més no ja no ens poden dir que no es poden modificar les matrícules per mandat europeu.  Ara ja només és qüestió de respecte, però ja sabem que Espanya coixexa, i de quina manera, pel que fa a tot allò que pugui alterar mínimament la seva indissoluble unitat.

ag. 262011
 

Diu la dita que rectificar és de savis.  Segurament que sí, però no haver de rectificar (per haver actuact correctament) encara és més de savis.  Aquesta reflexió es pot aplicar a la gestió dels pagaments del PIRMI, perquè ara sabem que el setembre es tornarà a pagar per transferència bancària, com fins ara.

Que al PIRMI hi ha una bossa de frau significativa, no ho dubta ningú.  Que és un sistema de subsidi que pot desmotivar a l’hora de buscar feina, també ho sabem, però que aquest mes d’agost moltes persones que realment el necessiten per subsistir ho han passat molt malament, no és menys veritat;  i això és intolerable, perquè suposa jugar amb els mínims ingressos de moltes famílies realment desafavorides,  les més vulnerables en el nostre sistema social.  Errors com aquest deixen al descobert la feblesa del propi sistema o, si més no, de la seva gestió.

Aquest cas ha posat sobre la taula moltes de les incompetències que cal bandejar definitivament de la gestió pública:  dependència d’un servei de correus incompetent (especialment a l’estiu), manca d’informació per part de l’administració, poc respecte als ciutadans com a perceptors de serveis, dubtosa qualitat de bases de dades que ben segur que van costar una fortuna… i per acabar-ho de reblar, l’encàrrec a una empresa externa de la revisió del sistema.

Posar noms als governs, pràctica que va introduir el tripartit, em sembla un error enorme, perquè és una manifestació de supèrbia important i perquè facilita la crítica més corrosiva.  Si en el seu moment el suposat “govern d’entesa” sovint era una olla de grills, ara el “govern dels millors” acaba de donar una mostra d’incompetència que no mereixem, i que no ens podem permetre, com a país, si volem aconseguir, cada dia, una societat una mica millor.

ag. 252011
 

Algú va dir que les lleis són normes, però també són armes, i el cert és que els darrers esdeveniments polítics a Espanya venen a donar la raó a aquesta afirmació.  Em refereixo a l’ús instrumental que es fa de la Constitució Espanyola.

Fins ara, la sacrosanta constitució ha servit per limitar l’autogovern de Catalunya, per exemple, o els drets de participació política mi molts altres drets- o per tancar publicacions, contravenint de manera clara el propi text constitucional; però és clar, una cosa és el que diu la lletra i una altra la interpretació que se’n fa, ja sigui des de les Corts Espanyoles, ja sigui per part del Tribunal Constitucional.  I és que invocant la Constitució, tot s’hi val.

Fins ara, aquesta constitució ha estat teòricament intocable i se n’ha fet bandera de la seva perdurabilitat i vitalitat al llarg dels anys, en un exercici de miopia política (o de cinisme polític) extraordinari.  Val a dir que el propi text constitucional preveu el seu mecanisme de reforma, que és força complex i prou difícil d’aplicar.

Però vet aquí que quan als grans partits espanyols -PP i PSOE- els interessa, modificar la Constitució és cosa de cinc minuts.  Així es va fer per permetre que els ciutadans comunitaris puguin votar a les eleccions municipals i així es farà per limitar la capacitat d’endeutament de les comunitats autònomes, en una nova clara invasió de competències.

Ras i curt:  la Constitució servirà ara per ofegar les comunitats autònomes, limitant la seva capacitat de decisió econòmica.  Aquesta nova agressió, val a dir-ho, lliga perfectament amb les propostes del candidat Rubalcaba de passar competències de les diputacions a les comunitats, tot incidint el paper d’aquestes com a ens supramunicipals, no com a estructures polítiques d’autogovern, no com com a estrures de país, que es reserven (i cada cop més), en nom de la igualtat de tots els ciutadans, a l’Estat.

Cada dia és més clar que el procés de destrucció autonòmica s’ha posat en marxa amb el vist-i-plau de PSOE i PP, i que qualsevol ocasió és bona per fer-ne un pas més, encara que sigui convertint la Constitució en una norma de destrucció massiva, molt més real que les armes que assegurava Aznar que hi havia a l’Iraq.

ag. 242011
 

Alfred Bosch, que es perfila com a cap de cartell d’ERC a les properes eleccions espanyoles ha declarat:  “No m’interessa ocupar una cadira i fer de funcionari”.  Perfecte, sempre queda bé assimilar funcionaris a no fer res i cobrar a final de mes, sobretot per  part dels polítics.

De tota manera, no deixa de sorprendre aquest menyspreu als professionals de la funció pública, venint del virtual cap de llista d’una formació que ha estat set anys al Govern de la Generalitat.  És curiós, si més no.  No estarà insinuant que els seus companys de partit han fet “de funcionaris” (en la seva particular accepció del terme) aquests darrers anys?  Bé, de fet, molts d’ells, ja fora del govern, han tornat al seu antic lloc de treball, com a funcionaris justament.

Sigui com sigui, m’agradaria recordar-li que els funcionaris són aquells professionals que s’ocupen dels afers públics per sobre dels governs de torn, per sobre dels partits que arriben al govern i per sobre de les persones que ocupen les cadires de comandament.  Per valorar una mica la seva f eina, pensem que a Bèlgica fa molts mesos que no hi ha govern i no han patit cap caos social.  Podem imaginar la situació sense funcionaris? Podem imaginar que no hi hagi policies, bombers, metges, mestres, administratius, inspectors, jutges…?

Des de l’orgull del servei públic li demanaria al senyor Bosch que, si finalment arriba a diputat, no ocupi una cadira i faci “de polític” (és a dir: corrupte, preocupat només del seu interès, fals, mentider, manipulador, prepotent, aprofitat, de mirada curta…)

Oi que couen els tòpics?  Doncs una mica de respecte.

ag. 232011
 

El govern espanyol ha aprofitat la visita del Papa, entre altres coses, per demanar-li ajuda (diners) per convertir el Valle de los Caídos en un monument a la reconciliació.  Es fa difícil pair que una monstruositat com aquesta construcció pugui mai promoure cap sentiment de reconciliació.  Altres llocs trobaríem, però aquest no.

Algú pot imaginar Mauthausen convertit en monument a la reconciliació entre nazis i jueus? Evidentment que no.  Es massa el dolor que transpira a les seves parets.  De fet, és tant que els seus espais només poden ser la memòria de la major crueltat que mai puguem imaginar, de la plasmació del mal absolut disfressat d’ideologia.

Doncs això és el que el govern socialista vol fer amb el Valle de los Caídos, una obra faraònica feta per esclaus republicans, condemnats a morir picant pedra per a major glòria de qui sap què.  Aquesta obra és el gran monument a la repressió i a la brutalitat del règim de Franco i mai, absolutament mai, podrà representar cap valor positiu, a no ser que vulguem falsejar la història, perquè és i ha estat lloc de pelegrinatge de col.lectius feixistes (perfectament legals a Espanya), perquè hi ha enterrat un dels majors criminals de la història d’Espanya i perquè la seva construcció va ser, en realitat, una enorme sala de tortura, un immens camp d’extermini, a cel obert.

El Valle de los Caídos només pot ser, si no s’enderroca (sembla que ningú s’ho planteja, però potser no seria cap barbaritat), el memorial de l’horror, de la repressió, de l’assassinat fred i massiu de civils i d’uns anys de terror i persecució que mai no hem d’oblidar.  Només així, només des del reconeixement de la història i de la condemna absoluta, pública i permanent de les atrocitats franquistes (cosa que encara no s’ha fet) es podrà començar a parlar de reconciliació.  Mai abans, ni que només sigui per respecte a la dignitat dels milers i milers de persones que hi van deixar la vida, moltes de les quals, ben segur, eren avantpassats d’algun d’aquests que ara volen trair la seva memòria, i la de tots.

ag. 222011
 

Durant la JMJ i la visita del Papa, Esperanza Aguirre va declarar:  “La caridad, que ahora se llama solidaridad, es el sacrificio de preocuparse por los demás.”  Discrepo, perquè “solidaritat” no és “caritat”, tot i que la frase serveix per explicar molt bé el concepte de polítiques socials que pot tenir el seu partit, el PP.

Si mirem el diccionari, “caritat” es defineix recorrent a idees com “amor compasiu” “almoina” o “beneficiència”.  En canvi, “solidaritat” ens remet a conceptes com “conjunció”, “compartir idees i propòsits” i a “relació de fraternitat”.  I és lògica la diferència; al capdavall, la caritat és una virtut teologal i la solidaritat una pràctica sorgida de la relació social.

Confondre aquests conceptes pot portar a pensar que fer una política social (solidària) és fer una política caritativa, i no és el cas, perquè la caritat es fa individualment (la fa algú per algun motiu -per esperit de sacrifici, com diu Aguirre, potser?) i la solidaritat és un mandat de la justícia social (un dret social, gairebé).

Entenc l’eufòria catòlica de la presidenta Aguirre, però potser aquesta eufòria l’ha portat a exterioritzar creences que poc haurien de tenir a veure amb l’exercici de la política.  I molt em temo que no és l’única que pensa així, en el seu entorn.

El dia que governin, si us plau, que no confonguin solidaritat amb caritat, encara que els faci l’efecte que si ho fan tindran mig guanyat el cel.  Els resultats de fer una política social a cop d’almoines poden ser catastròfics.

css.php