Ago 082011
 

Que el franquisme sociològic és ben viu, encara, malgrat lleis de memòria històrica, dècades de democràcia, integració a Europa… és una realitat abrumadora.  Per veure la magnitud de la seva pervivència només cal tirar d’algun que altre exemple absolutament impensable en cap país civilitzat i mínimament democràtic.  Sense anar més lluny:

Franco segueix sent alcalde honorífíc de València, o de Xàtiva, per dir només dues ciutats.

Millán Astray tornarà a ser fill predilecte de  La Corunya gràcies a la sentència d’un tribunal.

Aquests només són alguns exemples de com Espanya encara honora els seus dictadors i botxins més cruels.  Espanya honora aquesta mena de personatge que qualsevol país vol eliminar, i de fet allunya tant com pot,  de la memòria col.lectiva.

Si hi afegim la impunitat de l’exhibició sempre que cal de la bandera amb el pollastre, o l’absoluta tranquil·litat amb què actuen els grups feixistes al País Valencià, per exemple, o la no condemna  per part de grups mediàtics ben coneguts dels assassinats d’Oslo (sí, els mateixos grups que criminalitzen Bildu, que encara no consta que hagi mort ningú), imagino que es deu al fet que l’assassí (ah!, no, el malalt) era ultracatòlic i antimusulmà, tenim una aproximació a uns quants dels dèficits polítics espanyols.  O si voleu, a unes quantes mostres de la vigència, i amb bona salut encara, del franquisme.

Tot plegat un panorama lamentable i gens homologable amb cap democràcia que tingui un mínim de vergonya històrica.  I la pressumpta esquerra del PSOE atiant fantasmes en el moment de convocar eleccions.

No hi ha dubte:  Spain is different.  I molt. I molt em temo que per molts, molts anys.

 

css.php