Ago 222011
 

Durant la JMJ i la visita del Papa, Esperanza Aguirre va declarar:  “La caridad, que ahora se llama solidaridad, es el sacrificio de preocuparse por los demás.”  Discrepo, perquè “solidaritat” no és “caritat”, tot i que la frase serveix per explicar molt bé el concepte de polítiques socials que pot tenir el seu partit, el PP.

Si mirem el diccionari, “caritat” es defineix recorrent a idees com “amor compasiu” “almoina” o “beneficiència”.  En canvi, “solidaritat” ens remet a conceptes com “conjunció”, “compartir idees i propòsits” i a “relació de fraternitat”.  I és lògica la diferència; al capdavall, la caritat és una virtut teologal i la solidaritat una pràctica sorgida de la relació social.

Confondre aquests conceptes pot portar a pensar que fer una política social (solidària) és fer una política caritativa, i no és el cas, perquè la caritat es fa individualment (la fa algú per algun motiu -per esperit de sacrifici, com diu Aguirre, potser?) i la solidaritat és un mandat de la justícia social (un dret social, gairebé).

Entenc l’eufòria catòlica de la presidenta Aguirre, però potser aquesta eufòria l’ha portat a exterioritzar creences que poc haurien de tenir a veure amb l’exercici de la política.  I molt em temo que no és l’única que pensa així, en el seu entorn.

El dia que governin, si us plau, que no confonguin solidaritat amb caritat, encara que els faci l’efecte que si ho fan tindran mig guanyat el cel.  Els resultats de fer una política social a cop d’almoines poden ser catastròfics.

css.php