des. 312014
 

Ja hi som.  Se’ns acaba un any més.  Tampoc és que sigui res excessivament dramàtic.  Passa cada any i, fet i fet, s’ha d’acabar un perquè pugui començar un altre.  Així són les coses.  I amb aquest trànsit inevitable arriba l’hora dels balanços, de recordar què ha passat aquests darrers mesos, qui ha nascut, qui ens ha deixat… Una pila de programes especials de televisió o algun que altre suplement de premsa, vaja.

Però hem d’admetre que, d’una manera o altra, tots fem si fa no fa el mateix, aquests dies.  Això, i començar a pensar en els grans propòsits i projectes per al nou any.  I com que aquestes són reflexions personals, íntimes i intransferibles, cadascú se sap les seves misèries i les seves fortunes, i no cal dir res més;  que tothom és ben amo de pensar, reflexionar, sumar i restar i fer balanços, i plantejar-se la vida com bonament li plagui.  Només faltaria.

El que sí que vull és esmentar un parell de coses, fenòmens o digueu-li com vulgueu que ens han anat passat al llarg d’aquest any que tot just se’ns en va, i que potser no trobaríem gaire a faltar si també es quedessin definitivament en un racó de la memòria, només:

La primera, el Tricentenari, tan imprescindible com empalagós, en molts moments. Cert que cal recordar d’on venim, però també cert que n’hem quedat una mica tips, i no sempre amb plats fàcils de pair, ni prou acceptables, per massa adobats de patrioterisme històric.

La segona, la vida en directe a través de les xarxes socials.  I és que cada dia hi ha més gent que no menja si no pot penjar la foto del plat, que no es mou si no publica on és a cada moment, i que sembla incapaç de compartir una estona amb els amics sense l’inevitable selfi (disculpeu la barbaritat ortogràfica, però ja posats, no vindrà d’aquí).

Apa, anem tancant la capsa del 2014, que ja cal, per més que alguns diguin.  I encarem el que vingui.  Tot un misteri per descobrir i tot un repte, de fet, que caldrà entomar com millor puguem.



des. 302014
 

Hi ha en marxa una campanya del Ministeri de l’Interior per informar de què cal fer per votar a les eleccions municipals de 2015.   Si mirem l’espai de Youtube del Ministeri en qüestió hi trobarem dos anuncis, gairebé idèntics, destinats a informar dels seus drets en la matèria tant a ciutadans comunitaris com extracomunitaris.  El lema de tots dos vídeos és el mateix:  “si convives con nosotros, puedes votar con nosostros“.  Tot i que el lema no és nou i que ja es ve utilitzant, com a mínim, des de 2003, sí que em sembla digne de comentar.

Com de significatiu em sembla aquest “nosostros“.  I és que marca tan bé la diferencia amb un amagat “vosotros“…  I per acabar-ho de reblar, per si algú tenia algun dubte, hi ha el “puedes votar con nosotros“.  Nosaltres, els que manem, els que tenim els drets, amb tota magnanimitat, et donem permís perquè votis com si fossis un de nosaltres.  No cal afegir gaire cosa més.

Si tenim en compte que el lema té més de 10 anys de vida, haurem de concloure que aquesta voluntat de marcar distància entre espanyols i la resta (siguin comunitaris o no) és comuna a dretes i esquerres.  Encara més significativa aquesta exhibició de supremacisme hispà.

A veure si de tant unionistes com es consideren, aquests governants espanyols són amics de marcar diferències clares entre nacionals i estrangers?  O si voleu, com acostumava a fer el personatge de Duran Lleida al Polònia de TV3, a diferenciar clarament i constantment entre nosaltres i vosaltres.

Espanya és Espanya.  I la resta del món, a tot estirar, hi conviu (si no és l’enemic).  Gran demostració de la voluntat d’unió transfronterera amb què tant s’omplen la boca.  I és que el subconscient (o el conscient, no ho sé) és molt traïdor.



des. 262014
 

Avui, Sant Esteve.  Una mena de dia estrany.  Festiu, però no tant, vulguem o no, com ahir, Nadal, però festiu, al cap i a la fi.  Una mena de marge per a un aterratge suau a la realitat.

Diuen els estudiosos que Sant Esteve és festa perquè era el dia en què la gent tornava als seus punts d’origen després dels desplaçaments per retrobar la família que vivia en un altre lloc, per Nadal.  I potser aquest n’és el sentit:  el parèntesi per retornar a la rutina.  Això sí, per encarar els dies previs a l’altre gran enlairament modern:  Cap d’any.

Sigui una cosa, o l’altra, o cap, avui és festa, a casa nostra.  Pairem les imatges, els records, i potser fins i tot els excessos d’ahir, i ens trobarem, com de propina, un cap de setmana a tocar.  I ben mirat, en uns temps en què tot és immediat, blanc o negre, sí o no, un dia mig de trànsit com avui té tot el valor d’allò que de vegades perdem i que valdria la pena recuperar:  la paciència per passar d’una situació a una altra sense estridències ni massa presses, que hi ha temps per a tot, i tot arriba.

Passeu un bon i tranquil Sant Esteve.



des. 252014
 

Tant si penses que és només una tradició, com si realment hi creus.  Tant si t’agrada fer regals, o retrobar-te amb la família.  Tant si ets més de pessebre o d’arbre amb llunetes.  Tant si cantes nadales tot el dia, com si no les suportes.  Tant si t’agraden els grans grups al voltant de la taula com si t’estimes més les trobades amb uns pocs amics.  Tant si per tu és un dia qualsevol, com si és aquell dia tan especial.

O encara que només sigui perquè sí, et desitjo que avui sigui un parèntesi en la teva rutina, i que passis un molt feliç Nadal, amb qui vulguis, o sense ningú, amb moltes coses o ben poques; però un dia feliç i especial, on les coses importants siguin aquelles que massa sovint donem per tan segures que gairebé ni les tenim presents.  Avui pot ser un bon dia per recordar-les.

Bon Nadal.

des. 242014
 

No hi ha com la descomposició ideològica i política perquè apareguin salvadors amb receptes meravelloses per a tot mal.  A Catalunya, d’alguna manera, això és el que va passar amb la irrupció a l’escena parlamentària de Ciutadans i, a Espanya (sempre una mica més lenta) amb Podemos.  I què tenen en comú l’un i l’altre?  Doncs força coses:

En primer lloc, una indefinició ideològica important.  Ofereixen molts diagnòstics de la realitat i no tantes solucions, però sense cap posicionament clar.  Mirem l’evolució del programa amb què Podemos es va presentar a les eleccions europees, per exemple, i veurem com pot canviar el seu discurs en funció de les expectatives.

D’altra banda, totes dues formacions comparteixen un maniqueisme absolut.  Les coses són blanques o negres.  Estàs amb mi o contra mi (la famosa “casta”, sense anar més lluny), sense espais intermedis, sense gairebé espai ni per al diàleg.  Francament, una postura molt més propera als plantejaments dictatorials que als democràtics, i gens innovadora, per cert.

Finalment, i per no allargar innecessàriament la cosa, podríem parlar també de la fredor amb què són capaços d’analitzar la realitat i de dibuixar estratègies (no solucions).  Ribera, per exemple, s’havia de fer notar, en un primer moment, i va optar per un cartell electoral on sortia nu.  Iglesias, per la seva banda, guanya protagonisme mediàtic amb titulars incendiaris com l’atac personal a David Fernàndez o la desqualificació del president, en la seva recent visita pastoral a Catalunya.  Pur màrqueting electoral, en tots dos casos.

Aquestes són dues forces polítiques ascendents.  Podemos més que Ciutadans, però.  I aquesta serà la línia política que anirà guanyant adeptes els pròxims anys, sense cap dubte.  Si ens pensàvem que ja ho havíem vist tot, agafem-nos, que desembarca la demagògia en massa.  Farien bé els partits amb més història de començar a posar els seus discursos i les seves actituds al dia, que el populisme avança, entremig de la seva ineficàcia.  Res massa diferent de fa un segle.

des. 232014
 

De vegades, la història sembla aquella roda absurda en què un hàmster fa tombs i tombs per no anar enlloc.  Disculpeu, però aquesta és la imatge que em ve al cap des de fa uns dies, així que vaig llegint notícies sobre Podemos, i molts especialment després d’aquest passat cap de setmana.

Els que tenim una edat vam veure desfer-se el CDC d’Adolfo Suárez i crear-se el Partit Popular per ocupar el seu lloc.  Ara, potser veurem com és el PSOE el que es va desfent per donar pas a Podemos.  Segurament la vida és així: una evolució que de tant en tant dibuixa cercles per avançar fins tornar al mateix lloc.

Pablo Iglesias em recorda molt al Felipe González dels seus millors temps.  Amb alguna diferència significativa, però:  el segon, per veu del seu inseparable Alfonso Guerra, proclamava l’arribada al poder dels descamisaos.  Iglesias vol arribar al poder per fer fora “la casta”.  De fet, no hi veig més diferència que la perspectiva.  Uns reclamaven el seu dret a ser protagonistes i els altres van contra algú (contra tothom, gairebé).

De tota manera, el que tant un com altre tenen en comú és que saben que Catalunya és una plataforma de vots gens menyspreable.  Històricament, els socialistes han fet de tot per tenir una bona presència a casa nostra.  Ara que estan en hores molt baixes (per no dir en caiguda lliure), Podemos aspira a ocupar el seu espai (i el d’Iniciativa, de passada), el de l’esquerra catalanista-espanyolista, i crec que té molts números per a aconseguir-ho, en un procés prou paral.lel (que no massa diferent en molts aspectes) al de l’ocupació de l’espai del PP per Ciutadans.

Sembla que s’acosta un daltabaix electoral i polític com fa dècades que no es veu.  Però no es equivoquem, la resposta a les nostres necessitats encara només pot venir de casa, si els de casa saben estar a l’alçada dels temps que corren, fugint de tota demagògia i de debats estèrils.

des. 222014
 

Un dels errors que va patir el tripartit va ser confondre la Generalitat amb un ajuntament i Catalunya amb una ciutat gran.  Cert que molts dels dirigents del nostre govern d’aleshores provenien de l’àmbit municipal, però no menys cert que l’error d’apreciació va ser molt important i va provocar, entre altres coses, una renúncia de competències en favor dels municipis per allò de la bondat dels governs de proximitat que, més tard o més d’hora, s’ha anat demostrant que va ser un error monumental, perquè un país és un país, i requereix grans estratègies globals, i no una suma de polítiques locals.

Ara que tant es parla del salt definitiu a la independència, començo a sentir massa exemples, massa discursos excessivament lligats, novament, als pobles i ciutats.  Malament rai.  D’acord que hi ha unes eleccions municipals a la cantonada i que alcaldes, regidors i aspirants a ser-ho s’hi juguen les garrofes, però el mal que un excés de visió municipalista pot fer al procés de construcció nacional pot ser enorme; tant com per fer-lo naufragar naufragar definitivament i per molts anys.  No oblidem que si no l’encertem ara, no tindrem una nova ocasió en dècades.

A veure si la nostra classe política, tot sovint tan mediocre i de curta volada, és capaç d’entendre que ens trobem en un moment històric nou, amb uns reptes nous, i amb la necessitat d’inventar (remarco “inventar”) respostes i solucions noves a realitats noves, plantejades en clau de país que vol ser estat, i no de reciclar receptes antigues, molt vàlides per al dia a dia dels nostres pobles i viles, però no per al país, ni per a un nou estat en el context internacional.

Si us plau, prou d’exemples de barri i de veïns (i de pensar des d’aquesta perspectiva, per més populista que els sembli), que el que tenim al davant exigeix actuar amb mentalitat d’estadista (allò del sentit d’estat que tothom té sempre a la boca i que gairebé mai ningú no practica) i no de regidor de barri (o d’alcalde), amb tot el meu respecte cap a la seva feina, però entenent que una cosa és una cosa i una altra és una altra.  I ara toca l’altra.

des. 212014
 

Ben bé per casualitat, com acostuma a passar en tantes coses, he ensopegat amb aquest article que parla de l’origen de la figura del caganer dels nostres pessebres.  En resum:  tradicionalment es parlava de la representació de ritus ancestrals de fertilitat, però sembla que la cosa té més a veure amb un intent d’acostar a la nostra realitat més propera, allò que va passar a Palestina, ben lluny de casa nostra.  Per això tindríem els pastors amb barretina o l’entranyable caganer.

Ben mirat, potser aquesta és la clau de volta del Nadal.  Aconseguir que tot allò que és llunya (en el temps i en l’espai) i difícil d’entendre, a nivell teològic, acabi sent alguna cosa ben nostra, ben domèstica.  Potser per això fem pessebres, encenem llumetes, guarnim arbres o tenim aquesta curiosa tendència a agrupar-nos al voltant d’una taula amb amics i familiars.  Potser aquesta és la nostra manera de fer aquests dies realment nostres, i no només dels grans magatzems.

Ara que tenim Nadal ben a tocar, recomanaria un petit esforç d’imaginació, si cal, per fer que aquestes dates siguin ben nostres, amb tots els elements tradicionals (casolans i importats) que vulgueu, però amb aquest toc personal que només nosaltres podem donar.  I si cal, reinventeu caganers, ovelles o el personatge que més us agradi, vingui a to o no.  Que no passa res per introduir-hi coses noves, ni per saltar-se les normes, encara que només sigui de tant en tant.

des. 202014
 

Aquesta setmana ha saltat la notícia del projecte de fer el primer parc temàtic dedicat als barrufets a les antigues Basses d’Alpicat i no són poques les persones que s’imaginen una mena de Port Aventura de Ponent, amb ninotets de color blau.  Com a idea, d’acord, i com a recuperació d’un gran espai degradat, també.  Però de dubtes, també uns quants:

– Diuen des de la Paeria de Lleida que ara cal trobar inversors que puguin assumir el projecte.  Sembla que ja hi ha alguns grups empresarials interessats, tant locals com forasters.  Caldrà veure en què queda tot plegat.  Que no sigui que les finances públiques hagin de tornar a assumir projectes inicialment privats, cosa prou habitual.

– Ja es parla de construir-hi un hotel familiar, un càmping amb bungalows… en terrenys públics, evidentment.  Titularitat pública i explotació privada, un esquema recurrent (i no necessàriament d’èxit) aquests darrers anys, a Lleida.

– Qui coneix una mica el lloc sabrà que els accessos són terribles.  Una carretera antiquíssima amb un sol carril per sentit i amb habitatges unifamiliars a banda i banda en bona part del traçat i als voltants del recinte.  Si realment s’hi preveu una afluència massiva de públic, feina rai.

– Els precedents de grans projectes de col.laboració pública i privada, a Lleida, ja sabem com acostumen a acabar.  Mirem què ha passat amb la Llotja o amb Magical Media (aquell gran desconegut), sense anar més lluny, per no poder evitar alguna que altra reserva al respecte.

– I finalment, i no gens menor, vull expressar la meva por que tot plegat no acabi en una mena de recinte menor amb quatre atraccions i quatre ninos gegants  i amb aquella clàssica frase, encara ben actual, de “per Lleida ja està bé”, com a mostra d’autosatisfacció amb un resultat final, en el millor dels casos, mediocre.

El temps ho barrufarà, però.

des. 192014
 

Serà per casualitat, però en poc temps hem conegut quatre notícies que dibuixen prou bé quina és la situació de l’Espanya actual, tota moderna, democràtica i justa ella.

La primera:  la lentitud en la tramitació, per part del Ministeri d’Economia, estalvia a Jaime Botín (sí, sí, dels Botín de tota la vida) una multa de 600.000 €.  Curiós.

La segona:  dimiteix el fiscal general de l’Estat.  Com sempre en aquests casos, per raons personals.  La rumorologia apunta al 9N com a causa de la dimissió.  Segon fiscal general que plega amb un govern popular.  El primer cal anar a buscar-lo a l’època Aznar.

La tercera: ADIF limita la velocitat de l’AVE entre Barcelona i Perpinyà a 200 km/h.  Segurament mai un adjectiu (espanyola) ha estat tan ben utilitzat per concretar el significat d’un terme (alta velocitat).  Parlar d’alta velocitat amb aquest límit sona a burla, a incompetència o, directament, a marca Espanya.

La quarta:  el govern del PP no hi veu cap significació política al Valle de los Caídos.  Doncs jo no sé que hi veuen, allà.  La versió espanyola dels pastorets de Fàtima?

Amb aquesta justícia, amb aquestes institucions, amb aquestes infraestructures i amb aquest pensament, de debò que no voleu ser independents d’un cop per sempre?  Costa pensar que no siguem capaços de fer les coses millor.

css.php