Des 182014
 

Vam anar a la manifestació de 2012, per reclamar el nostre dret a ser, i ni per un moment ens vam plantejar quina ideologia podia tenir la gent del nostre costat, tant ens feia.  L’any després, vam compartir carretera i complicitats amb altra gent, i vam fer la via, i tampoc no ens vam preocupar per saber la manera de pensar d’aquells a qui vam donar la mà.  I no fa pas tant, vam compartir un petit espai al capdamunt de la Diagonal, per exemple, en perfecte ordre, sense saber el color ideològic d’aquells que teníem al costat.

De fet, en cap de les tres cites no hi hi havia res més a compartir que la convicció i la unitat a reclamar els nostres drets, la nostra independència, si ho voleu més clar.  I això era tot, i això era prou, com diu la cançó.

Ara és el torn de la política, i demanem la mateixa unitat que nosaltres hem exhibit sempre que ha calgut i que, vulguin o no, ha estat el gran instrument per arribar on som.  Però política i unitat són termes massa sovint oposats.  Al cap i a la fi, ells -pobrets- es juguen els escons, i costa molt ser generós quan t’hi va el sou (i els privilegis).

Sort tenim tots nosaltres, ciutadans anònims, que no ens juguem mai res.  Només el nostre futur i el benestar dels nostres fills i els nostres nets.  Però això, és clar, no compta.  Ells seguiran imaginant països impossibles o vestint de principis irrenunciables alguns objectius no sempre prou dignes.  La novetat, ara, és que estem en condicions d’exigir-los el mateix que hem donat, ni res més ni gens menys, o de passar-los factura allà on mes mal els fa:  a les urnes.

Des 172014
 

Costa molt acceptar que el feixisme segueixi no només impune, sinó fins i tot homenatjat, a Espanya.  I és que talla la respiració la notícia que hem pogut llegir aquests dies i que ens informa que s’està preparant un musical sobre la figura de José Antonio Primo de Rivera, el gran ideòleg del feixisme i fundador de la Falange.

És terrible, per cruel amb les víctimes del franquisme, perquè difumina i banalitza unes dècades molt negres i, sobretot, perquè ajuda a endolcir el record dels criminals, que aquest projecte pugui tirar endavant sense cap problema.

De ben segur, però, que serà un gran èxit de públic i que tots els hereus del règim, molts dels quals encara governen, faran cua a taquilla.

Una raó més per fugir ben lluny d’aquest país.

 

Des 162014
 

Ja sabem que el llenguatge és sempre poc o molt interpretable.  Aquest cop em vull fixar en la paraula llibertat i el seu abast i significat segons el govern espanyol.  Aquells que s’omplen la boca parlant de llibertat han impulsat, aprovat i imposat una llei de seguretat que ens retorna, de cop (mai més ben utilitzat el terme), al franquisme.  Així, sense més.

Aquest bonic article ens recorda unes quantes coses que no es podran fer, perquè tornaran a estar sancionades per aquesta democràtica i llibertària legislació, pensada per evitar i reprimir qualsevol protesta contra els abusos del poder.  Gran aplicació de la idea de llibertat, sí senyor.

De debò que voleu seguir en un país que té una legislació tan repressiva com aquesta?  Jo no.  A veure si en prenen nota els nostres responsables polítics i fan alguna cosa de profit, en bé de tots.

 

 

 

Des 152014
 

La setmana passada va morir Joan Barril, periodista i director del programa “El Cafè de la República”, de Catalunya Ràdio.  Se n’ha dit molt del seu valor i de la seva aportació a la comunicació, sobretot pel seu to tranquil.  Però avui voldria recordar-lo com la persona que durant un temps ens va acompanyar a nosaltres, als de casa, de tornada abans de sopar, amb la seva paraula amable i reposada.

Amb Joan Barril vam aprendre a escoltar sense estridències, a mirar el món amb un gest afable i, sobretot, a compartir una estona de ràdio, com abans que la cultura de la imatge es fes omnipresent.  I els meus fills, encara molt joves, van descobrir un món de paraules capaç de seduir-los entre unes notes musicals estranyes, o entremig de noms de nens i nenes que havien nascut a qualsevol hospital del país.  Amb Joan Barril vam aprendre a ser una mica més savis, més reposats i, una mica també, millors persones.

Que descansi la veu tranquil.la i afable que ens va fer imaginar mons impossibles i que ens va retornar la màgia i la fantasia de la infantesa, tot fent-nos escoltar històries, novament, des de la serenor i la pau del vespre, ni que ja no fos a la vora del foc, sinó a dins d’un cotxe o, través d’una ràdio de piles, entre les rajoles de la cuina.  Que descansi en pau una petita part de les nostres vides.

Des 142014
 

Avui hi tornarem.  Tots.  Grans i petits, rics i pobres, alts i baixos, de ciutat o de poble, de dretes i d’esquerres… Tots junts en un objectiu comú, en un objectiu de país, al qual ens convoca, un cop més TV3, la nostra televisió pública, que sap perfectament què és proposar i tirar endavant un projecte tan singular i tan enriquidor com La Marató.

Avui hi tornarem tots.  Des de casa o des de qualsevol raconet del país on algú hagi volgut convocar-nos per contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a apostar per la investigació com a eina de futur.  En aquesta ocasió, per la investigació de les malalties del cor.  Algú dirà que això ha de ser feina de l’administració, no nostra.  També (i sobretot) ha de ser feina de l’administració, però igual com fa uns dies amb el gran recapte del Banc dels Aliments, no és gens sobrer que tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra quota de responsabilitat per garantir un present millor als nostres veïns que més dificultats estan passant, i un futur a tots plegats.

Avui ens deixarem endur per aquesta mena de màgia col.lectiva que és la solidaritat.  Ens deixarem endur per la nostra capacitat d’implicar-nos en un projecte de tots i per a tothom, i tornarem a batre rècords, en forma de diners recaptats i d’il.lusions compartides, perquè els nostres cors puguin seguir bategant a l’hora, i el del país també.

Avui no podem fallar.  Hem de tornar a ser-hi tots.  Avui hem de tornar a ser la gran manada que es replega i s’uneix a la crida d’un dels seus membres.  I això ho sabem fer prou bé, individualment o com a país, sempre que cal.

 

Des 132014
 

Us imagineu que fos l’Ajuntament de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat catalana de fet) qui hagués tingut la ridícula ocurrència que podem llegir en aquest bonic article?

Encara més:  us imagineu que fos el cos de Mossos d’Esquadra el protagonista?

Però com que és l’Ajuntament madrileny, no cal patir, que a la Villa i Corte li riuran totes les gràcies, inclosos els mitjans oficials del règim.  O guardaran un respectuós silenci, en el pitjor dels casos.

Sort que malgrat que el ministre de l’Interior ens recomani un psiquiatre, encara tenim el cap una mica a lloc.  Si més no, més a lloc que segons qui, que potser sí que s’ho hauria d’anar fent mirar, ni que li quedin dos telediaris.

 

Des 122014
 

Ja hi tornem a ser amb el ministre Fernández Díaz.  Fins quan haurem de seguir aguantant les seves declaracions?  En concret, aquestes darreres en què parla de la “pobra gent” que creua il.legalment la frontera, i desafia les ONG a dir un lloc on se’ls garanteixi feina i manutenció, com a alternativa a les expulsions en calent.

Ja no sé si és incompetència, estupidesa o falsa moral catòlica.  Sigui com sigui em sembla insultant el concepte mateix de “pobra gent” (o de “gent”, només), amb un to paternalista i de superioritat inacceptable.  També em sembla insultant que l’alternativa a l’expulsió, per al ministre, sigui que algú els doni menjar i feina, com qui els posa el pinso en una menjadora.  No seria millor parlar de ciutadania i de condicions per desenvolupar-se com a persones, especialment sense haver de marxar?  Doncs no.

I des d’aquesta posició de superioritat moral encara es permet de donar lliçons tant a ONG que sí que treballen per la dignitat humana, com als dirigents de diferents països europeus, als quals vol enviar els immigrants, com aquell que transporta bestiar d’un lloc a un altre.  Bé, de fet, aquesta deu ser la seva concepció de la dignitat dels immigrants.  No s’hi pot esperar massa més, d’aquest individu, que va de cristià i catòlic practicant per la vida.  Quanta hipocresia junta.

A veure quant haurem d’esperar a sentir que són paraules tretes de context i malinterpretades.  Temps al temps.

Des 112014
 

Ni que sigui a risc de passar pel raret de la família, he de confessar que no m’agraden els videojocs.  No m’han agradat mai, de fet.  Ni els jocs d’ordinador, ni les consoles, ni res de res de tot això.

De tota manera, no he pogut reprimir la nostàlgia en llegir la notícia de la mort de Ralph Baer, inventor de la primera consola de videojocs, de la primera pistola de llum per jugar o del Simon, sense anar més lluny.  Imagino que el senyor Baer era conscient que amb els seus invents estava revolucionant no només el món del joc, sinó la manera de relacionar-se, en gran mesura, dels joves i adolescents de mig món.  En qualsevol cas, ho fos o no, no es pot negar que ha marcat el temps de lleure de les generacions posteriors.

De tota manera, el que m’ha dut a la nostàlgia és la imatge que apareix en aquest article, en què es veu Baer davant d’una pantalla amb un joc de ping-pong ben primitiu.  Aquest joc, de fet, és el primer record que tinc d’un joc electrònic, amb un so aleshores ben nou i prou particular.  Era una màquina de bar, d’un bar ja desaparegut de Lleida, “La Rada”.  Recordo perfectament la meva fascinació i la meva absoluta incompetència a l’hora d’intentar jugar-hi.  Potser aquesta mena de trauma primigeni té a veure amb el poc gust que després he demostrar per tota mena de jocs.

Em dec estar fent vell.  Això és evident, i més amb notícies i imatges com aquestes.  I per a tothom que es vulgui deixar endur per la nostàlgia, hi ha els emuladors, com els que es comenten en l’article que us he enllaçat, que permeten recuperar autèntics fòssils tecnològics.  Jo m’estaré de provar-los, no fos cas que redescobreixi la meva ineptitud davant d’aquestes maquinetes, ara que pràcticament només són records d’altres temps.

Des 102014
 

Una cosa que acostuma a oblidar la classe política és que el món gira sense la intervenció i que, malgrat el que diguin o facin (habitualment més el primer que el segon), la vida continua.

Ara mateix, enmig del debat de si calen o no eleccions, de si la llista única o les llistes separades, i entre conferència i conferència, el fred segueix arribant, ja se senten les nadales als carrers, els anuncis de La Marató de TV3 s’intensifiquen, les cues a les administracions de loteria són més freqüents cada dia, seguim treballant o buscant feina, mirem si farà sol o si bufarà el vent… en fi, tot segueix, igual que qualsevol altre any, al ritme que marquen les estacions.  Perquè el calendari no ens falla mai.

Aquesta societat superinformada (o superdesinformada per excés de veus), de fet, té vida pròpia més enllà del que els nostres dirigents imaginen, i encara que cada dia que passa -suposo que per la incertesa del seu futur més immediat- es faci més evident el ridícul d’intentar alguna cosa que no poden liderar, com és la realitat en què ens movem;  això sí, ara mateix amb un cert aire de desencís que les festes nadalenques ofegaran entre cava, pessebres i celebracions familiars, malgrat tot.

I és que nosaltres seguirem les nostres vides, i ells les seves, amb la secreta esperança, per part nostra, que algun dia conflueixin, i així puguem començar a dibuixar una realitat diferent i millor.  De moment, res de nou a l’horitzó.

Des 092014
 

En algun lloc del llibre de l’Apocalipsi (disculpeu que no sàpiga concretar més) es diu que “he vist un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra ja havien passat” (o alguna cosa si fa no fa com aquesta).  Evidentment que aquest text bíblic fa referència a la vida eterna, però la idea d’abandonar allò que, vulguem o no, se’ns en va, i descobrir una nova realitat, és una gran lliçó que caldria no perdre mai de vista.

En el terreny de la política, ja comencen a fer tuf de ranci determinades maneres de fer i de pensar que, al cap dels anys, ja ens han mostrat tot el seu potencial, i que ja no donen per més.  Finalment tot passa i tot s’acaba.  Aleshores és quan cal encarar aquest cel nou i aquesta terra nova.  Però per fer-ho calen propostes noves i maneres de pensar i d’actuar diferents.  Un bon exemple, si parlem del futur immediat del nostre país, pot ser l’anomenada Via Claver , tot i que dubto molt que la puguem veure aplicada. En qualsevol cas, una bona proposta, i un gran repte a la classe política.

No parlem d’exercir la independència?  Doncs això.  Sempre, evidentment, que la composició del nostre Parlament ho permeti, cosa que no està tan clara, i menys si seguim insistint a moure’ns a la vella terra i seguir mirant un cel vell.

css.php