des. 072014
 

La calma duradora es veu que no existeix.  Tot el que passa sembla que estigui regit per una mena de caòtica sèrie d’esdeveniments, de moments, on la tempesta i la bonança es van alternant de manera gairebé capriciosa.  I una mica és així en tot:  en la meteorologia, en la política, en la feina, o en la nostra realitat individual.

Després de la tempesta, sempre arriba la calma, diu la saviesa popular.  Una calma tensa, però;  un autèntic compàs d’espera abans no arribi més música, tant si és més pluja, com un llamp espectacular, o les primeres llums entre els núvols.  Aquests períodes que més aviat esperem el que ha de venir que el que realment passa sempre tenen el regust incert i el tacte fred de les darreres gotes que s’escolen entre les fulles, o que llisquen per qualsevol sortint i encara ens mullen, potser per recordar-nos que cal saber donar temps al temps.

En el fons, aprenem a viure així.  Aprenem a entomar la tempesta quan arriba, i a no perdre l’esperança que s’hagi acabat, enmig d’aquest silenci dens de l ‘espera, mentre confiem que un arc de sant martí enorme ens anunciï un demà més plàcid.



css.php