juny 302012
 

Hi ha coses que costem molt de pair, i més quan venen d’un govern autoproclamat d’esquerres i amb certes aspiracions nacionals (catalanes, evidentment, segons diuen), com ara que l’Ajuntament socialista de Lleida, amb un deute reconegut de gairebé 19 milions d’euros, no té cap inconvenient a pagar una pantalla gegant de televisió per seguir la final de l’Eurocopa de futbol.

No sé què costarà la broma.  De tota manera, imagino que no massa, pel que són els pressupostos municipals.  Però aquest no és el cas.  Des d’un suposat pensament d’esquerres, costa molt de justificar una despesa tan prescindible com aquesta quan les retallades de serveis ben bàsics són constants i quan la ciutadania, la del barri on es muntarà, per exemple, pateix un empobriment alarmant.

Però és clar, sempre és bo apostar a cavall guanyador per entretenir el personal i, ara com ara, el populisme (i el patrioterisme espanyolitzador) que es mou al voltant de La Roja és massa temptador com per no intentar fer-li una queixalada política.

En qualsevol cas, tothom es defineix pels seus actes i, francament, crec que l’alcalde Ros tindrà algun que altre problema per seguir defensant segons quines retallades o segons quines postures suposadament catalanistes, un cop ha cedit a la pressió del Partit Popular (que ja fa dies que reclama pantalles gegants arreu, en un nou exercici de menyspreu a la contenció econòmica que ens imposa) o a la temptació del populisme més simple i mesetari.  No tinc massa clar a què ha cedit més.

I és que som així, una ciutat endeutada fins a les celles, però capaços del que sigui per un partit de l’Espanyola.   I és que ja no saben mantenir ni les més mínimes formes.  En això tampoc no estan tan lluny d’un PP que anuncia noves retallades i pujades de serveis bàsics amagat rere els partits de l’Eurocopa.  Deuen ser coses d’aquest nou estat del benestar que ens venen.



juny 292012
 

Noves dades del Centre d’Estudis d’Opinió i nou increment del percentatge de població que votaria favorablement a la independència de Catalunya, en un hipotètic referèndum.

Ja fa molts mesos que les dades van confirmant un creixement sostingut i constant de l’independentisme.  I no és estrany.  Els habituals incompliments econòmics de l’Estat, l’ofensiva judicial contra la nostra identitat, l’escanyament pressupostari, els intents de tota mena de retallar la nostra mínima capacitat de decissió, l’hostilitat manifesta dels mitjans de comunicació espanyols, la seva capacitat de generar conflictes on hi havia convivència, els atacs de tota mena contra els nostres trets diferencials, …  tot va fent bullir una olla cada dia més a prop de vessar.

La meva pregunta, fins al moment sense resposta, és:  fins quan?  Fins quan se seguirà ignorant la realitat i negant l’evidència del desig cada cop més majoritari del nostre país de ser amo del seu destí?

Ja no sé què més ha de fer Espanya perquè finalment ens decidim a fer el pas i encetar el camí cap a la nostra independència.  Què més ens ha de passar?  De raons, en sobren, i de suport popular, pel que van dibuixant les enquestes i pel que es pot palpar al carrer, també.  Només cal la decissió política.  Fins quan?

Però anem amb compte i no badem, no fos cas que tornem a fer tard.



juny 282012
 

Vivim temps molt dolents per parlar de principis.  La crisi sembla que tot, absolutament tot, ho posa al servei del pragmatisme econòmic, o de la propaganda política.  De tota manera, de principis n’hi ha, encara que potser no són ben bé els que una societat moderna i civilitzada mereix.

En poc més d’un mes han coincidit un seguit de fets que ens parlen ben clarament de principis, no ja de prioritats, i que demostren que alguna cosa no va a l’hora a Espanya (i no gaire, a Catalunya):

– Es redueixen els pressupostos per evitar la violència masclista, alhora que s’incrementen els destinats a fer promoció dels toros.

Es facilita l’accés a les curses de braus, amb descomptes del carnet jove i es destinen diners a preparar, en determinades televisions públiques, programes que fan apologia de la tauromàquia, mentre s’incrementen les taxes universitàries.

– Es posa en marxa un caòtic copagament farmacèutic que repercutirà, i de quina manera, en la qualitat de vida, quan no en la vida, de moltes de les persones més desafavorides.

Què podem esperar d’un país que posa per davant els toros a l’educació o a la salut?  Perquè no ens equivoquem, la retirada del catàleg de medicaments subvencionats de molts dels d’ús més corrent, l’obligatorietat de pagar una part de la resta o el tristament famós euro per recepta (això de “tíquet moderador” sona a broma de mal gust) impedirà l’accés al tractament de les seves malalties a més d’un pensionista que tot just arriba com malament pot a final de mes i que encara, tot sovint, fa possible la subsistència dels seus fills i parents, compartint pensions més que esquifides.  De fet, ja ho estan advertint alguns farmacèutics.  Potser, com sempre, caldrà esperar que arribin els primers morts per veure com responen els diferents governs.

Això sí, davant d’aquest nou exercici d’incompetència política (no vull ni pensar que ens trobem davant d’una mena d’extermini planificat dels més febles), sempre hi haurà la possibilitat d’anar als toros -qui s’ho pugui pagar-.



juny 272012
 

Nova sentència contra la immersió lingüística a Catalunya, i ja no sé quantes en portem, però ben segur que no serà la darrera que haurem de patir.  En aquesta ocasió la sentència és especialment letal perquè atempta contra els fonaments del sistema educatiu:  l’ensenyament infantil.

Aquell terrible monstre que va ser el nou estatut d’autonomia ens va deixant un rastre de deconstrucció nacional que fa perillar, un a un, els pilars fonamentals del nostre esquifit autogovern.  La seva sentència al Tribunal Constitucional va ser el punt de partida d’una guerra oberta contra una situació lingüística més o menys no mal resolta del tot que, si més no, ens havia permès consolidar i normalitzar un determinat sistema escolar.

Ara, però, tot ha canviat.  Es va obrir la capsa dels trons i, amb la majoria absoluta popular, l’ofensiva ja pren aires d’allau imparable:  les Illes, València, la Franja i el Principat.  Ningú no se n’escapa i la perspectiva de futur és terrible, perquè ens trobem davant un retrocés que sembla no tenir fi, més enllà de la reintroducció plena del castellà a les aules, com a idioma predominant.

I ara vindran els nostres polítics defensant la legalitat, la legitimitat, la constitucionalitat i no sé quantes coses més per tal de transmetre una imatge de bel.ligerància clara.  Però no ens enganyem, que a cop de declaració no se solucionen les coses.  Mireu l’espanyol, que ha passat dels discursos a les sentències, i això sí que és efectiu.  D’altra banda, unes lleis volgudament ambígües en el seu moment per  evitar conflictes, al capdavall, s’han demostrat clarament perjudicials.

El nostre problema, el problema de la nostra llengua, no és una qüestió política, és una qüestió de poder.  I nosaltres, de poder real, no en tenim gaire.  Ara podem cridar i reclamar tant com vulguem, que el resultat serà el mateix:  la derrota.  Només tenim dues sortides possibles, si no volem claudicar i trair-nos:  o no obeir, amb el Govern en ple liderant la insubmissió, o proclamar, d’un cop per tots i de manera unilateral, la independència.  Però no veig jo els nostres representants polítics ni per una ni per l’altra.  Així doncs, anem dient adéu a la presència generalitzada del català a les nostres escoles i, en pocs anys, a la nostra societat (sí, més encara), perquè si amb aquesta mena d’immersió imperfecta que hem tingut aquests anys som on som, no vull ni imaginar com serà el país, d’aquí a deu anys, sense ella.

juny 262012
 

Qui li deu fer els discursos al príncep Felip?  Imagino que alguna persona clarament vinculada al govern i, a més, cega (o fanàtica) defensora de les seves polítiques.  Pel que fa a l’entorn immediat del príncep, imagino que deu ser de la mateixa corda perquè, si no, no s’explica aquesta meravellosa frase, dita durant la recent visita de l’hereu de la corona als Estat Units:  Nuestros precios y salarios están marcando el ritmo del retorno al sendero de la competitividad y, al mismo tiempo, nuestras familias están reduciendo sus niveles de deuda mientras mejoran su ahorro”.  Olé, sa altesa reial!

Imagino que quan diu “nuestros” salarios es deu referir, efectivament, als seus, no als dels seus súbdits, cada cop més empobrits.  Imagino que quan diu “nuestras” famílias, també es deu referir a les seves, no a les dels ciutadans en general, que cada cop estan més endeutades i sense cap possibilitat d’estalvi.  També imagino que el seu concepte de competitivitat, si tot és tan fantàstic com proclama, deu tenir molt a veure amb sous de misèria, acomiadament lliure i pràcticament gratuït, i amb preus disparats, sobretot dels productes i subministraments bàsics.

Les sortides de to d’alguns memorables parlaments monàrquics ja són tot un clàssic.  Qui podria oblidar aquell increïble nunca fué el castellano lengua de imposición…  I pel que sembla, aquestes autèntiques perles de la retòrica seguiran sent moneda d’ús corrent amb el futur rei.

Certament, cada dia és més gran la distància que hi ha entre la cúpula del poder (i quina cúpula més alta que la monarquia) i la realitat d’una ciutadania terríblement empobrida, sense esperança en el futur, endeutada quan no desnonada i sense capacitat per arribar a final de mes (d’estalviar millor ni en parlem).  Paral.lelament, cada dia és més destacable la manca de pudor a l’hora de fer determinades afirmacions públiques.

Però les coses són així, i aquest és el futur.  Si més no per als lleials súbdits de la campechana corona espanyola.

 

juny 252012
 

Dissabte escoltava a la ràdio les paraules d’una persona jove que, entre cançó i cançó de l’any 1974, va dir alguna cosa com ara que aquell any encara teníem Franco i ara tenim Merkel.  Aquesta idea, expressada amb tanta naturalitat, em va fer venir esgarrifances, perquè demostra que la dreta més cavernícola ha guanyat i que el franquisme sociològic ha triomfat, finalment.

Portem massa anys empasant-nos que s’assimili nacionalisme (català, evidentment) a nazisme, des de tota mena de mijtans i subjectes més que dubtosos, a nivell democràtic.  Portem massa anys assistint impassibles a l’extensió de conceptes com el de la “balcanització d’Espanya”.  Portem massa anys havent-nos de sentir que la política educativa catalana és com la de Franco, però amb el castella.   Portem massa anys, en definitiva, permetent l’assimilació del feixisme i del nazisme amb qualsevol expressió nacionalista, sense que ningú respongui per parlar d’assassinats massius, de terror i repressió indiscriminada, d’extermini planificat, d’imposició absoluta i per la força de les idees, de pànic a discrepar; sense que ningú, al capdavall, tingui massa interès a mantenir ben viva la memòria d’allò que realment fou el franquisme, si més no, perquè mai no es pugui repetir.

I de cop, ara descobrim que tanta banalització de la dictadura i dels crims nazis els ha descarregat de qualsevol contingut criminal i els fa iguals a figures amb poder, simplement, com Angela Merkel.  Déu n’hi do on hem arribat en poc temps.  Ja tant ens fa un dictador colpista que una cancellera elegida democràticament.

Però és clar, potser aquest és el resultat inevitable de tancar els ulls davant la història, de permetre que El Valle de los Caidos sigui només un recinte religiós, com Montserrat o Santa Maria del Mar;  que el dictador Franco no sigui qualificat com a tal pels historiadors oficials;  que els ministres responsables de la  repressió i de les morts del final del franquisme visquin tranquils i morin en pau, o que els apologetes del totalitarisme tingui barra lliure a tota mena de mitjans de comunicació, amb absoluta impunitat.

Ara que moltes seleccions de futbol aprofiten l’estada a Polònia per visitar alguns camps d’extermini nazis i així recordar als joves esportistes d’on venen i què cal no permetre que torni a passar mai més, Espanya seguix donant exemple al món, ignorant aquesta realitat i banalitzant la història més fosca de l’Europa (i de l’Espanya) dels darrers segles.

Arribar a comparar Franco amb Merkel amb tota naturalitat és el llindar del retorn del feixisme.

juny 242012
 

Un moment que sempre m’ha semblat especialment encisador és quan les primeres llums del dia van dibuixan les siluetes difuses de la nit, tot presentant-nos una meravellosa paleta de colors encara mig indefinits, mirem allà on mirem.  El sol encara no ha tret el nas i s’hi respira una calma mandrosa, la calma d’alguna cosa a punt de començar, com el silenci abans de la música.

Avui és Sant Joan i el sol, puntual, s’hi va posant sense presa.  Algun petard, encara, ressona de lluny;   l’eco de la música d’algun badoc que no se n’ha adonat que la nit ja fa estona que ha plegat veles;  l’olor del fum de la brasa d’alguna foguera que encara vol revifar tímidament, i la sensació que alguna cosa recomença, potser amb més mandra de l’habitual.

Sant Joan obre un temps de fertilitat, de collites, de riquesa.  Dóna pas a l’estiu per la porta gran i a un sentiment col.lectiu d’il.lusió renovada.  Aprofitem el moment, doncs, i com fa cada matí un gosset que tenim a casa, anem a saludar tothom amb una barreja d’alegria pel retrobament després de la nit i de ganes de fer coses, ara que el sol ja s’hi ha posat i el dia i la vida sembla que reneixin.

Bertolt Brecht va dir alguna cosa com ara que una crisi és quan allò que es vell no acaba de morir i allò que és nou no acaba de néixer.  Potser la nostra obligació és ajudar a fer real allò que tot just s’insinua, igual com el sol de primera hora, que cada dia ens diu que la nit ja és tan sols un record.

juny 232012
 

Aquesta nit és la nit de Sant Joan.  Una nit estranya, d’una banda per curta i, d’una altra, perquè acull una de les festes més curioses i complexes del nostre calendari festiu tradicional.

Fogueres, coques diverses, petards, revetlles… tot plegat farà una gran pila de costums, tradicions, creences i mites que s’amuntegaran esbojarradament en una nit que, segons les moltes tradiciones que s’hi donen cita, tant ha de servir per purificar (el foc sempre ha servit per a aquests menesters), com per anar a recollir herves remeieres, per trobar l’amor o per esquivar éssers fantàstics de tota mena que, ben allunyats de les festes de Nadal, campen lliures més o menys propers al diable.

I és que és una barreja de tot plegat el que ens fa ser com som, capaços d’aglutinar l’esperança i el desig d’una vida a punt d’esclatar amb les pors ancestrals a les forces del maligne, i amanir-ho tot amb música, sorolls i dolços.  Potser és que el desig, la necessitat fins i tot, de trobar un espai a la festa, a la il.lusió, emmig d’una realitat darrerament no prou amable, sempre s’acaba obrint pas.

Com que les tradicions sempre tenen alguna part de raó, crec que és bon moment per aprofitar la capacitat purificadora de les fogueres, a veure si aconseguim que les forces del mal que, maleducades com són, ni s’esperen a sortir la nit de Sant Joan, es facin una mica enrere i ens deixin tranquils una bona temporada.  Així doncs, potser estaria bé fotre al foc alguna llibreta del banc d’aquestes que tots guardem ben plena línies i més línies escrites per una màquina sense ànima o, fins i tot, alguna que altra propaganda electoral d’aquelles que de tant en tant encara treuen el nas enmig de munts de paperots mig oblidats.  Qualsevol cosa per allunyar els mals esperits moderns.

Sigui com sigui, mirem de passar una bona vetllada, si pot ser en bona companyia, i confiem, com hem fet des de fa segles, que aquesta nit especial ens sigui la porta d’una nova vida una mica millor.  Potser és hora de deixar-nos endur per la màgia que evoca aquesta bonica cançó del genial Jaume Sisa:

 

YouTube Preview Image

 

juny 222012
 

Tradicionalment s’ha acusat Catalunya i altres territoris no estatals de voler manipular i polititzar l’esport.  També tradicionalment, les grans manifestacions d’orgull patriòtic vinculades als esdeveniments i triomfs esportius han anat a càrrec dels estats convencionals.  Un bon exemple, que no tinc cap interés a detallar, és la instrumentalització de la selecció espanyola de futbol.  Crec que només cal llegir la premsa, escoltar la ràdio i mirar la tele.

Però de vegades, aquest patrioterisme d’anar per casa, la ignorància i la sobèrvia s’alien i donen peu a situacions tan curioses com ara que l’escut que llueix La Roja (com és de viu encara allò d’antes roja quer rota) a l’eurocopa inclogui una referència heràldica a la Casa de Borbó francesa, no a l’espanyola.  Segons sembla, hi ha algun expert en la materia que hauria informat els responsables federatius del fet, sense que li haguessin fet cap cas, com podem constatar.  Res estrany, tranctant-se d’un estament tan profundament cavernícola i inoperant com la Real Federació Espanyola de Futbol, amb el seu etern president al capdavant.  Sí, sí, aquell que indulta actituds i comportaments indignes.

Són els problemes de voler instrumentalitzar políticament l’esport, apostant per l’escut estatal en lloc de pel federatiu, com fan la major part de les seleccions.  Si, a més, es fa des del fanatisme patriòtic i des de la prepotència que només pot donar la ignorància més absoluta, els resultats no poden ser altres que els que són.

I ara, tots ben orgullosos i vestits de flamenca, de torero o de guàrdia civil, i amb una bona sobredosi etílica, a bramar les notes d’aquell que viva España, de Manolo Escobar, per amagar les misèries pàtries amb algun que altre gol.  I és que la cosa no dóna més de si.

juny 212012
 

Si algú podia pensar que la màxima expressió de la ignorància és la senyora Dolores Serrat, responsable d’un concepte tan absurd com lengua aragonesa propia del área oriental per referir-se al català, ben viu a la Franja, apareix l’innefable ministre Wert i supera la seva companya de partit, per més difícil que pugui semblar, dient que “li sembla” que són la mateixa llengua, però que això és només “una impressió”.

Tot plegat és tan absurd, tan ridícul i tan il.lustratiu de la manca de cultura quan el fanatisme polític  s’imposa sobre la raó, que no cal afegir gran cosa a les paraules d’aquesta gent, a no ser demanar-los que callin i que deixen de fer el ridícul.  I si no volen, si us plau, que encarreguin immediatament un diccionari lengua aragonesa propia del área oriental  –  català / català – lengua aragonesa propia del área oriental que, si més no, riurem una bona estona.

Si, com diuen els espanyolistes, el nacionalisme es cura viatjant, jo els diria que la ignorància encara més, i no només amb un viatge físic (a la Franja, per exemple), sinó, sobretot, mental, per sortir de l’estupidesa del fanatisme, si és que encara poden, cosa que dubto, mirant aquesta curiosa parella de ball popular.

El que no vull ni imaginar és què en pensen els habitants de l‘área oriental, que parlen habitualment aquesta lengua aragonesa propia, d’aquests “seus” representants polítics.

Encara rai que el nom no fa la cosa i que la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant, que si no…

css.php