Jun 272012
 

Nova sentència contra la immersió lingüística a Catalunya, i ja no sé quantes en portem, però ben segur que no serà la darrera que haurem de patir.  En aquesta ocasió la sentència és especialment letal perquè atempta contra els fonaments del sistema educatiu:  l’ensenyament infantil.

Aquell terrible monstre que va ser el nou estatut d’autonomia ens va deixant un rastre de deconstrucció nacional que fa perillar, un a un, els pilars fonamentals del nostre esquifit autogovern.  La seva sentència al Tribunal Constitucional va ser el punt de partida d’una guerra oberta contra una situació lingüística més o menys no mal resolta del tot que, si més no, ens havia permès consolidar i normalitzar un determinat sistema escolar.

Ara, però, tot ha canviat.  Es va obrir la capsa dels trons i, amb la majoria absoluta popular, l’ofensiva ja pren aires d’allau imparable:  les Illes, València, la Franja i el Principat.  Ningú no se n’escapa i la perspectiva de futur és terrible, perquè ens trobem davant un retrocés que sembla no tenir fi, més enllà de la reintroducció plena del castellà a les aules, com a idioma predominant.

I ara vindran els nostres polítics defensant la legalitat, la legitimitat, la constitucionalitat i no sé quantes coses més per tal de transmetre una imatge de bel.ligerància clara.  Però no ens enganyem, que a cop de declaració no se solucionen les coses.  Mireu l’espanyol, que ha passat dels discursos a les sentències, i això sí que és efectiu.  D’altra banda, unes lleis volgudament ambígües en el seu moment per  evitar conflictes, al capdavall, s’han demostrat clarament perjudicials.

El nostre problema, el problema de la nostra llengua, no és una qüestió política, és una qüestió de poder.  I nosaltres, de poder real, no en tenim gaire.  Ara podem cridar i reclamar tant com vulguem, que el resultat serà el mateix:  la derrota.  Només tenim dues sortides possibles, si no volem claudicar i trair-nos:  o no obeir, amb el Govern en ple liderant la insubmissió, o proclamar, d’un cop per tots i de manera unilateral, la independència.  Però no veig jo els nostres representants polítics ni per una ni per l’altra.  Així doncs, anem dient adéu a la presència generalitzada del català a les nostres escoles i, en pocs anys, a la nostra societat (sí, més encara), perquè si amb aquesta mena d’immersió imperfecta que hem tingut aquests anys som on som, no vull ni imaginar com serà el país, d’aquí a deu anys, sense ella.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php