abr. 262017
 

Quan a no hi ha arguments ni capacitat de raonar, apareixen la demagògia i l’insult.  Així de fàcil.  A Catalunya ho sabem prou bé.  Quan el debat racional deixa els nostres contrincants sense recursos, la intel·ligència deixa pas als fantasmes dels nous catalans, dels xarnegos i, darrerament, oh sorpresa! al masclisme.

Justament això és el que ens ha regalat l’expresident espanyol Rodríguez Zapatero quan, per tal de defensar la candidatura de Susana Díaz a la secretaria general del PSOE, ha parlat dels prejudicis que hi ha a Catalunya cap a les dones i cap als andalusos.  Sí senyor, no es pot ser més feble, intel·lectualment parlant.  Aquests dies Zapatero ha rebut respostes de tot arreu, i dubto que cap li hagi agradat gaire.  Jo, per no repetir el que ha dit tothom, el convidaria, senzillament, a veure la televisió, concretament els programes de producció nacional, i que em parli de quin tracte reben les dones ens els de producció catalana i quin en els de producció espanyola.  I ja posats, també els andalusos.  I després, que torni a dir el que va dir, si encara pot, sense avergonyir-se de les seves paraules.

És tan habitual i tan trist que l’argument per enfrontar-se a nosaltres hagi de ser l’anticatalanisme, a Espanya, i els fantasmes dels emigrats, a Catalunya, que ja cansa.  Però si el reforç argumental ha de venir de la pretesa discriminació de les dones, tot i que hi és, com a tot arreu -no ens enganyem-, tot i que no amb la contundència d’altres llocs, malament rai.  I volen que confiem en aquesta gent.  Ho tenen clar.  Que vagin tirant avall.



abr. 252017
 

Emmanuel Macron.  Sense cap mena de dubtes, l’home del moment i, si els auguris no fallen, una de les persones que més protagonisme han de tenir en el futur polític europeu, si arriba, com sembla que així serà, a president de la República Francesa.  Independentment del seu ideari polític, Macron té una característica que m’ha fet pensar una mica:  té trenta-nou anys.  Un futur president que no arriba als quaranta.  Bé, molt bé.

Si fem un cop d’ull a la mitjana d’edat de la nostra classe dirigent i, sobretot, de la col·lecció de càrrecs intermedis que omplen les nostres administracions, des de la Generalitat fins a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments, veurem que el llistó dels quaranta se supera netament en la immensa major  part dels casos, com si allò de la carrera administrativa o, el que és pitjor, els càrrecs de lliure designació, només fos cosa d’anar sumant anys o, si voleu, mèrits (antiguitat de militància i de cops de colze) en el partit de torn.  El resultat?  Unes estructures envellides, farcides d’analfabets -o gairebé- digitals i on allò de “sempre ho hem fet així” encara és norma i pauta de conducta generalitzada.

Fem una mica de ciència ficció i imaginem unes administracions amb càrrecs que no arribin als quaranta, per exemple.  Estic convençut que la nostra realitat com a país, la nostra manera de fer i el projectes públics serien molt diferents als actuals i, de ben segur, molt millors i molt més adequats als temps que corren.  La meva pregunta és:  si França pot arribar a tenir un president de menys de quaranta, per què nosaltres ens hem de conformar amb càrrecs més a prop de la jubilació que de les autèntiques propostes de futur?  Ah!  i ho dic, convençut, des dels meus cinquanta-cinc, una edat molt pròpia de la mitjana actual, però que em deixaria fora de joc segons el que estic plantejant.



abr. 242017
 

Tot just s’ha apagat el ressò mediàtic de la condemna pels acudits sobre Carrero Blanco (la memòria és així de breu) i ens arriba el soroll dels càntics i gestos que van acompanyar l’enterrament de José Utrera Molina, ex-ministre franquista (al govern amb Carrero Blanco, curiosament), signant de la sentència de mort de Puig Antich i sogre de Ruiz Gallardón, aquell que va ser titllat de cara moderada del PP.  De fet, durant l’enterrament, es va cantar el “Cara al sol” i es van proferir crits clarament feixistes, braç en alt.  Llibertat d’expressió, suposo.

El franquisme és ben viu.  Fins no fa gaire s’havia mantingut més o menys amagat, però d’un temps ençà ja no fa cap por ni cap vergonya tornar-lo a treure a la llum amb tota la seva parafernàlia i tots els seus símbols.  Els crims de guerra i de postguerra no s’han jutjat ni es jutjaran mai.  No fa gaire que el ministre de Justícia actual afirmava sense cap rubor que havien prescrit i que no valia la pena remoure la història.  Llevat que es facin acudits, evidentment.

Els colpistes i els repressors descansen en pau, enmig de tota mena d’honors, igual com el general Sanjurjo, finalment enterrat amb honors en un panteó d’herois militars.  Gran, molt gran, la democràcia espanyola, la seva memòria i el seu sentit de la justícia.  I els fills de tota aquesta colla de colpistes i criminals venen a donar-nos lliçons.  Quin tip.  I quin fàstic.



abr. 222017
 

Demà, Sant Jordi.  Ahir, i sobretot avui, tota mena d’actes institucionals, oficials i formals per donar el tret de sortida d’aquesta diada tan nostra i tan singular.  A la vista de tots aquests actes que ahir ja van treure el nas per les pantalles i pàgines de tots els mitjans, i que avui en capitalitzaran bona part dels titulars (amb permís del Madrid-Barça de demà, evidentment), penso que és una bona ocasió per demanar-nos de què serveix tanta parafernàlia oficial.

Per raons diverses, i més sovint per força que de grat, he assistit a alguna d’aquestes cites que de tant en tant i per motius ben diversos, alguns fins i tot tan menors que esdevenen absurds, es fan arreu i que apleguen el bo i millor de la classe política i, amb una mica de sort, cultural i literària (em centraré en el cas que ens ocupa) per a major glòria seva, en un exercici d’autocomplaença que sempre, absolutament sempre, acaba resultant excessiu, per no dir directament innecessari.

Potser és que sóc molt innocent, però penso que les activitats i els recursos públics han de tenir com a destinatari principal la ciutadania, en general.  I en el cas  de la cultura, han de servir per posar-la a l’abast de tothom.  Justament el contrari que va passar ahir i passarà avui.  Si em permeteu, malament rai quan els representants polítics i els agents culturals -els oficials, nomenats com a tals tot sovint per la classe política del moment- ja tenen prou amb posar davant les càmeres amb el somriure postís de la ignorància, i la convicció que ells són els autèntics actors i protagonistes del dia, o quan els suposats intel·lectuals (escriptors, editors…) reten homenatge, gairebé feudal, als amos i senyors de torn.

La part bona de tot plegat, enguany, és que demà, Sant Jordi, tota aquesta colla deixarà espai a tothom que sortirà al carrer, amb roses i llibres, de bona fe i amb ganes, a fer l’autèntica i incomparable diada;  i tot plegat serà més festiu i més real.

abr. 212017
 

Durant els anys foscos de la dictadura, el Barça va servir com a referent de país, tant pel que fa a la rivalitat amb Madrid, com per la seva bandera, substitutiva de la senyera sempre que calia, sense anar més lluny.  Eren anys tristos per al país, sotmès a la dictadura franquista, i per al Barça, un equip perdedor, sempre a l’ombra d’un Real Madrid omnipotent.

Durant uns anys, a cavall entre la fi del Segle XX i el principi del XXI, tant el Barça com Catalunya van generar una realitat nova, optimista, guanyadora que, d’una banda va semblar que esborrava els fantasmes d’un passat encara massa recent, però que de l’altra va anar donant pas a un cofoisme exagerat i a una autosatisfacció excessiva.  I com acostuma a passar, aquest estat continuat de mirada autocomplaent i de confiança absoluta en la pròpia capacitat, dona pas a una altra realitat: la decadència.

Aquests darrers mesos hem vist com el Barça va retornant, tot i els grans jugadors amb què compta, a la seva imatge antiga d’equip mediocre, capaç del millor, però també del pitjor; un equip perdedor, al capdavall.  Per la seva banda, el país, amb una majoria parlamentària independentista, sembla incapaç de sortir del seu estadi actual, comença a donar símptomes clars de desorientació -per no dir d’incapacitat- i el futur que havíem imaginat cada dia es veu més lluny.

Un cop més, el Barça i Catalunya en un procés paral·lel?  Tant de bo que no.  Falta d’il·lusió?  Manca de lideratge?  No ho sé.  Potser de tot una mica.  Al meu parer, però, potser el més greu és pensar que ho tenim tot guanyat abans de començar a jugar -tant en futbol com en política, economia, llengua, cultura, serveis socials, educació…- sense adonar-nos que els rivals també juguen, i que aquesta és la millor manera d’acabar perdent.

abr. 202017
 

Acostuma a passar que com més es parla d’una cosa més es menysté, sobretot en política.  Hem vist que passa amb l’honradesa, amb la transparència, amb la justícia… i també amb l’educació.  Tot sembla indicar que finalment es podrà aconseguir el títol d’ESO amb un parell d’assignatures suspeses.  Cap problema.  Què pot passar?  que molts alumnes arribin a l’etapa següent amb importants mancances formatives?  Cap problema, es fa un batxiller o una FP de baix sostre i problema resolt.  I més endavant?  Doncs una universitat mediocre -en massa ocasions ja ho és- i, novament, cap problema.

Sobretot, que l’educació no sigui un problema que traumatitzi els nostres nens i adolescents.  Han de créixer tranquils, relaxats, sabent que les coses no demanen gaire esforç.  D’aquesta manera aconseguirem uns adults acomodats, ignorants i fàcils de manipular.

Ja té raó un professor que vaig tenir a la universitat quan ahir va piular que Millán-Astray, aquell que fa pronunciar aquella sentència per a la història:  “muera la inteligencia“, n’estaria orgullós.  Efectivament, d’això es tracta, ni més ni menys, de matar el coneixement.  Si algú encara es demana per què a Espanya no prenen volada els partits d’extrema dreta, que miri com legisla el PP i tindrà la resposta.

abr. 192017
 

Diuen que tothom marxa amb tot d’il·lusions i torna amb la maleta plena de recança.  Potser sí que hi ha alguna part de veritat en aquesta afirmació;  però tornar també implica haver carregat d’imatges noves, de descobertes de llocs, de sensacions i de persones el nostre bagatge personal.  I també suposa fer-ho amb l’emoció de retrobar paisatges i espais coneguts, familiars.

Anar i tornar.  Descobrir i recuperar.  Una mica, parafrasejant el poeta, ben bé podria dir que m’exalta el desconegut i m’enamora el que ja conec.  M’agrada veure coses noves i viure moments inèdits, però també tornar a casa i retrobar el cel blavíssim i seré, i l’escalf i la llum del sol que sempre s’enyora.

Avui, dia de recuperar allò que havia quedat aparcat.  I també dia per veure com els records recents es van desant en aquell espai de la memòria que els fa inoblidables.  Avui, una realitat dual.  Un dia diferent.

abr. 142017
 

Dies grans de Setmana Santa, finalment.  Dies d’introspecció o de descobertes, de retorn als orígens o de viatges al desconegut, de silenci o de festa, de religiositat o de vacances.  Dies per a tots els gustos, al capdavall.  Sigui com sigui, dies en què la rutina es trenca i tot pot ser diferent, en solitud o en companyia, i que han de servir per recuperar energies per als mesos que han de venir.

Personalment, penso seguir la tradició de fer alguna cosa ben diferent, aquests dies, tot i que poc o res no tindrà a veure amb els usos i costums vinculats a la Setmana Santa.  Abaixaré la persiana de la rutina, i d’aquests bloc, per uns quants dies, per retrobar i descobrir sensacions noves que acabin sent aquella mena de resurrecció o il·lusió renovada tan pròpia d’aquesta època.

Avui tanco la paradeta amb una cançó que parla de nits i de complicitats, i que em fa pensar, per contra, en la llum i la blavor d’un cel de primavera que de ben segur trobaré a faltar.  Fins d’aquí a uns dies.  Passeu bona Pasqua.

YouTube Preview Image

abr. 132017
 

Com pot ser que en aquests temps en què comprar bitllets d’avió per fer la volta al món, o veure qualsevol racó remot del planeta és tan fàcil, sigui tan difícil, encara, desxifrar què s’amaga rere moltes comunicacions oficials?  Com pot ser que els textos que ens fan arribar les diferents administracions, empreses, bancs, asseguradores… siguin autèntics laberints gramaticals de gairebé impossible comprensió?

Aquestes preguntes, si fa no fa, són les que es planteja l’autor d’aquest article , que fa una comparació entre els esforços d’alguns països per fer comprensible la llengua de l’administració i la poca atenció al tema que hi ha a Espanya.  Val a dir que el cas de Catalunya, tot i les recomanacions, normes de redacció i esforços que sense cap mena de dubte s’han fet per fer més lògic i més entenedor el català administratiu, encara som lluny d’arribar a un nivell òptim i, entre calcs del castellà i plantilles de documents que es reprodueixen sense cap tipus de revisió crítica, el resultat és que seguim sense entendre massa què ens volen dir les institucions públiques i privades quan ens parlen per escrit.

Si com diu la cita de Camus que obre l’article, totes les desgràcies dels homes provenen de no parlar clar, per què seguim entestant-nos a escriure de manera incomprensible?  Potser és que ja ens va bé que ningú no ens entengui, potser per mantenir una falsa sensació de poder i de superioritat, potser per colar algun que altre gol, ni que sigui jugant brut amb la llengua, al pobre destinatari indefens dels nostres textos.

css.php