Jul 162019
 

A poc a poc, dissortadament, es va constatant que convertir determinats delictes en portada de diari i atribuir als delinqüents un nom més propi d’una campanya de màrqueting que descriptiu dels seus actes, té un evident efecte crida, ben alimentat des de sectors ben diversos de la nostra societat, això sí.

En mala hora a algú se li va acudir posar un altaveu al terme “manada” per definir una colla de violadors en grup. Des de l’aparició del terme, a Pamplona, van apareixent com a bolets “manades” per tot arreu. Si hi afegim la tebiesa de les actuacions judicials sobre les bèsties d’aquestes manades, tenim una combinació letal que converteix la violació en grup, fins i tot de menors d’edat, en una part més de qualsevol nit de festa completa.

I de propina, encara hi ha sectors de l’església catòlica que apel·len a la resistència fins a la mort, si cal, de les víctimes, per tal de preservar la seva virtut. Recupero l’enllaç a un article publicat fa dos dies que fa posar la pell de gallina en veure com pensa l’arquebisbe de Burgos al respecte. Una opinió, per cert, que no tinc cap dubte que comparteixen molts jutges i una bona colla de tertulians.

Definitivament, les dones ho tenen fotut, en aquest país. Entre la sospita permanent que alguna cosa han fet per provocar els pobres violadors, la passivitat, quan no condescendència, judicial, i els deliris eclesiàstics, cada dia queda més clar que el fanatisme masclista no té límits. Almenys, mentre quedin dones per sotmetre i de les quals abusar sense contemplacions. Només faltaria afegir que ja sabem que en el fons els agrada, com ja ha dit públicament algun jutge, no fa gaire. I tan amples, tots plegats.

Jul 152019
 

Definitivament, cada dia que passa és confirma que l’estupidesa humana no té límits. El problema, però, és quan l’estupidesa, disfressada d’afany de singularitat respecte a la resta de mortals, l’exerceixen aquelles persones que, ara com ara, són referents i models a imitar de molta gent, especialment molt jove.

La darrera excentricitat d’un grapat dels anomenats influencers hispans que corren per les xarxes socials és, ni més ni menys, que anar a fer un bany a les aigües d’un intens color turquesa de la bassa d’una antiga mina de wolframi. Així, el mont Neme, a A Corunya, ha esdevingut el nou punt de peregrinació obligada per a instagramers i altres bèsties digitals que anteposen l’obtenció d’una foto exòtica enmig d’una aigua d’un color sorprenent, i ben tòxic, a la certesa de patir trastorns físics que van de les erupcions cutànies fins als problemes digestius. Però qui no pagaria aquest preu per una bona selfie?

Es veu que l’origen de tot plegat és la inclusió d’aquest antic abocador tòxic en una campanya (que, per cert, es va haver de retirar) de promoció turística gallega. La resta, ha vingut de la mà d’aquells que són capaços de qualsevol cosa per una foto diferent, per un instant de glòria. No hi ha dubte que la línia d’evolució humana, de tant en tant, té alguna que altra ondulació a la baixa.

Llegint aquesta notícia, m’ha vingut allò que tants cops ens han repetit les nostres mares, en relació al comportament de determinades companyies: “i si es tira d’un pont, tu què faràs?”. Doncs això, una mica més de sentit comú del de tota la vida i menys estupidesa, per molt moderna i original que pugui semblar.

Jul 142019
 

Hi ha un anunci de televisió d’aquests que apareixen a l’estiu, que convida a quedar amb els amics, amb aquells amb qui estem farts de dir que un dia ens trucarem i quedarem, i mai no ho fem. L’anunci, de fet, a banda de voler vendre el seu producte, resulta una invitació a les relacions socials, allò tan devaluat avui dia, especialment per obra i gràcia dels nous mitjans de comunicació a distància.

Sempre són d’agrair els missatges positius, fins i tot dels anuncis de televisió, com el d’aquell altre que afirma que és possible una altra manera de viure. D’acord que tot plegat només són estratègies de màrqueting per a una determinada marca comercial, però així i tot, penso que són d’agrair, si més no, perquè ens recorden que l’estiu, justament l’estiu, amb la bondat del seu clima i la disponibilitat de temps, en molts casos, és un moment especialment propici per retrobar persones i sensacions que la rutina va deixant als vorals, mentre avancem en el dia a dia, al compàs implacable del rellotge.

Compartir taula, experiències, conversa, il·lusions i neguits, fins i tot, és una d’aquelles experiències que valdria la pena no ajornar gaire i anar practicant tot l’any. En qualsevol cas, benvinguts siguin l’estiu, la calor i els dies llargs si serveixen perquè retrobem el plaer de quedar amb parents i amics. Perquè, com diu l’anunci en qüestió, no és igual quan quedem que quan no quedem.

Jul 132019
 

Arxivades definitivament les tres darreres denúncies que encara seguien obertes contra professors de l’IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca, per suposats delictes de menyspreu cap als fills de guàrdies civils, arran dels fets del primer d’octubre de 2017. Tema resolt, doncs, gairebé després de dos anys d’assetjament polític i mediàtic.

Aquesta nova resolució judicial, i jo no sé quantes en portem de similars, contra hipotètics delictes vinculats al primer d’octubre, que han quedat en no res, ens ve a recordar que fer passar la vida per l’embut dels tribunals només és una manera de sembrar terror i odi per part de qui posa les denúncies, sense cap base per a fer-ho. Ara ja sabem que hi ha grups i partits que viuen de la generació d’enfrontaments, d’atiar l’odi contra els que pensen diferent. Aquest, sense cap mena de dubtes, és un dels efectes més perniciosos del procés: la generalització de la por indiscriminada per via judicial.

El que encara costa de pair, i d’acceptar, és el gran silenci mediàtic quan es tanquen aquesta mena de casos. Tant soroll que van generar quan es van obrir, i tantes sentències avançades que es van dictar per no res. Els professors, les víctimes (i en podem dir així, perquè ho són) ja van ser jutjades, condemnades i executades, en el seu moment. Ara només els queda el consol de la fi del malson, i una por subconscient que no sé jo si es podran treure mai de sobre. Aquest és el gran mèrit dels que viuen de l’odi.

Ara, parèntesi estival. I a la tornada, curs nou, amb llibertat i sense intromissions indignes. Però el mal ja està fet, i el camí traçat. Ens haurem d’anar acostumant al fet que tots, absolutament tots, algun dia ens podem trobar davant d’un jutge, per un simple afany de revenja d’algun que altre autèntic terrorista social?

Jul 122019
 

Tot allò que no es veu, no existeix. Així de simple. I si parlem de qüestions de gènere, un dels dèficits més importants en el llarguíssim camí a la igualtat, és la manca de model femenins d’èxit a imitar. Bé, potser no tant la manca, sinó la seva invisibilitat. De fet, només fa quatre dies, com aquell que diu, que sabem que hi ha grans jugadores de futbol, també competint a casa nostra. I podríem seguir en tants i tants altres àmbits socials, tradicionalment sempre masculins.

Si parlem d’espais gairebé exclusius dels homes (per no dir, directament, dels mascles), segurament l’exèrcit s’emporta la palma. El cert és que la presència de dones a les forces armades ha servit més per nodrir guions de pel·lícules o algun que altre lamentable titular de premsa (generalment pels abusos que han patit per part del seus suposats companys d’armes) que per generar un discurs en favor de la igualtat. Però vet aquí que, puntualment, la cosa no segueix aquest patró. Ahir, La Vanguardia va publicar un article destacant que, si no passa res, avui mateix, l’exèrcit espanyol comptarà amb la primera dona general, l’actual coronela Patricia Ortega.

Ara mateix, les forces armades compten amb 221 generals, tots homes, 1043 coronels (només 3 dones) i 3096 tinents, 16 dels quals són dones. Enmig d’aquest panorama, i tot i que les meves simpaties cap als exèrcits són més que relatives, sempre és bo que es trenquin alguns murs d’impermeabilitat i d’invisibilitat, en qüestió de gènere, i més en un món com aquest, en què arribar allà on és a punt d’arribar Ortega, només ella sap què li deu haver costat. Per cert, el comentaris a la xarxa a aquesta informació ja incorporen soflames contra el suposat feminisme fanàtic de la ministra del ram i contra els mèrits de la futura generala. El camí serà llarguíssim, no en tinguem cap dubte.

Jul 112019
 

A finals dels anys 70 del segle passat, Bob Dylan va publicar una cançó que venia a dir que l’home va posar nom a tots els animals. Ben mirat, de sempre, l’home ha tingut la necessitat de posar nom a les coses, potser perquè d’aquesta manera, i a força de repetir el nom, es neutralitzen les pors que sempre comporta qualsevol descobriment o qualsevol cosa desconeguda. Han passat molt anys des d’aquella cançó, i més encara des del moment en què els diferents elements de la natura van començar a rebre una denominació concreta, però la necessitat es manté, i cada realitat nova exigeix un nom, una etiqueta.

Un dels darrera exemples d’aquest ancestral fenomen el tenim, a casa nostra, amb els MENA, acrònim, no ho oblidem mai, de “menors estrangers no acompanyats”, és a dir, nens o adolescents, a tot estirar, que arriben sols, sense cap adult que se’n pugui fer càrrec, ni que els pugui orientar. Periodísticament i políticament, MENA funciona a la perfecció. Paraula senzilla, molt neutra, gairebé asèptica, però del tot deshumanitzadora, que serveix per marcar una distància més que prudencial (per no dir indigna) respecte a una realitat duríssima, la dels menors abandonats a la seva sort, en busca de fortuna (que no riquesa) i d’una vida millor. Fins i tot potser només d’una vida.

Reduir aquesta cruel realitat a una paraula de quatre lletres, que gairebé sona a banda urbana de delinqüents, és una indecència tan gran com tancar aquests nois en comissaries de policia o en hotels, amb l’objectiu final de aviar-los als carrers així que facin 18 anys. És trist, però tot plegat fa la impressió que les administracions són incapaces d’adoptar solucions noves a realitats noves, més enllà de definir-les amb un nom i destinar-hi quatre quartos. Potser és el resultat de les suposades polítiques socials, quan es fan més per obligació que per convicció.

Al llarg de la meva vida laboral he tingut el privilegi de conèixer persones que treballen amb menors condemnats per delictes diversos i als quals es lliuren en cos i ànima per aconseguir que, un cop surtin en llibertat, puguin construir-se un futur, explotant al màxim qualsevol possibilitat educativa. Els he vist treballar i també he vist la indiferència (seré benèvol) d’alguns organismes i d’alguns responsables de l’administració. A la vista d’aquesta realitat, és fàcil entendre la resposta a l’arribada de menors sols. Insisteixo: les polítiques socials, o es fan amb convicció, o serveixen de ben poc. I en aquest punt ens trobem, com en tants i tants altres àmbits de la societat, on sembla que només es tracti de cobrir l’expedient i executar pressupostos. I així ens va. Cataloguem, definim, posem nom a les coses i ens quedem tan amples. Un bonic diagnòstic, en el millor dels casos, però cap tractament efectiu.

Jul 102019
 

Nous escorcolls de la Guàrdia Civil a dependències de la Generalitat de Catalunya en busca de documentació relacionada amb el primer d’octubre de fa dos anys. Cap novetat, ben mirat, una nova visita de cortesia, amb mandat judicial, no fos cas.

Ja és ben veritat que ens anem acostumant a tot. Quina diferència amb el primers escorcolls d’aquell remot 20 de setembre de 2017. Amb quina naturalitat acceptem que les forces policials entrin a casa nostra, remenin el que vulguin i marxin quan els vingui de gust. Amb quina naturalitat hem arribat a acceptar que facin el que vulguin, quan vulguin i on vulguin, perquè quedi clar qui mana i qui pot fer el que li roti, a cada moment. Perquè, no ens enganyem, algú -jutges inclosos- es pensa que trobaran res que no hagin trobat fins ara?

Admetem-ho d’una vegada per totes: hem perdut. El 155 encara és ben viu, en un Govern i en una estructura administrativa ben dòcils, resignats a a por i a l’obediència mesella més absoluta. Tant li fa si tenim els comptes intervinguts (ben mirat, si tampoc podem fer pressupostos, no ve d’aquí), ni si la policia ve i va sense cap respecte. L’important, es veu, és mantenir-se al poder (o al que en queda), allargar una legislatura agònica i mirar d’apuntalar, no fos cas, aquell que ordena tots els cops. Hem après, definitivament, a ser víctimes, i hem descobert que, al capdavall, i si no fem soroll, la cosa tampoc no és tan greu, llevat que estiguis a la presó o a l’exili; però, ves què hi farem, així és la vida.

Algú demanarà als nostres responsables polítics per què tanta submissió? Algun d’ells admetrà en públic que això s’ha acabat? Plegarà algú? Algú assumirà alguna mena de responsabilitat? Segur que no. A tot estirar, en algun moment, es mirarà de treure ferro a la qüestió i s’apel·larà al diàleg, al consens i a la concòrdia, en pro d’una nova Generalitat 2.0, preautonòmica de nou, que miri de recuperar un protagonisme, unes competències i un lideratge, avui mateix, perduts.

Jul 092019
 

Mai no és massa recomanable actuar per despit, o per afany de revenja. I tampoc en política, evidentment. Però es veu que el nostre país està condemnat a anar fent (escriure “avançar” m’ha estat impossible) enmig de lluites intestines. A les ja clàssiques parelles de ball, per dir-ne d’alguna manera, que han estat Pujol i Maragall, Mas i Carod-Rovira, Puigdemont i Junqueras, cal afegir Torra i Aragonés. El mateix vessament de testosterona de sempre, però ara ja, finalment, al caire mateix de l’abisme.

Es veu que estem condemnats a la maledicció de no poder arribar mai a grans acords d’estat en pro de la independència del país. Cert que va haver una escletxa, un miratge, durant un curt temps, però que, finalment, per un joc absurd de a veure qui és més independentista (o qui la té més grossa, l’estelada), va acabar deixant-nos sense Parlament, sense capacitat política i amb un govern a la presó o a l’exili. Enorme exercici d’intel·ligència política que algun dia la història, des de la fredor de la distància, jutjarà de manera implacable, com tants altres errors estratègics immensos dels darrers anys.

I ara, on som? Doncs a les portes del capítol final d’allò que hem conegut com a procés. Després del 155 s’ha acabat la testosterona, i també les ganes de treure pit independentista. Ara mateix tenim un Parlament gens operatiu, un Govern qüestionat per totes bandes i uns pactes municipals, en massa cassos, molt difícils de pair. I la guinda de tot plegat, regalar la Diputació de Barcelona al PSC. A poc a poc, aquell partit que semblava condemnat a jugar un paper més que secundari, va adquirint un protagonisme insospitat. Bé, de fet, el que estem vivint és la resurrecció del somni del tripartit (aquell de Maragall i Montilla), d’una banda, i la restauració de la sociovergència (que tan eficaç ha estat sempre per tapar vergonyes mútues), d’una altra.

Vist el panorama, ja podem anar clamant per la república i per la independència, que la cosa va per llarg. Propera estació? Fi de trajecte: Iceta president, ves a saber amb quins suports. Voladura controlada del somni independentista enllestida. Tot en ordre, de nou. Game over. Insert coin. Com sempre. O, dame argo, perquè tothom ens entengui, no?

Jul 082019
 

Sempre m’ha fet una barreja de gràcia i pena la imatge d’un hàmster corrent a dins d’una roda que volta i volta, però que no duu enlloc. Quina despesa d’energia més poc productiva. Cert que entreté la bestiola, i potser d’això es tracta, però francament…

Ben mirat, de rodes de hàmster hi ha per tot arreu, i en tots els àmbits. Fem tombs i més tombs sense moure’ns de lloc i, en el fons, encara ens sentim satisfets del nostre esforç i de la nostra despesa energètica. Pel que fa als resultats, es calculen en base a la quantitat de tombs (una dada prou inútil, per cert) i ens quedem tan satisfets.

Valgui aquesta llarga introducció per entrar en la qüestió tan vella com inútil de la qualitat del llenguatge. Des de l’antic “català que ara es parla”, fins al “català heavy contra el català light“, o la polèmica per les reformes de la normativa, el debat entre el purisme gramatical i l’adaptació a la realitat social és tot un clàssic en la nostra societat. Qui no recorda el encesos debats sobre la qualitat idiomàtica a “Plats bruts”, per exemple? Doncs tot el que hem avançat des d’aleshores ha servit per arribar a la polèmica pel “cumpleanys” de Rosalia. Som on érem fa dècades, ni més ni menys, però amb un retrocés brutal en l’ús públic de la nostra llengua.

Seguim sent, si no m’erro, l’únic país del món que manté una certificació de nivell de llengua pròpia per als propis ciutadans, fins i tot per a aquells que han passat per una escolarització obligatòria que, per llei, ha de garantir la suficiència lingüística. I orgullosos que n’estem, de dedicar-hi una ingent quantitat de recursos i d’energia. Mentrestant, a les botigues, als bars, als restaurants… ens entendran i atendran en un grapat d’idiomes, però cada cop menys en el nostre, en una realitat tan perillosa com absurda. Però no cal patir, que cada cop tenim més inscrits a cursos i exàmens, i més titulats dels diferents nivells.

El cas Rosalia ve a posar-nos al davant el cruel mirall de la realitat; de la realitat d’una roda enorme de recursos públics que no acaba de dur gaire enlloc. Gastem energies i potser aconseguim un cert nivell de musculatura, amb tant d’exercici, però ens serveix de ben poc, si no arriba als carrers. Ah! per cert, quants cantants i grups catalans ben nostrats passarien una prova de puresa lèxica i gramatical en les lletres de les seves cançons? Aneu llegint i em responeu. Apa, seguim discutint si tal paraula és correcta o no, seguim deixant-nos enlluernar per “guixetes” inexistents i seguim fent i fent per no anar enlloc. Per cert, segurament una altra despesa energètica inútil, aquest text, massa llarg per a aquesta particular roda. Però ja no vindrà d’aquí.

Jun 282019
 

Ve de lluny, tot i que no gaire, perquè el país és el que és, una borina estranya, densa i amarga, i una lleu olor, mig diluïda en el vent, de destrucció. Ja són aquí els primers incendis forestals de la temporada, i de moment encara ens arriben de lluny, gairebé amb la distància insalvable de les imatges de televisió. I de lluny, també, ens arriben les veus de molta gent oblidada que fa anys i panys que anuncien les catàstrofes que finalment arriben, com a resultat inevitable de la indiferència.

Ja és ben cert que les desgràcies acostumen a mostrar-nos la realitat. Tenim el país que tenim, un país de set milions i mig de ciutadans, que queda perfectament reflectit en el logo de la campanya institucional “7,5 milions de futurs”, de la Generalitat, un logo on podem veure un mapa de Catalunya reduït a la façana pirinenca i a la façana costanera. Potser sí, que aquesta és la visió de molta gent, la d’un país de dues façanes, de dos aparadors, que cal preservar perquè porten esquiadors, turistes i creuers i un buit al darrere que ningú acaba de saber què és ni de què serveix, i que, de tant en tant, encara dona feina i es crema.

Molt, massa, es parla de reequilibri territorial i tot plegat. I se’n parla d’una manera tan buida com de les polítiques de prevenció dels incendis forestal. Però, és clar, tot això també es dissenya des de lluny, amb la perspectiva urbana i els elements d’anàlisi de la mirada bucòlica de la terra i de la gent que hi viu, que sembla que hagi de poder subsistir enmig d’una mena de jardí immens que no cuida prou, a base de melmelades i cerveses artesanes, mentre la terra va quedant, dia a dia, en mans de quatre senyors feudals del Segle XXI que dicten què cal fer i què no val la pena, en funció d’interessos ben particulars, sempre prou escoltats des de la immensa distància dels palaus.

Tenim el país que tenim, les polítiques de promoció i les infraestructures que tenim. Tenim un país cada dia més aparador i menys real. És molt dur, però només el foc, i només per uns dies, deixa al descobert les vergonyes d’una terra que ens entestem a percebre com a modèlica i idíl·lica. Però com tot el que ens mirem de lluny, s’oblida aviat. Tan aviat com s’escampa el fum i es ventilen les males olors. Ara, gairebé en legítima defensa, o perquè ja en tinc ganes, seré jo qui em miraré -o no- el país de lluny, per prendre una mica de gairebé medicinal distància, de tanta mediocritat i de tanta hipocresia.

css.php