nov. 212018
 

Quins temps aquells en què les coses duraven.  Què se n’ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa?  Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s’esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho.  I cap àmbit no s’escapa d’aquesta bogeria de canvis ràpids.  Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res.

Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia.  També hem vist com una decisió ministerial -la de la no presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament- es pot revocar a poca pressió externa (o interna, qui ho sap?) que rebi.  Hem vist pactes per renovar la cúpula judicial saltar pels aires fins i tot abans de ser signats, tot i estar més que decidits. Hem vist, tot un clàssic, com la paraula escrita, en aquesta ocasió en un llarg i claríssim missatge de mòbil, resulta que ha estat malinterpretada per tothom.  També hem vist com decisions fermes i immediates d’exhumació d’un criminal s’ajornen, qui sap si de manera indefinida.

Ben mirat, no sé jo si res escapa a aquesta mena d’obsolescència immediata que patim, o és que Groucho Marx és més viu i més actual que mai i, parafrasejant una de les seves expressions més conegudes, “aquesta és la realitat i, si no els agrada, en tinc una altra”.  Sigui com sigui, cada dia és més evident que no ens podem refiar ni de la nostra ombra.  Ni de la paraula d’un càrrec, ni d’un escó, ni d’una toga…  Mala peça al teler, en qualsevol cas.

nov. 202018
 

Qui ho havia de dir, un entrenador de futbol i un programa musical compartint protagonisme per la mateixa raó:  el català.  Ja és ben cert que hi ha coincidències curioses, i també ho és que l’estupidesa humana no coneix límits, quan el fanatisme, en aquest cas lingüístic, es fa amo i senyor de la realitat.  Anem a pams.

Fa uns dies, vam saber que un dels nois d’Operación Triunfo interpretaria un tema musical de Txarango, en català.  A les poques hores, la polèmica estava servida i les xarxes es van omplir de missatges que anaven des de la indignació per la presència del català en una de les cançons, fins a la qualificació del programa de pro-independentisme, passant per tota mena de desqualificacions al tema, a la llengua, al músic…  Està clar que segons on es pot cantar en qualsevol idioma del món menys en català.  Entesos, doncs.  Per cert, caldrà parar l’orella, perquè la lletra de la cançó en qüestió conté la paraula “Catalunya”, que sembla que, per art d’algun fosc encanteri, hi podria desaparèixer del text, durant la interpretació, no fos cas que molestés més del compte.

D’altra banda, aquest cap de setmana, l’entrenador del Lleida, Gerard Albadalejo, va haver de patir l’esbroncada d’un periodista local quan, en roda de premsa a Ejea de los Caballeros (territori Lambán, d’on es fill), va respondre les preguntes d’un periodista català, en català.  Val a dir que l’entrenador es va dirigir en castellà a tothom que se li va adreçar en aquesta llengua.  I també val a dir que el periodista idiomàticament indignat no va fer cap pregunta, en cap idioma.  Potser el que menys l’importaven eren les respostes sobre el partit, ocupat com estava en netejar les ofenses a la llengua castellana.

Queda clar que hi ha llengües que, molt més enllà de la seva funció comunicativa, molesten si es fan servir en públic i, en aquest sentit, el català s’endú la palma, ara mateix (i ja fa dies).  El problema, doncs, no és de comprensió, sinó de voluntat aniquiladora.  Molesta la nostra llengua igual com molestem nosaltres i la nostra identitat.  Fem nosa, i amb allò que fa nosa, ja se sap…  Benvinguts al Regne d’Espanya.

nov. 192018
 

Si per casualitat llegeix aquestes quatre ratlles algun director de cinema, o algun guionista -en el seu defecte també valdria un escriptor de novel·les- m’agradaria proposar-li la possibilitat de fer una obra de ciència ficció situant, en un futur indeterminat, el govern, els jutges, les forces i cossos de seguretat i els mitjans de comunicació espanyols, més enllà dels Pirineus, havent de fer front als Gilets Jaunes, aquesta colla de ciutadans que, enfundats en armilles grogues, d’aquestes que tots tenim al cotxe, han paralitzat les principals vies de circulació del seu país, en legítim exercici de protesta contra la pujada dels preus dels carburants.

No sé si la pel·lícula -o la novel·la- seria un drama social o una caricatura grotesca de la realitat espanyola contemporània.  Donarien abast els mitjans a publicar tants i tants titulars amb adjectius com ara “violents” o “terroristes”?  I la policia, podria atonyinar, identificar i detenir tothom?  No vull ni imaginar l’escena dels jutjats, on milers i milers de ciutadans s’amuntegarien davant ses senyories, esperant imputacions.  I al capdamunt de tot, un grapat de polítics superats per la realitat i sense saber què fer, ni com sortir-se’n, dient i repetint els bajanades de rigor, en un exercici d’onanisme retòric absurd.

Doncs ves per on que aquesta ficció ha passat en un país democràtic que, tot i les seves mancances i tot i les seves imperfeccions, encara creu en la llibertat d’expressió, que encara considera el dret de manifestació un dret fonamental, i que sap que una cosa és tallar carreteres i una altra de ben diferent una actuació nazi.  Potser ells sí que encara tenen memòria i saben què els passa quan els nazis actuen de debò.  O potser és que aquí, tothom que ara tant en parla, des de l’estructures del poder, en sentit ampli, estava al costat de qui l’exercia i no de qui el patia, el nazisme, i d’aquest petit matís vindria tanta nostàlgia i tanta condescendència amb les actituds dictatorials i repressores.

En qualsevol cas, la comparació pel que fa al respecte a la llibertat resulta ofensiva.  Potser, en el fons de tot, trobaríem que mentre a una banda de les muntanyes hi ha una monarquia hereva d’una dictadura que no ha desaparegut mai, a l’altra hi ha una república consolidada i orgullosa d’ella mateixa.

nov. 182018
 

Diu la saviesa popular que la pluja de novembre portarà riquesa.  Potser sí, tot i que ara mateix, quan plou, no hi ha gran cosa que convidi a l’optimisme i, més aviat, les parets de casa esdevenen murs infranquejables, rere els qual s’acaba un món que la pluja redueix a uns pocs metres quadrats.

Els dies de pluja són tota una invitació a la melangia i a la mandra, i l’escenari adequat per girar els ulls i retrobar tot el que tenim a la vora, i que la visió llunyana tot sovint ens amaga.  Potser aquesta també és una mena de riquesa, com aquella de què parla el refranyer popular.  Potser som més rics que no ens pensem, i de tant en tant ha de venir el novembre plujós a recordar-nos que el món no comença rere les portes i finestres.

Avui pot ser un bon dia per mirar la pluja rere els vidres, sense més ambició que gaudir del lent degoteig de les hores d’un diumenge de tardor, ja sigui sols, o en bona companyia.

nov. 172018
 

Comença l’espectacle o, si voleu, el desmuntatge del castell de cartes i de fum que durant un any s’ha anat bastint el voltant del primer d’octubre.  Comencem a sentir declaracions davant el jutge de policies que hi van intervenir (i repartir a tort i a dret) i comencen a sortir agents que afirmen que sí que es va pegar al cap, per exemple, o que afirmen que “votarem” és un insult, o una agressió.  En paral·lel, també tenim una desfilada de mentides, com la del policia que afirma que ell no va fer res, tot i que hi ha imatges enregistrades que e desmenteixen, o com la lletania del “jo complia ordres”, encara que sense dir quines, ni de qui.  Temps al temps.

I això només és el principi.  A poc a poc s’anirà jutjant i condemnant la violència policial i qui sap quines fosques directrius d’aquells dies, que anava dictant ves a saber qui, i no vull ni imaginar -ja se sabrà- amb quines complicitats.  I d’aquí a uns mesos arribarà el judici dels presos polítics, i ja veurem què i de quina manera es pot sostenir, de tot el seguit de bestieses que s’han deixat anar fins ara.  Ja veurem què han de dir els jutges quan es tracti d’aplicar el Codi Penal amb milers d’ulls mirant-los.

A poc a poc van caient tantes mentides i tantes denúncies sense fonament.  Però no podem estar satisfets, perquè el mal ja està fet.  La por ja fa mesos que es va escampar, i el dolor a les famílies de tots els afectats no té remei.  Si hi afegim el discurs de l’odi de determinades formacions polítiques, entendrem que malgrat el que acabin dient els tribunals, la fractura entre Catalunya i Espanya és impossible de tancar, en moltes dècades.  O potser mai.

En quin moment la irresponsabilitat es va fer ama i senyora de la política?  No oblidem que tot comença en la política i, malgrat que sembli que acaba als tribunals, finalment tornarà a la política.  Potser algun dia hauran de respondre els líders que van aplaudir amb entusiasme el 155, o que encara l’enyoren, i tots els que van callar, en aquell moment, des de posicions suposadament d’esquerra.  Potser els tribunals acabaran situant una mica les coses al seu lloc.  Vull ser optimista.  Però el mal que s’ha fet a ella mateixa la política, al capdavall, serà molt més greu i molt més durador.  Tardarem anys, molts anys, a deixar de veure les cambres legislatives com una mena de barra de bar immensa on tot s’hi val per fer-se sentir (que no escoltar) o per esgarrapar titulars de premsa o de televisió.

nov. 162018
 

Que llençar pintura contra el portal d’una casa no és la millor manera d’expressar una protesta és un fet que no admet discussió.  Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir.  Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test.  Això, o tenir una mala fe infinita.

Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer memòria, i reescriure  la història, potser podríem recordar com es qualificaven els atacs a seus bancàries o restaurants nord-americans amb motiu de qualsevol victòria esportiva, posem per cas, no fa tants anys.  No recordo que mai se’n parlés de supremacisme, ni de feixisme, ni molt menys encara de terrorisme.  Coses del relat contemporani, suposo.

I parlant de relats, durant molt de temps es va dir i repetir que l’independentisme dominava el relat del procés.  Potser sí, tot i que vist on som, no hi sé veure on és el mèrit.  Ara, però, i ja fa molts mesos, el relat del dia a dia el dicta l’extrema dreta, que ha aconseguit d’imposar una realitat fictícia de violència i conflicte terrorista a tot el que vivim a Catalunya, malgrat la proliferació d’amenaces, ben intimidatòries i agressives, que anem trobant, dia sí i dia també, a les parets i les cases.  Una realitat, per cert, assumida com a certa per àmplies capes socials, més enllà del nostre país,a les quals només arriba aquest discurs apocalíptic.  Mentrestant, aquí, incapacitat absoluta per neutralitzar la mentida institucionalitzada i per articular un discurs racional, coherent i, sobretot, convincent.

Ja són ben veritat aquells versos que fa més d’un segle va escriure Ramón de Campoamor, a cavall entre el subjectivisme i el pessimisme i que sembla que hagin fet seus, amb destresa -ho admeto-, els creadors de realitats paral·leles:  “en este mundo taidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira”.  El problema és qui tria i imposa el color.  Avui, no som nosaltres, precisament.  I així ens va.

nov. 152018
 

Resulta gairebé insultant haver d’aguantar els líders socialistes entonant els seus cants de sirena sobre una proposta de nou estatut d’autonomia que resolgui el problema de la relació entre Catalunya i Espanya.  Resulta ofensiu haver d’escoltar segons què avui, quinze anys després d’aquell “apoyaré” de Zapatero, que ja sabem en què va quedar i com ha anat tot plegat des d’aleshores.  Potser la seva capacitat d’oblidar és immensa, però no més que la nostra memòria.

Què ha canviat, des de fa quinze anys, a Espanya perquè pensem que fent el mateix obtindrem un resultat diferent?  Res.  Absolutament res.  I si alguna cosa ha canviat, no ha estat precisament en la direcció d’aprofundir en aquell quimèric federalisme, sinó en la resurrecció del franquisme i de la defensa, fins i tot per la força, de la sagrada unitat de la pàtria.  En aquest escenari i amb tot el que hem après aquest darrers quinze anys, presos polítics, exiliats, represaliats i involució institucional inclosos, de debò es pensen que estarem per redactar un nou estatut, com si aquí no hagués passat res?  Potser sí que els catalans anem pel món amb un lliri a la mà, però tan gros, no.

Escoltar, dialogar i buscar solucions no és, en cap cas, repetir el passat, sabedors que res no ha canviat i que tot anirà, en el millor dels casos, igual que fa dècada i mitja.  Escoltar, dialogar i buscar solucions, de debò, ha de ser trobar propostes noves per a realitats noves.  Però, és clar, la immutable, rància i eterna Espanya, i els seus líders polítics, siguin del color que sigui, no en saben.  Només coneixen el llenguatge caspós d’un imperi que ja no hi és, de la guerra, dels guanyadors i dels perdedors, i així ens ho han demostrat, amb prou contundència, aquests darrers anys.

Tenim memòria, i sabem que també tenim l’obligació de no oblidar res ni perdonar ningú.  Per dignitat personal i com a poble, i per mirar de deixar, malgrat tot, un futur millor als que vindran, i no un bucle d’autodestrucció i humiliació infinit, com ens volen vendre.  Ells tenen la mentida, nosaltres la memòria.

nov. 142018
 

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l’actualitat.  Em refereixo a l’educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa  en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol.

Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l’educació.  A poc que els nostres dirigents creguessin una mica en el valor de la formació, del coneixement dels nostres joves, n’estic convençut, no farien moltes de les coses que fan.  Però com que no és així, el sistema escolar no és gran cosa més que un nou camp d’experimentació on provar la demagògia i el populisme, que sempre esgarrapen algun que altre vot despistat.

No descobreixo res si dic que tenim un jovent que arriba, en general, a la universitat amb greus dèficits pel que fa a la comprensió lectora, a la capacitat d’escriure correctament i amb serioses dificultats per expressar, de manera ordenada, una idea.  Ja fa un parell o tres d’anys que una antiga professora meva em comentava que si hagués de suspendre tots els alumnes de filologia que eren incapaços d’expressar-se correctament per escrit, i sense faltes, se’n quedaria sense cap.   I aquest són els futurs, o els actuals, ensenyants dels nostres fills.

Ara, el govern Sánchez anuncia que es podrà acabar el batxiller, i per tant accedir a la universitat, amb una assignatura suspesa.  Si fins ara molts dels universitaris ranquejava, a partir d’ara la coixera ja serà molt més que evident.  Però tant li fa, en un país on determinats títols, fins i tot de nivell superior, es compren i es venen sense miraments, i on sembla que l’única escola vàlida segueix sent la del carrer (o l’acadèmia dels partits, en el seu cas).  Un país que consagra de nou, i eternitza, el menyspreu per l’educació.  Un país que glorifica i perpetua per llei la ignorància.  Benvinguts al futur.

nov. 132018
 

Aquest cap de setmana passat es va córrer a Barcelona la Cursa de la Dona (tot i que si fem cas de la web que la promociona, n’hauríem de dir Carrera de la Mujer), una cita atlètica que cada any es duu a terme a diferents ciutats espanyoles, enguany vuit, entre les quals, evidentment, la capital catalana.  No fos cas.

Enguany, aquesta cita esportiva ha comptat amb un cert rebombori mediàtic pel contingut de les bosses amb obsequis que les corredores recollien en anar a buscar el dorsal corresponent.  Aquest contingut, per dir-ho d’alguna manera casposa i fàcil d’entendre, estava integrat per “coses de dona”, des d’alguna que altra revista del cor, fins a productes dietètics o esmalt d’ungles, passant pels inevitables productes de neteja. Tota una galeria dels horrors d’estereotips femenins.  Enguany, però, i potser ja anava sent hora, han saltat les alarmes.

De tota manera, si repassem la web de la Cursa, i més concretament la llista de patrocinadors, ja ens podem anar fent una mica a la idea de què va la cosa.  D’altra banda, si llegim tota la informació sobre l’esdeveniment, no hi ha, en cap moment, res que ens faci pensar que té el més mínim interès reivindicatiu, ni en favor de la igualtat de gènere, ni res de res que s’hi assembli.  Tot el que hi podem trobar és que només hi poden participar dones, en aquesta singular cursa.

En resum, una cita esportiva només per a dones, i un negoci -segur- per a l’organització, ben arropada per un seguit de patrocinadors que busquen ampliar els seus respectius nínxols de mercat entre la clientela femenina.  Ben mirat, una iniciativa que no es troba gaire lluny d’aquella famosa corrida de toros gratuïta, i només per a dones, que Jesulín d’Ubrique va oferir a Aranjuez l’any 1994.  I és que hi ha coses que no canvien, per més que es vulguin vestir de modernitat.

nov. 122018
 

Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada:  la proposta d’una vaga general indefinida que forci l’estat a negociar amb Catalunya.  No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica.  Anem a pams.

Ara com ara, tothom coincideix que independentistes i no independentistes som meitat i meitat de la població, fent números grossos.  Així doncs, una vaga general, en el millor dels casos, seria només mig general.  D’aquesta meitat, però, cal descomptar jubilats i gent sense feina, la posició dels quals no suposaria cap element econòmic de pressió.  I encara més, sobretot, caldria restar-hi tothom que no es pot permetre perdre ni un cèntim del seu salari, des de fa anys prou precari, i molt menys encara sense un final de l’aturada a la vista.  Per tant, aquesta hipotètica aturada del país, en el millor dels casos, seria una vaga indefinida d’una part més o menys petita de la societat.  I el seu impacte, molt relatiu i dubto que gaire efectiu.

Em sap greu tirar aigua al vi, però em temo que la realitat és la que és.  D’altra banda, la realitat també és la d’un govern que tot ho ajorna als resultats d’unes eleccions municipals que, a efectes pràctics, no comportaran grans canvis, i al veredicte del judici contra els presos polítics.  I si el veredicte és condemnatori, què?  I si fos absolutori?  Tots cap a casa i aquí no ha passat res?

Avui és dilluns, bon dia per a fer plans.  No estaria de més que els nostres responsables comencessin a presentar una estratègia clara, creïble, de cap a on pretenen que vagi el país.  Mentrestant, mentre això no passa i l’únic argument és augmentar la base amb aquells que no comparteixen objectius, la cosa pinta més i més magra.  Olor a voladura controlada del procés, cada cop més intens.

css.php