No cal que en facis gaire cas

Quan hi ha un problema, el més fàcil, més gratificant i, fins i tot, alliberador, és trobar un culpable. Evidentment, un culpable que res tingui a veure amb nosaltres i que, per tant, ens descarregui de tot pecat.

No és nou que, si parlem del català i de la seva realitat present, sempre sapiguem trobar un responsable de les misèries que en qüestió de llengua ens toca de viure, ja sigui la demografia, la immigració, la manca de recursos, o ja sigui alguna persona, col·lectiu, o grup social, a qui carregar-li el mort i desviar l’atenció del que realment és significatiu. I greu.

La darrera mostra? la Mushkaa. Ja ho havíem vist abans, amb el «cumpleanys» de la Rosalia, el «reflexada» de Sau, o la llengua de Plats Bruts, per exemple. Però, és clar, aquests precedents, tot i un cert rebombori més o menys puntual, semblen (i l’evidència així ho demostra) molt més intocables que una noia jove que fa una música urbana, gens adequada per a oïdes (i ments) acomodades i benestants, ja que barreja el català amb una pila de paraules angleses i castellanes, com fan tantíssims joves de la seva generació, en aquest i en qualsevol altre país del nostre entorn, dit sigui de passada. Aquest perfil és, evidentment, molt més fàcil de culpabilitzar que el d’una autèntica diva, el d’un grup mític, o el d’una sèrie que sobreviu com ningú al pas dels anys.

Però gratant una mica en la situació del català, i en la raó per la qual hem arribat a ser on som, proposo un exercici d’arqueologia administrativa que em sembla prou aclaridor. Agafem els 10 o 15 (o 20, si voleu) darrers pressupostos de l’òrgan competent en matèria de política lingüística (ha anat canviant al llarg d’aquests períodes) i, tot apartant els capítols corresponents a personal i despesa corrent, mirem a què s’han destinats els diners. Si després d’aquest exercici algú pot mantenir que la Mushkaa (i tantes com ella) és culpable de res, que llenci la primera pedra lingüística. I és que estic tan segur que ningú, amb dos dits de front o una mica de senderi, evidentment, la podrà culpar de res, vistos els números…

I és que diguem el que diguem, ens toca viure en una societat formada en una cosa que no fa servir prou, en cap àmbit. De qui és la culpa? Qui té el control de les normes i dels recursos públics?

Tweet

Ja hi tornem a ser. Puntual, la roda del temps ens ha dut a un altre inici d’any, i enguany amb la sorpresa, el regal, o la llufa, d’un dia més, com pertoca als anys de traspàs. Sigui com sigui, de nou la sensació d’obrir una llibreta totalment en blanc, que anirem omplint, pàgina a pàgina, fins que ja no en quedi cap més i n’obrim una altra.

Avui, encara el record d’ahir, de les seves emocions, alegries i sensació de proximitat, amb independència de les distàncies, amb els nostres, ens anem llevant, a ritme lent i mandrós, per fer les primeres passes en un primer dia de tot plegat.

Potser sí, que tot el que dic és una col·lecció de tòpics. I què? Fins i tot els tòpics amaguen una realitat ben tangible. Potser sí que avui, en el fons, és igual que ahir, o que fa quinze dies, però, si perdem la il·lusió gairebé infantil d’estrenar, en aquest cas, un any nou, què ens queda? Així és que, amb tòpics o sense tòpics, tornem a rebuscar al calaix de la innocència, respirem profundament, enfoquem els ulls a l’horitzó, i tinguem per cert que tot, encara, està per escriure.

Bon any a tothom que conec i estimo, i també a tota aquella immensa majoria de persones que no conec, però que d’alguna manera tenen expectatives similars a les que us plantejo, i la bona voluntat per fer-les realitat.

Tweet

Ho mirem com ho mirem, el Nadal és la celebració d’una nova naixença, ja sigui la d’un nen en un humil estable, ja sigui la de les encara tímides llums que anuncien el llarg camí a la primavera. Potser no és tanta casualitat que el Nadal s’esdevingui una setmana abans d’un altre naixement: el d’un nou any. Aleshores sí que tot esclata i recomença. Es tanca definitivament un cicle i se n’obre un altre nou de trinca.

Creients i no creients celebrem, doncs, aquest inici d’alguna cosa prou important a les nostres vides, aquesta esperança, i ho fem voltats de llum, de llumetes de colors i de la claror dels ulls innocents dels infants, amb independència de l’edat que tinguin, perquè, més amagat o no tant, sempre hi ha un nen petit a dins nostre, que de tant en tant treu el nas, perquè no vol restar eternament amagat.

I és aquí que ara mateix hi som. Esperant els que han d’arribar, parant taula i cadira per a tothom que avui voldrà compartir temps, il·lusions i somriures amb nosaltres. Avui traurem el millor que tenim, i el millor de nosaltres, perquè avui volem que tothom se senti a gust i còmode al nostre costat. Avui volem que tot, absolutament tot, sigui llum, només llum i esperança.

A taula, o abans i tot, recordarem els que ja no hi seran, i brindarem per nosaltres, pel present i pel que ha de venir, que volem net i lluminós, sense cap ombra ni neguit, i encara que sabem que no serà ben bé així, tant li fa, perquè avui és Nadal, i cada ovella té el seu corral, i tot s’hi val. I és al nostre corral, al nostre portal, amb els nostres, que ens sabem segurs i estimats, per damunt de tot i de tothom.

Ja ho va deixar escrit Josep Maria de Sagarra: «Nadal ens ha pintat el rostre / amb un vermell precís i decidit / i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, / de terra, de nissaga i d’esperit.»

Que mai no ens falti aquest Nadal.

Tweet

Molt s’ha escrit i s’ha dit sobre la boira de les terres de Lleida, i molt es dirà i s’escriurà, encara, perquè aquest fenomen meteorològic està tan arrelat en al nostra idiosincràsia, que ja resulta del tot inseparable d’una determinada manera de veure el món i de viure, o de patir, l’hivern.

De fet, la boira és aquesta grandíssima escenografia, aquest decorat que presideix setmanes o mesos, quan el fred es fa protagonista i tot queda una mica desdibuixat en un espectacle translúcid, difuminat i gris, que tant ha inspirat tota mena de creadors. Però com ja és habitual, un cop més, molt em temo que ens pot (i ens perd) l’estètica.

No voldria esguerrar la bucòlica de ningú, però tampoc em vull estar de recordar que aquesta bucòlica, aquest plaer de l’estètica, sempre va de la mà d’un benestar, d’una mínima solvència econòmica que garanteixi un nivell de confort, si més no acceptable, quan la boira ho envaeix tot. Però i si resulta que no tenim calefacció, o ni la podem engegar? O que per no tenir, no tenim ni casa? O si la nostra feina és al carrer, o a la carretera? També és tan sublim, aleshores, la boira? Doncs mireu, no. Si més no, no per a molts dels nostres veïns que s’esgarrifen només d’intuir els primers tints grisos.

De fet, la boira, ben mirat, no deixa de ser, també, una metàfora molt nostrada de la cultura (o d’una percepció, generalitzada, elitista i molt nostrada, de la cultura, si voleu). La nostra boira és aquella realitat que tant pot allunyar més molta gent d’allò a què hauríem d’aspirar com a societat, com esdevenir un gaudi estètic, això sí, per a qui se’l pot permetre.

Personalment, ho admeto sense embuts, cada dia odio més la boira, i tot el que significa, què voleu que us digui. I no per això em sento menys lleidatà.

Tweet

El darrer informe PISA ha sotragat, i de quina manera, les ja prou remogudes aigües del nostre sistema educatiu. Declaracions poc afortunades, d’urgència, rectificacions poc efectives, explicacions poc convincents, mesures poc sòlides, apel·lació a plans nacionals i nous òrgans assessors (si l’un és inútil, l’altre encara ho és més, com demostra l’experiència)… Ah! i «fer pinya», així les responsabilitats i les culpes, en el seu cas, queden més repartides. Molt penós. No, no és qüestió de fer pinya, és qüestió de governar.

Ara toca l’educació, però si hi hagués informes similars en altres àmbits: salut, cultura, economia, benestar, indústria, seguretat… el que vulgueu, de fet, els resultats serien gaire diferents dels que ara ens ocupen? Sincerament, penso que no. La sensació que el país fa molts anys que és una nau a la deriva, que funciona per la pròpia capacitat de surar i avançar, sense timó ni brúixola, ja fa dies que es va escampant. I potser és que la realitat és aquesta.

El que cal esperar (exigir, fins i tot) de la classe política és un horitzó clar i compartit, cap al qual conflueixin totes les energies i totes les polítiques públiques, en tots els àmbits. Lamentablement, però, només veiem mesures i iniciatives a curt termini i molt poc efectives, en busca d’una rendibilitat electoral immediata, i que acaben sent una col·lecció de pegats que no van més enllà del titular i la foto al diari, o a les xarxes socials.

I és que es nota massa que no hi ha un projecte de país definit, amb prioritats clares i voluntat d’assolir uns determinats objectius. Si existís, el podríem compartir o no, però el que no podríem és negar que hi fos. Avui, jo no sé veure cap projecte amb una mica de cara i ulls, enlloc, en cap de les nostres administracions, i això repercuteix en les dinàmiques municipals, comarcals, nacionals… i així ens va. I així arribem a PISA.

PISA i l’educació són un símptoma només. Un indicador d’una crisi molt profunda i molt antiga, però que, com acostuma a passar, per simple acumulació, tard o d’hora, arriba a un punt crític. Cal aprendre a pensar amb una mirada llarga i assumir que no tot han de ser rèdits electorals immediats. El país i el futur dels seus habitants mereixen molt més del que estan rebent ara mateix. No podem defugir per més temps l’autocrítica, ni en educació -l’autèntica aposta de futur de qualsevol societat- ni en res, tot i que no es veu enlloc cap indici de canvi. I és que el poder enganxa molt, i ningú no el vol deixar anar, ni tan sols arriscar, no fos cas.

Tweet