set. 212018
 

Una de les coses que sempre m’ha fascinat de la gent religiosa, de qualsevol religió, de fet, és la seva capacitat de creure i confiar en allò que no es pot veure, que no es pot demostrar i que, fins i tot, arriba a qüestionar els principis de la ciència en general i de la física en particular.  És allò que en diuen fe, i ja se sap que la fe mou muntanyes, tal com sosté aquella vella dita.

Al marge de les religions, però, també cal molta fe per viure en societat.  També cal fe per confiar en els amics, en els companys de feina, en la família, inclús, i també en els dirigents polítics i en aquells que ens han de protegir, ja sigui amb les armes, ja sigui amb les normes.  Però resulta que d’un temps ençà, aquesta fe social -diguem-li així- costa molt de mantenir, a casa nostra.  De les ja tradicionals mentides o, sent generosos, mitges veritats, dels polítics, hem passat a la falsedat més absoluta de determinats cossos policials, que s’han girat obertament en contra nostra, o de tota una colla de jutges que es permeten el luxe de jutjar abans d’obrir una sola carpeta.  I quan això passa, i ara està passant, tal com ens recorden els mitjans de comunicació dia sí i dia també, la sensació d’estafa es fa més i més gran, i ens adonem que ningú, absolutament ningú, no ens defensarà, ni ens permetrà ser com som.

En qui podem confiar quan ja no podem confiar en ningú, més enllà de nosaltres mateixos?  Segurament en ningú que no siguem nosaltres i les nostres capacitats.  El que caldrà veure és si nosaltres sols, una colla enorme d’incrèduls socials, serem capaços de generar una nova realitat, més enllà dels vells principis, de les velles veritats absolutes i d’aquestes antigues creences que, disfressades d’ordre, de justícia i de democràcia, cada dia que passa, se’ns revelen més com a falsedats absolutes que se’ns giren en contra només per mantenir els antics privilegis d’alguns.

set. 202018
 

Avui fa un any del principi de tot.  Un any en què els somriures han esdevingut ganyotes i on el dolor s’ha fet omnipresent, amb cruesa, amb ira i amb una virulència que ben pocs podien imaginar.  Avui fa un any i tot ha canviat, però no com esperàvem ni, al capdavall, tant com caldria, ara que podem mirar en perspectiva.  Cops, intervencions, escorcolls, detencions, presos, exiliats, canvis de govern, abandonaments, resistència, repressió… Tot un escenari nou i desconegut on els somnis s’han estavellat contra el mur de la realitat.

El gran perill de la memòria, ara que sembla que tocarà recordar, és que sempre acaba amorosint el pitjor de tot plegat, i que desa bona part del mal a les golfes de l’oblit.  La memòria sempre acaba tendint cap a allà on volem o cap a allà on hauríem volgut anar.  Però en aquesta ocasió cal un esforç, tan intens com calgui, per no oblidar cap sensació, cap imatge i per no perdonar res ni ningú, perquè tot el que ha passat d’un any ençà és massa brutal com per merèixer la dolçor de l’oblit.

No ens deixem endur per la nostàlgia, ni pel plaer de la memòria.  Mirem enrere només per jutjar, per avaluar i per fer servir tot el que sabem i tot el que sentim per projectar-nos endavant, amb presa o amb calma, tant li fa, però sense encantar-nos en un passat èpic, perquè el preu que hem pagat tots plegats, i alguns, molts, massa, en particular, exigeix perseverança i justícia, i només la podrem aconseguir si no ens adormim en els records, ara que les ombres sobre aquest relat macabre que s’ha inventat per justificar l’odi es van fent més i més grans, i més i més fosques, tant com la negror de les togues d’alguns, cada dia que passa.

set. 192018
 

Si allò que es vol és desprestigiar les institucions per anar cap a models autoritaris, una de les millors maneres és convertir-les en espais previsibles, on el debat sigui substituït per una seqüència de monòlegs més o menys afinats o més o menys incendiaris i on el regust d’inutilitat sigui allò que resta, un cop s’apaguen els llums i tothom abandona la cambra.  Justament això és el que ha passat en aquesta curiosa i inútil comissió parlamentària del Congrés dels Diputats on s’han vist les cares, entre altres, Aznar i Rufián, per a major glòria de l’espectacle televisiu i dels titulars de premsa.

Ja cansa aquesta versió dialèctica del clàssic “a veure qui la fa més grossa”.  Ja cansen la prepotència i les mentides d’un ex-president, fidel al seu estil de sempre, i l’agressivitat de fogueig de qui s’erigeix en paladí de la justícia social i de la independència.  I cansen, no ja com a espectacle retòric, que sempre pot tenir la seva gràcia, sinó per la seva inutilitat absoluta, a efectes pràctics.  De què servirà aquesta comissió parlamentària?  Què aportarà en termes de democràcia, de justícia, de transparència o de regeneració?  La resposta, molt em temo que és “res”.

Si girem els ulls cap a casa, també veurem com les formes i l’estil madrileny, a poc a poc, van fent forat a les nostres institucions, i el treball parlamentari, cada cop més absent o més ignorat, va baixant de nivell sessió a sessió.  Excel·lent manera de neutralitzar la capacitat i la funció de les institucions, cal admetre-ho.

Mentre allà munten numerets cada cop més absurds, aquí seguim navegant en la indefinició, passant d’aquell vellíssim ja, viatge a Ítaca, a una marxa cap a no se sap ben bé on.  Mentrestant, el més calent a l’aigüera.  I així ens va.

 

set. 182018
 

Malament rai quan l’existència només ve a ser una mena de seqüència més o menys repetitiva de moments sense gaire sentit i sense algun que altre objectiu més o menys clar cap a on orientar-se.  Quan això passa vivim a salts, encadenant un dia i un altre, posant pegats a cada realitat nova que se’ns planteja, però sense cap ambició ni cap sentiment de satisfacció autèntica.

Tot sovint, la política acaba imitant la vida, potser perquè, al capdavall, la fan les persones.  Tot sovint, però, allò que acaba imitant és el pitjor de la nostra existència, i la improvisació i els pedaços acaben venent-se com a grans projectes, programes de govern i, en el pitjor dels casos, fins i tot ideologies.  Els propis cicles electorals i la prioritat de voler assolir o mantenir-se en el govern propicia que pensar a més de tres o quatre anys vista sigui tota una extravagància.  Així, ens anem resignant i admetent com a bones pràctiques la immediatesa i allò d’anar fent i canviant en funció d’enquestes, sempre de dubtosa qualitat i d’encara més dubtoses lectures.

El resultat de tot plegat, tant en la vida com en la política, sempre acaba sent la mediocritat i la insatisfacció més íntima i més profunda.  Ara mateix, sense anar més lluny, ens costaria molt endevinar un projecte clar, unes polítiques definides i unes línies d’actuació compartides, tant aquí com allà, pel que fa als nostres governants.  I això em sembla molt greu, perquè darrere de la improvisació, quan no de la inacció, hi ha persones, necessitats, il·lusions i projectes personals que es veuen bandejats en la llista de les prioritats a atendre, per una incapacitat i per una incompetència més que demostrables.  I el pitjor de tot plegat és que d’aquest poc nivell sovint se’n diu capacitat d’adaptació a les realitats canviants, governs líquids i altres expressions similars que només pretenen dissimular totes les deficiències polítiques i personals de molts d’aquells que avui dirigeixen l’activitat pública, tot fent de la improvisació un valor en ell mateix.

I en aquest punt em temo que ens trobem, ara mateix, saltant de data en data en un calendari macabre, de globus sonda en globus sonda, o traient constantment conills d’un barret de copa sense cap mena de sentit, per a satisfacció d’una estranya i minsa platea, que sempre acaba aplaudint per compromís.

 

set. 172018
 

Ja ho diu la dita:  roda món i torna al Born.  I una mica això és el que està fent Ciutadans, una formació que va néixer per anar contra el català, sobretot contra la presència pública del català a l’escola, i que duu molts anys sembrant un discurs d’odi disfressat fins ara de regeneracionisme polític.

Però ja és ben veritat que d’on no n’hi ha no en pot rajar i veiem com aquell discurs d’equidistància entre dretes i esquerres amb què Ribera es va fer un lloc entre les elits polítiques madrilenyes ha durant tant com la seva consistència.  Avui s’evidencia amb cruesa la buidor absoluta de les propostes de la formació i cada dia es fan més que evidents els seus profunds lligams amb l’extrema dreta.  Així, sense res més a dir que pugui sonar a mínimament nou o engrescador, Ciutadans va retornant a poc a poc als seus orígens de populisme anticatalà i, ara mateix, tot el seu discurs s’articula al voltant de tres eixos:  la seva particular, ridícula i repressiva croada contra els llaços grocs (i contra tot el que sigui groc, per si de cas), els seus atacs furibunds contra TV3, i el seu objectiu fundacional:  l’atac a l’escola catalana.  Tot un llarg i absurd tomb castellà per tornar a casa.

Sempre és bo que caiguin les grans mentides, en matèria política, i que tothom es mostri amb el seu autèntic rostre, sigui el que sigui.  Visc en una ciutat on aquesta formació sustenta un govern autonomenat socialista (d’aquell socialisme tan particulars dels Borrell o dels Corbacho), i crec que no estic errat si afirmo que mai no han fet cap proposta seriosa més enllà del bandejament progressiu de la presència del català a l’esfera pública o dels atacs contra els llaços grocs.  Coherència ideològica i fidelitat amb els principis, certament.  Crec que no exagero si dic que el que passa a la meva ciutat és ben bé el que passa arreu on Ciutadans té presència efectiva.  Mirem si no les seves aportacions reals al debat parlamentari, res més que soroll, manca de respecte i d’educació i actituds tabernàries.

Aquest cap de setmana hem tingut el darrer capítol d’aquest sinistre serial amb una ridícula concentració importada de diferents llocs d’Espanya, amb despeses pagades, contra el català a l’escola.  Molt oportuna ara que el curs ja ha començat i que qualsevol canvi real, si això és el que volen, resulta impossible.  Però com que l’objectiu era cridar i, sobretot, mirar de generar violència, doncs tot s’hi val.  Un cop més, però, els ha sortit fatal, com acostuma a passar amb qualsevol iniciativa que no és més que fum amb fortor a demagògia i a odi irracional.  És el nivell.

set. 152018
 

Ja fa uns anys, gairebé per casualitat  (i per fortuna), vaig tenir ocasió de conèixer una composició musical atípica, sorgida en un context especialment difícil, per dir-ho d’una manera suau i amable.  Es tracta del Quatuor pour la fin du temps (“Quartet per a la fi dels temps”) que el compositor provençal Olivier Messiaen, va escriure durant la teva estada en un camp de concentració alemany, per als instruments dels músics que hi va trobar, presos com ell:  violí, clarinet, violoncel i piano.  Aquesta composició, per l’especial context que la veure néixer, ens hauria de recordar sempre que enmig de les circumstàncies més adverses, la bellesa, l’art i l’esperança sempre es poden acabar obrint camí.

Aquest quartet m’ha vingut al cap llegint que el Mercat de Música Viva, de Vic, va collir, ahir mateix, un concert d’Orpheus XXI, una formació que el músic Jordi Savall havia impulsat amb músics professionals refugiats als camps europeus, arran de les seves visites als de Vasilikà, a Grècia, i de la Jungla de Calais, a França.

És dur acceptar-ho, però el paral·lelisme entre entre la música sorgida dels camps de concentració nazis i els de refugiats europeus resulta tan evident que ens hauria de fer pujar els colors, si encara ens quedés un mínim de vergonya col·lectiva.  Avui, suposadament en un context de pau i democràcia continental, encara tenim exemples de com l’art i la cultura s’han d’obrir camí enmig de les condicions més miserables.

La iniciativa de Jordi Savall ens posa al davant un mirall terrible, on es reflecteixen tota la nostra crueltat, tota la nostra indiferència i tota la nostra manca d’humanitat.  Aquesta imatge vergonyant, si és que la volem veure, per més dura que ens pugui resultar, ens arriba, en aquesta ocasió, a través del llenguatge universal de la música, perquè tothom la puguem entendre, més enllà de fronteres i de llengües.  Fins quan?  Potser, fins a la fi dels temps.

set. 142018
 

Ahir em va tornar amb força una imatge de fa molt, molts, anys, dels temps quan jo era petit i el practicant de torn que venia a casa quan estàvem malalts, ens venia allò de les injeccions sense agulla que no feien mal, mentre ens ensenyava una xeringa de vidre i amagava l’agulla, acabada de bullir, a l’altra mà.  Aquella era una mentida innocent, amb una finalitat tan noble com administrar un medicament determinat.  Però els temps canvien, i ara les fantàstiques injeccions sense agulla han deixat pas a les més reals cerveses sense alcohol, cafè sense cafeïna, llet sense lactosa… i bombes que no fan mal.

El ministre Borrell, ahir mateix, en un exercici de mesquinesa impropi del càrrec que ocupa, va afirmar, sense cap rubor, que les 400 bombes que Espanya ha venut a l’Aràbia Saudita són molt intel·ligents i es veu que no són d’aquella classe de bombes que puguin produir desgràcies sobre la població civil.  Gran argument.  Ara resulta que les bombes saben discriminar objectius i, si algú les llença, posem per cas, contra un mercat o una escola -cosa gens infreqüent en determinades latituds-, saben que hi ha canalla i població desarmada en general i deuen girar cua o potser no explotar i tocar terra amb delicadesa.  Com es nota que el ministre té una edat i ve de les generacions de les injeccions sense agulla.

Francament, em quedo amb la innocència dels enganys infantils dels meus temps, plens de bona voluntat, i no amb les mentides descarades que imagino que han de partir de la creença que som tots plegats imbècils, per empassar-nos una bajanada com la que ha deixat anar Borrell per justificar el negoci milionari de la venda d’armes a països que les utilitzaran sense miraments, digui el que digui.  Això sí, després s’omplirà la boca de bons desitjos, de polítiques cíviques, de justícia social i de pau, fins i tot, sempre que calgui.  Només un petit detall, però:  no som tan imbècils com es pensa i sabem perfectament qui està al costat correcte de la història i qui és còmplice de la massacre, allà i arreu.  Però és clar, la pela és la pela, i sempre hi ha favors que pagar o secrets que tapar.

set. 132018
 

No sé si és que jo no acabo d’entendre què és, o què ha de ser, la democràcia, però encara em costa d’acceptar que més de quaranta anys després que fos enterrat -que no mort- el dictador, encara hi hagi tants intocables en la societat espanyola.  Passem revista ràpida:

El Rei pot fer el que li vingui de gust, tant a nivell personal com lucratiu, fent ús de la seva evident situació de poder sense que ningú li pugui demanar comptes.  Les acusacions contra Joan Carles I de les darreres setmanes i el tancament en banda de les Corts contra qualsevol tipus d’investigació al respecte deixen clar que el monarca constitucional, per obra i gràcia de la pròpia Constitució, és intocable.

L’església catòlica segueix sent intocable, en un estat suposadament aconfessional (o almenys això diu la Constitució).  Cap broma ni cap blasfèmia sobre un determinat déu si no volem fer cap davant del jutge, com l’actor Willy Toledo.  Una situació molt més pròpia del nacional catolicisme que coneixem prou bé que d’una democràcia.

La unitat d’Espanya és intocable.  I per si encara teníem cap dubte, ahir mateix va quedar prou clar a les Corts Espanyoles, quan es va proclamar amb llum i taquígrafs que l’estat parlaria de qualsevol cosa amb els partits independentista menys d’independència.  Ni asseure’s a parlar-ne.  Tema tabú.

Els que mouen els fils de l’economia són intocables.  El cas Castor, definitivament tancat, entre altres, demostren la impunitat amb què poden actuar determinats empresaris a costa dels diners de tothom.  No sé si trobaríem gaires exemple similars en països suposadament democràtics, però potser no seria tan fàcil.

El feixisme i el franquisme són intocables.  I el Valle de los Caídos, i la Fundación Francisco Franco, i l’exhibició de simbologia feixista, i la violència que sempre acompanya l’exaltació de la dictadura.

La mentida és intocable.  A Espanya es poden inventar relats, tergiversar la realitat i imposar falsedats que, a força de repetides, es volen autèntiques, sense que passi res a qui les promouen.  Podem parlar de la violència independentista, de la manipulació de TV3, de la persecució del castellà a Catalunya, de l’adoctrinament dels nens a les escoles, de cops d’estat inexistents…

Quina democràcia més bonica, l’espanyola.  I quin fàstic, després de més de quatre dècades.  Quines ganes de fugir-ne ben lluny.

set. 122018
 

Ja és ben veritat que si alguna cosa no és, és tonta.  Parlo de Soraya Sáenz de Santamaria, que va triar la tarda prèvia a la Diada per comunicar que abandona la política després de la seva derrota a les primàries del PP, de la marxa de Rajoy i amb una motxilla d’activitat al govern més que qüestionable.  Tot el rebombori i totes les reflexions que la seva marxa mereixeria quedaran tapades per una nova descomunal manifestació independentista.  Molt hàbil, tant com els liquidadors que acomiaden personal els divendres.

Però intel·ligència i bondat no sempre van de la mà, con en aquesta ocasió.  Per més capacitat que es tingui, si les actuacions que un fa van sempre acompanyades de l’arrogància, de la prepotència i de la nul·la habilitat per trobar solucions als problemes més enllà de la desproporció secular de la força bruta, malament rai.  Aquest és el perfil de la que fou número dos dels darrers governs popular.  El seu llegat?  El que es podria esperar del seus actes:  una crisi política amb Catalunya, encara de proporcions difícils de calcular i de resultat impossible de preveure, un desprestigi sense precedents en molts i molts anys de la política espanyola, el rebrot del feixisme al carrer, un endeutament econòmic absolutament insostenible… és a dir, com en el cas de tot mal govern (i d’això en sabem bastant), terra cremada.  I amb la seva retirada, que carregui amb aquest llegat el que vingui.  Ja s’ho farà.

Que marxi i no torni.  Pocs personatges poden resultar més sinistres i més negatius, en la història política recent.  A tot estirar, algun company ministre seu, i poc més.  Soraya se n’ha anat per la porta del darrere, com fan els perdedors.  De tota manera, encara tinc els meus dubtes si ha estat una veritable perdedora, al capdavall, o si el seu triomf encara està per veure, tant en el desgavell de difícil reparació de la política catalana, com en el gir segurament definitiu cap a la dreta més extrema i, en realitat, més fidels als seus orígens franquistes, del PP.  Com sempre, el temps donarà o traurà la raó i posarà cadascú al lloc que li pertoca.  En qualsevol cas, ens estalviarem la seva clara voluntat d’humiliar de les rodes de premsa de cada divendres.

set. 112018
 

11 de setembre, un altre cop.  Un dia festiu que durà alguns als carrers de Barcelona, a manifestar-se, a uns altres a la platja o a la muntanya, o que reclourà alguns a casa, a rossegar-se els punys mentre veu què passa a fora.  Sigui com sigui, la commemoració d’una resistència i d’una derrota, fa més de tres segles, com ve va recordar ahir, en el seu missatge institucional, el president Torra.  Per cert, vist el resultat del que va passar aleshores, no sé jo si és la millor manera de començar un discurs que es vol encoratjador.

Enguany, però, la Diada té el regust agredolç de constatar que s’eixampla la distància entre una classe política, cada cop més tancada en estratègies de curta volada i en sumes i restes d’escons o de futurs regidors, i el carrer.  La novetat és que com més endogàmica es va tornant la política, més exigeix a la gent que tiri del carro.  Potser és la necessitat imperiosa de tenir algú que passi al davant?  Aquest no és l’ofici, justament, de tot polític?  No han de saber donar forma a les aspiracions de la societat?   No ho sé, però recordo que, fa un any més o menys, la complicitat entre els nostres representants, les institucions, la gent i fins i tot la policia, va adquirir uns nivells més que sorprenents.  Aquella complicitat, però, ja sabem com i on ha acabat i, ara mateix, la sensació que, com diu la dita, bou sense esquella aviat es perd, és fa més i més gran.  Potser aquesta serà, al capdavall, la victòria en diferit de la liquidada Sáenz de Santamaria.

Avui tornarem a veure imatges que ja coneixem, d’una multitud enorme, pacífica i disciplinada, que exigeix els seus drets.  Molt bonic tot.  I demà?  Aquelles institucions que tant vam cridar per recuperar enmig del 155 sabran estar a l’alçada?  Hi haurà un Govern i un Parlament que realment facin allò que la ciutadania n’espera?  De moment, em costa molt ser optimista, veient com han anat els darrers mesos i més quan els partits estan pensant, no ens enganyem, molt més en les municipals de l’any que ve, en mantenir-se a lloc, o en la jubilació (que de tot n’hi ha) que no pas en la realitat d’avui mateix, i que per enlloc no es veu cap línia d’acció ben definida.  De debò que amb aquests bous (els que més es veuen i els que són més entre bambolines) hem de llaurar una república?  Ves que no acabem perdent, un cop més -i avui és el dia per no oblidar i per aprendre de la història-, bous i esquelles.

css.php