jul. 202018
 

Ja és ben cert que l’alegria va per barris.  Si fa un parell de dies era els grups que formen govern els que feien el ridícul al Parlament, ahin van ser dues de les més altes instàncies de l’Estat Espanyol les que quedaven definitivament en evidència.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa, perquè ja era imparable la notícia i les bromes sobre els quatre submarins que van duplicar preu perquè no suraven i es van haver d’allargar deu metres, i que ara resulta que no caben al port on han de fer cap, per la qual cosa cal gastar setze milions més a fer-los-hi lloc.  Francament, no vull ni imaginar si mai han de disparar un mísil, posem per cas.  Potser, com als dibuixos animats, sortirà disparat el submarí i es quedarà a lloc el mísil.  Qui ho sap…

En segon lloc, el jutge Llarena retira totes les euroordres contra els exiliats, la qual cosa els converteix en homes i dones lliures arreu del món menys a Espanya.  Ja tenia raó aquell que va inventar a les darreries del franquisme allò que Spain is different.  I tan different com és…  Fins i tot en termes democràtics.

Però no ens enganyem.  Rere totes les burles i tots els tips de riure hi ha la dura realitat:  Defensa segueix llençant diners en artefactes inútils per a major glòria de les indústries armamentístiques i per satisfer les ordres de l’Oncle Sam, mentre els presos segueixen a la presó i els exiliats a l’exili.  Tot plegat és tan ridícul com vulguem, però la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats cada dia és més lluny.  Han tancat les portes i n’han llençat les claus.

jul. 192018
 

Tristíssim espectacle el que es va viure al Parlament.  Fins ara estàvem acostumants al capítol “vergonya aliena” protagonitzat per una part determinada dels escons, però es veu que el ridícul i la capacitat d’ofendre a la ciutadania que atorga la responsabilitat legislativa a uns i altres no saben de fronteres ideològiques ni de respecte institucional, i han fet el salt, ja veurem si puntual o habitual, a les forces que formen el Govern de la Generalitat.  Gens malament, tot plegat.  Una gran recuperació de les institucions després del 155.

El que es va viure al Parlament, de debò, no serà un pas més -especialment perillós i lamentable al meu parer- en aquest procés de voladura controlada del procés (valgui la redundància) que ha viscut el país els darrers anys?  Molt em temo que sí, que la pugna oberta entre els socis de govern és un nou graó que es baixa per desescalar (paraula odiosa) no sé quina cosa.  O, ja posats, aquesta manca de respecte als seus presos i exiliats no serà en realitat una moneda de canvi mig mal amagda en ves a saber tu quins pactes?

Sigui com sigui, ni ho mereixen els presos i exiliats, ni ho mereixem nosaltres.  Tenim, tots plegats, el dret d’exigir responsabilitat i respecte, com a mínim.  Ja no parlo ni de talent ni d’intel·ligència política, per si de cas.  Ah! Per cert, que ningú no caigui en la temptació de llegir les properes eleccions municipals en clau independentista o republicana, com els agrada dir ara.  Només són una nova pugna pel poder als pobles i ciutats i, sobretot, pel control de les diputacions.  No ens enganyem.  I si no estic en el cert, que ho demostrin.  Fins ara, més enllà de les paraules, fa temps que només tenim espectacles llastimosos.  I la cosa, com podem veure, va a més.

jul. 182018
 

Vivim temps estranys, en què sembla que res no vulgui ser allò que realment és.  El partits polítics juguen a no semblar partits, sinó moviments transversals, o cívics, o el que sigui.  Els bancs amaguen que són bancs, com si aquesta paraula fos motiu de vergonya.  Determinades empreses, les grans subministradores, sense anar més lluny, ja no diuen que són companyies elèctriques, gasístiques o d’aigua, mirant de vendre’s com a ecològiques o fantasioses.  Les persones no volen ser com són, ja sigui a través del gimnàs o de la cirurgia.  Els viatges ja no són viatges ni descobertes de llocs desconeguts, sinó experiències.  L’amistat, tot sovint és una simple conjunció d’interessos contra la solitud i la buidor, però ens entestem a dir-ne amistat, que sona més bonic.  Fins i tot els currículums s’engreixen sense cap pudor, amb títols que no han existit mai, sobretot si són màsters o doctorats.  I podríem seguir trobant més i més exemples de com s’intenta amagar la realitat, per la raó que sigui.

El pitjor de tot, però, és que ens n’anem acostumant i li trobem el gust a enganyar-nos.  Confiem cegament en els que sempre han manat, simplement perquè canvien de nom i d’imatge, o ens acomplexem perquè no seguim uns determinats cànons estètics artificials, sense adonar-nos que anem omplint l’existència de realitats inventades i falses que, més d’hora que tard i de manera inevitable, es demostren com les fal·làcies que són.

Potser aniria tocant tornar a dir les coses pel seu nom i recuperar el valor i el sentit de tot plegat.  Potser aniria ser l’hora de mirar cara a cara a la realitat i, si no ens agrada el que veiem, buscar la manera de canviar-la, i deixar de maquillar-la de forma grollera o de negar-la fent passar bou per bèstia grossa sense cap pudor.  Potser va sent hora de recuperar el valor real de les coses, sense artificis ni enganys.  I si no en tenen, de valor, d’abandonar-les com les andròmines inútils que són, i buscar-ne d’altres que siguin útils i positives de debò.

jul. 172018
 

Torna a sonar, i molt em temo que potser no serà cap culebrot d’estiu, allò de la necessitat d’eixamplar la base (independentista o republicana, com vulgueu) i es comença a sentir una remor que insinua noves eleccions a la tardor per mirar d’aconseguir una majoria parlamentària més sòlida que l’actual.  Una mica cansat, tot plegat.

Potser només es tracta de soroll polític, però el nou canvi de nom de l’antiga Convergència no sé jo si apunta a les eleccions municipals de l’any vinent o si té un recorregut molt més curt.  De qualsevol manera, no em sembla gaire intel·ligent anar canviant de sigles cada pocs mesos, sobretot perquè l’únic que transmet aquest ball de bastons mal dissimulat és una pugna intestina pel poder al si de la formació, una qüestió vital per a qui es dedica en cos i ànima a la política (i a qui li va el sou), però ben poc important per al conjunt dels mortals i, menys encara, per al progrés de la societat.

Vivim moments de desconcert.  Fa uns pocs dies, Vicent Partal va escriure que l’Estat ha perdut, però que ara nosaltres hem de saber guanyar.  I es pot donar la circumstància que no ho sapiguem fer ni contra un rival derrotat.  De moment, els grans moviments als partits apunten en aquesta direcció.  El ball de cadires i l’equilibri o no entre famílies -les de sempre- és massa important encara.  Mentrestant, per exemple, a Lleida sense delegat del Govern, fins a avui.

Tota aquesta gent, entendrà algun dia que les majories només es poden assolir amb vots, i que els vots els donem nosaltres?  Mirar d’eixamplar el que sigui només a cop de pactes, sempre amb fosques intencions, és un pegat que no acaba servint mai de res.  I ara cal força més alçada de mires.  Parlem, per exemple, de començar a governar de debò i començar a demostrar que aquí sabem fer millor les coses que des d’allà?  De moment, no.

jul. 162018
 

Definitivament, jo vull ser nostàlgic.  La nostàlgia t’atorga gairebé carta blanca per fer qualsevol cosa.  Pots cridar, fer gestos, onejar banderes i cantar cançons sense haver de patir que ningú t’acusi de res i acabis davant d’un tribunal, o a l’exili.  Si més no, això és el que ahir vam veure al Valle de los caídos, on uns milers de “nostàlgics” (així els van definir no pocs mitjans espanyols) es van concentrar per protestar contra el trasllat de les restes del dictador i per desplegar tota la seva parafernàlia habitual.

Ja ho sabem.  Una estelada, cantar “Els Segadors”, alçar el puny o demanar la independència o la república són expressions de feixisme, però onejar la bandera amb l’àliga, cantar el “Cara al sol“, alçar el braç i cridar en favor de Franco, són nostàlgia.  Realment, hi ha coses que només poden passar a Espanya.

Però bé, ja posats, i ara que se’n parla, proposaria que les restes del dictador, si finalment surten del mausoleu on es troben, siguin escampades per diferents vorals de carreteres secundàries de la geografia espanyola, i que aquests punts on es dispersin no es difonguin.  Seria la justa compensació a una vida de terror i brutalitat.  Aleshores, els nostàlgics tindrien un nou alicient:  buscar restes, igual com fan tantes i tantes famílies represaliades i executades.  I ja que hi som, no penso que calgui patir gaire a apuntalar la mostruositat arquitectònica d’El Valle.  Una bona voladura controlada, un cop recuperades i retornades les restes mortals de tothom que hi va ser dut per decret, seria el millor llegat a la història.

Però ja veurem en què acaba tot plegat.  De moment, que la Real Academia Española de la Lengua vagi actualitzant el seu diccionari i afegeixi un sinònim als significats de “nostálgico”“fascista” (“nazi” i “franquista” també valdrien).  Ja que la justícia mira cap a una altra banda i els poders públics callen, almenys que la RAEL es posi les piles.

jul. 152018
 

“Guardar-te voldria, perquè amb treball t’he feta” és la frase que es pot llegir a la llinda de “Can Bellestoles”, a Santa Pau (La Garrotxa).  Aquesta frase, gravada sobre la pedra el 1761, es va fer popular en la seva època i ha anat pervivint perquè vol representar el caràcter català.  Sigui com sigui, aquestes paraules les hauríem de posar arreu per no oblidar mai que res no és de franc, que tot costa i que tot allò que aconseguim s’ha de saber conservar.

Molt se’n parla de la pèrdua del valor de l’esforç en la nostra societat.  Vivim temps on la immediatesa ho presideix tot i on sembla que qualsevol fita, tant en l’àmbit professional, com personal o social ens ha de venir donada, perquè ens pertoca.  Però no.  Generalment res no ens arriba sense un treball callat i constant, i generalment res no ens cau mai del cel.

Avui que és diumenge, dia de descans per a molta gent, vull recordar tothom que sap que l’única manera de convertir els somnis, les il·lusions, els projectes, en realitats, es amb treball, amb perseverança i amb molt esforç.  Per a tota aquesta gent, una cançó de l’argentí Alejandro Lerner, publicada el 1983, que més endavant popularitzaria el granadí Miguel Ríos, i que ens parla d’esforç, de constància i de com és difícil seguir endavant.  Una cançó que també val la pena recuperar quan el desànim i el cansament ens amenacen.

YouTube Preview Image

jul. 142018
 

Darrer escàndol sobre la figura del rei emèrit d’Espanya.  Un més, de fet, i res que no intuís o sabés tothom.  Però és clar, quan qui fa i desfà és algú constitucionalment irresponsable, tema tancat, sigui el que sigui.  Allò que per al comú dels mortals (digueu-ne súbdits, si voleu) és delicte i presó, per a sa majestat és una anècdota més que passa ràpid, amb més o menys rebombori, en algun racó mig amagat dels mitjans.  Això sí, ni insinuar que la realitat és la que és, que acabes davant dels tribunals o a l’exili, sobretot si tens la gosadia de dir les coses cantant.

Ben mirat, el que es comenta aquests dies sobre diverses qüestions econòmiques gens netes lligades a la fortuna personal de Joan Carles I no ens hauria de sorprendre massa en un país on ha quedat més que demostrat que la justícia és una o una altra en funció del delinqüent.  Per tant, res de nou, llevat del petit matís que ara és l’antic cap de l’Estat el suposat malfactor.

Com que no ens en sortirem, perquè la Constitució blinda tot el que el monarca pugui arribar a fer (dels diferents governs que n’han refrendat els seus actes al llarg del temps, millor ni parlar-ne, evidentment), potser el millor, sobretot ara que és temps de laxitud estival, és prendre-s’ho amb sentit de l’humor, sempre una bona cataplasma quan la justícia falla.  Així doncs, recuperem un tema d’Els Pets, publicat d’any 1994, perquè hi ha històries que tornen i tornen per més anys que passin i per més que ens vulguin dir que hem avançat.  Cap problema.  No passa res.  I ara!

YouTube Preview Image

jul. 132018
 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, admeto que estic ben d’acord amb unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaria, a propòsit del pronunciament del tribunal de Slesvig-Holstein sobre l’afer Puigdemont, en les quals ha vingut a dir que, sigui com sigui, ni Catalunya és independent, ni Puigdemont és president.  De fet, encara podríem afegir que tampoc cap membre del Govern repeteix com a tal i que la por a la repressió judicial ha fet forat en importants sectors de la societat.  Per tant, èxit d’ella i dels seus.

Ben mirat, tot el que hem viscut des de fa gairebé un any només tenia un objectiu:  evitar la independència de Catalunya (i de passada, desactivar el seus líders polítics), a qualsevol preu.  És la versió contemporània del clàssic “antes roja que rota”.   I en aquest sentit, hem d’admetre que ho han fet  molt bé.  Que han fet i estan fent un ridícul jurídic internacional?  Cap problema.  Que han aplicat un nivell de repressió i de brutalitat que supera tot el que és admissible en un sistema democràtic?  Cap problema.  Que els partits que han donat suport a tot aquest procés ha són qualificats arreu d’extrema dreta?  Cap problema.  Que han sembrat la llavor de l’odi social, especialment a Espanya, per molts anys?  Cap problema.  El cas és que s’ha evitat la independència, que s’han empresonat o exiliat els líders polítics i que la por a dir, escriure, fer o cantar segons quines coses ha cuallat, perquè per molt que acabin en res, sempre faran cap al jutjat i patiran la condemna dels mitjans adeptes al règim (gairebé tots, dit sigui de passada).  Acabi com acabi tot, el mal ja està fet, i els objectius assolits.

Aquest és l’èxit i l’herència del darrer govern popular. Ho han fet bé.  Prou que en pot pressumir l’antiga vicepresidenta, d’aquesta conjura política, judicial, policial i mediàtica que ha posat en marxa amb tant d’encert.  I és que, com sempre, tot és tenir ben clar l’objectiu i estar disposat a assumir el preu a pagar.  Ells ho han fet a la perfecció.  Nosaltres no.

jul. 092018
 

Qualsevol manual de resolució de conflictes (o en el seu defecte, el sentit comú més elemental) ens dirà que l’única manera de trobar una sortida a un situació conflictiva és, abans que cap altra cosa, crear un escenari de diàleg entre les parts.  Només a partir del diàleg, amb temps (és absurd posar terminis curts a grans discrepàncies), amb paciència i amb constància ens en podrem sortir.

La política, de fet, la política de debò, no aquesta maquinària de col·locació de personal amb sous públics que sovint tendim a acceptar com a tal, és diàleg, diàleg permanent, diàleg des de la diferència més absoluta, però diàleg al cap i a la fi.  On no hi ha diàleg, només hi ha espai per a l’enfrontament i, sense diàleg, l’única via és la violència, sovint entre forces més o menys equilibrades, o de vegades amb un dels bàndols que ostenta el monopoli de la força bruta i un altre que ressisteix com pot una agressió i una altra, amb l’esperança que tant dolor acabi sent, en realitat, un exercici de resiliència que dugui a alguna sortida, o a la victòria final.

Ara sembla que toca diàleg entre els presidents català i espanyol.  Tota una novetat.  Però no esperem miracles ni solucions màgiques.  Francament, penso que només podem esperar, si més no del que n’acabarà transcendint, que es comenci a construir una via de diàleg permanent en el temps.  Si això passa, podrem començar a parlar de negociació i d’una sortida satisfactòria, en un moment o altre.  Els terminis i les condicions ja dependran de la capacitat política i de l’habilitat d’uns i altres.  De tota manera, d’optimisme, el just, ara mateix.  Potser ens sorprendran, però.

jul. 082018
 

“Estic en un somni, ara m’hi torno” em va dir fa un parell de dies, enmig de la nit.  Evidientment, l’endemà, imposible recuperar el somni en qüestió, però el cert és que de ben segur que era prou amable com per voler tornar-hi.  Em va fer gràcia la frase i, immediatament em va venir al cap aquella que vaig llegir fa un temps a Twitter que diu:  “posa’t guapo, que aquesta nit somiaré amb tu”.  Quin poder tenen el somnis, que són capaços de saltar qualsevol barrera i facilitar-nos moments de satisfacció tan real com efímera, i que la memòria no sap retenir?

Sí, sí, ja ho sé.  Només cal llegir algun que altre manual d’interpretació dels somnis per entrar en un terreny desconegut amb un mínim de base científica que ens permeti apropar-nos a aquesta realitat.  Però no és el cas, ara mateix, perquè com analitzar un somni que no recordes?  Com saltar aquest mur entre la realitat fisica i la realitat imaginada?  Potser és més fàcil no fer-hi tants tombs, admetre que somiem i que els somnis poden ser molt bonics i molt agradables i encomanar-nos a qui sigui perquè cap malson no destorbi tants i tants bons moments, recordats o no.

Avui que és diumenge, que fa calor i que la mandra de l’estiu vol senyorejar per tot arreu em ve de gust recuperar un tema de l’indesxifrable Albert Pla que, justament, ens parla dels somnis.  Que passeu un bon dia.  I una bona nit.  I sobretot, que mai no ens falti un somni on deixar-nos anar i perdre’ns.

YouTube Preview Image

css.php