Jun 052019
 

Res de nou. Tot segons el guió previst i sense cap marge per a la sorpresa. Ahir vam sentir les acusacions en els seus al·legats finals al Tribunal Suprem i la sensació era que es podien haver escrit fa sis o set mesos. Res del que s’ha pogut sentir o veure durant les sessions no els fet moure’s ni un mil·límetre de les seves posicions inicials. És un judici a colpistes i punt.

La setmana que ve sentirem les defenses i crec que tampoc no hi haurà sorpreses. Cap dels acusats no ha fet res condemnable i tot plegat és un judici polític que només té l’objectiu de decapitar els dos grans partits independentistes i fer-ho d’una manera contundent i alliçonadora perquè a ningú se li torni a passar pel cap qüestionar la sagrada unitat de la pàtria.

Fins aquí, tot previsible. Però quan el judici començarà de debò, serà en el moment en què es declari vist per a sentència. Perquè més enllà de les declaracions d’uns i altres, qui parlarà, al capdavall, serà la sentència i els jutges que l’escriuran. Aleshores sabrem si realment ja estava dictada abans de començar o si realment hi ha espai per a la justícia.

De moment, costa molt confiar en una institució, el Tribunal Suprem, que reconeix un colpista dels debò, el dictador Franco, com a cap d’estat legítim, ja als pocs mesos de l’inici (curiosament des de l’1 d’octubre de 1936) d’un cop d’estat real, militar, armat, tot i que encara havia de passar una llarga i cruel guerra fins que els defensors de la república fossin derrotats i el seu govern definitivament enderrocat. Negacionisme en estat pur a les més altes instàncies judicials espanyoles. Seguiran negant?

Jun 042019
 

Per si algú encara tenia algun dubte, que una persona nascuda a Catalunya, educada a Catalunya, que canta en castellà, que durant una actuació a Catalunya s’adreci a públic en català, és un gest. Un gest tolerable, incòmode però tolerable, però res més. Més enllà, depassaria la línia del bon gust, de la normalitat, o de jo què sé.

Dècades d’educació suposadament immersiva, dècades de polítiques lingüístiques i dècades de feina per retornar el català a la posició social que li pertoca, i hem aconseguit que parlar-lo, ni que sigui breument, des de dalt d’un escenari, davant de milers de persones, sigui interpretat, i acceptat, com un gest, com una deferència, si voleu. I prou.

Cansa molt, i decep encara més, que després de tant de temps, de tants esforços, de tants diners i de tanta feina de tanta gent, el resultat encara sigui aquest. Rosalia va entrar amb la seva música i les seves lletres, per cert, basades en una obra occitana del Segle XIII, com un cicló al Primavera Sound, també per recordar-nos, amb tota cruesa, la mateixa cruesa del relat de les seves cançons, on som en realitat. Tota la seva modernor, la seva barreja de les arrels del flamenc amb els sons i l’estètica més contemporanis haurien de ser una invitació a revisar moltes de les nostres veritats absolutes, també en matèria lingüística, per no perdre el ritme d’un frenètic Segle XXI. Potser no hem fet les coses del tot bé. Potser no en sabem més, però els gestos ja no són prou. I des de la comoditat del pati de butaques, potser ni ens n’adonem, i ja ens estan bé. I aplaudim satisfets.

Jun 032019
 

Hi ha determinades imatges que sempre m’han provocat una certa angúnia, pel que tenen de falses i per tot el que, en realitat transmeten. Són aquelles en què el polític de torn, sigui del partit que sigui, aprofita un esdeveniment popular per mirar d’aparentar una proximitat a la ciutadania que, en realitat, no existeix. Per posar només un parell d’exemples clàssics, recordem les del polític dalt d’un tractor que no sabria ni com engegar, dit sigui de passada, o remenant qualsevol cassola o similar, amb una cullera ben grossa, uniformat amb el davantal corresponent. Això sí amb la seva impol·luta vestimenta formal a sota, amb al qual cosa el ridícul es fa, si encara es pot, més evident.

Si us plau, que els polítics facin la seva feina, que la gent farem la nostra. I això que sembla tan elemental, no sempre passa. Ja fa temps que corren per les xarxes crides a l’acció popular per implementar el resultat del referèndum del primer d’octubre. Doncs malament rai, perquè el poble no té el poder. Qui se n’ha d’ocupar són els polítics, però es veu que altra feina tenen, ara mateix. La gent anònima, la massa (sediciosa o de possibles votants, segons les fonts) ja fa temps que fa allò que pot fer, des de manifestar-se allà on calgui, fins insistir amb actes periòdics i puntuals, com ara el cor de cantaries que dilluns a dilluns, des de fa més d’un any, es concentren davant de la Paeria de Lleida per recordar els presos polítics i els exiliats.

Convindria recordar que quan millor s’han fet les coses ha estat quan cadascú ha fet la seva feina, polítics inclosos, més enllà de les diferències ideològiques. Aquella tan llunyana imatge de l’abraçada entre el diputat David Fernàndez i el president Mas n’és un bon exemple, igual com ho és la celebració, malgrat totes les dificultats, del referèndum de l’1 d’octubre. El que va venir després, les pugnes partidistes i les ganes d’exhibir qui era més independentista, amb un excés de testosterona evident, ens va acabar duent allà on ara som.

Resum: menys remenar cassoles i més eixamplar la base, no a cop de pacte indigne, sinó demostrant que governar amb uns determinats valors (digueu-ne republicans, si voleu) és millor que fer-ho amb uns altres de monàrquics. Però, és clar, una foto sempre és un resultat a curt termini (i ben efímer, per cert), i la feina constant i tenaç, no. És trist però corren temps d’anar passant, per no acabar de perdre del tot bous i esquelles, ni cadires, pel que es veu.

Jun 022019
 

Venen temps de canvis, d’acords i de formacions de majories de govern a tota mena d’institucions, i venen també temps de desil·lusions, i de veure com el castell de cartes de moltes esperances s’ensorra irremissiblement, per obra i gràcia del pragmatisme, de l’aritmètica, o d’interessos inconfessables.

Això que veiem en la governança pública, de tant en tant, ben mirat, no és gaire diferent del que anem vivim en tots els àmbits, on les il·lusions i les esperances, de vegades, només de vegades, tiren endavant, però a voltes fan figa, i deixen pas a realitat que tot sovint no havíem pogut ni imaginar. I així anem fent, i així anem construint el futur, present a present.

Segurament, l’element clau per no caure en el desencís cada cop que un somni esdevé fum és no posar gaires esperances en res, fins i tot en ningú -o gairebé-. Aleshores és quan tot el que arriba, sigui molt o sigui poc, és una sorpresa, un imprevist capaç d’aportar alegria i de dibuixar un demà que ni ens havia passat pel cap. No esperar és trobar sempre, com qui va ensopegant amb tresors amagats que ni coneixia.

Potser aniria bé aprendre que dipositar un vot no hauria de ser sinònim de dipositar gaires esperances. Així ens estalviarem un bon grapat de decepcions. Igualment, treballar, fer relacions socials, tenir aficions, viure, al capdavall, també ens hauria de fer somiar en la justa mesura per no ensorrar cap fantasia, quan la realitat ens visiti. Que sigui la realitat qui ens regali els somnis. Benvinguts seran, i ens trobaran a punt per estar a l’alçada, per més increïbles que puguin semblar.

Jun 012019
 

Qui, de petit, en adonar-se que anava perdent en un determinat joc, no ho ha engegat tot a pastar, dient allò de “ja no jugo més” o provant d’inventar normes que li siguin favorables? Va, amb la mà al cor… tothom ho hem fet. Suposo que és llei de vida, i deu ser part del procés d’aprenentatge, que també inclou aprendre a acceptar, de grat o per força, les derrotes.

Això que de petits és habitual, i imagino que necessari i positiu, quan es tracta de persones adultes, i més encara si ostenten càrrecs de poder, pren tota una altra dimensió. I molt em temo que justament és el que estem veient aquests dies amb la protesta del Govern d’Espanya davant de la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que demana l’alliberament immediat dels presos polítics. Recomano la lectura d’aquest article que explica com van aquestes coses, què ha fet fins ara el Govern d’Espanya (i què no ha fet) i per què el seu intent d’inhabilitar ara dos membres del Comitè no passa de ser una rebequeria infantil, o un gest absurd i inútil de cara a la galeria, ara que el resultat no és el que els agradaria.

Si donem per bona aquella sentència que diu que en política es pot fer de tot menys el ridícul, el Govern d’Espanya s’ha situat, potser de manera definitiva, o si més no per molt de temps, fora de la política. De tota manera, molt em temo que tant els fa. Estan disposats a cremar totes les naus, a perdre bous i esquelles, si cal, per tal d’aniquilar qualsevol rastre d’independentisme. Si no n’hi ha prou amb l’escapçament aquell que va proclamar Soraya Sáenz de Santamaría, estan disposats a arribar fins allà on calgui, i al preu que sigui. Cada dia, un nou pas endavant. I nosaltres tocant el flabiol, mentrestant.

Mai 312019
 

Se’ns acaba una altre mes i se’ns acaba la setmana. Divendres de trànsit, podríem dir, amb els peus encara al maig -el de cada dia un raig, o el mes de Maria, com cadascú s’estimi més-, però amb els ulls posats al juny, autèntic portal de l’estiu, i també amb els peus en una jornada que ja mira més cap al cap de setmana que cap a cap altre lloc.

Està bé, això d’ordenar el temps en dies, en setmanes, en mesos… Ens dona una certa perspectiva i ens marca objectius a curt termini, dates a les quals volem arribar, ni que només sigui per canviar el ritme monòton de cada dia, o per recordar que les estacions canvien, i amb elles la nostra predisposició a fer unes determinades coses, o altres.

Demà mateix serem al juny, el mes que marca la fi de moltes rutines, perquè bona part de la nostra societat funciona encara amb una curiosa disfuncionalitat entre el que indica el calendari, ordenat per anys, i el que dicten els cursos, amb el seu parèntesi estival. Sigui com sigui, ja comencem a sentir a prop la fi de tot allò que desarem allà on fins ara dormien els somnis del sol i la calor, protegits del fred hivernal, i que no retrobarem fins al setembre, amb el retorn a allò que en diem normalitat.

Potser sí que encara és d’hora, i que encara falten setmanes per anar tancant calaixos, però la perspectiva de fer realitat alguna que altra il·lusió bé mereix una avantsala d’aquesta mateixa il·lusió. I amb els temps que corren, estranys i imprevisibles, cap alegria ni cap esperança no són sobreres, ni ens poden fer cap nosa. Ni les mes simples, més habituals i tot sovint més ignorades.

Mai 302019
 

Un dels problemes de ser un personatge públic, imagino, és que has de tenir una especial cura al que dius i, de passada, o sobretot, a com ho dius. Potser això és el que ha passat amb les declaracions profundament masclistes de Fran Rivera per mirar d’alliçonar la seva filla sobre els perills de penjar segons quines coses a les xarxes. Fins aquí, podríem estar parlant de treure alguna lliçó del suïcidi d’una dona per un antic vídeo de caire privat que ha corregut de mà en mà, d’home en home, fins que la víctima, violada en la seva intimitat, ja no ha pogut més.

El problema de les declaracions en qüestió, però, és que rere la intenció moralitzadora i didàctica, que estic convençut que hi era, revelen un pensament profund, íntim i poderosament masclista que emergeix, de manera conscient o inconscient, sempre que troba una oportunitat de fer-ho: sóc home i, com tots els homes, això de compartir vídeos de contingut sexual, ni que atemptin directament contra la llibertat d’una companya de feina, és inevitable (només faltaria, i no fos cas que). L’instint de mascle per damunt de la raó. Tot en ordre.

Corren temps perillosos, en què s’han obert de bat a bat les finestres d’unes golfes on ens pensàvem que havíem abandonat, o si més no desat ben amagades, determinades pràctiques i determinades maneres de fer en societat, avui recuperades i convertides en norma de conducta a imitar i en paradigma d’una bona convivència social. Entre elles, una de les més perilloses, el masclisme ranci i ancestral. Ara resulta que el que cal reivindicar és el cavaller espanyol de tota la vida, el que comparteix vídeos, el que duu a la mort, el que defensa les violacions i el que t’obre la porta perquè passis, si ets dona (potser només amb la secreta esperança de fer una prospecció visual de les teves natges, per si de cas).

Mai 292019
 

Des d’ahir, per fi, la Tamara Carrasco pot sortir del seu poble, Viladecans. De totes les barbaritats i aberracions democràtiques que està deixant al descobert el procés, aquesta és, sense cap mena de dubtes, una de les més cruels i més reveladores d’un sistema en el qual diuen que hem de creure i confiar. Més d’un any de confinament al seu municipi per una acusació de terrorisme (escriure una piulada pot ser terrorisme, es veu) que va quedar en no res, però que la lenta i inoperant estructura judicial ha trigat tot aquest temps a resoldre. Al cap i a la fi, què l’importa a un jutge la situació personal d’una ciutadana?

Que tenim una estructura administrativa hereva del franquisme, antiga, lenta, gens resolutiva i molt sovint inhumana, és una evidència impossible de negar. Que en el cas de l’administració de justícia la cosa s’agreuja fins a límits gairebé inimaginables, ho veiem cada dia. Fins i tot el Tribunal Suprem, amb el seu judici estrella ens ho recorda sessió a sessió, com és de ranci i poc eficient. I que a ningú l’importa gaire, aquest anacronisme de molts dels serveis públics, perquè ningú s’hi posa per resoldre’l, també és una realitat que ens afecta molt més que no ens pensem, des dels tràmits més senzills i quotidians, fins a les situacions més absurdes i doloroses, com ara la reclusió municipal de la Tamara, per cap delicte.

De debò, mirant la Tamara als ulls, algú pot dir que hem de tenir confiança en els tribunals, en els jutges i en aquesta mena de democràcia que se’ns desfà entre els dits i sentència a sentència? El nivell d’arbitrarietat en l’ús de la força judicial contra tot i contra tothom és un escàndol de dimensions monumentals. Provem a repassar la premsa i fem llista de totes les denúncies i acusacions que han quedat en no res, aquest parell d’anys últim i perdrem la fe en un sistema que sembla que jugui a escampar la por de manera indiscriminada, perquè ningú no gosi badar boca, si no és per cantar les meravelles del règim. D’un règim, dit sigui de passada, cada dia més anacrònic i més digne hereu del franquisme on es va engendrar. Del tot coherent amb les estructures i maneres de fer de les seves institucions i administracions, inclosa la de justícia (per dir-ne d’alguna manera) que el sostenen.

Mai 282019
 

Ho deia amb contundència del doctor House, aquell controvertit i sempre sorprenent personatge de telesèrie: “tothom menteix”. I si parlem de política, jo encara afegiria que “tothom es menteix”, tothom mira d’enganyar-se o d’auto-convèncer-se que té la raó i que la culpa de tot, inclús dels propis fracassos, sempre és d’algú altre. La mentida en la seva màxima expressió, la mentida que vol enganyar a qui la practica i que és presentada en públic com a argument o explicació, per tal de no caure en la temptació de fer una mínima autocrítica, o d’admetre cap error.

Eleccions fetes, resultats ja gairebé definitius i moments d’eufòria o de cares llargues, que han de donar pas a una doble reflexió, segons cada situació: amb qui ens hem d’entendre i com, en la major part dels casos, o què he fet jo per merèixer això, en un altre bon grapat. En el primer escenari, tot formarà part del joc de portes burlesc, més propi del vodevil que de la gestió pública, que de vegades -massa sovint, de fet- acaba sent la política; però en la segona, o bé vindran el silenci i l’oblit, per part de determinats personatges, o bé la càrrega de la culpa de tot als rivals polítics, amb una acusació més o menys evident als votants, per haver escollit malament. Sempre és molt temerària, la supèrbia. Ho sabem de sobra.

I deixo per al final una altra situació clàssica després de tot procés electoral: la dels nous guanyadors, la d’aquells que arriben al poder gràcies a un triomf anunciat o imprevist, tant li fa. La gran pregunta que imagino que es fan, i que ens fem els ciutadans, de fet, és: “i ara, què?”. Ells amb la certesa que se’ls gira feina i, nosaltres, amb la secreta esperança que els canvis de persones comportin canvis de maneres de fer i en l’entorn social de la convivència col·lectiva. Tant de bo aquests nous vencedors, almenys (sisquere, que diem per aquí), no facin bones es paraules del delirant doctor House, i no menteixin, ni es menteixin, gaire. Això sí que seria ja un bon triomf.

Mai 272019
 

Una de les coses bones que té participar activament en això de la gran festa de la democràcia (en formar part d’una mesa electoral, de fet), a banda del bon clima que es pot arribar a crear entre tothom que hi volta pel col·legi durant tot el dia per garantir que la cosa funcioni, si tothom hi posa una mica de bona voluntat, és que atorga una perspectiva diferent i prou interessant sobre com s’acosten a les urnes persones de tota mena, edat i condició.

Sense entrar en més detalls, tenim la gent jove, que es nota que és el primer o segon cop que vota, i que encara duu als ulls aquella emoció de la novetat.  També tenim la gent més gran, amb cara d’un cert tip de mentides i promeses incomplides, però amb una mena de fe profunda en la necessitat de votar.  Hi ha qui s’acosta a les meses amb posat seriós, fins i tot un tant solemne, segurament sabedors de com ha costat, tant a nivell col·lectiu, com individual en molts casos, arribar fins aquí.  Però entre tots, personalment, qui sempre em commou per tot el que diu amb ben poques paraules, és aquella gent més gran que, un cop introduït el vot a l’urna, et mira amb una expressió difícil de definir i et diu:  “tant de bo serveixi per a alguna cosa”.  No sé si la fe mou muntanyes, però el que tinc clar és que la fe en el poder del vot mobilitza persones, malgrat les limitacions físiques.

Ahir en vam tenir una bona dosi, de tot plegat, i per partida doble, de fet, i no puc deixar de pensar que si els diferents candidats passessin, de tant en tant, tot un dia rere una mesa electoral, observant la gent com a protagonistes de la jornada i no com a possibles vots en moviment, de ben segur que canviarien algunes, o moltes, de les seves maneres de fer i tots en sortiríem guanyant força.  Però no serà el cas, no ens cal patir.  Les eleccions seguiran sent aquella vella dialèctica entre qui hi creu i qui en treu profit.  I malgrat tot, la gent, la gent anònima i sense càrrecs que defensar, segueix votant i fent d’algun que altre diumenge, no sé si una festa, però sí una cita obligada a la qual no es pot faltar “baix cap concepte”, que diria aquell.

css.php