ag. 082018
 

S’acosta el dia 17 i l’aixecament parcial del secret del sumari de les investigacions dels atemptats de Barcelona i Cambrils no fa altra cosa que projectar més i més ombres sobre uns fets que mai no s’han vist clars.  Si en el seu moment les paraules de Garcia Margallo, aleshores ministre, anunciant que a mitjans d’agost passarien coses a Catalunya, ja van sonar a molt més que premonitòries, el que ara anem coneixent genera moltíssims dubtes sobre la relació de l’Imam de Ripoll amb el CNI, sobre la informació que anava rebent de serveis estrangers la policia espanyola, sobre la manca d’informació -intencionada- al mossos i, al capdavall, sobre l’autèntica autoria intel·lectual dels atemptats.  Massa ombres, un any després.

I ara, a les portes d’un acte institucional en memòria de les víctimes, i a la vista de les informacions que van apareixent, molt a poc a poc però que van apareixent, la gran pregunta:  què hi fan en aquest acte els més alts representants del partit que governava Espanya en aquell moment, els del govern actual i, de propina, el cap d’un estat amb un seguit d’estructures policials i de seguretat sota sospita, més que evident, pels fets que ens diuen volen recordar.

Francament, només sé trobar dues respostes, i ja avanço que cap de massa digna.  La primera, un exercici d’hipocresia per amagar negligències o irresponsabilitats d’un estat que fa aigües pel que fa a nivells de democràcia i justícia o, la segona, una nova provocació a la recerca d’una violència inexistent que legitimaria tota la brutalitat repressiva emprada, i qui sap si prevista.  Sigui com sigui, mala peça al teler dels nostres representants polítics, si no se’n saben, o si no volen, desmarcar-se’n de manera clara.  Perquè, al pas que anem, encara resultarà que els atemptats en qüestió es van orquestrar aquests suposats independentistes radicals i violents que governen la Generalitat.  Ja posats…

ag. 072018
 

L’estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d’un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l’empara de quatre parets protectores.  Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat.  Una d’aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d’aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.

Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant.  I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l’hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món.  O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d’una entrevista de feina, o d’una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.

Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil.  La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples.  No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu.  Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.

Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat.  O potser és que la política sempre acaba sent l’art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles.  Potser algú ha entès que aquest és l’ofici del polític.  I així ens va.

ag. 062018
 

Segurament mai no entendré la política, ni els mecanismes mentals d’aquells que s’hi dediquen.  Em costa molt acceptar amb normalitat les grans declaracions del tipus “Catalunya no té rei”, per exemple, i el fet de no gosar a fer una autèntica plantada institucional a un acte on assisteix aquell que diem que no reconeixem.  De la mateixa manera, no puc entendre que, si realment no tenim rei, calgui seguir esperant una disculpa que no arribarà.  Més encara, si la disculpa arribés amb una adaptació d’aquell “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a suceder“, què hauríem de fer?  rectificar i reconèixer el monarca?

Serà la calor d’aquests darrers dies, o que la paciència té un límit, no ho sé, però el cert és que cada dia que passa em desconcerta més la manera de fer dels nostres representants polítics, a tots els nivells.  En el fons, de vegades tinc la sensació que vivim en una enorme farsa que dona ales a uns o a uns altres segons convingui i on la gent que no tenim cap poder de fer ni de desfer som un mer instrument en les mans de qui mou els fils en cada moment.  De què van servir els cops del primer d’octubre, en realitat?  De què les manifestacions on any rere any ens hem deixat temps, diners i esperances?  Què ha canviat, realment, en el país?

Potser, posats a demanar rectificacions, aniria sent hora de saber quatre veritats i d’exigir explicacions de per què som on som i cap a on anem, i de quina manera, sense paraules pomposes i sense focs d’artifici tan efectistes com efímers.  Gairebé ni es adonarem i hauran arribat setembre i octubre.  I després què?  Un nou joc de mans en forma d’eleccions?  La promesa que les municipals seran l’embrió de la república, finalment, sobretot per obra i gràcia de les diputacions?  Potser va sent hora d’admetre que cal canviar l’estratègia i encetar nous camins, ni que siguin llargs, però que duguin a algun lloc.  Això si, amb determinació, passes curtes, si cal, i amb la seguretat que cada pas és un pas endavant i no la manera de seguir el ritme d’un ball rodó.

ag. 052018
 

Què queda de nosaltres quan ja no hi som?  No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort.  Em refereixo a què en queda quan deixem l’escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d’amics… En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d’omplir.  Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d’una curiosa associació amb qualsevol fet d’un present on ja no hi som.  I, ben mirat, potser no pot ser d’altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida.  Segur que recordem tots els nostres companys d’institut, posem per cas?  De la major part no en retenim ni els noms.  Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa.  Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment.  I prou.  I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l’únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia.  Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem.  La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

ag. 042018
 

Per més que ho intenten, no poden.  No poden construir la realitat inexistent de les dues catalunyes enfrontades pel procés.  L’únic que hi ha, i ho saben, és una part de la societat catalana agredida (amb absoluta impunitat, dit sigui de passada) per alguns que no se senten, i que en molts casos ni són, i no s’estan de manifestar-ho, catalans.  Tot plegat, una simple provocació per mirar d’obtenir una resposta violenta que ratifiqui la seva falsa tesi.  Però no hi ha manera.

D’aquí a poc viurem un nou capítol d’aquesta provocació constant, amb motiu del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, per l’assistència als actes institucionals que s’hi faran del rei de l'”a por ellos” i de la plana major del 155 (no oblidem que ara amenacen amb tornar-hi, si no fem bondat).  No respecten ni els morts ni el dolor de les famílies, cosa que prou han demostrat amb els presos polítics, no ho oblidem.  I davant d’aquest nou intent de generar violència, què hem de fer?

Sé que el que digui no passarà de simple reflexió personal, però una plantada de la política i de la societat catalanes a aquests visitants potser seria la millor resposta.  A tot estirar, una xiulada a la seva arribada, per evidenciar l’enorme cordó de seguretat que sempre ha de desplegar el monarca quan visita Catalunya per mantenir-se ben lluny dels seus suposats súbdits i, immediatament, abans que comenci cap acte, el buit.  Marxar cap a un altre lloc, potser la Plaça de Sant Jaume, en el cas de Barcelona, on una concentració silenciosa dels més alts representants polítics i la societat civil fos l’autèntic homenatge, breu, contundent i sentit, a les víctimes i la millor mostra de condol als familiars, d’aquells terribles atemptats, encara amb tantes zones fosques que els insignes forasters que vindran a retratar-se no volen, o potser saben que no poden, aclarir.

No caiguem en cap provocació.  Deixem-los sols i que quedi ben clar que no són ni el nostre govern ni el nostre cap d’estat.  I així sempre i a tot arreu on calgui, a les institucions i al carrer.  Tortosa va demostrar fa uns dies com pot ser d’efectiva la indiferència.  Aprenem la lliçó.

ag. 032018
 

Un cop més confonem objectius amb estratègies, i aquest és un error que s’acostuma a pagar caríssim.  Ahir, alguns membres dels CDR es van concentrar davant de les seus d’ERC, el PDECat (o com es digui ara l’antiga Convergència) i les CUP, a Barcelona, per protestar i exigir la desobediència per instaurar la república, sense més dilacions.

Mala peça al teler.  Els grans partits, no ens enganyem, tenen un ull i mig posat en les eleccions municipals de l’any vinent (suposant que finalment no hi hagi eleccions al Parlament anticipades).   L’antiga Convergència té un gravíssim problema d’identitat i lideratge, mentre manté una pugna (gairebé ancestral i darrerament prou evident) amb ERC.  Les CUP s’han replegat cap a posicions menys col·laboracionistes i més properes a les dels CDR.  I de propina, els CDR ja s’enfronten obertament a tots tres exigint-los resultats.  I no fa la pinta que tot plegat sigui una calorada d’estiu, precisament.

Provem a posar ordre.  L’objectiu de tots quatre és la república, una paraula que encoratja i fa trempar molta gent només de sentir-la pronunciar.  Correcte.  Ara bé, la presa i la mala gestió dels temps, encara que sigui per fer veure que es fan grans avenços, són les pitjors companyes de viatge.  Mirem en què han quedat aquells famosos divuit mesos que calien per proclamar la independència.  Així doncs, fixat l’objectiu comú, passem a les prioritats;  i la primera, i per damunt de tot, han de ser les persones, començant per les que ho van arriscar tot en el seu moment i que ho han perdut tot:  els presos polítics i els exiliats;  i immediatament després, els ciutadans d’un país que ha encadenat una crisi econòmica amb una crisi política i que necessitem oxigen i estabilitat per seguir creient en alguna cosa.

Un cop més posem els carro davant dels bous, o la república davant de les prioritats i de les necessitats més immediates.  Mala cosa, llevat que sigui l’evidència més clara que tot el que estem vivint els darrers mesos no és altra cosa que la voladura controlada d’un somni col·lectiu que ens deixarà a tots amb cara de passerells, mentre els que sempre han tingut el control de la societat, de l’economia i de la política el recuperen o el refermen d’una manera ben sòlida i per molts anys.

ag. 022018
 

Se’n va Àngel Ros.  Bé, de fet, no se’n va gaire lluny, fins a Andorra, concretament, destinació que els lleidatans coneixem prou bé, de sempre.  Però ell no hi va a fer gasolina, ni a comprar formatges, xocolata o sucre, ell hi va com a ambaixador del Regne d’Espanya al País dels Pirineus.

Doncs que li vagi bé.  Certament, ni jo ni molts lleidatans no el trobarem a faltar, llevat que el seu successor, designat a dit, igual com ho va ser ell en el seu moment, i igual com es veu que és pràctica habitual en determinades formacions polítiques, l’acabi fent bo.  Cosa difícil, però mai impossible, en matèria política.

Se’n va un alcalde certament polèmic.  Defensat a mort per alguns i odiat per altres.  Se’n va el gran venedor de fum de Districte  Mercat del Pla, del parc dels Barrufets, o del Màgical, però també el que sotmet, o acorda, la seva acció de govern amb Ciutadans (tot i que sovint ho vulgui amagar), o que nega fins al ridícul una política lingüística, per dir-ne d’alguna manera, que dilueix el paper del català en el si de la institució que fins ara dirigeix, i arreu on pot.  Se’n va el defensor de la proporcionalitat de la repressió de l’u d’octubre, mentre ciutadans indefensos rebien de valent, o el que segueix defensant que un alcalde franquista és un alcalde i no un franquista amb càrrec, i amb carrer, mentre ordena netejar la ciutat de llaços grocs.

En qualsevol cas, res de nou.  Un que deixa el seu lloc a qui ell vol i se’n va cap a una jubilació de luxe, un cop ben col·locada la família, i sense moure’s gaire de casa.  Tot perfecte.  I ara vindrà el seu successor i tornem a començar, que no ha estat res.

La música sempre va bé, per a qualsevol circumstància.  En aquesta ocasió proposo un fragment de la banda sonora d'”Àngels i dimonis” (el títol m’ha semblat prou oportú), on l’anomenada Paradoxa de Sephard crea la il·lusió acústica d’una escala en ascens constant, quan realment només és un bucle sonor infinit.  Doncs això, seguim avançant per no moure’ns de lloc.

YouTube Preview Image

ag. 012018
 

“Cada cosa al seu temps, i les figues a l’agost”, diu la dita.  Hem perdut la saviesa que lliga les nostres vides als cicles de l’any, de la natura.  De fet, hem perdut gairebé la idea que cada cosa arriba al seu temps, i ens hem pensat que tot pot ser a tothora, i que tindrem figues al febrer, si cal.  I així ens va.

Només una petita reflexió.  Agost, tradicionalment, és un temps d’activitat frenètica al camp, un temps de collir.  Avui, però, agost és un temps mig aturat, en què, fent números grossos,  la meitat de la població descansa i altra mitja treballa per garantir-ne el lleure.  A l’agost massa coses s’aturen, de fet.  Moltes empreses, moltes fàbriques, les administracions s’alenteixen de manera més que evident… i a poc a poc ens anem distanciant del que havia estat sempre aquest mes.  De fet, agost és una mena de parèntesi on tot pot quedar aparcat unes setmanes, amb el simple pretext que és agost.  I aquest argument paga per tot.

Però la vida segueix, i moltes coses no s’aturen, malgrat la indiferència o la irresponsabilitat dels que creuen que tenen el poder, gairebé, d’aturar el temps i de sotmetre tota activitat a les prioritats personals, no sempre prou responsables.  Però les coses són així i poc interès hi ha per canviar-les.  Seguim construint una realitat fictícia, artificial, oblidant que cada cosa té el seu temps, i que les figues maduren a l’agost.  Potser aniria bé obrir el nostre camp de visió i recuperar una mica de l’antic saber.  O potser ja és massa tard i ja no hi ha remei.

Diu la cançó:  “Que arribi l´agost, / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc”.  Doncs ja hi som, i res no s’atura.

YouTube Preview Image

jul. 312018
 

“Ningú va dir que seria fàcil”.  Caldria gravar aquesta frase per tot arreu, perquè ja és ben cert que tot costa i que res no és senzill.  Nosaltres posem la il·lusió, el saber, la capacitat i les ganes a tot el que fem, però les coses van com van i sempre acostumen a complicar-se, per naps o per cols.

Mirem on vulguem, de banda a banda de la nostra existència, i en trobarem grapats d’exemples.  També trobarem aquells que no volen o no saben fer les coses -sempre una nosa per als nostres objectius-, o l’atzar capriciós que ho pot capgirar tot en un instant.  Sigui com sigui, una petita i incessant cursa d’obstacles que ens toca anar saltant, un rere l’altre, fins que arribem a la meta;  potser més cansats, potser fins i tot tips, però amb la satisfacció final de l’objectiu assolit, gràcies a la tenacitat i a la convicció que ens en sortiríem.

Si mirem les creences populars, que sempre ajuden a veure la realitat amb ulls diferents i savis, la lluna vella, la que va minvant -la que ha començat tot just ara, com aquell que diu- sempre ha tingut mala reputació, especialment pel que fa a les plantes.  Diu la tradició popular que en aquesta lluna només es poden sembrar o plantar plantes d’arrel, aquelles que s’agafen ben agafades a la terra, on troben la seguretat i la solidesa per créixer (alls, cebes, patates…).  La lluna vella d’agost tenia, especialment, mala fama.

Ben mirat, val la pena aprendre un cop més de la saviesa antiga i, davant de qualsevol adversitat, replegar-nos a les nostres arrels, a la terra que trepitgem, perquè així no hi haurà malastruc que ens pugui.  I és que, a grans dificultats, grans respostes i millors resultats.  Tot és no oblidar mai on som i on ens hem d’agafar fort, perquè cap dificultat ni cap malastre no ens venci.  Ni la lluna vella d’agost, ni res.  Setembre és a tocar, i la lluna més nova.

jul. 302018
 

Sempre s’ha dit que als catalans ens perd l’estètica.  I potser sí que tenen raó els que ho diuen, perquè ens podem passar la vida discutint sobre qüestions formals, mentre el fons dels assumptes queda arraconant, sense cap mena de solució.  No posaré exemples, alguns de rabiosa actualitat, perquè penso que segurament no cal.

Per sort, o no, això no passa amb tothom i sempre hi ha aquells a qui les formes tant els fan.  Sense anar més lluny, ahir corrien per les xarxes les imatges del jutge Llarena sopant amb un dels germans Fernández-Díaz i alguns membres del CNI, en un restaurant de costa.  Però no cal patir, perquè és l’estiu, temps de vacances i de tertúlies relaxades al vespre i a la nit, i segur que aquest selecte grup van passar l’estona parlant de la calor que fa, de l’europeu de waterpolo, de toros, de l’eclipsi de divendres, o de la gira americana del Barça masculí i femení alhora.  Segur que sí.

El problema, a ulls d’un català, però, és una qüestió d’estètica.  No fa bonic (deixem-ho així), amb els temps que corren, i menys encara sent qui és, que el jutge Llarena, no qualsevol jutge, tingui aquestes trobades públiques amb membres del CNI, que segur que no tenen res a veure amb les investigacions contra gairebé tot Cristo a Catalunya, i amb un destacat representant de la classe política conservadora barcelonina i germà d’un ex-ministre de l’Interior.  Insisteixo, només una qüestió de formes, no ens cal patir.  I si algú té encara algun mal pensament o algun temor, que esperi uns dies i podrà comprovar com no passa res, no hi ha cap novetat pel que fa a la persecució de l’independentisme i com la pau i l’ordre avancen gràcies al seny i el respecte per l’estat de dret.  Una taula amb comensals dels serveis secrets, de la política unionista i d’una ben determinada judicatura n’és tota una garantia.

css.php