Ago 122019
 

Això de l’estiu s’encomana. La calor tot ho aixafa i tot ho paralitza, i la manca de pluja tot ho torna groc i li atorga un aire trist i desesperat. De manera semblant, més enllà dels llocs d’estiueig, dels seus rituals, cada any repetits i cada any esperats, i d’aquells que literalment fan l’agost aquestes setmanes, sembla que tot s’aturi, com a la terra, a l’espera d’un clima més amable i d’una humitat imprescindible.

És l’agost, i costa trobar-hi res que ens sorprengui, enmig de notícies, de comportaments o de rumors cada any amb aspecte de nous, però sempre vells. Potser és que cal deixar-se anar, en una mena de migdiada mandrosa, fins que tot vagi reprenent el pols i el ritme que marca la vida. Mentrestant, anem fent, entre rumors i serials interminables de fitxatges d’algun o altre jugador de futbol, que tot ajuda a passar, o entre les imatges de l’estiueig d’aquells que ens provoquen enveja, vergonya o fàstic, segons el cas.

Som a mig estiu i tot costa, perquè tot és lent. I malgrat tot, seguim somiant, seguim recordant i seguim confiant en nosaltres molt més que en un entorn advers, potser convençuts que les calorades passen i que res no s’acaba, tot i que en pugui fer l’efecte, per la manca de moviment. Potser, al cap i a la fi, l’estiu és el moment de calma que cada any ens ofereix el calendari, i només és qüestió de no tenir presa, però sí paciència, i de perseverar, sense deixar-li gaire lloc a la desesperança, perquè tot sembli, i amb sort sigui, diferent.

Ago 112019
 

Un any més, dies de mirar amunt, de matinada, buscant una llàgrima fugissera que creui el cel i que ens ajudi a somiar una mica. Bé, alguna llàgrima o els perseids, aquells meteors fruit de la cua de pols còsmic del cometa Swift-tuttle que cada agost ens visita amb la seva esperança de bona sort.

Això de les estrelles fugaces té la seva gràcia i el seu misteri. Mirem enmig de la nit, a fosques, buscant la complicitat d’un meteor que, segons la tradició popular, ens permet de formular un desig que, per obra i gràcia d’aquest atzar, se’ns farà realitat. Qui se’n podria resistir? I així cada estiu, nits d’entesa entre la realitat i la fantasia, a la llum de la lluna, com enguany, o ben bé a fosques. Nit, en qualsevol cas, per somiar i per sentir que alguna cosa, en algun lloc, en pot donar un cop de mà perquè tinguem bona fortuna.

Sempre en va bé buscar ajuda exterior, ja sigui amb conjurs, amb pregàries o amb rituals de tota mena. Tot és benvingut, segons el moment i segons les creences de cadascú. De tota manera, més enllà dels resultats, gaudir de la nit, del seu encant i d’aquesta estranya atracció celeste ja és prou, i ja és motiu suficient per deixar-se anar i somiar fins a l’alba, quan les primeres llums, barreja d’un vermell encès i d’un blau incipient, assenyalen la fi del temps de la fantasia, i el retorn a la realitat. Però en qualsevol cas, mai res ja no torna a ser ben bé igual, perquè l’encant d’aquesta connexió estranya i desitjada amb les llàgrimes de Sant Llorenç, sempre ens deixa l’esperança que tot anirà bé, i que allò que ens agradaria que fos, serà.

Ago 102019
 

Diuen els mags que bona part de l’èxit d’un joc de mans és atreure l’atenció de l’espectador cap a un lloc on passen coses, però que no tenen res a veure amb el truc en qüestió i que només serveixen perquè el mag pugui fer la seva, lluny de la mirada del públic. El resultat sempre és una il·lusió sorprenent d’alguna cosa aparentment impossible, però de cop real, per obra i gràcia de l’habilitat del prestidigitador per dur-nos cap a allà on volia, de bon començament.

Aquesta imatge del mag em sembla prou apropiada per entendre molt del que passa al nostre entorn, que ens venen com a transcendental, quan en realitat només és una cortina de fum, un moviment de distracció perquè les coses segueixin passant com volen els mags, lluny de la nostra atenció. Un parell d’exemples simples: el primer, el cas dels manters a Barcelona. Cert que són un problema d’explotació laboral, de negocis il·legals i de competència deslleial al comerç, però vet aquí que ens el venen com el gran problema de seguretat a la ciutat. De seguretat? I jo que pensava que els problemes de seguretat eren els de les dones violades o assassinades dia sí i dia també, la proliferació d’armes al carrer, els grups neonazis, els turistes borratxos… Però no, es veu que són quatre pobres que s’han de guanyar la vida com malament poden. I nosaltres responsables de tot, perquè els hi comprem. No fos cas.

El segon exemple té a veure amb una qüestió més global: el canvi climàtic que alguns s’entesten a negar, ells sabran per quina raó. Després de la hipocresia del reciclatge i els plàstics (poques mesures serioses s’han pres al respecte, no ens enganyem, i només cal entrar a un supermercat per veure-ho), ara arriba la crida a reduir el consum de carn en favor de la fruita i la verdura. Fins aquí tot correcte, una aposta per una dieta més saludable. Però mentre discutim si un filet és un atemptat contra el medi ambient, la desforestació avança implacable, els vaixells i els avions segueixen llençant verí a l’atmosfera com si no hi hagués demà (i potser és que no n’hi ha) i els governs segueixen mirant cap a una altra banda, en defensa dels interessos de les grans corporacions. Però el problema som nosaltres, que no sabem menjar. Ves per on.

Entendrem algun dia de què va realment aquest joc de mans? O seguirem sentint-nos culpables absoluts de tot, quan la nostra part de culpa, si és que hi és, és una ínfima part del problema. Els trucs són el que són i serveixen per al que serveixen. Que no ens enganyin. O, si més no, neguem-nos a aplaudir.

Ago 092019
 

Enmig del maremàgnum de realitat en què vivim, potser no estar de més deixar una mica d’espai perquè aforin els desigs i tinguin pista lliure per existir les sensacions, perquè no tot és allò que es pot tocar, ni la fredor de les dades.

Tot sovint, en tots els àmbits, parlem d’objectius, o d’il·lusions, fins i tot. Potser no estaria de més parlar de tant en tant de desigs (un concepte amb mala reputació que caldria anar rehabilitant), d’allò que volem i, perquè realment ho volem amb tota l`ànima, mirarem de fer-ho realitat. D’altra banda, qui no ha sentit mai el benestar d’una sensació agradable, més enllà del fet objectiu que la provoca, tant si és un paisatge, una companyia, una melodia, una olor… No hi fa res si podem identificar, analitzar i definir al detall la causa, el que importa realment és la sensació que ens deixa.

I per si pot semblar que tot plegat és massa eteri, pensem que ja fa dies que hem passat del desig d’un futur diferent, que ens va guiar durant molt de temps, a l’estratègia freda i de poc recorregut, en una mena de campi qui pugui mal dissimulat. I per si no fos prou, més enllà dels resultats electorals, dels nombres d’escons o de regidors, la sensació que fa el país, en general, és de desconcert i de fracàs. I les sensacions no són fàcils de rebatre amb dades.

Segurament l’estiu és, o pot ser, un moment ideal per fer un parèntesi en el pragmatisme quotidià i en les pautes imposades, per deixar espai a les sensacions i als desigs. Potser després, per obra i gràcia seva, sabrem definir nous objectius i noves rutes, i tot serà diferent i millor.

Ago 082019
 

Definitivament, la consigna és “que es morin”.  Parlo dels nàufrags rescatats a la Mediterrània pels pocs vaixells d’ajuda humanitària que encara son a mar.  Vaixells sense port on amarrar i amb un passatge trobat, salvat, a qui ningú no vol enlloc.  Hi ha qui ho expressa amb amenaces, com és el cas del govern italià, i també hi ha qui ho fa amb hipocresia, com és el cas de l’espanyol.  Cadascú té el seu estil i la seva manera, diguem-ho així, de fer política social.  El resultat sempre el mateix:  vides que fugen de la guerra o de la misèria, a les quals se’ls nega el dret a la vida, perquè sense port on amarrar, la mort és segura.

Algun dia, potser (ja començo a no creure absolutament en res), la història jutjarà amb duresa tots aquests criminals que ocupen càrrecs de responsabilitat política.  Els jutjarà pels seus actes, per les seves decisions tan contràries a la més elemental humanitat.  Però també jutjarà aquells que ofereixen recés segur als seus ports, però que, en realitat, no acullen ningú.  Les paraules sempre són el que són i la realitat, massa sovint, és tota una altra cosa.  D’això, a casa nostra en sabem molt.  Massa.

Europa, a través dels seus dirigents, es mira el melic, tipa i satisfeta, mentre genera i engreixa monstres que fa dècades que haurien d’haver deixat d’existir.  Monstres que miren amb fàstic mar enllà, on mor l’esperança d’una vida digna.  I dels monstres, ja ho sabem des de petits, mai no es pot esperar res de bo.

Ago 072019
 

Certament, llegir algunes notícies dels darrers dies i setmanes ens va retornant, sense que gairebé ni ens adonem, però de manera inexorable, a trenta o quaranta anys enrere, on la nostra gran aspiració com a país era l’autonomia -política i econòmica-, l’amnistia dels presos polítics i la unitat dels partits catalanistes per a aconseguir-ho.

No és que consideri especialment dolent el bany de realitat que la brutalitat política, policial i judicial espanyola ha donat al procés i als que ens van dur fins allà on vam arribar, perquè potser no hi ha altra sortida en aquests moments i amb l’equilibri de forces actual, però el que sí que considero nefast és la manca de valor (ja ve de fa anys, i per això som on som) de transmetre una lectura correcta de la realitat, per més que no fos la volguda per molta gent.

Aquest rampell de sinceritat que encara no s’ha produït, i que dubto molt que puguem veure mai, és la peça que falta per seguir amb la construcció nacional, amb el camí a la independència, sense malbaratar cap peça. Per contra, la negació de l’autèntica sociologia del país, per més que les urnes donessin tota mena de dades més que evidents, i una tossuda voluntat de fugir endavant per por a ser titllat de traïció, cosa que finalment també ha passat, ens obliga a fer el salt mortal enrere en el temps, i també el ridícul.

Passarà l’estiu i passaran moltes coses, i moltes d’elles gens bones. I seguirem somiant truites i volent creure que som el que no som, perquè, ens agradi o no, no en som prou, i cada cop menys, al pas que anem. Potser aquest és l’objectiu real, ara mateix? Una derrota que serà venuda com a digna?

Ago 062019
 

Diu la gent de Ciutadans que cal tornar a aplicar el 155 a Catalunya, ja mateix, sense esperar que passi res. Es veu que no cal que es produeixi cap delicte per detenir el delinqüent. Bé, ells parlen d’assassins i d’assassinats, de fet, per a ser exactes. Justícia preventiva? Odi, directament? O més aviat afany d’aniquilació? Ben mirat, però, res de nou, tractant-se de qui es tracta.

Una reflexió, al respecte. Si no cal que fem res perquè siguem reprimits, com en diem, d’això? estat de dret? democràcia? No em semblen els termes més adequats, francament. D’altra banda, davant d’aquesta idea de tornar a imposar el 155, sí que he d’admetre que Ciutadans pensa en tots els catalans, perquè aquesta mesura sí que afecta, i de quina manera, a tothom, independentistes i no independentistes per igual. I és que ben mirat, el que demana Ciutadans (i no oblidem que el PP, per boca de Casado, no fa tant que demanava el mateix i que Vox no s’està de demanar, fins i tot, presó preventiva per a qui calgui) no està tan lluny d’aquelles lleis pròpies del nazisme, entre altres, que condemnaven tota la família del suposats delinqüents, en previsió del que poguessin arribar a fer. Ara, si fa no fa, igual: castiguem tots els catalans, no fos cas que algú no fes bondat.

Certament, cada dia sonaria més a acudit de mal gust tot plegat, si no fos perquè ens hi va la nostra qualitat de vida, les escoles dels nostres fills, l’atenció al nostres pares, la salut, la seguretat, la llibertat i la democràcia… Però tant li fa, es veu. L’important és que quedi clar qui mana i que, com que mana, pot fer el que vulgui quan vulgui i amb qui vulgui. Curiosa interpretació de la idea de justícia. Del tot constitucional, imagino.

Ago 052019
 

La saviesa popular, aquesta mena d’intel·ligència natural que ha desenvolupat l’ésser humà, i també els pobles com a societat, es demana què en sap, el gat, de fer culleres, si no és cullerer? I de tant en tant, davant de determinades situacions, aquesta saviesa antiga ens fa pensar i ens dona la resposta, al mateix temps. Certament, poc sabrà la pobra bestiola d’un ofici que desconeix.

Ahir llegia que el Rei d’Espanya vol que es pugui formar govern, abans que tornar a anar a eleccions. Una postura prou lògica, aquesta de mirar d’evitar votacions, en algú que mai no ha passat per les urnes, de fet. Altra cosa és fer mans i mànigues per arribar al poder, o per mantenir-s’hi. Aquest ja és un altre terreny, més conegut i que resulta més familiar.

Per la seva banda, sigui per la relaxació estival, sigui per no fer més soroll que l’imprescindible en aquesta ocasió, el president Sánchez, després de repartir carnets de culpable a tort i a dret, sembla que ha decidit prendre’s un respir i deixar, si més no en públic, de buscar noves aliances i nous pactes per conservar la presidència. Caldrà veure si en això dels pactes i el diàleg no tornem a parlar, en realitat, de gats i de culleres. Temps al temps.

Realment, mai no deixarà de sorprendre’ns aquesta avançada democràcia monàrquica, encara que tot sovint calgui recórrer al refranyer per entendre el que passa, més enllà de les opinions de sempre i de les lloances immerescudes.

Ago 042019
 

No fa gaires dies, una persona a qui conec de fa molt (no cal entrar en detalls), comentava que en aquests temps que corren, cal celebrar-ho tot, fins i tot allò que sembla que ja no sigui gaire modern, ni gaire actual celebrar. I a fe de déu que té tota la raó del món. Ben mirat, sempre hi ha raons per celebrar alguna cosa. I si algun cop no les sabem trobar, pel motiu que sigui, s’inventen. I que la festa continuï.

Vivim temps d’individualisme i d’aparent indiferència per gairebé tot, especialment pel que fa a tothom que no és nosaltres mateixos. Potser sí que va sent hora de començar a tenir una visió més panoràmica de la realitat, més optimista, i tornar a creure que tot és motiu de celebració, i que qualsevol anècdota, qualsevol data perduda enmig del calendari pot esdevenir festa de guardar, si ens hi posem, i mereix ser compartida.

És estiu i fins i tot el temps acompanya. No ens hi pensem, celebrem-ho tot. Ni que només sigui que hi som i que encara tenim ganes de riure, de cantar i ballar, de vèncer el ridícul, i de compartir l’alegria de viure amb els que tenim a la vora. El resultat sempre és positiu i qualsevol festa sempre val la pena. No ens n’estalviem cap, doncs.

Ago 032019
 

Això no hi ha qui ho aturi. Amb pas monòton i constant hem arribat, un any més, a l’agost, aquesta mena de punt central del calendari, que per força marca un abans i un desprès, en el curs implacable de l’any. Mes de calor, de vacances i de trencament de les rutines, sense cap mena de dubtes.

Ben mirat, agost és un més curiós. Un mes de comiats de gent que va i que ve, de viatges a les famílies, de plantilles a la meitat, a la feina, i d’activitat alentida fins a l’ensopiment, segons com i segons on. Al mateix temps, però, agost és un mes de retrobaments amb gent que potser fa un any que no hem vist, a qualsevol racó de la platja o de la muntanya, o de reunions a casa amb la familiaritat i la informalitat que el bon temps i les nits suaus propicien. En definitiva, agost és aquell mes diferent, esperat i que sempre acaba deixant imatges i records en la memòria.

Aprofitem, doncs, ara que hi som, els dies llargs que encara ens queden, tot i que a poc a poc es van escurçant camí d’una tardor que encara sentim llunyana. Compartim temps, taula, paraules i sensacions amb aquells que fa temps que no veiem o amb aquells que sempre tenim a la vora, enmig de la calidesa d’un temps amable i d’una llum que dibuixa a tot color el nostre dia a dia, abans les pluges i la fresca no ens recloguin a l’interior de les cases, i el calendari no ens torni a imposar la monotonia dels dies grisos de la rutina, sempre massa breus i sense llum, i sempre ensopits.

css.php