Oct 042019
 

Ja és ben veritat allò de veure la palla a l’ull aliè i no veure la biga al propi. No tinc clar si això respon a un important defecte de visió, cosa que dubto, o a un cinisme i a una crueltat sense límits. El problema és quan el tema de les bigues a l’ull propi es multiplica i es va repetint, i també el de les palles al dels altres. Perquè ens entenguem:

Tenim una colla de nois empresonats per una baralla de bar, sense morts. Tenim una altra colla de nois, també a la presó acusats de terrorisme, sense morts. Tenim un grapat de presos polítics, des de fa molts mesos, també sense morts. Tot plegat, atesa la relació entre els fets i la pena (per més provisional que sigui) ens situa en el terreny de la palla.

D’altra banda, tenim els 15 morts de Cambrils i Barcelona, en un claríssim atemptat terrorista, que sembla que ningú vulgui investigar, qui sap per quins motius, o per quines estranyes connexions. I també tenim 14 morts al Tarajal, per obra i gràcia de la Guàrdia Civil, que ara es veu que no hi va tenir res a veure perquè diuen que no van morir en territori espanyol, malgrat l’evidència de les imatges. Ara som al terreny de la biga. I quin tros de biga.

Això és l’Espanya del segle XXI. La monàrquica, democràtica i justa Espanya. La que nega les pròpies accions i inventa, manipula i amplifica les dels altres. I això, mani qui mani, que per a massa coses no hi ha diferències. Tenim clar on som? Doncs aniria bé que, qui pot, comenci a actuar en conseqüència, lluny de complicitats inútils i mesquines.

Avui acabo amb una cançó trista, amb un plany musical pels morts anònims i també pels ignorats i amagats, i pels del Tarajal especialment, que es veu que es van ofegar ells sols; i per tots nosaltres, de fet. Nàufrags tots, davant d’uns humans amb poder que mai no arribarem a entendre, o potser sí, perquè l’odi tot ho fa possible i tot ho justifica. Ni oblit, ni perdó per a cap d’ells.

Oct 032019
 

Quan era força més jove que ara, i tot just sortíem de la dictadura d’aquell que es veu que és intocable, recordo que la televisió d’aleshores, limitada però molts cops sorprenent per algun que altre programa que ara cap cadena gosaria a emetre, un personatge de color blau treia el nas per les pantalles, encara majoritàriament en blanc i negre, per ensenyar-nos algun que altre concepte, o la diferència entre alguns que en són contraris. Molt entretingut i educatiu, en qualsevol cas, per a tothom que en aquella època començaven a fixar paraules i significats.

Avui, quatre dècades després, aniria bé demanar-li al monstre Coco que ens vingui a explicar la diferència entre concret i abstracte, a veure si entenem d’una vegada per totes que:

  • Abstractes són les paraules buides, que sonen bé, justament perquè no duen res a dins i esdevenen autèntiques campanes conceptuals, que no són res més que el so que llencen a l’aire. Abstractes son les grans idees, els principis, els valors irrenunciables, però que no signifiquen res si no s’omplen de continguts. Abstracte, al capdavall, és molt del que anem escoltant des de fa massa mesos com a gran solució als problemes i drames del país, que potser reconforta algunes ànimes carregades de bona fe, però que no soluciona res.
  • Concretes, per la seva banda, són les amenaces que ens arriben dia sí i dia també; tan concretes que ja tenen precedents de com s’apliquen i de què signifiquen. Concret, i ben concret, és el 155; i ho són les sentències que han de venir, perquè concreta és la presó, i també l’exili. I encara més concretes són les amenaces d’intervenir els mossos, o la televisió, o l’escola, o l’administració, perquè hi ha els instruments legals, judicials i propagandístics, i també la voluntat de fer-ho.

En costa poc imaginar el professor Coco, amb el seu birret negre mirant de fer entendre aquesta realitat a quatre somiatruites i a quatre inconscients que encara viuen en el país de la ficció -en alguns casos, fins i tot, en el de la mentida- ja sigui per convicció íntima i innocent, ja sigui per mantenir, al preu que sigui, uns privilegis difícils de guanyar i, rendim-nos a l’evidència, encara més difícils de deixar anar.

Oct 022019
 

En aquests temps que corren, de pragmatisme extrem, on res no té valor si no aporta uns rèdits immediats o una satisfacció instantània, de què serveixen els gestos? De què tot allò que fem o que podem fer, i que aparentment no aporta res, no aconsegueix res, no serveix de res.

Al llarg d’aquests dos dies que tot just acabem de passar, hem vist molts d’aquests gestos que ens haurien de fer pensar una mica per a què serveixen, més enllà de la primera imatge que ens faciliten. Dilluns, Montserrat s’il·luminava amb 131 petits fars (que no farells) oferint al món una col·lecció de fotografies increïbles de les agulles d’aquell espai central i sempre inspirador. I ahir mateix, milers i milers de persones van sortir als carrers de multitud i ciutats i pobles del país per recordar uns fets que mai no s’haurien hagut de produir i per dir, a ple crit o des del silenci més profund i més sentit, que no oblidem, ni perdonem, res ni ningú.

I tot plegat, per a què? No he cregut mai aquella frase que sosté que només el poble salva el poble. Nosaltres, la multitud anònima, sense accés als ressorts de poder, no podem canviar res, però sí que podem fer palesa una voluntat indestructible, per més cops i més repressió que es vulguin aplicar. Hem tornat als carrers, aquell espai que sempre serà nostre, no ho oblidem, per dir qui som i què volem. Ara és el torn d’aquells que tenen com a hàbitat quotidià els palaus, els gran salons, els despatxos on es prenen les decisions que poden fer real un futur millor i diferent. Nosaltres ja hem fet, amb escreix, la nostra part de la feina, i la seguirem fent sempre que calgui, amb il·lusió, amb la tossuderia de qui no té res més, amb innocència, fins i tot. Ara els toca moure fitxa a aquells que vam escollir per governar, per legislar, per fer realitat els anhels de tantes generacions. Aquest és el repte, i aquesta l’obligació, més enllà dels gestos, o a través dels gestos, tan inútils però tan imprescindibles, com aquella mirada que ho diu tot, sense dir res.

Oct 012019
 

Primer d’octubre, un altre cop. I de nou, dia d’obligada memòria. Per no repetir una tira enorme de tòpics i de veritats compartides, avui només recomanaré la lectura d’aquest article d’ahir mateix, que explica com van arribar les urnes als col·legis, un d’aquells detalls encara poc coneguts, que caldria no oblidar, i que els que no les van saber trobar no ens perdonaran mai.

I a la manera d’homenatge ben merescut a tothom que va fer possible tot el que vam viure aquell diumenge de fa dos anys, una imatge que mostra com van marxar del col·legi on jo era, aquells que van voler evitar el que era inevitable: amb les mans buides i la cua entre les cames, malgrat tota la violència innecessària i inútil que hi van desplegar. I a fe de déu que no s’hi van posar per poc.

Avui, segon aniversari. Cap espelma per bufar, i encara massa lliçons per aprendre. Què se n’ha fet, d’aquell primer d’octubre?

Set 292019
 

En siguem més conscients o menys, tots tenim el nostre lloc al món, la nostra feina a fer i el nostre petit espai d’història per tirar endavant. De vegades costa saber què hi fem, per aquí, però si ens aturem uns segons i fem un cop d’ull al nostre voltant, entendrem que ens sobren motius per omplir la nostra existència de sentit.

Els problemes, i de passada les frustracions, però, arriben, com gairebé sempre i per tot, quan la realitat no respon a les espectatives que ens anem creant; quan fem volar més coloms del compte, o quan el nostre particular conte de la lletera se’ns en va de les mans. Però som així, i la ment acostuma a ser molt més veloç que la raó.

Per contra, de tant en tant, l’atzar o la fortuna ens sorprenen i se’ns posen a l’abast situacions que mai no hauríem pogut ni imaginar, mentre amb uns ulls enormes mirem d’entendre què passa i què hem de fer per estar a l’alçada dels nous reptes o de les noves oportunitats.

Avui és diumenge, bon dia per dedicar uns instants a intentar saber qui som, què volem i quin sentit té tot plegat. Com sempre, davant de qualsevol dubte, una mirada al nostre voltant ens ha d’apotar la llum que de vegades ens falta i que no sempre sabem trobar.

Set 282019
 

Ahir van començar oficialment les festes de tardor de la meva ciutat i, com acostuma a ser tradicional, es va fer el corresponent pregó. Fins aquí res de nou. La novetat és que el pregó en qüestió es va fer a peu de carrer, a la plaça que hi ha al davant de l’Ajuntament, plena de públic, per cert, i amb l’equip de govern municipal també allà, amb l’alcalde al capdavant. A les balconades del palau de la Paeria, nens i nenes de Down Lleida i d’Afanoc. Un gest, si voleu, però un gest significatiu.

Estem tips que les institucions tinguin una certa tendència a l’endogàmia i a la preservació de determinats privilegis. Ens hem acostumat als actes solemnes a porta tancada, dins de nobles salons i a la presència de les autoritats (per cert, quin terme més antic i més angoixant) que s’ho miren tot des de la distància prudencial de les balconades i les tribunes, no fos cas. Potser aniria sent hora d’obrir definitivament la porta de les institucions a la ciutadania i, de passada, de fer que els seus responsables surtin realment als carrers i les places.

En aquesta vida, gairebé tot és qüestió més de trajectòries que no pas de fets puntuals; d’objectius clars a mig i llarg termini, que són els únics que permeten canvis i faciliten avenços. Els fets, però, són importants, perquè indiquen quina és la trajectòria que es va seguint a cada moment. Ahir, un gest, potent, valent, però només un gest. En seguiran més? Desitjaria que sí, perquè això aniria indicant que anem per bon camí.

Per cert, em sumo a la idea de redefinir (d’eliminar, fins i tot) això de les pubilles com a dones representants de no sé quins valors femenins, a les festes majors. Una mica de dignitat mai no fa nosa. I ja posats, caldria repensar això de les inauguracions amb talls de cinta suspesa al no res, simplement sostinguda per hostesses, merament decoratives, que també caldria veure quina funció tenen i què representen, més enllà d’emmarcar una imatge francament prescindible. Les fotos d’alts responsables polítics a dalt d’un tractor, i altres de similars, les deixo per a una altra ocasió. Feina no falta, per entrar de debò al segle XXI, ni que només sigui per estètica. Al capdavall, l’estètica, segurament, només hauria de ser l’embolcall de l’ètica, que no és poc.

Set 272019
 

Ja és ben veritat que som, segurament, el país més estrany del món. O si més no, un dels més estranys. Pensem-hi: Tenim el grup terrorista més original i singular de la història mundial; un grup terrorista que no ha fet cap atemptat, que no té cap mort ni cap ferit a la motxilla, que no ha causat cap dany material i que per no tenir, no té ni armes ni explosius, però que ja compta amb set membres empresonats, sense fiança i sense les garanties jurídiques que exigirien, en un país normal i democràtic, aquestes acusacions tan greus.

Ja fa temps que sabem que, en aquest país, qualsevol de nosaltres pot ser detingut qualsevol dia, a qualsevol hora, en qualsevol lloc, i acusat de qualsevol cosa, ni que només sigui perquè al cap d’uns mesos tot quedi en res. Tant li fa, el mal ja està fet, la vida destrossada i el pànic sembrat. I el pànic genera odi, i l’odi, si no se sap orientar adequadament, violència. I ja som al cap del carrer.

Avui el fàstic m’impedeix d’escriure. I potser millor així, perquè tot el que avui em ve a la ment segurament em duria de pet cap a Soto. I no cal (que rima amb reial).

Set 262019
 

Quin és el moment de dir prou? On és la fina línia que separa allò que és tolerable d’allò que ja no ho és? Fins quan hem de seguir parant la galta, amb cristiana resignació, abans d’apartar-la i reaccionar? Totes aquestes preguntes, i moltes més, m’han vingut al cap veient i escoltant l’embogida bateria de mentides, d’insults i de difamacions que aquests darrers dies s’ha començat a disparar a tort i a dret amb l’únic objectiu de sustentar un relat fals de violència a Catalunya, per tal d’assimilar independentisme i terrorisme, perquè en aquest escenari, potser només en aquest escenari bèl·lic, l’estat sí que sap què ha de fer, però no pas en el de la reivindicació pacífica, que deixa al descobert totes les seves vergonyes franquistes.

No sóc polític. No ho he estat mai ni, a hores d’ara, tenc temps ni ganes per dedicar-m’hi. Potser per això no sóc capaç d’entendre les raons que fan que mentre una banda pot fer servir de tot com a arma llancívola contra els seus adversaris, els agredits hagin de callar, cridar a la calma i suportar de tot en silenci. Convindria recordar aquella dita antiga que sosté que qui calla, atorga.

L’espectacle vergonyós d’ahir al Parlament, per exemple, no mereixeria un abandonament dels escons per tal d’evidenciar que no s’admeten la mentida i l’insult com a instruments de debat polític? No aniria sent hora de deixar sols els que calumnien sense pudor enlloc de legitimar-los, a ells i al seu discurs? I tot seguit, no caldria començar a denunciar sistemàticament davant dels tribunals la injúria, la calúmnia i la difamació, enlloc d’entomar-les, gairebé com una mena d’estrany peatge a pagar?

Em sembla que allò de la paciència i de la resiliència se’ns està anant de les mans. Potser aniria sent hora, si més no, de gestos contundents i d’iniciatives clares per preservar la dignitat de les nostres institucions, ja sigui del Parlament o del president de la Generalitat (no oblidem mai que són les nostres institucions d’autogovern i no “la bancada dels sediciosos” o “el Torra”) i, de retruc, de tot un país. Crec que va sent hora de començar tenir clars determinats conceptes, i d’actuar en conseqüència, si no volem acabar d’ensorrar allò que tant va costar construir.

Set 252019
 

Ja és ben veritat que les paraules ho poden ser tot, però també poden no ser res. Les paraules es diuen, es deixen anar, com un dard d’impossible retorn, i fan diana, o ni s’hi acosten, segons com. Les paraules construeixen relats, en el millor dels casos, però la realitat, allò que veritablement té efectes, allò que perdura, són els fets, els actes, les trajectòries constants i persistents, sobretot.

Vivim en un món de paraules. Cada cop de menys paraules, de fet. O potser de massa paraules aïllades que, en realitat, rarament expressen allò que es vol dir i que, en la seva exigua brevetat, mal favor li fan al silenci. Però les paraules, soles, no són res; o ben poca cosa. Estem tips de paraules buides que no diuen res i que només fan soroll. Les paraules necessiten actuacions tangibles per tenir sentit. Què serien -mirem el procés- totes les declaracions, totes les acusacions i tots els insults, sense la maquinària política, judicial i policial per donar-ne el gruix que elles soles no tenen?

Allò que importa, veritablement, sempre és la constància dels actes, la rutina, la perseverança d’anys i anys de feina callada, de convivència, de conviccions indestructibles. La realitat d’una història viscuda, al capdavall, amb destresa uns cops i amb poca traça uns altres, més enllà dels pensaments, dels malsons, de les cabòries i de les paraules.

css.php