febr. 082018
 

Mirar les estrelles i tot el que passa més enllà del nostre planeta sempre resulta suggeridor, i sempre convida a fer volar la imaginació.  Aquests dies estem vivint un altre d’aquells moments que, des de l’espai exterior, ens animen a somiar amb un futur que gairebé no podem ni imaginar, però que sempre fa dibuixar mons desconeguts i qui sap si millors.

Aquests dies s’ha enlairat amb èxit el Falcon Heavy, un coet enorme, molt superior als seus rivals, amb els ulls posats en l’arribada, en un futur més o menys proper, a Mart.  Però a banda de la potència dels propulsors, el Falcon Heavy té una particularitat que el fa especial, i és que ha posat en òrbita, ni més ni menys, que un Tesla descapotable, al volant del qual hi ha un maniquí vestit d’astronauta.  D’altra banda, i com a detall gens menor, l’equip de música del vehicle reprodueix en bucle el tema “Space Oddity“, de David Bowie, composició que va veure la llum l’11 de juliol de 1969, nou dies abans que el primer home posés el peu a la lluna, gràcies a la missió Apollo 11.

Més enllà dels detalls d’aquest sorprenent enlairament i de tot el que anuncia, m’agradaria recrear-me en el fet que una cançó que té gairebé mig segle serà la banda sonora de l’espai exterior una bona temporada, amb permís (tot i que molt em temo que no el tindrà) del buit, mala companyia per al so, en un viatge orbital entre el Sol i Mart, gràcies a l’aposta, o a l’ocurrència -cadascú que esculli- d’Elon Musk, cofundador de Pay Pal, SapaceX, Tesla Motors o Solar City.  No es pot negar que estem davant d’un personatge que està fent possible un present que no fa tant era poc menys que ciència ficció.  Què ens queda encara per veure?  Qui ho sap.

Crec que un bon homenatge a aquesta aventura, entre genial i absurda, és tornar a escoltar “Space Oddity”.  I per comprovar que el temps tot ho fa evolucionar, però sempre conservant l’essència original -com cal en tot bon avenç humà- proposo dues audicions:  la de l’enregistrament original de 1969 i una nova versió, segurament més adaptada als gustos actuals, animada i subtitulada.  Mirem amunt i provem de veure un descapotable vermell entre els estels, o d’escoltar com algú ens diu, ni que sigui des de molt lluny, o a cau d’orella, que realment ho hem aconseguit.

YouTube Preview Image YouTube Preview Image

febr. 072018
 

Algun dia, els llibres d’història miraran d’explicar com una democràcia fràgil, insegura i poc consolidada va tornar als seus orígens, de manera lenta però implacable, fins que va esdevenir la dictadura original, amb la connivència de tota una societat, partits polítics inclosos i sense que ningú gosés badar boca.

No, no estic exagerant.   Mirem on som:  tenim presos i exiliats polítics, una legislació d’ordre públic més que repressora, una intervenció flagrant de les institucions d’autogovern, una invasió competencial constant i continuada en el temps, un tribunal d’excepció que cada dia s’avé a jutjar més tipus de causes, siguin competència seva o no, una intervenció policial més que desmesurada, un nivell de corrupció política només equiparable al de les més corruptes repúbliques bananeres, una monarquia al servei d’aquesta recessió política, i ara, de propina, la recuperació de l’adoctrinament polític a l’escola.  L’evolució (la involució) avança imparable, amb el silenci còmplice, un cop més, de la sempre lleial oposició.

Fa uns dies vam saber que el ministre del ram estava preparant la reintroducció de la formació de l’esperit nacional a l’escola.  Els que ja tenim una edat sabem què és haver d’aprendre les lleis fonamental, l’himne i altres cants patriòtics i haver d’escoltar un i mil cops les bondats i les heroïcitats de l’exèrcit, dels grans mites llegendaris de la pàtria i dels grans defensors de la bandera.  Doncs ara, justament, és la ministra de defensa (tota una declaració d’intensions de la cosa) qui signa un conveni amb la patronal de les escoles privades per fer efectiva aquesta reintroducció de la formació de l’esperit nacional al sistema educatiu.  Que arribi amb caràcter obligatori als centres públics és un simple tràmit, només.

Siguem conscients del moment que estem vivint i de tot el que està passant.  I mentre discutim si són llebrers o conillers, seguim perdent les poques peces que ens queden.  Al cap i a la fi, és el que sempre els passa als dolents dels contes, als que adoctrinem a l’escola perquè volem que els nostres fills coneguin la geografia, la història i la literatura del seu país.  Final anunciat?  De moment, tot indica que sí.  Temps al temps.

febr. 062018
 

Quin pot ser el major somni de qualsevol partit polític que governi?  Sense cap mena de dubtes, fer-ho sense oposició.  O millor encara, fer-ho amb una oposició que aplaudeixi a rabiar qualsevol de les seves decisions.  Doncs aquesta, justament aquesta és la situació que s’ha trobat, ves a saber com i per què, el PP a Espanya.

El PP és, i això ja no ho posa en dubte ningú, ni aquí ni arreu, el partit més corrupte d’Europa (i de més enllà, fins i tot), amb centenars i centenars de càrrecs investigats o sentenciats.  També és un partit mirat, ni que sigui des de lluny i discretament, per diferents observatoris internacionals, per les seva simpatia i condescendència amb el franquisme i el feixisme.  Així i tot, també és el partit amb menys oposició que puguem imaginar.  Si fins ara ja sabíem les posicions de gent de la seva vella guàrdia com Alfonso Guerra, Felipe González o Josep Borrell, i també dels seus líders actuals, començant pel propi Pedro Sánchez, que no han tingut cap problema en posar-se al costat de PP i Ciutadans en contra de Catalunya, ara mobilitzen més reservistes per seguir disparant.  En concret, Rodríguez Ibarra, insigne demòcrata, defensa la intervenció de TV3 i de l’escola catalana, o Susana Díaz, esperança blanca socialista, defensa que si s’hagués aplicat abans el 155 s’haurien estalviat l’1 d’octubre.  És la fidel infanteria de la encara més fidel oposició, que avança decidida rere l’artilleria policial i judicial.

Bé, ja sabem fa dies que el més semblant a un espanyolista de dretes és un d’esquerres (suposant que encara existeixin, els d’esquerres).  El que costa més de pair és que els escolanets d’aquesta gent a Catalunya pensin el mateix, sobretot quan alguns -pocs per sort- tenen càrrecs de poder rellevant en diferents institucions catalanes.  Ben bé és allò de tenir la guineu vigilant les gallines.

febr. 052018
 

Cada dia que passa resulta més evident que els poders de l’Estat Espanyol han declarat una guerra total contra l’independentisme.  Ja no es tracta ni d’intervenir les institucions, ni d’anul·lar els caps polítics.  L’objectiu ja és acabar totalment amb el moviment independentista i retornar-lo a la marginalitat social i política durant dècades.  La manera?  Atacant de manera indiscriminada tot i tothom, creant un estat de fragilitat permanent en la societat i acarnissant-se especialment amb un seguit, que cada cop serà més llarg de personatges.  És la lògica de la guerra, i la guerra no vol presoners, que exigeixen vigilants i despeses, volen l’aniquilació de l’enemic.  En aquest cas, l’aniquilació política i social i, de passada, cultural, identitària i lingüística.

Davant d’aquest escenari, em sembla urgent començar a pensar i a actuar amb aquesta mateixa lògica de guerra.  I això vol dir estratègia.  Però també vol dir saber replegar-se quan calgui, abandonar posicions conquerides, reordenar les forces, avançar només quan hi ha la certesa de guanyar, atrinxerar-se el temps que calgui, combatre amb exèrcits nombrosos o en guerrilles, segons convingui… és a dir, abandonar la lògica democràtica que diu que tenir la raó i els vots són garantia d’alguna cosa i entendre que per fer front a qui ens vol anorrear, cal començar a pensar com ell i preveure els seus moviments i la seva brutalitat.

Crec que és l’hora que algun dirigent polític expliqui la situació real i deixi de vendre el fum d’un foc legítim però ara mateix impossible.  És hora que comencem a canviar la nostra manera de pensar i d’actuar i que, per exemple, alguna associació cívica comenci a encapçalar una estratègia de denúncia continuada contra tothom que ens amenaça, i que els partits comencin a definir un pla de reconquesta institucional i de reconstrucció nacional, sabedors que tota guerra té baixes, moltes baixes, però aquest el preu que pagarem si de debò volem guanyar-la, ni que sigui perdent tantes batalles com calgui.  Només així podrem sobreviure davant de qui té els diners, la propaganda, les armes i les normes i en sap fer ús sense cap pudor.  Si us plau, llegim la realitat com és i no com ens agradaria que fos (o com per lògica democràtica hauria de ser).

febr. 042018
 

Diuen que som el que mengem, el que vestim, el que fem, el que tenim, el que sabem… Qui no ha sentit mai una afirmació d’aquest estil?  Avui em ve de gust afegir-ne una a aquest univers mental:  som temps.

Ben mirat, som mentre hi som.  I això vol dir temps, un temps limitat que desconeixem, i justament per això, un temps que ens defineix segon a segon.  Donar temps, compartir temps és, segurament, el millor regal que podem fer, perquè tenim el que tenim, no sabem quant i, a més, un cop donat, ja és impossible de recuperar.  El temps és un regal, una inversió vital a fons perdut.

Qui més qui menys, segur, ha volgut poder dedicar més temps, en alguna ocasió, a alguna cosa.  Més temps a aquell viatge, a aquell concert, a aquella passejada, a aquell sopar amb la lluna de fons, a aquells petons… I és que el temps és imprescindible per a tot:  per poder estudiar, per gaudir d’un capvespre, per escoltar els que saben, per estimar, per badar o fins i tot per odiar i per fugir.  Tot demana temps i cal tenir ben clar com i amb qui el repartim.

Avui és diumenge.  A priori, un dia sense massa guió o, si més no, sense el guió de la rutina dels dies feiners.  Avui tenim un petit trosset de temps que se’ns anirà i que ens demana que l’aprofitem.  A què o amb qui l’ocuparem?  Avui és un bon dia per regalar temps, per regalar vida.  La nostra vida, el nostre bé més valuós.

febr. 022018
 

Quatre mesos i un dia.  No, no és cap sentència -o potser sí, qui ho sap-.  Només és el temps que ha passat des d’aquell memorable 1 d’octubre, en què la gent, la ciutadania anònima en general, va donar una lliçó a tothom, començant per les forces del poder i acabant per tota la classe política, un cop més desbordada per la realitat.

Dolen, aquests quatre mesos i un dia.  I dolen perquè alguns han volgut caricaturitzar els fets, en un exercici de cinisme impropi d’un suposat servidor públic;  perquè uns altres estan pagant amb presó o exili que aquella data fos possible;  i dolen, sobretot, perquè sembla que ja són un mur de desmemòria, una pàgina passada que permet retornar al relat inicial de les pugnes de volada gallinàcia dels interessos polítics més mesquins.

Potser sí que, al capdavall, quatre mesos i un dia són una condemna per als ciutadans.  Potser sí que tot el que hi ha passat no ha servit de res, més enllà de la vergonya aliena o de l’afany de venjança.  Vistes les darreres hores, sembla que hi ha qui oblida més aviat del que cabria esperar, i això no és just, sobretot per a tothom que es va jugar el físic, literalment, per fer realitat aquella jornada.

D’altra banda, enmig d’aquest panorama impresentable de pugnes i cops de colze, els que van exercir la brutalitat sense cap mena de pudor, treuen pit i, com el màxim responsable de l’acció policial del primer de novembre, Diego Pérez de los Cobos, afirmen cofois que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana.  Entesos?  Ha quedat prou clar?  Doncs això: nosaltres discutim, ells avancen orgullosos aixafant-ho tot al seu pas.

febr. 012018
 

Mig amagada entre els grans titulars de premsa, ahir ens va arribar la notícia que el Tribunal Constitucional ha resolt que això de garantir els drets dels ciutadans a expressar-se en la seva llengua, si aquesta és el català, només val davant dels poders públics, però no en l’àmbit de les relacions entre privats.  Com aquell que no diu res, acaben de saltar pels aires els nostres drets per fer servir la nostra llengua, plenament oficial a Catalunya segons la pròpia Constitució, a tot arreu.  Amb una mica de sort la podrem usar a nivell privat o davant de segons quines administracions i en les condicions de disponibilitat que ens vulguin oferir.  Només cal pensar en la justícia o en la sanitat per veure que les limitacions a aquest dret són molt més que evidents.

I ara què?  Doncs com que la cultura sempre és un bon referent, només podem esperar alguna cosa a l’estil de les peces del Museu de Lleida que van fer cap a Sixena, davant les facilitats que hi va donar el responsable màxim de la conselleria corresponent actualment i de la impotència i la dignitat d’aquells que les havien defensades fins a aquell nefast dia.  Preparem-nos doncs a lectures sempre optimistes dels cops i les derrotes, no fos cas, i a allò del compliment de les lleis i les sentències, mentre veiem com, un cop més, la nostra llengua pateix una nova mutilació, potser irreversible, en el seu dret a existir.

És urgent recuperar el control de la Generalitat.  I ja de passada, remoure moltes de les seves estructures i del seus recursos per adaptar-los als temps que vivim i a la realitat política que ens toca patir.  De res no ens valen les respostes de fa anys o dècades, si és que encara aspirem a salvar els mobles (els mots, en aquesta ocasió) i, a partir d’aquí, construir un nou escenari, sobre les runes que ens estan deixant uns i altres.  Prou de lectures benintencionades i optimistes dels drames i comencem a treballar per una nova realitat que ens garanteixi la supervivència.  I si no, abaixem els braços definitivament, hissem bandera blanca i resignem-nos a desaparèixer com a país, com a identitat, com a llengua i com a cultura.

gen. 312018
 

Deixem-ho clar d’entrada:  la política només és útil quan serveix per proporcionar una vida digna i lliure als ciutadans.  Sembla elemental, oi?  Doncs, en aquest cas, el primer objectiu de la política catalana, ara mateix, hauria de ser no tenir presos polítics ni exiliats.  El dia d’ahir, però, ens va ensenyar, si més no de moment, tot el contrari.  D’una banda la llibertat dels que no en poden gaudir va quedar en segon o en tercer terme, fins al punt que molt del que es va apuntar i que no va arribar a succeir només hauria servit per fer més grossa la llista de presos.

Em temo que som en un punt en què la paciència de la gent, de la bona gent, de la que surt al carrer carregada de somnis i esperances, està arribant al límit i exigeix resultats a una classe política que, ahir mateix, només va transmetre un missatge:  la prioritat és el meu partit -o la meva part de partit- i la lluita pel poder.  Aquest missatge, en els moments crítics que vivim, és tota una càrrega de profunditat al fràgil pont que uneix la voluntat del poble i els interessos dels governants.

No volem, ni ens calen, herois ni màrtirs.  No fan cap falta, ni cap bé, els representants polítics a la presó o a l’exili.  El que sí que cal és un govern capaç de demostrar, a qui encara no ho sap, que ens sabem governar, que sabem construir una societat millor i que la república que tot just es va insinuar, i que ja veiem on ens ha dut, és molt millor que aquella monarquia que ara ja sabem què ens pot oferir.  Ara és l’hora de la política, no de la gent.  Que els polítics assumeixin la seva responsabilitat i demostrin que són dignes de la nostra tenacitat.  Nosaltres seguirem cridant al món que a casa nostra hi falten alguns i que volem que tornin, però les regnes del poder i de la governança no les tenim, ni les tindrem, més enllà dels nostres representants lliurement elegits.  Si ens fallen, o no en saben, perdem tots. Si us plau, llegiu bé la realitat i ordeneu les prioritats.  La presó mai no serà pedagògica.

gen. 302018
 

Avui, jornada històrica (i potser, fins i tot, histèrica) i ja no sé quantes en portem en poc més d’un any.  El cert és que m’agradaria molt tornar a aquell ensopiment polític i social en què les setmanes anaven passant sense que passés gairebé res, o res, d’extraordinari.  Però sembla que aquells temps, com qualsevol temps passat, no tornaran.  Ni cal, potser.

Veurem com acaba aquest darrer dimarts de gener.  De moment, el que sí que sabem és que arriba precedit de paraules molt dures.  Hi ha qui hi veurà apel·lacions al seny o avisos a navegants, però també hi ha qui, com jo mateix -no ho negaré-, hi veiem amenaces clares i impròpies d’un sistema que es vol dir democràtic, però no que no en sap.

Fa uns dies eren els diputats en llibertat sota fiança els que s’havien de sentir que podien tornar a fer cap a la presó segons què votessin avui mateix.  Ahir, era el portaveu del PP el que recordava al president del Parlament que té dos fills i que ell sabrà què ha de fer en la sessió d’aquesta tarda.  Què voleu que us digui, un avís sempre té un to i una voluntat conciliadora, per tal d’evitar conflictes, però quan un suposat avís del tipus dels que acabo de comentar prové de qui pot executar els mals que anuncien, la cosa ja entra del tot en l’àmbit de l’amenaça pura i dura (i m’estalvio alguns altres adjectius molt més contundents).

Un detall gens menor, al meu parer:  Són responsables polítics els que estan avisant de com actuaran els tribunals segons què facin uns altres polítics.  Sospitós, si més no, oi?  Bé, sospitós en qualsevol país democràtic.  Al règim monàrquic (que ja no democràtic ni constitucional) d’Espanya, el pa de cada dia.  Tinguem-ho ben clar.  I això no és cap avís ni cap amenaça, és una simple constatació de la realitat.

gen. 292018
 

Què se’n pot esperar de bo, quan la divisió i l’enfrontament esdevenen l’únic argument de debat polític?  Què, quan l’odi a qui pensa diferent és el foc que cal alimentar perquè la foguera social sigui cada dia més gran?  Què, quan la mentida i les realitats inventades volen substituir la veritat?  Qualsevol persona amb dos dits de front respondria que res, que absolutament res de bo.  Doncs aquest és l’escenari que fa temps que estan dibuixant alguns, amb la fosca esperança de guanyar i convèncer una majoria de ciutadans, però sense assolir els resultats que esperen.

És molt trist veure com aquells que es fan dir constitucionalistes -algun nom innocent s’havien de posar- basen el seu discurs en la provocació i en la busca constant d’una fractura social, d’un enfrontament violent que es pugui reprimir per les armes, fins a la victòria, de l’única manera que saben, amb la força bruta.  El resultat?  D’una banda, el ridícul de pretendre perseguir persones pacífiques, ja siguin polítics, bombers, músics o mestres, per mirar de dibuixar una massa social violenta que no existeix, sense cap pudor en criminalitzar-les per damunt, inclús, d’aquells que fa unes dècades van fer de la lluita armada pràctica habitual.  D’una altra banda, estan propiciant una cohesió social de resistència com segurament mai no s’havia vist en aquest país i que mereix respecte, quan no admiració, més enllà de les nostres fronteres.

En aquest escenari de provocació i de mentida permanents, ens tocarà reconstruir allò que un dit estat democràtic ha torpedinat sense miraments els darrers dos mesos.  S’acosten dies decisius, dies en què l’orgull i el pragmatisme hauran de trobar un put d’equilibri, si realment l’objectiu és una societat unida, justa i digna, i no aquesta realitat repressora que ens toca viure i suportar, com si fos un malson permanent.  Que la intel·ligència il·lumini aquells que ara han de decidir el nostre futur.

css.php