maig 152018
 

Semblava que no havia d’arribar mai, però si res no ho impedeix -cosa, a hores d’ara, gairebé imposible- ben aviat tornarem a tenir un govern sorgit de la voluntat popular i no de la imposició dels poders de l’Estat.  Cal una mica més de paciència per saber qui en formarà part i què en podem esperar.  Sigui com sigui, la tasca dels propers mesos, o anys, serà enorme, perquè costarà recontruir unes estructures d’autogovern i d’administració trinxades pel 155 i per la ira desfermada (quan no l’odi, directament) d’aquells que l’han fet possible.  Però ja se sap què passa després d’un bombardeig;  i això és justament el que hem patit, un bombardeig jurídic i legislatiu que ha ensorrat allò que tant d’esforç de tanta gent havia costat de construir.

Si tot va bé, aquesta mateixa setmana ha de començar aquesta autèntica operació de desenrunament i de redreçament institucional.  Més endavant, esperem, vindrà l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.  Sigui com sigui, caldrà no oblidar res del que ha passat aquests darrers mesos.  I també caldrà no perdonar cap agressió ni cap intent d’humiliació que hem anat patint, i que encara haurem de patir.  Hi ha massa en joc.

Restituir un Govern mutilat i fer-lo operatiu.  Aquest és el gran repte, ara mateix.  Aquest, i alçar sobre les runes d’un sistema autonòmic que ha saltat pels aires, una nova realitat més adequada als temps que corren, més moderna, més justa i més lliure.  Aquest, i no cap altre, hauria de ser l’objectiu fonamental del nou govern Torra.  Sabran -i sabrem- estar a l’alçada?  Temps al temps.

maig 142018
 

Avui, si no passa res, el Parlament viurà una sessió solemne d’elecció del nou president de la Generalitat.  I si no passa res, tornarem a patir -més que a viure- una sessió tacada pel to barroer i més propi de qualsevol barra de bar a altes hores de la matinada que no pas d’una cambra legislativa, al qual ja ens tenen acostumats algunes formació que no cal ni esmentar.

Pensant en la degradació de les formes i de la correcció parlaentaria, i per allò de retornar la dignitat institucional i tot plegat, proposaria aïllar aquells que no sabem mantenir el respecte de la institució.  Com?  Senzill.  Imaginem una intervenció de qualsevol grup parlamentari que rep una d’aquestes rèpliques habituals farcida d’insults i basada exclusivament en la demagògia i el titular fàcil i primari, però sense cap aportació real al debat.  Imaginem, també que aquest seguit d’exabruptes no té resposta per part de ningú.  Imaginem que, senzillament, és ignorat.  Sense resposta no hi hauria tampoc contrarèplica, ni cap nova intervenció dels que no sabem fer ús de la paraula.  Una manera prou contundent d’indicar que el debat només és possible des de la correcció i el respecte?

A partir d’avui mateix, o de demà, comença una tasca titànica de reconstrucció institucional, perquè el mal del 155 és molt.  Potser és el moment, també, de recuperar la correcció parlamentària i tornar al debat cortès, educat, des de les posicions més allunyades i des de la discrepància més profunda.  També aquesta correcció ha d’esdevenir senya d’identitat dels nous temps, igual com ho va ser abans que destralers i indocumentats intel·lectuals arribessin als escons.  Legislatura nova, formes noves.  O en aquest cas, formes velles que caldria retrobar.

maig 102018
 

Tot segons els programa previst.  El Tribunal Constitucional paralitza la possible investidura de Puigdemont a distància, el temps per nomenar president s’acaba, s’admet el vot delegat del propi Puigdemont i de Comin i s’obre una finestra aritmètica investir  un nou president de la Generalitat, abans la justícia alemanya no rebutgi definitivament l’euroordre emesa pel Govern d’Espanya.  Tornem a jugar amb els temps, cada cop més ajustats, i tornem a allò de posar lletres als possibles candidats.  Tot sembla indicar que anem al Pla D o a eleccions.

Francament, arribar a un quart candidat no em resulta gens gratificant.  En primer lloc, perquè evidencia un fracàs absolut de la política i, en segon, perquè sigui qui sigui l’elegit, res -o ben poc- tindrà a veure amb allò que es va votar al desembre.  En qualsevol cas, si finalment es pot formar Govern, benvingut sigui, perquè la reconstrucció de la Generalitat i de l’autogovern seran tasques dures.  I si no, doncs més paciència, cap a eleccions i a anar patint uns quants mesos més el 155.

Uns dies complicats i intensos, sense cap mena de dubte.  De propina, a la meva ciutat, Lleida, i també a Badalona, on s’apunten coalicions municipals més que significatives i molt reveladores, és festa major.  Un moment excel·lent per fugir de l’autobombo caspós de molts dels actes que hi ha programats, rancis i impropis del Segle XXI.  Així doncs, parada i fonda en la meva dinàmica habitual, fins dilluns.  A veure què ens hi trobarem.

En resum, que ja s’ho faran, tant aquells que han de decidir el nostre futur -evidentment, jo no hi puc fer res-, com aquells que buscaran fotos i més fotos enmig d’ofrenes florals, misses majors, revetlles de cases regionals, i tot el que calgui, permetent-se, de passada, carregar contra els que duem llaços grocs, especialment contra els responsables d’entitats cíviques, fent servir les subvencions públiques com a element coercitiu.  I jo que pensava que allò d’anar a parar la mà a l’amo ja era història.

 

maig 092018
 

Les formes són importants.  Això ja ho sabem de fa temps.  O, si més no, ho hauríem de saber.  Ahir vam tenir un bon exemple que retrata, per la seva manera de fer, a dues persones ben diferents:  Mireia Boya i el jutge Llarena.  La primera, obligada a declarar per promoure, entre altres, un debat d’idees al Parlament, lloc on, a priori, s’hauria de poder parlar de qualsevol cosa, si és que realment som en un país democràtici, el segon, un jutge que cada dia que passa es troba més contra les cordes de la irracionalitat i que té una colla de presos preventius i d’exiliats per delictes que és absolutament incapaç de demostrar, però que encara es veu amb cor de respondre a les paraules d’una interrogada (Mireia Boya) amb un to tabernari, més propi d’una barra de mala mort que d’un lloc on se suposa que s’imparteix justícia.

Llarga s’està fent l’espera de la formació de Govern a Catalunya.  I molt dura per a aquells que estan mirant de sostenir, contra tot i contra tothom, a dins i a fora d’Espanya, la irracionalitat del fanatisme per la unitat d’Espanya.  A poc a poc anem passant d’una realitat inventada, violenta i defraudadora, a l’insult i l’amenaça, sense més arguments.  I ja sabem que quan l’única manera de debatre és amb insults i amenaces, és que s’ha perdut la raó i les posicions inicials ja resulten impossibles de mantenir.

Aviat tindrem respostes de quatre països europeus a sengles demandes d’extradició per uns delictes inexistents.  Caldrà veure si encara hi ha algú capaç de mantenir a presó gent pels mateixos delictes que ningú no reconeix fora del regne, o si tot plegat serà l’inici de la desfeta definitiva d’un règim amb massa tics dictatorials, sostingut per elements amb una manera de fer gens digna, capaç d’amenaçar amb acusacions a demanda, ni que sigui sense cap mena de base legal.

maig 082018
 

Una de les pitjors coses que es poden fer, i que els darrers mesos s’està fent, i de quina manera, és banalitzar la realitat.  Cada cosa és el que és, significa el que significa i té la importància i la transcendència que té.  Pretendre que tot pot ser vulgar, comú, sense cap interès especial, o banal, al capdavall, és un exercici de negació de la realitat que mai no pot dur res de bo, i que acostuma a amagar intencions i propòsits inconfessables o, com a mínim, gens gratificants.

Hem vist, darrerament, com la protesta s’equipara a terrorisme, una manifestació a la violència, la discrepància al nazisme… en una escalada de brutalitat verbal i conceptual més que perillosa i totalment impròpia d’una societat que es vol dir democràtica.  Se n’ha parlat prou, de tot plegat.  És el que sempre acaba deixant com a llegat la impotència del fanatisme.  Ahir, encara, vam assistir a un nou episodi d’aquesta escalada de banalització dels fets més terribles, per justificar actuacions indignes.  Ahir, el Govern espanyol va admetre que la policia desplegada a Lleida amb motiu del referèndum de l’1 d’octubre sí que havia donat pilotes de goma a alguns alumnes de l’escola davant de la qual estaven acampats.  La resposta oficial parla d’una iniciativa singular d’algun dels policies, però immediatament afegeix que aquesta és una pràctica habitual, fins i tot  en fires i actes amb públic infantil.

Tot molt normal.  La policia espanyola no només va fer servir unes armes i una munició prohibides a Catalunya, saltant-se la legislació vigent a casa nostra, sinó que no té cap pudor a banalitzar uns projectils que ja van deixar algun que altre ull rebentat, aquells dies i que, no ho oblidem, són munició, no pas cap joguina.  O és que es trobaria bé repartir bales per jugar al pati?

Tot té el valor que té, i tot és el que és.  Permetre que des dels poders, ja siguin policials, polítics, judicials, o de qualsevol mena, es reinterpreti la realitat a demanda i es modifiqui el veritable significat de cada cosa, és el primer pas -o potser ja el segon o el tercer- per caure en un règim de pèrdua definitiva de les llibertats personals i socials.  I tot indica que anem pel camí, si no és que ja hi som, ateses determinades declaracions, explicacions i algun que altre discurs institucional.

maig 072018
 

Dilluns, de nou.  Una nova setmana al davant i una nova data a l’horitzó: 14 de maig, d’avui en vuit.  Aquesta és la nova data que ha marcat al calendari la gent que es va reunir fa uns dies a Berlín, per mirar de trobar una solució al tema de la investidura d’un president i de la formació d’un Govern que vagi retornant el país a una certa normalitat.

Si hem de fer cas del que hem vist els darrers mesos, tenim ben poques raons per a ser optimistes i el fantasma d’unes noves eleccions -amb la dilació en el temps de la situació actual que comportarien- cada dia és més real.  Els responsables polítics diuen que les volen evitar, que tenen una estratègia, que hi ha possibilitats de revertir la situació, i tot el que vulgueu, però la realitat és que seguim intervinguts, sense institucions i amb innocents a les presons i a l’exili.  Una anormalitat que es va fent més i més normal cada dia que passa.

No tinc ni idea del que podem arribar a veure aquests propers set dies.  El temps, jutge implacable, ho dirà.  De moment, la sensació de viure en bucle és massa intensa i la por d’acabar perdent tot el que tenim, que cada dia que passa és una mica menys, es va fent més present.  Ja veurem.  Sigui com sigui, estaria bé ordenar les prioritats i actuar en conseqüència.  Personalment, penso que la recuperació el control institucional i el retorn de presos i exiliats haurien de passar al davant de qualsevol altre objectiu immediat, ara mateix.  A partir d’aquí, tot és anar fent, amb noves estratègies, amb nous objectius, amb noves prioritats, i amb un nou discurs que ens pugui fer, realment, avançar.

maig 062018
 

Una de les moltes coses que ens ensenya la natura és que tot té el seu ritme, el seu moment, i la seva velocitat.  I que de res no val la pressa, ni el desig d’accelerar la cadència de tot plegat.  Ara mateix, arriba, o hauria d’arribar, el bon temps.  És el moment de plantar tot allò que seran productes d’estiu.  Ha calgut preparar la terra, pensar en el rec i posar a terra les petites plantes que s’hi arrelaran i es faran grans.  Fins aquí la nostra part de la feina.  Ara, paciència, que les setmanes vagin avançant i que tinguem sort amb tot un seguit de factors externs que no controlem i que poden afavorir els resultats o engengar-ho tot a pastar.  Cal confiar que les temperatures siguin les adequades, que plogui, però no massa, que no pedregui…

No hi ha dubte que la natura és tota una lliço de paciència.  Una lliçó especialment útil en aquests temps que vivim en què la immediatesa ho presideix tot i en què els resultats els voldríem immediats.  Malgrat tot, sabem que tot va al seu pas, i que tot arriba.  Només cal saber què volem aconseguir, anar posant els mitjans que requereix cada moment, i saber esperar que els resultats arribin.

Faríem bé d’aprendre dels ritmes de la natura per a tot, en general, a les nostres vides.  Cada propòsit, cada projecte, cada nova aventura i cada nou objectiu que ens plantegem voldrà la seva preparació, la seva atenció i el seu temps.  Però som impacients de mena, i ens costa admetre que res no acostuma a ser quan voldríem que fos i donar temps al temps.  Així i tot, persistim i, de vegades, si no ens precipitem, si sabem fer bé les coses, les coses surten bé, i nosaltres ens en sortim.

maig 052018
 

Quina gran diferència, quan les coses es fan per convicció, perquè s’hi creu, o quan es fan perquè toquen i una mica, fins i tot, per quedar bé.   Aquests dies, arran de la polèmica (i vergonyant) sentència de “la manada”, el ministre del ram, un tal Català, va decidir que calia estudiar la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes contra la llibertat sexual, entre els quals hi ha la violació.  Decidit, doncs.  Encàrrec a la Secció Penal de la Comissió General de Codificació, que es veu que és l’òrgan assessor per a aquestes qüestions, i endavant les atxes.  Però, oh, sorpresa! Hi ha un diari que s’hi fixa una mica i detecta que els vint membres que formen aquesta secció són, tots ells, homes.

Només cal llegir una mica les notícies d’aquests dies per constatar el rebombori que ha originat la composició d’aquest òrgan que ha d’estudiar la manera d’evitar que les violacions quedin poc menyns que impunes, llevat que acabin amb la víctima, que llavors es veu que sí, que eren violacions.  Prèvies a l’assassinat, però violacions.

Davant de l’absència de dones a l’alt organisme assessor, el catedràtic que s’hi troba al capdavant, un tal Mestre, per cert, ha demanat de poder-hi incorporar algunes dones, perquè hi siguin presents “totes les sensibilitats”.  El ministre Català, evidentment, hi ha accedit.  Ja veurem quantes dones acaben formant-ne part i amb quin nivell d’intervenció.  D’entrada, el nyap ja està fet.  I ja sabem que allò que comença malament, acostuma a no acabar gaire bé.  És el que té fer les coses per complir l’expedient, però sense cap convicció.  Molt em temo que el màxim que podem arribar a esperar és un enduriment de les penes (especialitat jurídica del PP i companyia), però cap nova garantia per a la seguretat i la llibertat individual de les dones.  Potser és que d’on no n’hi ha, no en raja.  Ja veurem què en surt de la combinació Mestre i Català.

maig 042018
 

Sí que va tenint raó Ciutadans quan diu que vivim en una societat dividida.  Aquests dies hem tingut un bon exemple amb la defensa numantina que va fer Arcadi Espada, un dels fundadors de la formació de Ribera -no ho oblidem-, dels violadors de “la manada”, en un plató de televisió.  Qui vulgui veure les imatges, les podrà trobar facilment, perquè jo no tinc ni ganes d’enllaçar-les, per pur fàstic, cap a l’individu i cap a la conductora del programa, com a representant del mitjà.  I es que es veu que hi ha qui té dret a tot, des d’apuntar amb el dit, nom i cognoms, alguns professors, obviant qualsevol pessumció d’innocència, com va fer el propi Ribera no fa gaire, fins a defensar la vida sexual (així ho va deixar anar) dels violadors, justificant la seva actuació en una suposada lleugeresa sexual de la víctima, de qui va demanar vídeos, fins i tot, per acabar de convertir la víctima en culpable.

Mentre això passa a una banda de la societat, a l’altra s’imposa la censura, la coacció i la violència repressiva, ja sigui per cantar, per escriure, per votar o per opinar.  La justícia s’ha tornat cega d’un ull només, i ja tan sols mira cap a un cantó.  El que per a segons qui és el legítim dret a la llibertat d’expressió, per a altres és incitació a l’odi, sedició i violència.  Molt gran, aquest estat de dret.  Molt.  I molt reveladors els silencis còmplices.

Ahir va sortir de presó, un cop complerta la seva condemna, un famós violador múltiple.  Quant trigarem a veure’l desfilar per segons quines televisions?  Quant a veure un cara a cara entre ell i, per exemple, individus com Espada, capaços de defensar delictes com els que va cometre?  Quant a furgar la vida de les víctimes, després de més de dues dècades?  I sobretot, quant a veure actuar la fiscalia contra aquests comportaments?  La resposta, com sempre, la deu tenir el vent, que bufa cap a on bufa, de manera incontrolable, però que sempre acaba tirant cap a la mateixa banda.  Darrerament, cap a la més mesquina, més miserable i lamentablement, més rendible per als interessos més inconfessables.  Tot sigui per la llibertat i per l’audiència.

Només un dubte:  Si els violadors de “la manada” haguessin estat quatre immigrants de qualsevol barri marginal, el tractament de tot plegat i la condescendència amb els seus actes haurien estat els mateixos?  Ho dubto molt.  Els uniformes encara manen molt.

maig 032018
 

Ja fa dies que corre per Burgos una campanya de recollida de signatures contra la immersió lingüística o, més ben dit, contra la presència del català a l’esfera pública, no ens enganyem.  L’argument, el de sempre:  la llibertat d’escollir la llengua en què han d’estudiar el nostres (bé, els seus) fills.  Res de nou, i res de massa greu, després de la ja cèlebre campanya contra l’Estatut de Cataluna de fa uns anys.

Digueu-me malpensat, però és fàcil veure-hi al darrera d’aquesta nova iniciativa en pro de la llibertat, la mà de Ciutadans, un partit que té el seu origen en l’oposició visceral al català i que no esquiva cap ocasió per fer notòria la seva postura al respecte, ara ja, finalment, amb la connivència absoluta de PP i PSC-PSOE.  Insisteixo, cap novetat.  L’únic dubte que tinc, ara mateix, és si la campanya serà només una bajanada nascuda i morta en una capital castellana o si, per obra i gràcia de ves a saber qui, s’acabarà estenent per tota Espanya.  El temps ho dirà.

Sempre m’ha resultat curiós que el gran argument per limitar, reprimir i coartar sigui el respecte a la llibertat.  Es veu que la llibertat va per barris, igual com l’alegria, i que és patrimoni exclusiu d’alguns.  I si no, que els ho demanin a tots els ultres que no trepitjaran mai una presó, malgrat condemnes fermes (això si no són descarregats de tota culpa abans), i que acaben sent el contrapunt ignominiós davant dels nostres presos políticis.  Deu ser el concepte de llibertat que tenen totes les dictadures, fins i tot les constitucionals i de dret.

Organitzaran autobusos per anar a votar contra el català a Burgos?  Ja tarda, algun operador turístic, a aprofitar l’avinantesa i fer l’agost pel maig.  Al capdavall, una visita a la ciutat d’el Cid i a la seva catedral, sempre és interessant.  El tema de les manifestacions potser no cal, però una mena d’Imserso lingüístic, ja posats…

css.php