Bones festes, però no pas a tothom.

 Actualitat  No Responses »
des. 112023
 

Superat el pont de la Immaculada-Constitució, ja tenim les festes de Nadal a tocar, i sembla obligat, per entrar com cal en la voràgine de les setmanes que venen, posar-se el vestit dels millors sentiments i desitjar pau, alegria i felicitat a tothom. Admeto que jo també sóc d’aquest pal, però enguany, ves per on, faré una excepció, perquè no tinc cap intenció de fer arribar bons desigs a tothom, així, en general, sense exclusió.

A qui llença la pedra i amaga la mà; a qui menteix descaradament per vendre veritats inexistents; a qui es deixa vèncer per la por o la covardia; a qui jutja, condemna, sentencia i executa sense escoltar; a qui posa els diners i les ambicions personals per davant de les persones; a qui fa mal pel pur plaer de fer-ne; a qui branda l’ètica per tapar la ignorància o el fanatisme; a qui publica o escampa falsedats sense contrastar la realitat; a qui guarda un poruc silenci davant la injustícia; a qui només pensa en el propi guany sense mirar qui deixa pel camí; a tota aquesta gent que sembla que només existeixin perquè al món hi hagi de tot, ja que no hi aporten res de bo, els desitjo que s’ennueguin amb les neules, que els pugi fatal el cava, que els petin els llums de l’arbre quan tot ja està tancant, que només rebin carbó, que al tortell de Reis sempre els toqui la fava i, ja posats, que a diferència del senyor Scrooge, el dia que finalment es trobin cara a cara amb ells, i elles (no duplico el gènere per falsa correcció, sinó per apuntar amb més precisió) s’adonin de l’autèntica realitat de la seva miserable existència i arrosseguin per sempre la vergonya i la indignitat que hauran descobert i que mai no tindrà remei, perquè realment són només el que són: execrables i canalles.

Nadal és temps de pau i amor, però potser va sent hora de bandejar la hipocresia i la falsa moral. No, enguany no desitjo bones festes a tothom, ni de conya. I qui es pugui donar per al·ludit, o al·ludida, per aquestes línies, ja s’ho farà. Que el/la bombin, que és temps de simbombes.

Pau a la terra als homes de bona voluntat. Pau, però només a qui construeix, no a qui tan sols destrueix. Pau a la gent de bé, mai a qui només fa el mal.

Bones festes?

 Actualitat  No Responses »
des. 042023
 

Qui pot justificar el dolor d’un nen? Quina incomprensible raó és capaç de fer bones les llàgrimes i el patiment d’un infant innocent? Francament, només hi sé trobar una resposta: res ni ningú. I punt.

Fa quatre dies (o quatre dècades) ens escandalitzàvem, i ens escandalitzem encara, dels abusos de pederastes de tota classe, condició i confessió, amb tota la raó del món, i no han faltat governs, autoritats civils i fins i tot eclesiàstiques, i persones de tot arreu, que hagin alçat la veu contra aquesta violència imperdonable. Però, ves per on, fa setmanes que estem assistint a l’assassinat massiu de criatures indefenses i innocents a mans de l’exèrcit israelià, i poques paraules, i menys moviments, es veuen per aturar aquesta massacre del tot impossible d’entendre ni molt menys de justificar.

Qui ha tingut o té un fill petit, un net, un nebot, no pot evitar veure’l en cadascun dels nens que ens mostren les televisions i la premsa, i tremolar, enmig de la barbàrie impune que s’està perpetrant a Gaza.

S’acosta Nadal, temps de pau i bona voluntat; però és justament des de territoris bíblics que ens arriba un missatge de mort i destrucció. Potser és que enguany hi ha qui més que celebrar el naixement, farà festa amb la matança dels innocents. I els líders del món, aquells que hi poden posar remei, seguiran tocant la pandereta al ritme de les nadales, mentre molts infants només rebran, aquestes festes, i en el millor dels casos, una bala que els alliberi del sofriment gratuït, de les pèrdues de familiars i de la humiliació que les fures del diable els volen infringir.

A qui correspongui

 Actualitat  No Responses »
nov. 182023
 

Hi ha cançons que van i tornen al llarg del temps. Una d’elles, al meu parer, és aquest tema de Jaume Sisa que, tot i els 18 anys que ja té, sempre resulta actual i oportú.. Avui, dia 18, em sembla un bon moment per recordar-la.

I és que com va deixar escrit Salvador Espriu: «si volíeu escoltar, obriríeu la finestra».

Un tomb extraordinari

 Actualitat  No Responses »
nov. 132023
 

Ahir vam anar a dormir amb la notícia que els manifestants de Ferraz, aquests que gaudeixen de la tolerància i condescendència que no rebem els catalans, enmig de la seva ja habitual manifestació vespertina, es van arrencar a passar el rosari. Tot seguit, acabada la pregària, la violència habitual per cloure qualsevol d’aquestes manifestacions ultres. Que es veu que precs i hòsties lliguen força bé.

Aquesta imatge d’invocació celestial per resoldre qüestions ben mundanes, m’ha recordat pregàries similars, a les darreries del franquisme, davant dels cinemes que estrenaven l’escandalosa «Emmanuelle»; aleshores, amb reclinatoris i tot, ara amb banderes de més que dubtosa legalitat en qualsevol país realment democràtic i crides a l’alçament. Amb gairebé mig segle de distància, algú encara fica la banya a recórrer a aquell nacionalcatolicisme de tan infausta memòria, segurament més per simple impotència davant d’una realitat implacable, que per confiança en la intercessió divina.

I és que molt s’ha dit i escrit sobre el gir d’Espanya amb la transició i el canvi de segle. Però encara és poc, perquè el gir que va arrencar amb la mort del dictador es veu que s’ha anat produint amb tanta força que aviat completarà els 360º de tomb. Fantastic, i prou satisfactori per a aquells que encara enyoren, ni que no l’hagin viscuda, l’autèntica dictadura, no aquesta que vociferen entre rosari i rosari, en una vergonyosa exhibició d’ignorància i ràbia, els vençuts per l’artimètica electoral que dibuixa aquella constitució que es veu que ara ja els fa nosa. I és que la cabra sempre tira a la muntanya.

O potser mai

 Actualitat  No Responses »
oct. 312023
 

Ahir vaig seguir en directe, per televisió («la nostra», mentre no es demostri el contrari) el breu i contundent discurs d’Aitana Bonmatí en rebre la Pilota d’Or. No faré cap nova lloança al respecte, perquè penso que ja se n’han fet, i es faran, totes les possibles, i per gent més qualificada que un servidor. El que sí que faré, és sumar-me a les felicitacions a l’Aitana, a les seves companyes finalistes, i a totes les altres de passada, a qui algun dia la història, i no només l’esportiva, farà tota la justícia que mereixen. perquè de mèrits, futbolístics i humans, els en sobren.

El que sí que vull és plantejar una pregunta: algun dia, algun futbolista de per aquí (i tant em fa de Catalunya com d’Espanya) serà capaç de fer un discurs tan clar i coherent com el d’Aitana Bonmatí, o haurem de seguir patint, per part dels nostres mascles, l’avorrida i previsible corrua de tòpics amb que ens agredeixen cada cop que obren la boca? Potser algun dia, o potser mai, qui ho sap.

Gràcies, Aitana, i no només pel teu futbol.

Mai no és tard quan arriba.

 Actualitat  No Responses »
oct. 302023
 

Diu la dita que mai no és tard quan arriba. Quedem-nos, doncs, amb aquesta visió positiva, també per celebrar que, finalment, amb anys i panys de retard, l’Institut d’Estudis Catalans, i abans la Universitat de Barcelona, han volgut declarar formalment l’aberració lingüística que suposa la duplicació sistemàtica de gènere o, més encara, l’ocurrència estrambòtica d’un suposat neutre, amb la «i» com a cap de cartell.

Seguint amb les dites, no em vull estar de recordar aquella que sosté que la ignorància és molt temerària. Igual com si hem d’arreglar un cotxe recorrem a un mecànic (mai no se’ns acudiria posar-hi les mans sense saber on i per què), quan es tracta de llengua no estaria de més recórrer a un lingüista i deixar-nos estar de tanta suposada correcció política, que fa molt més mal que bé. Les llengües són com són, i res no hi apareix del no res. Intentar-ne forçar la dinàmica i la gramàtica pròpies, ja sigui des d’una pretesa progressia, o des d’una impostada postura política, no supera la qualificació d’estupidesa.

Ara que la primera autoritat lingüística i una de les principals universitats del país s’han posicionat amb claredat, potser aniria sent hora que les administracions i els polítics anessin prenent exemple, i deixessin de torturar-nos amb textos i expressions ridículs. Potser aleshores, i només potser, els teòrics de la falsa igualtat començaran a entendre que estan fent el ridícul des de fa massa, això sí, amb una colla de palmers socialment influents al darrere.

Deixeu la llengua en pau d’una vegada per sempre i, si tant us importa, centreu-vos a fer-la present a tot arreu, d’una manera natural, sense estridències, com ara «el/la persona interessada» que llegia no fa gaire en un text d’una administració ben nostrada, i preservem el respecte gramatical i la dignitat que mereix.

Mirada curta

 Actualitat  No Responses »
oct. 272023
 

Vivim temps d’immediatesa, de respostes instantànies a qualsevol desig (ja ni necessitat) que se’ns pugui acudir. Imagino que és l’evolució natural de la societat capitalista. El més greu, però, és que aquesta necessitat d’immediatesa també ha arribat a la política, i això complica, i molt, les coses.

On és la mirada llarga? On el projecte de país, de ciutat… a llarg termini? On aquell objectiu llunyà i compartit? Enlloc. Absolutament enlloc. I començo a creure que els efectes del 155 tenen molt més recorregut que no ens pensem. La classe política sap que vulnerar la norma (la interpretació que en fa qui realment té el poder, de fet) pot tenir efectes tan durs com la presó i l’exili. I com que ningú amb dos dits de front vol acabar així, el millor sembla que sigui l’observança escrupolosa de la norma, ni que sigui a costa de la bondat dels resultats, o dels projectes de futur reals.

Sempre he tingut la sospita que, en molts casos, l’autèntica finalitat de determinats òrgans administratius és executar el pressupost de què disposen, que això sempre queda bé i transmet activitat, capacitat de gestió, si voleu. Dels resultats de la inversió econòmica, no cal ni parlar-ne. Fixem-nos que sempre se’ns diuen xifres de despesa, però dels resultats d’aquestes inversions, ni piu. En teníem cent, i n’hem gastat cent. Tot correcte. Així s’explicaria la inutilitat de molta de la pràctica administrativa dels darrers temps que, no ens enganyem, ens han dut a una pèrdua implacable de qualitat i d’iniciativa com a país, d’estima per allò que ens defineix com a societat, i de respecte pels nostres signes d’identitat, llengua inclosa. Això sí, hi hem esmerçat molts diners a aconseguir-ho. Tothom orgullós de la feina feta, i ben protegit de denúncies i tribunals, no fos cas.

Tenim un seriós problema de manca de resultats a les nostres administracions públiques, i segurament (o sobretot) de lideratge polític de les nostres institucions, no ens enganyem. I en aquest context parlem de pactes, d’investidures, de plans i més plans, de quimeres, d’unicornis, i de no sé quantes coses més, i cada dia que passa ens arriben missatges més i més buits de contingut. Cants de sirena que ja ningú amb una mínima capacitat crítica no escolta. I així anem passant. I així ens va.

L’alegria que passa

 Actualitat  No Responses »
oct. 162023
 

Santiago Rusiñol, a finals del segle XIX, sota el títol «L’alegria que passa», ens presentava un conflicte entre l’art i la societat, a través d’un circ que visita un poblet petit. Aquests dies, un altre poble petit, Vilaller, acull el Circ Nilak, però amb un nivell de complicitat entre població i artistes més que destacable. Com ha de ser.

Dissabte vam poder gaudir d'»Homenaje» (tampoc costava tant traduir-ne el nom, dit sigui de passada), un magnífic exemple de circ contemporani, aquest circ que supera la tècnica i que ens proposa reflexions, sensacions i vivències, que apel·la a les emocions, en una mostra d’art que, com va dir algú, és allò que comença, justament, allà on acaba la tècnica. Durant l’espectacle, Sílvia Capell, des d’un màstil, o a través d’ell, a més, ens va demanar que féssim els possibles perquè es perpetués aquell petit moment de fantasia, ja fos en imatges, en textos, o de qualsevol manera, per tal de fer-lo perdurar més enllà del caràcter efímer de la seva actuació. Tot un exercici contra l’oblit. Un homenatge, de fet.

Dissabte va ser un moment de fantasia i d’admiració, de retrobament i, d’alguna manera, també una petita festa d’aquella alegria que passa i que deixa un bon regust a la memòria, gràcies a una feina ben feta, i que té efectes que s’estenen més enllà de l’espai màgic d’una carpa de circ. La meva modesta contribució, doncs, a través d’aquestes línies carregades de gratitud cap a aquella gent, coneguda o desconeguda, que durant uns minuts ens van despertar tanta admiració com fantasia. Que ens va regalar art i complicitat a parts iguals.

Credibilitat sota zero.

 Actualitat  No Responses »
oct. 022023
 

6è aniversari d’aquell inoblidable 1 d’octubre. Què hem après, durant aquests sis anys? El clima social, l’opinió de bona part de la població són prou clars, i dibuixen una creixent desafecció d’aquells que en el seu moment van liderar uns fets tan històrics com, em temo, poc útils. Però, insisteixo, què n’hem après?

La nul·la capacitat autocrítica de la nostra classe política ja és proverbial i s’acosta molt al zero més absolut. Potser, aquí trobaríem una de les causes principals de la manca de credibilitat dels lideratges actuals. I parlo de «lideratges» amb una condescendència potser excessiva, perquè poca capacitat de liderar res se’ls veu, més enllà d’una retòrica buida, i sense cap concreció, per a ús i gaudi de propis i palmers, que sempre donaran per bona qualsevol bajanada, en nom del partit, d’una suposada ideologia, o d’ambicions inconfessables.

I és que sí, no ens enganyem, els lideratges venen de la credibilitat de qui els exerceix, o de qui aspira a perpetuar-los. Perdre aquesta credibilitat perquè les mentides, o la incapacitat, són tan evidents (estructures d’estat, Europa ens mira i tot plegat) hauria de ser motiu més que suficient per abandonar l’escena política amb discreció i dignitat. Però no és el cas.

I ara què? On som? Doncs em fa l’efecte que no som enlloc i, sobretot, que no anem enlloc. Intentar mantenir un engany al llarg dels anys no és massa intel·ligent, com tampoc no ho és intentar fer passar bou per bèstia grossa, a base de xerrameca sense sentit. És imprescindible recuperar la credibilitat dels lideratges polítics, i si això passa per una substitució exhaustiva de persones, que així sigui. Perquè mentre això no passi, seguirem contents i enganyats, o bé fotrem el barret al foc, a l’espera de temps i noms millors.

Festa Major

 Actualitat  No Responses »
set. 292023
 

Avui és festa major a la meva ciutat. Segurament no se n’assabentarà gaire gent de fora, ni falta que fa, de fet. La tele de tots, la nostra, no hi dedicarà grans espais, ni retransmetrà en directe cap dels seus actes principals, perquè no és la festa major de la metròpoli, la seva.

A poc a poc, es va consolidant la distinció entre la capital i el territori. Per cert, «territori», quina paraula més fastigosa per esquivar «país». Però, és clar, si diem país, parlem de tot, parlem d’identitat (una altra paraula desapareguda, darrerament), però si diem territori, ja distingim entre «això nostre, la gran ciutat» i la resta, en un simple exercici geogràfic. I així ens van les coses.

Però malgrat l’oblit o la ignorància, que tampoc no és que ens afectin gaire, potser per costum, potser per indiferència, els que venen són dies de festa, de retrobament amb familiars i amics, en espais diferents als habituals, i amb una predisposició clara a aparcar els cabòries de cada dia, ni que sigui pel curt espai de temps que ens brinda el calendari.

Gaudim d’aquest parèntesi en la rutina i aprofitem per recordar que som qui som, que som el que som, i que som com som, amb les nostres virtuts i les nostres limitacions, però sense cap sentiment de culpa per ser-ho, ni per no formar part d’allò que altres consideren vital i que cada dia ens provoca més indiferència. Som nosaltres, i ens en sentim orgullosos. I només per això, per celebrar la nostra realitat, la nostra identitat, individual i col·lectiva, ja val la pena fer festa.

 Older Entries  Newer Entries
css.php