Jul 312019
 

Ho admeto, no he tingut ni la paciència ni les ganes de fer-ne una relació exhaustiva, però el cert és que darrerament sortim a accident diari de trànsit a l’A-2, una antiga carretera nacional, més o menys habilitada com a autovia de doble carril, totalment saturada de trànsit, sobretot de camions, i amb trams més que dubtosos des del punt de vista de la seguretat, tant pel propi traçat de la via, com del manteniment del ferm, especialment pel que fa al seu carril dret.

El més trist és que ens anem acostumant a tot. A la manca d’inversió, al desinterès i a l’abandonament, fins i tot, encara que el preu siguin vides humanes. Ja tenim assumides carreteres impròpies dels temps que corren, igual com tenim assumit que bona part del recorregut de la temible A-2 sigui gairebé paral·lel a una autopista de peatge sempre buida, ruïnosa i més que amortitzada des fa anys i panys.

Aquest és el país que tenim; el que algú, des de lluny, decideix que hem de tenir, i aquestes són les infraestructures per les quals ens hem de moure habitualment. Tot ben pensat, tot ben estudiat i tot ben letal. I així anem tirant, fets a la idea que qualsevol revolt de qualsevol de les carreteres que se suposa que han de vertebrar el país (l’A-2 no és l´únic cas, però sí un dels més evidents) ens pot jugar una mala passada. Però bé, coses que passen, estadístiques a publicar de tant en tant i mesures pal·liatives tan eficaces com la instal·lació de més radars, si cal. De solucions efectives, cap ni una. Com en tants altres àmbits de la nostra societat, ens anem acostumant a la mediocritat, als seus riscs i als seus efectes. Què hi farem, si ja estem fets a la pena, i res no sembla que tingui remei.

Jul 302019
 

Mig amagat per la història aquesta de la investidura, o no, de Pedro Sánchez i els seus possibles pactes, o no, a banda i banda, hi ha el dubte de què passarà a Catalunya a la tardor, especialment si, com cal esperar, es dicta la sentència contra els presos polítics, i acaba sent, com és d’imaginar, dura i cruel. Primer s’apuntava a eleccions, després no (des d’una part del Gobern), ara potser sí (des de l’altra part del Govern) i així, com qui no vol la cosa, van passant les setmanes, va arribant l’agost, i el més calent, si fa no fa, com ja és de costum, a l’aigüera.

A Madrid ho tenen complicat, i no es poden descartar unes noves eleccions. Si fos així, el president Torra gosaria convocar-ne unes aquí, també? Ho dubto, francament. I si a Madrid investeixen Sánchez? Tampoc no ho tinc clar. I si, passi el que passi a Madrid (potser ja n’hi ha prou de mirar-hi tan de reüll) hi ha la sentència esperada i tan temuda? Unes eleccions són la resposta? Em costa molt creure-ho, després d’aquest any llarg de legislatura. La paciència no és infinita.

Massa preguntes, massa interrogants, massa incertesa i ben poca claredat d’idees. Així és impossible avançar cap a aquesta república que un dia ens van vendre. Aroma de fracàs. Tuf de restes de pólvora de la voladura controlada del procés, que va esclatant, lentament i implacable cada dia que passa. Olor de retorn, tot i que amb presos i exiliats a l’esquena. Res de nou, de fet. I la calor d’un estiu que tot ho esmorteeix i que desplega un finíssim vel d’oblit, fins que arribi setembre i una nova edició de Jocs Florals independentistes, tan lluïts com inútils.

Jul 292019
 

Aquest cap de setmana vaig ensopegar amb la notícia que publicava “El Independiente de Granada”, a propòsit de la recent inauguració d’una rotonda a la localitat de Churriana; una obra amb 88.000 € de pressupost, la inauguració de la qual va congregar-hi una dotzena d’alts càrrecs polítics, que no van dubtar a posar somrients i satisfets per als mitjans.

No és cap sorpresa això de l’afluència en massa de polítics a qualsevol acte en què es pugui reivindicar la finalització de qualsevol obra pública, per petita que sigui, com ara una rotonda. Tampoc no és estranya, dit sigui de passada, la seva presència en tota mena d’actes, d’iniciativa privada fins i tot, en un intent, imagino, de fer-se d’alguna manera, també responsables o protagonistes de qualsevol iniciativa a la qual, en el millor dels casos, han dedicat quatre quartos públics. Tot sigui per una foto, somrients, al costat de qui correspongui.

Diuen que les millors coses sempre són les que es fan amb discreció. Si això és cert, i no en tinc massa dubtes al respecte, la sobreexposició mediàtica dels polítics en tota mena d’actes de presentació, inauguració, celebració, o el que sigui, és el millor indicador de la mediocritat de la seva feina, en la qual sembla que primi la foto a l’obra. D’això, sobretot a nivell municipal, en trobarem multitud de lamentables exemples. La rotonda de Churriana i l’aplec d’alts càrrecs no deixa de ser l’exemple d’una pràctica habitual i penosa. Francament, sempre he dubtat si aquesta classe de fotos juga a favor o en contra de qui s’hi posa. De moment, vista la realitat allà i aquí, si més no, els alts mandataris segueixen pensant que a favor; tot i que no sé si perquè només s’escolten el seu cor de palmers, sempre disposats a aplaudir el que calgui; un altre fenomen també habitual i més freqüent a major mediocritat política.

Jul 282019
 

Tots som culpables. Dit queda, ja d’entrada. Tots tenim aquesta petita o grossa part de culpa de tot el que passa, sigui per acció o per omissió, per les nostres paraules o pels silencis, ja sigui, fins i tot, pels nostres pensaments o per les nostres idees, que de vegades omplen de boira la raó; a consciència o sense que ni ens n’adonem, de fet.

Però què passa quan ens trobem cara a cara amb la innocència pura, amb el somriure elemental i net de qui encara mai no ha trencat cap plat? Doncs que tornem a creure, ni que només sigui per una breu estona, en la bondat pura, sense ombres, sense fisures; i tot el que és realment bo torna a semblar possible.

Diuen que envoltar-se de coses boniques fa més bonica la vida. No en tinc cap dubte. De la mateixa manera, el privilegi de poder tenir entre les mans, de tant en tant, la bondat sense més, per força ens ha de tornar una mica més innocents, una mica més humans.

Diumenge. Bon dia per aparcar la voràgine d’una realitat que sempre ens supera i que sovint incomoda, i per mirar de retrobar l’immens plaer de la bondat més elemental, de la innocència perquè sí, rere uns ulls que encara miren de cara, sorpresos i encuriosits.

Jul 272019
 

Finalment, aquesta setmana que ja anem enllestint s’ha acabat el primer assalt del debat d’investidura, amb un resultat prou conegut i força irònic, números en mà, però amb detalls prou interessants que han passat un tant desapercebuts enmig del soroll dels retrets, l’escenificació i els desencontres. Em refereixo a un comentari d’un conegut socialista català, José Zaragoza, sobre l’actitud i la gesticulació d’Inés Arrimadas durant una de les sessions. Qui n’estigui interessat, que busqui el vídeo, perquè s’ha reproduït arreu i, francament, em fa mandra de tornar-lo a veure.

Les paraules en qüestió d’aquest antic diputat al Parlament de Catalunya venien a dir que Arrimadas estava confonent el Congrés amb el Parlament, amb la seva actitud. És a dir, més o menys, que al Parlament tot s’hi val. De fet el seu grup mai no va censurar, ans al contrari, els excessos, la incontinència verbal, ni les actituds de la que fins fa poc s’erigia en líder de l’oposició a Catalunya. Però vet aquí que a Madrid, al Congrés dels Diputats, la cosa canvia, i allà es veu que les formes s’han d’imposar. I més quan qui travessa totes les línies del bon gust ho fa contra el mateixos que abans callaven (o aplaudien, fins i tot), però que ara són l’objectiu a abatre.

Sigui com sigui, si repassem la història de les sessions parlamentàries a les Corts madrilenyes, sostenir això de l’exigència de les bones maneres resulta, com a mínim, ridícul. La comparativa amb el clima general al Parlament de Catalunya (irrupció de Ciutadans inclosa, fins i tot) deixa un resultat clarament favorable a casa nostra. Però, és clar, mai no es mossega la mà que dona de menjar, i avui la mà, per a aquest diputat, és a Madrid. De tota manera, ni que només fos per respecte a aquestes formes que tant es veu que valora, potser no li caldria menystenir així la institució on s’ha guanyat les garrofes fins ara, només per desqualificar, de nou sense gaire èxit, dit sigui de passada, la seva rival.

Jul 262019
 

Sé que no sóc massa original, i que de vegades escric sobre qüestions que ja ha comentat molta gent abans que jo. Tant li fa, perquè avui, aviso, no serà cap excepció. En qualsevol cas, dit sigui per endavant, com més va, menys crec en res, tot i que de vegades passen coses que ens fan girar els ulls cap al karma, la justícia poètica, els capricis de l’atzar, les rares conjuncions astrals, la casualitat, els designis insondables de la providència o de la fortuna, o el ben nostrat “tal faràs, tal trobaràs”. Ahir vam viure una d’aquestes situacions que ens deixen fregant-nos els ulls, incrèduls.

Ahir, segona votació d’investidura del candidat a president Sánchez, i segons fracàs. Però vet aquí que els vots en contra van sumar, exactament, 155, curiosament. I més encarà, haurien estat 158 si haguessin pogut votar els tres diputats presos, però no ho van poder fer. Després que Laura Borràs insistís en les 155 raons per no votar Sánchez, va i aquesta idea pren forma a través de 155 vots en contra, una xifra que va disparar la ironia a les xarxes socials, evidentment.

Sigui com sigui, i després d’una bona estona de riures satisfets, tot queda igual: un govern que allarga un mandat provisional, gairebé sense controls; un candidat que, ja sigui per supèrbia, ja sigui per incapacitat, ja sigui per falta de costum, no aconsegueix pactar res amb ningú; una sensació de perpètua provisionalitat, i l’horitzó d’una sentència que ja veurem com acabarà de situar cadascú. Mentrestant, l’agost a tocar, sol, platja, vacances i tot plegat, que això no es perdona, no fos cas. Ja arribarà setembre i la seva cruel realitat. Aleshores, dubto que cap atzar arregli res, ni que estiguem per a gaires bromes.

Jul 252019
 

Prou sabem que estem habituats, i cada cop més en aquests temps en què tot va ràpid i tot passa de seguida, a decidir per instint, a respondre a qualsevol estímul o a qualsevol necessitat de manera immediata, sense pensar-hi gaire. De tota manera, davant de qualsevol gran decisió, sempre és bo aturar-se una estona i fer memòria perquè, al capdavall, som el producte perfecte i estricte de tot el que hem estat, i només podem entendre i valorar el present des de la perspectiva del passat, del que hem viscut, tant bo com dolent.

Aquest exercici de memòria és aplicable a tot, tant quan nosaltres som protagonistes de la decisió a prendre, si ens situem en l’espai més personal i més íntim, com si només en som espectadors, només amb dret a jutjar i valorar els actes i les decisions dels altres, com bé podria ser, l’activitat política, sense anar més lluny. Ara arriben dies i mesos que seran transcendents per al nostre futur més immediat i a mig termini. Res no podem fer per canviar res, però sí que tenim el dret a opinar i a jutjar, tan críticament com vulguem, qualsevol decisió que es prengui, bàsicament per evitar sentir-nos titelles tristes en mans dels que fan i desfan, encara que algú es pugui arribar a pensar que ho som.

Memòria, doncs. Moment de recordar tot i tothom, fins allà on ens duguin els records. Memòria de paraules i promeses incomplertes, memòria d’imatges, de manifestacions, de companys de fotografia, de traïcions, d’apostes absurdes i de mentides terribles; memòria també de cops i de por, i d’il·lusió i d’innocència; memòria, sobretot, de les esperances trencades per interessos massa absurds o massa foscos. I memòria, també dels bons moments, dels instants d’eufòria, i de les sensacions que mai no s’obliden. I un cop repassat tot plegat, posem les notícies i vejam què ens han de dir aquests que tant gesticulen. I jutgem en consciència, amb rigor, amb la pietat o amb la cruesa que només ens pot donar l’experiència personal, en el seu conjunt, amb les seves ombres i amb les seves llums.

Memòria, doncs. Que res no és del tot ni blanc ni negre i cal tenir totes les peces a sobre de la taula abans de decidir què en fem, o quina postura hem de prendre. I amb una mica de música, tot és sempre més fàcil. M’ha vingut al cap tot un clàssic de principis dels anys 80 del segle passat: Memory, del musical Cats, interpretat per Barbra Streisand. Tot un tribut a la memòria per encarar amb saviesa el futur, fins i tot des de les més incertes perspectives.

Jul 242019
 

Estudio 1 va ser un programa d’aquella Televisión Española en blanc i negre, que avui recordem amb el somriure estrany de la nostàlgia, que des de 1965 va posar als menjadors i les saletes un bon nombre de representacions teatrals de tots els gèneres, en una tendència d’entreteniment que també es va donar a altres països del nostre entorn, de la mà de TF1, a França, o de la BBC britànica, sense anar més lluny. Una curiosa barreja, aquesta del teatre, gènere clàssic per excel·lència, amb l’encara incipient televisió.

Els temps han canviat, en aquest més de mig segle, i el teatre a la televisió ja no atreu com abans. Avui, la sàtira, la comèdia, la farsa, el drama, la tragèdia, l’esperpent o el sainet han de trobar altres espais on fer-se presents, per arribar al gran públic. I un d’aquests espais, ens agradi o no, són les cambres legislatives, com podem comprovar aquests dies, amb el debat d’investidura al Congrés dels Diputats, perquè només des de la premissa que tot, o gairebé tot, el que estem veient és una mena de representació més o menys ben tramada perquè el final tingui algun sentit, podem entendre determinades intervencions, determinades actituds, determinats monòlegs i determinats gestos, tan innecessaris i tan incomprensibles fins i tot, com teatrals.

Potser costa de pair, però les cambres, on se suposa que s’ha de legislar i fer política (i no parlo només del Congrés de Madrid) han esdevingut un nou plató televisiu des d’on s’emeten unes representacions estudiades i amb guions ben treballats, i on es representa un suposat interès pels afers públics, o un xoc de vanitats, segons el dia. Sigui com sigui, un nou espectacle, una nova forma d’entreteniment sota l’aparença de seriositat.

Veient aquesta nova manera de fer política des de les institucions, no he pogut evitar el record del mític Estudio 1, tan vell, però en el fons tan actual, tot i que amb autors ben diferents, ara mateix, però on, per no faltar, no hi falten ni els rams de flors, encara que no siguin per als protagonistes de la representació, o potser sí. Misteris de la faràndula.

Jul 232019
 

Si mirem el diccionari, trobarem que defineix “eufemisme” com un mot o locució d’expressió atenuada, en substitució d’un altre de més dur, inconvenient o desplaent. I és que tant si fem servir una paraula o una altra d’equivalent, el contingut del missatge és sempre el mateix, tot i que servit en un format més amable. Els eufemismes són un recurs habitual entre les forces polítiques que es consideren d’esquerres quan volen aplicar mesures més aviat pròpies de les dretes, cosa que, lamentablement, passa sovint en els temps que corren. A les dretes no els calen. Les coses pel seu nom i com més directes, millor.

Ahir vam saber que el flamant tinent d’Alcaldia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha proposat el “retorn assistit” dels menors sense acompanyants als seus països d’origen, amb el noble argument que un menor sempre estarà millor amb la seva família, per més dures que siguin les seves condicions de vida. Socialisme Segle XXI en acció. Un socialisme, de fet, que prou deu trobar inspiració en les polítiques de retorn (assistit o no) que va practicar un seu company de consistori i d’ideologia, el senyor Manuel Valls, a França amb els gitanos.

La situació dels menors que arriben sols a casa nostra no es resol ni amb hotels, ni amb comissaries, ni amb deportacions encobertes ni, molt menys encara, amb un altre eufemisme: “mena”, per nombrar una situació d’abandonament que ningú, amb un mínim d’humanitat hauria d’assumir com a normal. Però, és clar, a Barcelona, la cosmopolita ciutat dels prodigis, aquesta canalla llençada al carrer, molesta i fa lleig. Solució? Cap a casa.

S’haurà plantejat el senyor Batlle d’on estan fugint uns nois massa joves, que es juguen la vida, literalment (i el seu amo de Madrid, el que impedeix que els vaixells de rescat es facin a la mar, potser amb la secreta esperança que la Mediterrània mateixa acabi amb el problema) per arribar a un país desconegut, sense res més que a ells mateixos, en busca d’un futur? Imagino que deu pensar que són deliris d’adolescència, ganes de veure món, o la fal·làcia del somni capitalista, i que com a casa enlloc.

Al pas que anem, si aquesta gent és d’esquerres, hauré d’acabar admetent que jo sóc liberal conservador. I permeteu-me l’eufemisme, perquè em costa dir fatxa. Qüestió de vocabulari.

Jul 222019
 

Cinc anys de la confessió de Jordi Pujol, 10 dels bombers morts a Horta de Sant Joan i la sensació, cada dia més intensa, que tot segueix igual, que res no ha servit per res, en realitat.

Passen els anys, passen coses que omplen planes i més planes de diaris, i hores i més hores de televisió i de ràdio, però quan mirem el present, des d’aquesta perspectiva que només el pas del temps atorga, tenim la sensació que tot és en va. Poc se’n sap, per no dir res, dels negocis de la família Pujol, i menys encara d’allò que el que fou president diu que podria revelar sobre els seus anys de servei actiu i que podria fer trontollar no sé què. Ni en sabrem mai res, segurament. D’altra banda, els bombers segueixen treballant en precari, les famoses polítiques de prevenció són poc més que bones paraules i només ens queda anar repetint que els bombers seran sempre nostres, quan en realitat nosaltres serem sempre dels bombers, i de la seva feina.

Sensació de no avançar o, com deia la meva padrina, d’arrencada de cavall i parada de somera. I aviat la votació del president espanyol, amb el més que anunciat retorn del peix al cove, de la puta i la Ramoneta, de l’oasi català i de la claudicació, al capdavall. Exactament igual com fa quinze o vint anys, per dir alguna cosa. No tenim remei. Cada dia que passa sabem més coses, però de poc ens serveixen, perquè no acabem de moure’ns de lloc, ja sigui per comoditat, per covardia, o per incapacitat. Sort que l’estiu tot ho difumina, entre un sol que convida al lleure i a l’oblit, i els ritmes d’una música feta per entretenir unes quantes setmanes, fins que torni de nou l’ensopiment de la rutina.

css.php