Jul 212019
 

Dubtem poc. Ens agradi o no, tenim una clara tendència a considerar-nos en possessió de la veritat absoluta i de la raó. I amb aquesta certesa anem fent i jutjant tothom del nostre voltant. I justament, potser, per aquesta seguretat en les nostres idees i en els nostres actes, arriben aquells errors que fins i tot ens passen desapercebuts però que poden fer mal, sense que mai arribem a ser-ne conscients.

A l’altra banda del mirall: dubtem massa. Aprenem a viure amb l’engoixant sensació de no saber si res del que fem serveix de res, ni si cap de les nostres decissions és la correcta. I malgrat tot, anem fent, mig perduts, en un univers d’incerteses. El dubte no paralitza, però pot resultar esgotador.

Ben mirat, ens movem entre una cara i l’altra d’aquest estrany mirall que és la seguretat en un mateix i que, finalment, sempre ens acaba retornant els errors, com un jutge silenciós i implacable, o totes les virtuts, com a la reina d’aquell conte antic. I així anem avançant, dia a dia, any a any, amb seguretats o sense, segons el dia, o segons la temporada, i així ens sabem humans i ens adonem que som vius, i que val la pena, per nosaltres i pels altres. O no?

Jul 202019
 

Doncs mira tu, sí, ja fa cinquanta anys, mig segle, d’allò del petit pas per a l’home i el gran salt per a la humanitat, i tot plegat. Qui ho havia de dir, cinquanta anys i poca cosa d’aquell futur que alçar els ulls cap a la lluna, amb una mirada nova, ens va fer somiar s’ha acabat fent realitat. Aquesta deu ser l’essència dels somnis i la fantasia, imagino. En qualsevol cas, pensar que un ésser humà es passejava per aquella superfície blanca que contemplem cada nit, superava, amb un enorme bany de realisme, qualsevol gesta que només havien gosat reflectir els escriptors o els directors de cinema.

Tot i que la memòria sempre és traïdora i acostuma a jugar a confondre el que realment hem viscut amb la imatge que ens n’hem acabat bastint, crec que encara tinc una visió breu, només una mena de fotografia en blanc i negre, de mi mateix, un crio aleshores, mirant, em fa l’efecte que sense massa interès, però amb la curiositat pròpia de l’edat i de la solemnitat de l’esdeveniment, una tele on unes figures blanques feien petits saltirons en una superfície diferent i seductora. Ja m’està bé pensar que aquesta imatge és real, tot i que segur que no va ser en directe, i que el que es mostrava la pantalla em va atreure una estona, tot i que no era conscient de la magnitud del que hi passava.

I mig segle després, seguim mirant la lluna amb curiositat o deixant-nos seduir per la seva presència quotidiana, igual com des de sempre han fet els nostres antecessors, i seguim fent-ne cançons o imaginant històries fantàstiques. Alhora, el somni d’alguns de tornar-hi, d’instal·lar-s’hi definitivament i de construir-hi un lloc on viure i des d’on contemplar com se’ns escola entre els dits el món que hem conegut, sembla cada cop més proper. De moment, em quedo amb la fascinació de tot el que es pot aconseguir amb una tecnologia que avui ens hauria de semblar gairebé primitiva, però amb la voluntat que neix de tenir un objectiu claríssim i compartit per tothom. La força de la voluntat i el seu potencial, al capdavall. Potser això és el que ens va fascinar en aquell moment, i que aniria bé no perdre, tot i que de vegades costi tant creure en res; fins i tot, en les nostres capacitats.

Avui acabo amb un enllaç a un interessant article que repassa algunes de les coses importants que van passar aquell any 1969. Potser, recordar-les des de la perspectiva del temps ens ajudi a entendre, o a imaginar, si més no, el futur.

Jul 192019
 

Fa molts, massa, anys que es diu, i encara serveix:  “hem guanyat l’escola i hem perdut el pati”.  Em refereixo al català, evidentment.  En pocs dies hem conegut els resultats de l’enquesta d’usos lingüístic, que destaquen l’increment de les competències lingüístiques de la població, tant pel que fa a comprensió com a capacitat de parlar, llegir i escriure en català (i un descens significatiu de l’ús de la llengua, d’uns 10 punts) i també ens ha arribat un estudi de Plataforma per la Llengua sobre la presència del català a les estones de lleure dels estudiants de secundària, amb uns resultats més que alarmants, si pensem que tots aquests alumnes han passat per un ensenyament primari en català (la terrible immersió lingüística que imposa i adoctrina).

Els estudis sempre van bé perquè permeten quantificar i comparar resultats al llarg del temps, si més no.  De tota manera, l’evidència és la que és i només cal parar l’orella als patis, a les botigues, als hospitals, als estadis, o allà on vulguem, i tindrem una percepció prou nítida de la situació de la nostra llengua.  I val a dir que no és gens positiva.  I sí, puja el nivell de coneixement, perquè des de fa molts anys s’hi han dedicat molts (sempre insuficients, però molts) recursos en formació, sobretot de persones adultes que han anat arribant a casa nostra, però potser no hem sabut dedicar-ne una mica de talent, i quatre quartos, a crear unes condicions socials adequades que facilitin la utilització normal de la llengua arreu, especialment per part dels joves, que encara la veuen com una mena d’assignatura més que han de superar, però que pot acabar a les golfes de l’oblit, com la química o les matemàtiques, posem per cas, un cop es tanca la porta de l’aula.

Em fa la sensació que som on érem fa massa anys.  Seguim fent diagnòstics més o menys prou encertats, però no sabem trobar el tractament adequat, i la malaltia es va fent crònica i s’agreuja cada dia que passa.  Deia ma padrina:  “encomana’t a Déu, que el saber de poc et val”, i tenia raó.  Si el coneixement i la formació no esdevenen alguna cosa útil que capgiri la realitat, no serveixen de res.  I molt em temo que, pel que fa al català, ens trobem en aquest punt.  Cada  dia som més els que en sabem més, però cada dia són menys els que fan servir aquest talent.  I mentrestant, seguim apostant per més i més coneixement, amb la secreta esperança, suposo, que les coses canviïn soles, a força de saber més i més.  Però la realitat no funciona així, i també cal aprendre a llegir-la correctament i a canviar inèrcies, sempre còmodes, però sempre inútils.  Números canten, però ningú balla.

Jul 182019
 

Hi ha silencis que parlen a crits.  No dic res de nou, però sempre convé recordar-ho.  Per això, no sé si ens hauria de sorprendre, o si és part d’una història molt antiga, el poc que se n’ha parlat més enllà de casa nostra, en gairebé dos anys, dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.  Pocs comentaris, poca anàlisi, poca investigació, però molt vot en contra de qualsevol iniciativa que hi vulgui fer una mica de llum, i molt silenci.  Massa.

Al relat gairebé novel·lesc dels fets, eliminació dels terroristes inclosa, i el paper del suposat imam confident del Centre Nacional d’Intel·ligència, ara s’afegeixen més detalls que està revelant el dia Público, sobre els contactes i el seguiment dels assassins fins pocs dies abans dels fets. A poc a poc, però semblaria que de manera inexorable, es va estenent l’ombra d’una suposada inactivitat, incapacitat, connivència o tolerància (cadascú que hi posi el mot que li sembli més adequat, o que n’afegeixi el que li sembli oportú) dels serveis d’espionatge espanyols amb els assassins. I sembla que la cosa encara va per a llarg.

I com a guinda del pastís, aquell rumor també prou antic però de nou actual, de si Soraya Sáenz de Santamaría va pressionar perquè, arran dels atemptats, es declarés el nivell 5, el màxim, d’alerta antiterrorista, cosa que li hauria permès de treure l’exèrcit als carrers, dos mesos abans d’un referèndum que no van poder (o no van saber, o no van voler) evitar. En aquest escenari, ara com ara hipotètic, Rajoy hauria estat qui hauria mantingut l’alerta en nivell 4.

Tot plegat, gairebé el guió a mig redactar d’una novel·la negra, molt negra. D’altra banda, tot ben coherent amb una història escrita amb noms com Scala, GAL, Yak-42, 11M… una història farcida d’ombres, de morts i de mentides. El temps, com sempre, donarà o traurà la raó. De moment, massa dubtes, massa silenci que clama al cel.

Jul 172019
 

Que ara sembla que diu el Suprem que farà traslladar els presos polític a Madrid quan toqui comunicar-los la sentència, cosa que sembla que serà passat l’estiu. Doncs ves quina sorpresa, i quina novetat. En qualsevol cas, tenim l’estiu per davant per anar decidint què farem un cop es confirmi que seguiran durant molt de temps empresonats. No ens enganyem, això és el que es tem i dona per fet tothom que no estigui malalt de positivisme populista.

Jugant a fer post-sentència ficció, imagino que el que vindrà després serà, si fa no fa, res de nou; res que no hàgim vist fins ara: declaracions inflamades, recursos a totes les instàncies possibles i a alguna que altra d’impossible, per si de cas, manifestacions massives, cants i crits, algun que altre tall de carreteres i vies, més declaracions, ara condemnatòries -des de l’altra banda-, un bon grapat més d’insults, i després, el lent final de camí a una autonomia, de la qual, en realitat, mai no ens hem mogut. La lenta condemna al pactisme de sempre, al cove i als peixos, a l’oasi obedient i, si res no ho evita, vist el panorama i les perspectives a curt termini, a unes altres eleccions absurdes i inútils, per a un país sense pressupostos, ni govern efectiu, ni lideratges; per a un país cansat i amb regust de gran mentida a la gola.

Ja és ben cert que podem aplicar-nos aquella dita futbolística que afirma que vam jugar com mai i vam perdre com sempre. Això, si no és que un parell de penals als últims segons, o ja en temps de descompte, capgiren el resultat. De tota manera, millor no confiar gaire ni en un regat al Suprem, ni en cap tir per l’escaire dels nostres mandataris. Minut i resultat? Poc per a la fi del partit i flaire de derrota, en un partit trencat des de fa mesos.

Jul 162019
 

A poc a poc, dissortadament, es va constatant que convertir determinats delictes en portada de diari i atribuir als delinqüents un nom més propi d’una campanya de màrqueting que descriptiu dels seus actes, té un evident efecte crida, ben alimentat des de sectors ben diversos de la nostra societat, això sí.

En mala hora a algú se li va acudir posar un altaveu al terme “manada” per definir una colla de violadors en grup. Des de l’aparició del terme, a Pamplona, van apareixent com a bolets “manades” per tot arreu. Si hi afegim la tebiesa de les actuacions judicials sobre les bèsties d’aquestes manades, tenim una combinació letal que converteix la violació en grup, fins i tot de menors d’edat, en una part més de qualsevol nit de festa completa.

I de propina, encara hi ha sectors de l’església catòlica que apel·len a la resistència fins a la mort, si cal, de les víctimes, per tal de preservar la seva virtut. Recupero l’enllaç a un article publicat fa dos dies que fa posar la pell de gallina en veure com pensa l’arquebisbe de Burgos al respecte. Una opinió, per cert, que no tinc cap dubte que comparteixen molts jutges i una bona colla de tertulians.

Definitivament, les dones ho tenen fotut, en aquest país. Entre la sospita permanent que alguna cosa han fet per provocar els pobres violadors, la passivitat, quan no condescendència, judicial, i els deliris eclesiàstics, cada dia queda més clar que el fanatisme masclista no té límits. Almenys, mentre quedin dones per sotmetre i de les quals abusar sense contemplacions. Només faltaria afegir que ja sabem que en el fons els agrada, com ja ha dit públicament algun jutge, no fa gaire. I tan amples, tots plegats.

Jul 152019
 

Definitivament, cada dia que passa és confirma que l’estupidesa humana no té límits. El problema, però, és quan l’estupidesa, disfressada d’afany de singularitat respecte a la resta de mortals, l’exerceixen aquelles persones que, ara com ara, són referents i models a imitar de molta gent, especialment molt jove.

La darrera excentricitat d’un grapat dels anomenats influencers hispans que corren per les xarxes socials és, ni més ni menys, que anar a fer un bany a les aigües d’un intens color turquesa de la bassa d’una antiga mina de wolframi. Així, el mont Neme, a A Corunya, ha esdevingut el nou punt de peregrinació obligada per a instagramers i altres bèsties digitals que anteposen l’obtenció d’una foto exòtica enmig d’una aigua d’un color sorprenent, i ben tòxic, a la certesa de patir trastorns físics que van de les erupcions cutànies fins als problemes digestius. Però qui no pagaria aquest preu per una bona selfie?

Es veu que l’origen de tot plegat és la inclusió d’aquest antic abocador tòxic en una campanya (que, per cert, es va haver de retirar) de promoció turística gallega. La resta, ha vingut de la mà d’aquells que són capaços de qualsevol cosa per una foto diferent, per un instant de glòria. No hi ha dubte que la línia d’evolució humana, de tant en tant, té alguna que altra ondulació a la baixa.

Llegint aquesta notícia, m’ha vingut allò que tants cops ens han repetit les nostres mares, en relació al comportament de determinades companyies: “i si es tira d’un pont, tu què faràs?”. Doncs això, una mica més de sentit comú del de tota la vida i menys estupidesa, per molt moderna i original que pugui semblar.

Jul 142019
 

Hi ha un anunci de televisió d’aquests que apareixen a l’estiu, que convida a quedar amb els amics, amb aquells amb qui estem farts de dir que un dia ens trucarem i quedarem, i mai no ho fem. L’anunci, de fet, a banda de voler vendre el seu producte, resulta una invitació a les relacions socials, allò tan devaluat avui dia, especialment per obra i gràcia dels nous mitjans de comunicació a distància.

Sempre són d’agrair els missatges positius, fins i tot dels anuncis de televisió, com el d’aquell altre que afirma que és possible una altra manera de viure. D’acord que tot plegat només són estratègies de màrqueting per a una determinada marca comercial, però així i tot, penso que són d’agrair, si més no, perquè ens recorden que l’estiu, justament l’estiu, amb la bondat del seu clima i la disponibilitat de temps, en molts casos, és un moment especialment propici per retrobar persones i sensacions que la rutina va deixant als vorals, mentre avancem en el dia a dia, al compàs implacable del rellotge.

Compartir taula, experiències, conversa, il·lusions i neguits, fins i tot, és una d’aquelles experiències que valdria la pena no ajornar gaire i anar practicant tot l’any. En qualsevol cas, benvinguts siguin l’estiu, la calor i els dies llargs si serveixen perquè retrobem el plaer de quedar amb parents i amics. Perquè, com diu l’anunci en qüestió, no és igual quan quedem que quan no quedem.

Jul 132019
 

Arxivades definitivament les tres darreres denúncies que encara seguien obertes contra professors de l’IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca, per suposats delictes de menyspreu cap als fills de guàrdies civils, arran dels fets del primer d’octubre de 2017. Tema resolt, doncs, gairebé després de dos anys d’assetjament polític i mediàtic.

Aquesta nova resolució judicial, i jo no sé quantes en portem de similars, contra hipotètics delictes vinculats al primer d’octubre, que han quedat en no res, ens ve a recordar que fer passar la vida per l’embut dels tribunals només és una manera de sembrar terror i odi per part de qui posa les denúncies, sense cap base per a fer-ho. Ara ja sabem que hi ha grups i partits que viuen de la generació d’enfrontaments, d’atiar l’odi contra els que pensen diferent. Aquest, sense cap mena de dubtes, és un dels efectes més perniciosos del procés: la generalització de la por indiscriminada per via judicial.

El que encara costa de pair, i d’acceptar, és el gran silenci mediàtic quan es tanquen aquesta mena de casos. Tant soroll que van generar quan es van obrir, i tantes sentències avançades que es van dictar per no res. Els professors, les víctimes (i en podem dir així, perquè ho són) ja van ser jutjades, condemnades i executades, en el seu moment. Ara només els queda el consol de la fi del malson, i una por subconscient que no sé jo si es podran treure mai de sobre. Aquest és el gran mèrit dels que viuen de l’odi.

Ara, parèntesi estival. I a la tornada, curs nou, amb llibertat i sense intromissions indignes. Però el mal ja està fet, i el camí traçat. Ens haurem d’anar acostumant al fet que tots, absolutament tots, algun dia ens podem trobar davant d’un jutge, per un simple afany de revenja d’algun que altre autèntic terrorista social?

Jul 122019
 

Tot allò que no es veu, no existeix. Així de simple. I si parlem de qüestions de gènere, un dels dèficits més importants en el llarguíssim camí a la igualtat, és la manca de model femenins d’èxit a imitar. Bé, potser no tant la manca, sinó la seva invisibilitat. De fet, només fa quatre dies, com aquell que diu, que sabem que hi ha grans jugadores de futbol, també competint a casa nostra. I podríem seguir en tants i tants altres àmbits socials, tradicionalment sempre masculins.

Si parlem d’espais gairebé exclusius dels homes (per no dir, directament, dels mascles), segurament l’exèrcit s’emporta la palma. El cert és que la presència de dones a les forces armades ha servit més per nodrir guions de pel·lícules o algun que altre lamentable titular de premsa (generalment pels abusos que han patit per part del seus suposats companys d’armes) que per generar un discurs en favor de la igualtat. Però vet aquí que, puntualment, la cosa no segueix aquest patró. Ahir, La Vanguardia va publicar un article destacant que, si no passa res, avui mateix, l’exèrcit espanyol comptarà amb la primera dona general, l’actual coronela Patricia Ortega.

Ara mateix, les forces armades compten amb 221 generals, tots homes, 1043 coronels (només 3 dones) i 3096 tinents, 16 dels quals són dones. Enmig d’aquest panorama, i tot i que les meves simpaties cap als exèrcits són més que relatives, sempre és bo que es trenquin alguns murs d’impermeabilitat i d’invisibilitat, en qüestió de gènere, i més en un món com aquest, en què arribar allà on és a punt d’arribar Ortega, només ella sap què li deu haver costat. Per cert, el comentaris a la xarxa a aquesta informació ja incorporen soflames contra el suposat feminisme fanàtic de la ministra del ram i contra els mèrits de la futura generala. El camí serà llarguíssim, no en tinguem cap dubte.

css.php