Jul 252019
 

Prou sabem que estem habituats, i cada cop més en aquests temps en què tot va ràpid i tot passa de seguida, a decidir per instint, a respondre a qualsevol estímul o a qualsevol necessitat de manera immediata, sense pensar-hi gaire. De tota manera, davant de qualsevol gran decisió, sempre és bo aturar-se una estona i fer memòria perquè, al capdavall, som el producte perfecte i estricte de tot el que hem estat, i només podem entendre i valorar el present des de la perspectiva del passat, del que hem viscut, tant bo com dolent.

Aquest exercici de memòria és aplicable a tot, tant quan nosaltres som protagonistes de la decisió a prendre, si ens situem en l’espai més personal i més íntim, com si només en som espectadors, només amb dret a jutjar i valorar els actes i les decisions dels altres, com bé podria ser, l’activitat política, sense anar més lluny. Ara arriben dies i mesos que seran transcendents per al nostre futur més immediat i a mig termini. Res no podem fer per canviar res, però sí que tenim el dret a opinar i a jutjar, tan críticament com vulguem, qualsevol decisió que es prengui, bàsicament per evitar sentir-nos titelles tristes en mans dels que fan i desfan, encara que algú es pugui arribar a pensar que ho som.

Memòria, doncs. Moment de recordar tot i tothom, fins allà on ens duguin els records. Memòria de paraules i promeses incomplertes, memòria d’imatges, de manifestacions, de companys de fotografia, de traïcions, d’apostes absurdes i de mentides terribles; memòria també de cops i de por, i d’il·lusió i d’innocència; memòria, sobretot, de les esperances trencades per interessos massa absurds o massa foscos. I memòria, també dels bons moments, dels instants d’eufòria, i de les sensacions que mai no s’obliden. I un cop repassat tot plegat, posem les notícies i vejam què ens han de dir aquests que tant gesticulen. I jutgem en consciència, amb rigor, amb la pietat o amb la cruesa que només ens pot donar l’experiència personal, en el seu conjunt, amb les seves ombres i amb les seves llums.

Memòria, doncs. Que res no és del tot ni blanc ni negre i cal tenir totes les peces a sobre de la taula abans de decidir què en fem, o quina postura hem de prendre. I amb una mica de música, tot és sempre més fàcil. M’ha vingut al cap tot un clàssic de principis dels anys 80 del segle passat: Memory, del musical Cats, interpretat per Barbra Streisand. Tot un tribut a la memòria per encarar amb saviesa el futur, fins i tot des de les més incertes perspectives.

css.php