Jul 302019
 

Mig amagat per la història aquesta de la investidura, o no, de Pedro Sánchez i els seus possibles pactes, o no, a banda i banda, hi ha el dubte de què passarà a Catalunya a la tardor, especialment si, com cal esperar, es dicta la sentència contra els presos polítics, i acaba sent, com és d’imaginar, dura i cruel. Primer s’apuntava a eleccions, després no (des d’una part del Gobern), ara potser sí (des de l’altra part del Govern) i així, com qui no vol la cosa, van passant les setmanes, va arribant l’agost, i el més calent, si fa no fa, com ja és de costum, a l’aigüera.

A Madrid ho tenen complicat, i no es poden descartar unes noves eleccions. Si fos així, el president Torra gosaria convocar-ne unes aquí, també? Ho dubto, francament. I si a Madrid investeixen Sánchez? Tampoc no ho tinc clar. I si, passi el que passi a Madrid (potser ja n’hi ha prou de mirar-hi tan de reüll) hi ha la sentència esperada i tan temuda? Unes eleccions són la resposta? Em costa molt creure-ho, després d’aquest any llarg de legislatura. La paciència no és infinita.

Massa preguntes, massa interrogants, massa incertesa i ben poca claredat d’idees. Així és impossible avançar cap a aquesta república que un dia ens van vendre. Aroma de fracàs. Tuf de restes de pólvora de la voladura controlada del procés, que va esclatant, lentament i implacable cada dia que passa. Olor de retorn, tot i que amb presos i exiliats a l’esquena. Res de nou, de fet. I la calor d’un estiu que tot ho esmorteeix i que desplega un finíssim vel d’oblit, fins que arribi setembre i una nova edició de Jocs Florals independentistes, tan lluïts com inútils.

css.php