Jul 312019
 

Ho admeto, no he tingut ni la paciència ni les ganes de fer-ne una relació exhaustiva, però el cert és que darrerament sortim a accident diari de trànsit a l’A-2, una antiga carretera nacional, més o menys habilitada com a autovia de doble carril, totalment saturada de trànsit, sobretot de camions, i amb trams més que dubtosos des del punt de vista de la seguretat, tant pel propi traçat de la via, com del manteniment del ferm, especialment pel que fa al seu carril dret.

El més trist és que ens anem acostumant a tot. A la manca d’inversió, al desinterès i a l’abandonament, fins i tot, encara que el preu siguin vides humanes. Ja tenim assumides carreteres impròpies dels temps que corren, igual com tenim assumit que bona part del recorregut de la temible A-2 sigui gairebé paral·lel a una autopista de peatge sempre buida, ruïnosa i més que amortitzada des fa anys i panys.

Aquest és el país que tenim; el que algú, des de lluny, decideix que hem de tenir, i aquestes són les infraestructures per les quals ens hem de moure habitualment. Tot ben pensat, tot ben estudiat i tot ben letal. I així anem tirant, fets a la idea que qualsevol revolt de qualsevol de les carreteres que se suposa que han de vertebrar el país (l’A-2 no és l´únic cas, però sí un dels més evidents) ens pot jugar una mala passada. Però bé, coses que passen, estadístiques a publicar de tant en tant i mesures pal·liatives tan eficaces com la instal·lació de més radars, si cal. De solucions efectives, cap ni una. Com en tants altres àmbits de la nostra societat, ens anem acostumant a la mediocritat, als seus riscs i als seus efectes. Què hi farem, si ja estem fets a la pena, i res no sembla que tingui remei.

css.php