Jul 102019
 

Nous escorcolls de la Guàrdia Civil a dependències de la Generalitat de Catalunya en busca de documentació relacionada amb el primer d’octubre de fa dos anys. Cap novetat, ben mirat, una nova visita de cortesia, amb mandat judicial, no fos cas.

Ja és ben veritat que ens anem acostumant a tot. Quina diferència amb el primers escorcolls d’aquell remot 20 de setembre de 2017. Amb quina naturalitat acceptem que les forces policials entrin a casa nostra, remenin el que vulguin i marxin quan els vingui de gust. Amb quina naturalitat hem arribat a acceptar que facin el que vulguin, quan vulguin i on vulguin, perquè quedi clar qui mana i qui pot fer el que li roti, a cada moment. Perquè, no ens enganyem, algú -jutges inclosos- es pensa que trobaran res que no hagin trobat fins ara?

Admetem-ho d’una vegada per totes: hem perdut. El 155 encara és ben viu, en un Govern i en una estructura administrativa ben dòcils, resignats a a por i a l’obediència mesella més absoluta. Tant li fa si tenim els comptes intervinguts (ben mirat, si tampoc podem fer pressupostos, no ve d’aquí), ni si la policia ve i va sense cap respecte. L’important, es veu, és mantenir-se al poder (o al que en queda), allargar una legislatura agònica i mirar d’apuntalar, no fos cas, aquell que ordena tots els cops. Hem après, definitivament, a ser víctimes, i hem descobert que, al capdavall, i si no fem soroll, la cosa tampoc no és tan greu, llevat que estiguis a la presó o a l’exili; però, ves què hi farem, així és la vida.

Algú demanarà als nostres responsables polítics per què tanta submissió? Algun d’ells admetrà en públic que això s’ha acabat? Plegarà algú? Algú assumirà alguna mena de responsabilitat? Segur que no. A tot estirar, en algun moment, es mirarà de treure ferro a la qüestió i s’apel·larà al diàleg, al consens i a la concòrdia, en pro d’una nova Generalitat 2.0, preautonòmica de nou, que miri de recuperar un protagonisme, unes competències i un lideratge, avui mateix, perduts.

css.php