abr. 302017
 

Què pot més, el desig de retrobar o descobrir espais, paisatges o sensacions familiars i sempre nous, o les dificultats dels elements, si se’ns giren en contra?  Aquesta és la pregunta avui, que volem sortir i que no sabem del cert si el temps acompanyarà o es confabularà contra els nostres bons propòsits.

Sigui com sigui, el desig de retrobar llocs coneguts i agradables per compartir-los amb qui té interès a descobrir-los, sempre acaba sent més fort.  Només ens cal confiar una mica en la clemència, per unes hores, d’aquesta climatologia primaveral sempre canviant i sempre sorprenent.

Avui intentarem, de nou, reviure el plaer d’arribar allà on ens hem proposat i tornar a sentir la indescriptible satisfacció de mirar des de dalt un camí sempre suggeridor i sempre desafiant, sabent que ho hem tornat a fer, i que ha valgut la pena, un cop més.

En aquesta ocasió, però, ens tocarà demanar als deus o als diables que viuen als núvols que ens regalin una mica de calma meteorològica per arribar al nostre objectiu i tornar a gaudir d’un dels escenaris més majestuosos del nostre petit país.  El temps (mai més ben dit), com sempre, acabarà fent la seva.  I nosaltres mirarem de fer la nostra.



abr. 292017
 

Ahir a la nit, per casualitat, en un d’aquest programes de televisió en què hi ha algú que imita algú que canta (segueixo pensant que diu molt poc en favor de l’imitat i molt de l’imitador), vaig ensopegar amb una cançó que em va dur, de cop a uns anys en què tot semblava possible, perquè tot estava per fer.  Em refereixo a “Santa Lucía“, de Miguel Ríos, un tema que va formar part del doble vinil, “Rock & Ríos” que es va editar el 1882 i que, cosa estranya fins i tot per a una època en que per televisió es podien veure programes dedicats a la música, es va emetre en un especial, en horari de tarda, un 7 de maig.

No crec que em falli la memòria si dic que vaig veure aquell programa, còmodament assegut en un sofà al costat de qui aleshores era la meva companya d’il·lusions juvenils i que avui encara segueix a la meva vora, i recordo que em vaig quedar absolutament bocabadat amb aquell so nou, fresc, contundent, engrescador, d’unes cançons que van acabar publicades en un àlbum que encara conservo en un racó de casa.  Recordo encara la sensació de deixar-me endur per aquella música, una sensació que potser només he tornat a viure, amb la mateixa intensitat, escoltant “Un pont de mar blava”, de Lluís Llach, al Palau Sant Jordi, un regal impagable de la meva companya de viatge.

No crec que sigui caure en el tòpic aquell que proclama que qualsevol temps passat va ser millor, si dic que avui trobo a faltar la frescor, la novetat, en molt del que s’està fent, i ara no parlo només de música.  Cert que els vuitanta van ser uns anys extraordinàriament creatius, que convidaven a creure que es podia fer “todo a pulmón“, com també cantava Ríos, però crec que podíem esperar alguna cosa més d’un principi de segle, fins al moment, prou decebedor.

Avui, i no pels temps passats, sinó per l’energia que cal recuperar i no deixar anar mai, us proposo de tornar a escoltar una cançó d’amor de fa molts anys, i que res té a veure amb el regust de peix bullit de tantes i tantes altres cançons d’amor.

YouTube Preview Image



abr. 282017
 

Avui, divendres.  Divendres de res, de fet.  No és cap dada especialment assenyalada, no hi celebrem res de particular;  no és, ni ha estat mai, festiu;  no és festa de guardar… un divendres que ja ni segueix el cançoner popular, perquè no és ni divendres de faves tendres, que ja no n’és temps.

Un divendres, aquest, que si mirem l’actualitat, passarà entre  casos de corrupció, propostes polítiques que no duran enlloc, unes quantes guerres prou oblidades i els ecos dels darrers partits de futbol i les trompetes que anuncien els del cap de setmana.  Res de nou, tampoc.

El que sí que fa especial aquest divendres, però, és que és la porta d’accés a un cap de setmana llarg, i els caps de setmana, especialment quan són de tres dies, sempre prometen.  Potser avui és un bon moment per recordar allò que diu Eduard Punset sobre que la felicitat és a l’antesala de la felicitat.  Potser aquest divendres pot ser la festa que és just a l’entrada d’un cap de setmana festiu.  A veure si aquest divendres intranscendent i anodí ens durà sorpreses.  Qui ho sap.  Potser només depèn de nosaltres, al capdavall.  O no?



abr. 272017
 

Sarau, i gros, aquests darrers dies, per unes paraules del diputat Lluís Llach apuntant que hi hauria algun tipus de mesures contra els funcionaris que no acatessin la futura llei de transitorietat política.  Sarau gros perquè des de l’oposició més conservadora ha semblat que es volgués defensar el dret dels funcionaris a desobeir la llei, si la llei no agrada a unes determinades formacions polítiques.  Anem a pams.

Primer.  Tots els funcionaris tenim l’obligació de complir el marc legal vigent en cada moment, amb absoluta independència de la formació política que governi.  La normativa sobre funció pública ja preveu tot un règim de sancions en cas d’incompliment de les obligacions inherents al lloc de feina.

Segon.  Quan es parla de funcionaris, tot sovint s’oblida que la immensa major part hi hem accedit a la funció pública per oposició i no per lliure designació d’un determinat grup polític, pràctica que es  veu que alguns voldrien més habitual i que quan poden practiquen, dit sigui de passada (miro a dreta i esquerra quan ho dic).  I això val des del personal subaltern fins als càrrecs de més alta responsabilitat.

Tercer.  Com pot ser que els mateixos que fan bandera del compliment estricte de la llei es molestin quan algú, d’un altre color polític, parla de la necessitat de complir les normes?

Les declaracions de Llach, en el fons, no són altra cosa que constatar una obvietat.  L’enrenou que han generat només es pot explicar des d’una concepció partidista i gens democràtica de l’administració pública que, no ho oblidem, és l’estructura que aplica i executa les normes que dicten els governs i els parlaments.

abr. 262017
 

Quan a no hi ha arguments ni capacitat de raonar, apareixen la demagògia i l’insult.  Així de fàcil.  A Catalunya ho sabem prou bé.  Quan el debat racional deixa els nostres contrincants sense recursos, la intel·ligència deixa pas als fantasmes dels nous catalans, dels xarnegos i, darrerament, oh sorpresa! al masclisme.

Justament això és el que ens ha regalat l’expresident espanyol Rodríguez Zapatero quan, per tal de defensar la candidatura de Susana Díaz a la secretaria general del PSOE, ha parlat dels prejudicis que hi ha a Catalunya cap a les dones i cap als andalusos.  Sí senyor, no es pot ser més feble, intel·lectualment parlant.  Aquests dies Zapatero ha rebut respostes de tot arreu, i dubto que cap li hagi agradat gaire.  Jo, per no repetir el que ha dit tothom, el convidaria, senzillament, a veure la televisió, concretament els programes de producció nacional, i que em parli de quin tracte reben les dones ens els de producció catalana i quin en els de producció espanyola.  I ja posats, també els andalusos.  I després, que torni a dir el que va dir, si encara pot, sense avergonyir-se de les seves paraules.

És tan habitual i tan trist que l’argument per enfrontar-se a nosaltres hagi de ser l’anticatalanisme, a Espanya, i els fantasmes dels emigrats, a Catalunya, que ja cansa.  Però si el reforç argumental ha de venir de la pretesa discriminació de les dones, tot i que hi és, com a tot arreu -no ens enganyem-, tot i que no amb la contundència d’altres llocs, malament rai.  I volen que confiem en aquesta gent.  Ho tenen clar.  Que vagin tirant avall.

abr. 252017
 

Emmanuel Macron.  Sense cap mena de dubtes, l’home del moment i, si els auguris no fallen, una de les persones que més protagonisme han de tenir en el futur polític europeu, si arriba, com sembla que així serà, a president de la República Francesa.  Independentment del seu ideari polític, Macron té una característica que m’ha fet pensar una mica:  té trenta-nou anys.  Un futur president que no arriba als quaranta.  Bé, molt bé.

Si fem un cop d’ull a la mitjana d’edat de la nostra classe dirigent i, sobretot, de la col·lecció de càrrecs intermedis que omplen les nostres administracions, des de la Generalitat fins a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments, veurem que el llistó dels quaranta se supera netament en la immensa major  part dels casos, com si allò de la carrera administrativa o, el que és pitjor, els càrrecs de lliure designació, només fos cosa d’anar sumant anys o, si voleu, mèrits (antiguitat de militància i de cops de colze) en el partit de torn.  El resultat?  Unes estructures envellides, farcides d’analfabets -o gairebé- digitals i on allò de “sempre ho hem fet així” encara és norma i pauta de conducta generalitzada.

Fem una mica de ciència ficció i imaginem unes administracions amb càrrecs que no arribin als quaranta, per exemple.  Estic convençut que la nostra realitat com a país, la nostra manera de fer i el projectes públics serien molt diferents als actuals i, de ben segur, molt millors i molt més adequats als temps que corren.  La meva pregunta és:  si França pot arribar a tenir un president de menys de quaranta, per què nosaltres ens hem de conformar amb càrrecs més a prop de la jubilació que de les autèntiques propostes de futur?  Ah!  i ho dic, convençut, des dels meus cinquanta-cinc, una edat molt pròpia de la mitjana actual, però que em deixaria fora de joc segons el que estic plantejant.

abr. 242017
 

Tot just s’ha apagat el ressò mediàtic de la condemna pels acudits sobre Carrero Blanco (la memòria és així de breu) i ens arriba el soroll dels càntics i gestos que van acompanyar l’enterrament de José Utrera Molina, ex-ministre franquista (al govern amb Carrero Blanco, curiosament), signant de la sentència de mort de Puig Antich i sogre de Ruiz Gallardón, aquell que va ser titllat de cara moderada del PP.  De fet, durant l’enterrament, es va cantar el “Cara al sol” i es van proferir crits clarament feixistes, braç en alt.  Llibertat d’expressió, suposo.

El franquisme és ben viu.  Fins no fa gaire s’havia mantingut més o menys amagat, però d’un temps ençà ja no fa cap por ni cap vergonya tornar-lo a treure a la llum amb tota la seva parafernàlia i tots els seus símbols.  Els crims de guerra i de postguerra no s’han jutjat ni es jutjaran mai.  No fa gaire que el ministre de Justícia actual afirmava sense cap rubor que havien prescrit i que no valia la pena remoure la història.  Llevat que es facin acudits, evidentment.

Els colpistes i els repressors descansen en pau, enmig de tota mena d’honors, igual com el general Sanjurjo, finalment enterrat amb honors en un panteó d’herois militars.  Gran, molt gran, la democràcia espanyola, la seva memòria i el seu sentit de la justícia.  I els fills de tota aquesta colla de colpistes i criminals venen a donar-nos lliçons.  Quin tip.  I quin fàstic.

abr. 222017
 

Demà, Sant Jordi.  Ahir, i sobretot avui, tota mena d’actes institucionals, oficials i formals per donar el tret de sortida d’aquesta diada tan nostra i tan singular.  A la vista de tots aquests actes que ahir ja van treure el nas per les pantalles i pàgines de tots els mitjans, i que avui en capitalitzaran bona part dels titulars (amb permís del Madrid-Barça de demà, evidentment), penso que és una bona ocasió per demanar-nos de què serveix tanta parafernàlia oficial.

Per raons diverses, i més sovint per força que de grat, he assistit a alguna d’aquestes cites que de tant en tant i per motius ben diversos, alguns fins i tot tan menors que esdevenen absurds, es fan arreu i que apleguen el bo i millor de la classe política i, amb una mica de sort, cultural i literària (em centraré en el cas que ens ocupa) per a major glòria seva, en un exercici d’autocomplaença que sempre, absolutament sempre, acaba resultant excessiu, per no dir directament innecessari.

Potser és que sóc molt innocent, però penso que les activitats i els recursos públics han de tenir com a destinatari principal la ciutadania, en general.  I en el cas  de la cultura, han de servir per posar-la a l’abast de tothom.  Justament el contrari que va passar ahir i passarà avui.  Si em permeteu, malament rai quan els representants polítics i els agents culturals -els oficials, nomenats com a tals tot sovint per la classe política del moment- ja tenen prou amb posar davant les càmeres amb el somriure postís de la ignorància, i la convicció que ells són els autèntics actors i protagonistes del dia, o quan els suposats intel·lectuals (escriptors, editors…) reten homenatge, gairebé feudal, als amos i senyors de torn.

La part bona de tot plegat, enguany, és que demà, Sant Jordi, tota aquesta colla deixarà espai a tothom que sortirà al carrer, amb roses i llibres, de bona fe i amb ganes, a fer l’autèntica i incomparable diada;  i tot plegat serà més festiu i més real.

abr. 212017
 

Durant els anys foscos de la dictadura, el Barça va servir com a referent de país, tant pel que fa a la rivalitat amb Madrid, com per la seva bandera, substitutiva de la senyera sempre que calia, sense anar més lluny.  Eren anys tristos per al país, sotmès a la dictadura franquista, i per al Barça, un equip perdedor, sempre a l’ombra d’un Real Madrid omnipotent.

Durant uns anys, a cavall entre la fi del Segle XX i el principi del XXI, tant el Barça com Catalunya van generar una realitat nova, optimista, guanyadora que, d’una banda va semblar que esborrava els fantasmes d’un passat encara massa recent, però que de l’altra va anar donant pas a un cofoisme exagerat i a una autosatisfacció excessiva.  I com acostuma a passar, aquest estat continuat de mirada autocomplaent i de confiança absoluta en la pròpia capacitat, dona pas a una altra realitat: la decadència.

Aquests darrers mesos hem vist com el Barça va retornant, tot i els grans jugadors amb què compta, a la seva imatge antiga d’equip mediocre, capaç del millor, però també del pitjor; un equip perdedor, al capdavall.  Per la seva banda, el país, amb una majoria parlamentària independentista, sembla incapaç de sortir del seu estadi actual, comença a donar símptomes clars de desorientació -per no dir d’incapacitat- i el futur que havíem imaginat cada dia es veu més lluny.

Un cop més, el Barça i Catalunya en un procés paral·lel?  Tant de bo que no.  Falta d’il·lusió?  Manca de lideratge?  No ho sé.  Potser de tot una mica.  Al meu parer, però, potser el més greu és pensar que ho tenim tot guanyat abans de començar a jugar -tant en futbol com en política, economia, llengua, cultura, serveis socials, educació…- sense adonar-nos que els rivals també juguen, i que aquesta és la millor manera d’acabar perdent.

css.php