Set 292019
 

En siguem més conscients o menys, tots tenim el nostre lloc al món, la nostra feina a fer i el nostre petit espai d’història per tirar endavant. De vegades costa saber què hi fem, per aquí, però si ens aturem uns segons i fem un cop d’ull al nostre voltant, entendrem que ens sobren motius per omplir la nostra existència de sentit.

Els problemes, i de passada les frustracions, però, arriben, com gairebé sempre i per tot, quan la realitat no respon a les espectatives que ens anem creant; quan fem volar més coloms del compte, o quan el nostre particular conte de la lletera se’ns en va de les mans. Però som així, i la ment acostuma a ser molt més veloç que la raó.

Per contra, de tant en tant, l’atzar o la fortuna ens sorprenen i se’ns posen a l’abast situacions que mai no hauríem pogut ni imaginar, mentre amb uns ulls enormes mirem d’entendre què passa i què hem de fer per estar a l’alçada dels nous reptes o de les noves oportunitats.

Avui és diumenge, bon dia per dedicar uns instants a intentar saber qui som, què volem i quin sentit té tot plegat. Com sempre, davant de qualsevol dubte, una mirada al nostre voltant ens ha d’apotar la llum que de vegades ens falta i que no sempre sabem trobar.

Set 282019
 

Ahir van començar oficialment les festes de tardor de la meva ciutat i, com acostuma a ser tradicional, es va fer el corresponent pregó. Fins aquí res de nou. La novetat és que el pregó en qüestió es va fer a peu de carrer, a la plaça que hi ha al davant de l’Ajuntament, plena de públic, per cert, i amb l’equip de govern municipal també allà, amb l’alcalde al capdavant. A les balconades del palau de la Paeria, nens i nenes de Down Lleida i d’Afanoc. Un gest, si voleu, però un gest significatiu.

Estem tips que les institucions tinguin una certa tendència a l’endogàmia i a la preservació de determinats privilegis. Ens hem acostumat als actes solemnes a porta tancada, dins de nobles salons i a la presència de les autoritats (per cert, quin terme més antic i més angoixant) que s’ho miren tot des de la distància prudencial de les balconades i les tribunes, no fos cas. Potser aniria sent hora d’obrir definitivament la porta de les institucions a la ciutadania i, de passada, de fer que els seus responsables surtin realment als carrers i les places.

En aquesta vida, gairebé tot és qüestió més de trajectòries que no pas de fets puntuals; d’objectius clars a mig i llarg termini, que són els únics que permeten canvis i faciliten avenços. Els fets, però, són importants, perquè indiquen quina és la trajectòria que es va seguint a cada moment. Ahir, un gest, potent, valent, però només un gest. En seguiran més? Desitjaria que sí, perquè això aniria indicant que anem per bon camí.

Per cert, em sumo a la idea de redefinir (d’eliminar, fins i tot) això de les pubilles com a dones representants de no sé quins valors femenins, a les festes majors. Una mica de dignitat mai no fa nosa. I ja posats, caldria repensar això de les inauguracions amb talls de cinta suspesa al no res, simplement sostinguda per hostesses, merament decoratives, que també caldria veure quina funció tenen i què representen, més enllà d’emmarcar una imatge francament prescindible. Les fotos d’alts responsables polítics a dalt d’un tractor, i altres de similars, les deixo per a una altra ocasió. Feina no falta, per entrar de debò al segle XXI, ni que només sigui per estètica. Al capdavall, l’estètica, segurament, només hauria de ser l’embolcall de l’ètica, que no és poc.

Set 272019
 

Ja és ben veritat que som, segurament, el país més estrany del món. O si més no, un dels més estranys. Pensem-hi: Tenim el grup terrorista més original i singular de la història mundial; un grup terrorista que no ha fet cap atemptat, que no té cap mort ni cap ferit a la motxilla, que no ha causat cap dany material i que per no tenir, no té ni armes ni explosius, però que ja compta amb set membres empresonats, sense fiança i sense les garanties jurídiques que exigirien, en un país normal i democràtic, aquestes acusacions tan greus.

Ja fa temps que sabem que, en aquest país, qualsevol de nosaltres pot ser detingut qualsevol dia, a qualsevol hora, en qualsevol lloc, i acusat de qualsevol cosa, ni que només sigui perquè al cap d’uns mesos tot quedi en res. Tant li fa, el mal ja està fet, la vida destrossada i el pànic sembrat. I el pànic genera odi, i l’odi, si no se sap orientar adequadament, violència. I ja som al cap del carrer.

Avui el fàstic m’impedeix d’escriure. I potser millor així, perquè tot el que avui em ve a la ment segurament em duria de pet cap a Soto. I no cal (que rima amb reial).

Set 262019
 

Quin és el moment de dir prou? On és la fina línia que separa allò que és tolerable d’allò que ja no ho és? Fins quan hem de seguir parant la galta, amb cristiana resignació, abans d’apartar-la i reaccionar? Totes aquestes preguntes, i moltes més, m’han vingut al cap veient i escoltant l’embogida bateria de mentides, d’insults i de difamacions que aquests darrers dies s’ha començat a disparar a tort i a dret amb l’únic objectiu de sustentar un relat fals de violència a Catalunya, per tal d’assimilar independentisme i terrorisme, perquè en aquest escenari, potser només en aquest escenari bèl·lic, l’estat sí que sap què ha de fer, però no pas en el de la reivindicació pacífica, que deixa al descobert totes les seves vergonyes franquistes.

No sóc polític. No ho he estat mai ni, a hores d’ara, tenc temps ni ganes per dedicar-m’hi. Potser per això no sóc capaç d’entendre les raons que fan que mentre una banda pot fer servir de tot com a arma llancívola contra els seus adversaris, els agredits hagin de callar, cridar a la calma i suportar de tot en silenci. Convindria recordar aquella dita antiga que sosté que qui calla, atorga.

L’espectacle vergonyós d’ahir al Parlament, per exemple, no mereixeria un abandonament dels escons per tal d’evidenciar que no s’admeten la mentida i l’insult com a instruments de debat polític? No aniria sent hora de deixar sols els que calumnien sense pudor enlloc de legitimar-los, a ells i al seu discurs? I tot seguit, no caldria començar a denunciar sistemàticament davant dels tribunals la injúria, la calúmnia i la difamació, enlloc d’entomar-les, gairebé com una mena d’estrany peatge a pagar?

Em sembla que allò de la paciència i de la resiliència se’ns està anant de les mans. Potser aniria sent hora, si més no, de gestos contundents i d’iniciatives clares per preservar la dignitat de les nostres institucions, ja sigui del Parlament o del president de la Generalitat (no oblidem mai que són les nostres institucions d’autogovern i no “la bancada dels sediciosos” o “el Torra”) i, de retruc, de tot un país. Crec que va sent hora de començar tenir clars determinats conceptes, i d’actuar en conseqüència, si no volem acabar d’ensorrar allò que tant va costar construir.

Set 252019
 

Ja és ben veritat que les paraules ho poden ser tot, però també poden no ser res. Les paraules es diuen, es deixen anar, com un dard d’impossible retorn, i fan diana, o ni s’hi acosten, segons com. Les paraules construeixen relats, en el millor dels casos, però la realitat, allò que veritablement té efectes, allò que perdura, són els fets, els actes, les trajectòries constants i persistents, sobretot.

Vivim en un món de paraules. Cada cop de menys paraules, de fet. O potser de massa paraules aïllades que, en realitat, rarament expressen allò que es vol dir i que, en la seva exigua brevetat, mal favor li fan al silenci. Però les paraules, soles, no són res; o ben poca cosa. Estem tips de paraules buides que no diuen res i que només fan soroll. Les paraules necessiten actuacions tangibles per tenir sentit. Què serien -mirem el procés- totes les declaracions, totes les acusacions i tots els insults, sense la maquinària política, judicial i policial per donar-ne el gruix que elles soles no tenen?

Allò que importa, veritablement, sempre és la constància dels actes, la rutina, la perseverança d’anys i anys de feina callada, de convivència, de conviccions indestructibles. La realitat d’una història viscuda, al capdavall, amb destresa uns cops i amb poca traça uns altres, més enllà dels pensaments, dels malsons, de les cabòries i de les paraules.

Set 242019
 

Ja feia dies i gairebé ho trobàvem a faltar, per desgràcia. Ahir, enèsima -que no darrera- tongada d’escorcolls policials a la recerca d’alguna cosa que pugui servir per omplir de fum la idea aquesta de l’independentisme violent, del tot és ETA, tan necessària per donar-li gruix a un judici que ja es va poder veure que era una paròdia de la justícia, i d’una sentència que s’augura de tot menys justa. Ahir va tocar desarticular, es veu, autèntics laboratoris de fabricació d’explosius. O, segons determinats líders polítics, d’autèntics dipòsits d’explosius ja preparats per a atemptar. És el que tenen les detencions preventives, oi senyora Cunillera? O és el que té entestar-se a posar el carro davant dels bous.

Ahir es van llençar, com dards enverinats, multitud de piulades que van durar ben poc a les xarxes perquè contenien afirmacions sense cap base, només destinades a crear un clima d’odi (una mica més, si encara és possible) i a anar fent créixer la idea de l’amenaça de l’independentisme terrorista. Van durar poc, però el mal que havien de fer ja el van fer. I tot plegat, per a què? El temps i els jutges ho diran, però valdria la pena no perdre de vista que amb aquest joc tan pervers i tan perillós es va estenent la idea de criminalitzar una ideologia que ha fet seva mig país, la de la independència, i es va aplanant el terreny per a una futura il·legalització de partits i entitats sota el paraigua de l’amenaça terrorista. I de retruc, com que cada dia que passa es fa més ampla l’accepció del terme “terrorisme”, ben aviat, qualsevol acte de dissidència podrà ser qualificat com a terrorista i perseguit i condemnat amb tota contundència, per aquest tribunal hereu del franquisme que encara ens vigila.

Cada dia que passa va quedant més clar que aquell “a por ellos” era un autèntic “a por todos“. La ignorància i la mala fe, un cop més, van alimentar la bèstia, i ara la bèstia és a punt d’arrasar tot el que trobi al seu pas. Avui, qualsevol rastre d’independentisme, però demà qualsevol veu contrària als que ostenten el poder. No ens enganyem, la sentència dels presos polítics serà la sentència de la democràcia, i no seran pocs els que aplaudiran a rabiar, feliços de poder tornar a treure de l’armari, orgullosos, les antigues camises i els antics emblemes d’aquella Espanya gloriosa i ferma.

Set 232019
 

Sort en tenim del futbol. En aquests temps que corren, de perpètues campanyes electorals i de futurs més que imperfectes, torna a ser el futbol el gran generador de titulars, de debats i de converses de barra de bar. I si els dos principals equips del país, en les seves versions masculines, evidentment, fan aigües per tot arreu (quina gran metàfora ens regala l’atzar), doncs més debat, més tertúlies i més distància dels grans temes, enredats com estem en un rondo electoral etern i sense sentit.

Cada dia més costa llegir la premsa i trobar-hi res d’engrescador. Ara van sortint noms i més noms que es veu que conformaran les llistes electorals i, com en els vells, però sempre nous, àlbums de cromos de la lliga, anem descobrint, amb aquella monòtona cantarella de sempre, que ja els tenim. De fet, serà entretingut jugar al joc de les diferències entre les llistes que han de venir i les de fa uns mesos, a veure quantes hi trobem.

Al final, es tornarà a demostrar la certesa d’aquella afirmació que sosté que si sempre fem el mateix, sempre obtindrem els mateixos resultats. En aquest cas, tant en el futbol, sempre entestats a perpetuar temps de glòria, encara que canviïn els protagonistes, com en la política, on, en un exercici encara més complicat, es volen canviar els resultats sense modificar res. Tant en un cas com en l’altre, mala peça al teler, encara que ens neguem a acceptar-ho i ja ens vagi bé anar fent, somiant truites i esperant miracles.

Set 212019
 

No és el primer cop, ni potser serà l’últim, que cito uns versos que Gabriel Ferrater va deixar escrits en el seu magnífic poema “Cambra de la tardor”: ” Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa”. Ben cert. Com de lentes poden ser les hores, però com de ràpid passa tot, només que girem el cap discretament enrere.

S’ensuma la tardor. Fins i tot els grans magatzems la venen anunciant, i tot sembla alentir-se a l’espera d’una nova estació i d’un nou esclat de colors i de sensacions que ho inundin tot i que facin que tot sigui nou, encara. Mentrestant, mirem el lent i monòton pas dels segons, amb una barreja estranya d’ansietat, de nostàlgia i, sobretot, d’il·lusió pel que ha de venir i que no podem ni imaginar.

Ja és ben cert que cada moment té la seva màgia i que val la pena provar de viure intensament, amb la sorpresa i la fascinació de les joguines noves de quan érem petits, malgrat que el temps del joc i de la infantesa ja ha passat, i que ara ens agradin altres reptes i altres aventures, sempre dignes de descobrir, amb aquells ulls encara enormes que intenten endevinar el futur com quan obríem l’embolcall d’un regal inesperat sense saber ben bé què hi trobaríem. Al cap i a la fi, cada moment té el seu encant, si sabem mirar endavant amb esperança, sense enyor del que anem deixant enrere, i gaudint, amb tots els sentits, d’allò que la vida ens presenta, cada dia. Com va dir el poeta: ” Encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna”. Encara hi ha pell, i encara hi ha llum.

css.php