Set 152019
 

Diumenge, de nou. Com cada setmana, aquell dia en què tot s’acaba i que obre la porta a un altre començament, potser repetit i monòton, potser nou i per descobrir. I és que, ben mirat, la setmana és una bona metàfora de la vida mateixa, o de molt del que hi passa, si més no. Esmercem temps, recursos i il·lusions preparant coses que un bon dia comencen, com si d’un dilluns nou de trinca es tractés, i que, quan ens en volem adonar, ja han passat, ja són història; aleshores ens trobem en aquella mena de diumenge estrany en què tot s’acaba, a cavall del plaer dels records i de la nostàlgia del que ja no serà, perquè ja ha estat.

Vivim a cicles, amb la secreta esperança que cadascun ens ha de dur alguna cosa nova, algun descobriment, alguna experiència no viscuda que afegir a la nostra particular cartera de valors acumulats al llarg dels anys, alguna coneixença, algun retrobament… el que sigui que ens pugui dibuixar un somriure i que aporti una mica de llum nova a uns ulls cada dia més cansats, però amb ganes de seguir mirant i descobrint, gairebé amb curiositat infantil.

Tot passa. Cert. Però perquè passi, tot es pensa i tot comença; i tot es viu mentre passa. I inclús, tot es recorda, que és una curiosa forma de fer que torni a passar, si més no a dins del nostre cap. Fem diumenge, que avui toca, repassem la setmana i tot el que hi hem viscut, i endrecem-nos el posat i les esperances, que demà és dilluns, i tot recomença.

css.php