Set 252019
 

Ja és ben veritat que les paraules ho poden ser tot, però també poden no ser res. Les paraules es diuen, es deixen anar, com un dard d’impossible retorn, i fan diana, o ni s’hi acosten, segons com. Les paraules construeixen relats, en el millor dels casos, però la realitat, allò que veritablement té efectes, allò que perdura, són els fets, els actes, les trajectòries constants i persistents, sobretot.

Vivim en un món de paraules. Cada cop de menys paraules, de fet. O potser de massa paraules aïllades que, en realitat, rarament expressen allò que es vol dir i que, en la seva exigua brevetat, mal favor li fan al silenci. Però les paraules, soles, no són res; o ben poca cosa. Estem tips de paraules buides que no diuen res i que només fan soroll. Les paraules necessiten actuacions tangibles per tenir sentit. Què serien -mirem el procés- totes les declaracions, totes les acusacions i tots els insults, sense la maquinària política, judicial i policial per donar-ne el gruix que elles soles no tenen?

Allò que importa, veritablement, sempre és la constància dels actes, la rutina, la perseverança d’anys i anys de feina callada, de convivència, de conviccions indestructibles. La realitat d’una història viscuda, al capdavall, amb destresa uns cops i amb poca traça uns altres, més enllà dels pensaments, dels malsons, de les cabòries i de les paraules.

css.php