Set 092019
 

Si tot va com tot indica que anirà, dimecres tornarem a viure una enorme concentració popular (és difícil dir-ne manifestació quan no hi ha moviment) en defensa de les llibertats i de la independència. La gent no falla. Serà per allò que com a país som el que som, però com a esplai no hi ha qui en guanyi, o potser per convicció profunda de bona part d’un poble que, molt més enllà dels noms i de les sigles sap perfectament què vol i fa el que bonament pot per aconseguir-ho, però l’èxit, un cop més, serà inqüestionable.

La incògnita, però, és quin paper hi tindran els partits i els seus líders, dimecres. I quina rebuda per part de la gent, sobretot. Durant molts mesos, les discrepàncies han arribat fins al caire del ridícul més absolut i, per art de màgia (o del nombre d’inscripcions i d’autocars llogats, dos indicadors prou fiables), des de fa quatre dies mal comptats, ara la unitat sembla el gran valor a defensar i del qual tothom en vol fer gala. Misteris de la política.

Potser el problema és que mentre la ciutadania es mou per un ideal, els partits ho fan per uns interessos. I ja sabem que els ideals uneixen i els interessos separen. Qui guanyarà, al final? Molt em temo que els segons. Les grans mobilitzacions -i ja en portem unes quantes- deixen imatges i sensacions molt potents, de profunda convicció i de fe cega en el futur. De tota manera, i ja tenim un cert recorregut com per preveure’n els resultats, de debò hem de confiar que una altra massiva concentració alterarà ni una coma de la sentència que ha de venir? Potser farà canviar una sola paraula de l’ideari unionista? Fins i tot: minvarà la desconfiança entre les formacions de casa nostra? Ho dubto molt. No sé quin pecat van cometre els nostres avantpassats en algun moment remot de la història, però aquest purgatori permanent al qual semblem condemnats i que ens priva de tocar el cel, ja cansa. I d’aquí no ens movem, per més bonica que sigui la foto estàtica de dimecres.

css.php