jul. 312016
 

Una de les coses que sempre m’ha agradat fer és llevar-me ben de matí, quan la nit encara la seva recta final, i passejar, sense presa ni destí, pels carrers de qualsevol ciutat.  Els fanals, en competència amb les primeres llums del matí van perdent sentit i es preparen per descansar i, a poc a poc, comença tot un món invisible només unes poques hores més tard.

És l’encant del ritme mandrós d’alguna cosa que es posa en marxa.  Camions i furgonetes que descarreguen qui sap què, soroll de passes disperses, rodes de carretó, alguna cafetera que es posa en marxa, les façanes que comencen a vestir-se de colors rere les finestres, algun despistat que no sap ben bé on va, o alguns que ja no van enlloc, sinó que tornen de ves a saber on.

Aleshores, m’agrada imaginar les vides de cadascú, els pensaments, les il.lusions, les fantasies o les misèries de tots aquells desconeguts, més enllà de l’activitat rutinària i mandrosa de primera hora.  Imagino històries.  Històries divertides, apassionants, complicades… fins que el sol s’hi posa de debò, desapareix la màgia i encaro la meva rutina.

Darrerament he descobert que alguna cosa semblant passa al món de les xarxes.  Veus qui apareix i dóna senyals de vida a primera hora, i reconeixes algú i no saps qui és la major part de tot aquell mosaic humà que es va desplegant a la pantalla, però mires d’imaginar qui són, com són, d’on són, per què escriuen el que escriuen, o pengen el que pengen i, al capdavall, acabes descobrint, un cop més, que la vida és alguna cosa tan rica, tan sorprenent i tan diversa que val la pena no malbaratar ni un sol segon i gaudir-ne amb els ulls ben oberts, amb mirada serena i amb tots els sentits ben desperts.



jul. 302016
 

Hi ha imatges d’una potència extraordinària.  I també hi ha frases, sovint breus, que diuen molt, amb molt poques paraules.  Una bona mostra la tenim en la visita que fa un parell de dies va fer el Papa Francesc a Auschwitz, un nom que, sense dir res més, ja causa pànic i vergonya.

Com és habitual, hi ha molt poques imatges d’aquesta visita, però una figura blanca, solitària, entrant a aquell espai de terror, impressiona.  Llavors podem llegir la crònica del circuit de la visita i no ens costa gaire posar-hi imatges.  Què devia passar pel cap del Papa durant aquesta dura passejada?  Ell va viure la guerra i els horrors del nazisme, però la capacitat evocadora de trepitjar el lloc dels fets, ara buit, supera qualsevol narració.

Com s’enfronta un home de Déu, un home de pau, al record del mal absolut?  No ho sé.  Em costa imaginar-ho, perquè si per a qualsevol persona és dur imaginar segons què, quin remolí de sensacions no ha de sentir algú com ell?

Una visita a la memòria de l’horror hauria se ser obligada.  Potser així, ens ho pensaríem dos cops abans de fer segons què o de tractar a alguns d’alguna determinada manera.  Una frase, una de les dues que Francesc va escriure per deixar constància de la seva visita, segurament ho pot resumir tot:  “Senyor, perdó per tanta crueltat”.

Potser val la pena recordar el començament del Salm 130 que es va recitar durant la visita, tant si s’és creient com si no:  “Des de l’abisme et crido, Senyor;  Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica. Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir?”.  Una crida al perdó per part d’algú que no hi té cap culpa.  Una lliçó per aprendre.



jul. 292016
 

Ens agradi o no, els Estats Units d’Amèrica segueixen marcant, en gran mesura, el ritme de la societat contemporània occidental.  Per això, pel seu paper com a referent i guia, són importants les properes eleccions presidencials.  I com a detall gens menor, fixem-nos que és el primer cop que un dels candidats és dona;  cap novetat a Europa, però sí als EUA.  En això encara els passem al davant.

De fet, els dos candidats que aspiren a la presidència em semblen especialment representatius dels temps que corren i dignes de tenir en consideració.  D’una banda, Clinton, dona, incansable, i amb força opcions a presidir la primera potència mundial.  D’una altra, Trump, home, mascaró de proa del populisme neofeixista que a Europa podríem trobar en el Front Popular de Le Pen, per exemple, i que allà s’ha articulat com mai, i també amb força opcions de victòria.

Simplificant molt, el dilema és si ens estimem més un poder en femení (i segueixo pensant que la feminització de la política encara és una assignatura pendent, malgrat les diferents caps de govern que hem conegut) o si preferim el triomf del discurs racista, supremacista i demagog tan actual, darrerament, per tot arreu.

El que passi als Estats Units marcarà, en bona part, el que passi a Europa, un continent en hores baixes, amb una terrible crisi ideològica, absolutament incapaç de fer front a res -absolutament a res-, i amb un exèrcit de Trumps que va guanyant posicions dia a dia.  Un triomf americà, segurament, els obriria el pas a més d’un govern, també, a aquesta banda de l’Atlàntic.  Apassionant tot plegat.  I molt perillós.



jul. 282016
 

Sembla que hi ha qui li va agafant gust a això de marxar en el moment de prendre decisions.  Ahir, novament, el Parlament de Catalunya va veure com els diputats del PP i de Ciutadans abandonaven els seus escons per no votar, ni a favor ni en contra, d’alguna cosa que es veu que devia ser tan important que va merèixer tota mena de retrets, insults i amenaces, però no prou com perquè es dignessin votar-la.  Res de nou, de fet.

Una actitud clarament definitòria del seu concepte de parlamentarisme:  activitat que permet marcar postura, sovint amb tot un ventall de males formes i prou.  Legislar i fer alguna cosa de profit, només quan tenen majoria absoluta.  Si no, es veu que és més digne marxar, en busca d’una bona foto i d’un bon titular.

Poc respecte institucional, de fet.  Bé, si fa no fa el mateix de la indigna actitud del PSC que, després de discutir i posicionar-se sobre una qüestió tan important per al país com és el procés de desconnexió d’Espanya, decideixen que no marxen, però que no voten.  De traca i mocador, la postura.

Quan temes tan importants com aquest no mereixen ni el més mínim respecte al funcionament democràtic de la nostra cambra legislativa, malament rai.  Potser és que totes tres formacions tenen prou clar que aquí venen a passar l’estona, a generar notícies i a recaptar vots per a les cambres madrilenyes, que deu ser on es debaten les coses que sí que val la pena votar.

Això de la independència, finalment va posant tothom al seu lloc.  A alguns, ben galdós, per cert.

jul. 272016
 

Si hem de fer cas al que corre per les xarxes, s’ha obert la capsa de Pandora, aquell misteriós recipient del qual van sortir tots els mals del món.  La referència mitològica ve a propòsit de la marxa de 53 peces del MNAC cap a Sijena.  Compliment d’una sentència segons uns, claudicació indigna segons uns altres, i pura estratègia segons algú més.  Sigui com sigui, mala peça al teler, sobretot per a la resta de peces, que es troben al Museu de Lleida.

De fet, vulguem o no, acatar una sentència injusta implica reconèixer un delicte que, per més que insisteixin, no va existir mai.  I això, sobretot tractant-se d’una institució, és greu.  Que potser amb això es guanya temps per continuar per via judicial?  Potser sí.  Que és un gest de bona voluntat?  Segur que també.  Però de tota manera, i ni que només sigui per respecte a totes les persones que al llarg dels darrers anys han estat treballant moltíssim, i amb un absolut rigor científic per defensar la legalitat de l’adquisició de les peces, no deixa de ser un lleig (deixem-ho aquí) innecessari.

Aviat sabrem si la capsa de Pandora s’ha obert o no, i si el precedent d’aquesta trista tramesa d’obres (mai devolució ni restitució, que quedi clar) és tan greu com ara mateix pot semblar.  Confiem que, com en el mite, l’esperança sigui l’últim (l’únic) que ens quedi.  De moment, tot plegat costa massa de pair i no fa cap bona pinta.

Digueu-me raret, però de vegades més val un bon enemic que un mal aliat.  I en aquesta història, al llarg del temps, hi ha hagut de tot.  Que cadascú en faci la seva lectura.

jul. 262016
 

Ho reconec, cada any que passa estic més tip que les festes de la Mercè se’ns colin a casa, tant si som barcelonins com si no, amb la poca delicadesa que implica donar per suposat que allò que passa a la capital passa a tot el país, tot fent-nos empassar, de grat o per força, espectacles com ara el piromusical de torn.

Som a dos mesos vista mal comptats de la festa que ens ocupa i ahir vam saber  qui en serà pregoner, enguany.  Ni més ni menys que un excriptor, Javier Pérez Andújar, que no s’està de titllar els independentistes d’aiatol.làs.  Fantàstic.  Tot un exemple a seguir que l’ajuntament de la capital es posicioni al costat de qui ataca d’aquesta manera tan contundent, com a mínim, la meitat de la població de la ciutat que el convida.  Però més fantàstic encara resulta que l’alcaldessa Colau afirmi que el personatge en qüestió representa els valors que volen transmetre les festes.  De quins valors parla?  De la manca de respecte a la diferència? De la demagògia més barroera? De l’insult de franc? De les ganes de generar enfrontaments interns?  M’agradaria saber la resposta, francament.

Sigui com sigui, l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Ada Colau amb el suport del PSC, no ho oblidem, amb aquesta elecció de pregoner (recordem que la feina del pregoner sempre ha estat difondre les notícies i informacions que l’autoritat vol fer públiques) es torna a posar d’esquenes a mig país, de manera clara i contundent.  Una raó més, si encara feia falta, perquè nosaltres ens girem per no empassar-nos tanta mala fe, embolicada en paper de focs artificials.

jul. 252016
 

Aquests dies hem acollit amb satisfacció l’arribada dels nous trens que han de cobrir el trajecte entre Lleida i la Pobla de Segur.  Finalment, acte inaugural, alegria compartida, un grapat de retrets pels retards i tren en marxa.  Fotos, teles, abraçades… i la meva pregunta de sempre:  quants polítics calen perquè un acte es consideri ben lluit?

Repassem les imatges d’una inauguració qualsevol, de qualsevol cosa.  Representants del(s) govern(s), representats diversos del(s) partit(s) de govern, representants de totes les forces a l’oposició, no fos cas, regidors, consellers comarcals, diputats provincials, algun que altre diputat del Parlament…  Un grapat de gent sense altre objectiu aparent que penjar-se la medalla d’una imatge, que acaba amagant el protagonista o el destinatari de la cosa inaugurada.  En el cas que comentava, els ciutadans que faran servir el tren.

Feu la prova i mireu qualsevol foto de qualsevol d’aquests actes.  I proveu de jugar a veure on és Wally, mirant de trobar l’escriptor, l’artista o la padrina centenària de torn.  Sempre hi és, però s’ha de saber trobar entre un núvol d’autoritats.  Per cert, algú hauria de definir el concepte d'”autoritat”, que em sembla darrerament molt relaxat.

Així són les coses.  Gent diversa, d’allò que en diuen societat civil (imagino que per distingir-la de la militar, de l’eclesiàstica i de la política) fa coses, però quan les treu de casa, com bonament pot, i les exposa a la resta de la societat, la classe política desferma el seu particular ritual d’autosatisfacció (no aniré més enllà amb el terme), per demostrar que ells també hi són, que saben valorar l’esforç i intenten, en un exercici ridícul, aparentar, un cop més, allò que no són, ni seran mai.  I si obren la boca per deixar anar discursos innecessaris (una altra mania irrenunciable), ja arribem al màxim nivell d’insolvència, també oratòria.

Aniria bé recuperar els dictats d’allò que es coneix com a protocol, que prou que ajudaria a simplificar les imatges i a posar el focus allà on ha de ser i no allà on pretenen que sigui uns representants públics sovint tan mediocres que no saben anar més enllà d’un somriure artificial davant d’una càmera.

Una altra pregunta per acabar:  en quin moment van confondre, aquesta gent, presència mediàtica amb acció de govern?

jul. 242016
 

Ahir vaig estar veient l’arribada d’alguns dels participants en diferents curses de muntanya, amb distàncies i desnivells acumulats ben diferents, però tots d’una extraordinària complexitat.  Ahir mateix, una colla d’esportistes havien sortit a punta de dia per enllestir la seva competició a mitja tarda, però segons les previsions, ara mateix, quan escric aquestes ratlles, encara hi haurà corredors en cursa i la previsió és que en segueixi havent fins a migdia.

Aquestes competicions sempre em plantegen el mateix dubte:  què hi ha prou fort que justifiqui un esforç físic i mental tan gros com el que cal per superar aquestes reptes?  Per què?  Llavors, i a manca de respostes convincents, penso que potser caldria demanar el mateix, a l’escala corresponent, per a tot allò que fem i que suposa sortir de la nostra íntima i personal zona de confort.   Per què volem sortir de casa a la recerca de coses noves?  Per què aspirem a un coneixement més ampli, a més estudis?  Per què volem una feina més satisfactòria? o, fins i tot, per què volem tenir fills? o per què busquem diversificar el nostre cercle de relació social?  De fet, tot plegat, són iniciatives, a priori, prescindibles, però que sempre ens acaben atraient.

Potser és que la vida, en el fons, és una successió de nous reptes, enormes o minúsculs, que ens fan sentir vius, útils d’alguna manera o altra, que contribueixen a alimentar el nostre ego o que, simplement, ens satisfan.  I igual com en les grans curses de muntanya, podem arribar-hi els primers o els últims, o abandonar el repte en qualsevol moment.  I no passa res.  Mai no passa res perquè sempre hi haurà un nou desafiament, uns nous companys de cursa i un nou espai que en convidi a abandonar la seguretat del confort.

Ah!  i encara que molt de passada, ahir vaig constatar, un cop més, que el català, en una activitat multitudinària feta a una localitat catalana, és residual.  Espanyol sobretot, una bona presència d’anglès, i tema enllestit.  Un altre repte per superar, si a algú encara li interessa.

jul. 232016
 

Ja és ben veritat que vivim en una societat on la imatge és alguna mena de valor superior que ens descriu la realitat, molt més enllà dels relats i de les narracions.  I també és cert que vivim temps d’immediatesa, en què les coses duren poc, perquè una novetat deixa de ser-ho així que n’apareix una altra, cosa que passa constantment.

Ahir, notícia de capçalera amb els fets de Munic.  Imatges ja vistes, però en escenaris diferents.  Una realitat que ens anem acostumant a viure entre la indignació, la por, la sorpresa i la resignació.  Però també una realitat que, per obra i gràcia de la immediatesa informativa va arraconar altres realitats ben presents només unes hores abans, com ara les colpidores imatges -aquestes ben noves i inèdites- de nens sirians amb dibuixos de ninos de Pokémon, demanant que algú els vagi a buscar i els rescati.

Què se n’ha fet dels milers i milers de refugiats que fa poques setmanes eren notícia d’obertura de tots els informatius?  Realment, poca cosa nova.  A nivell informatiu, que han deixat de ser notícia enmig d’atemptats propers, de l’Eurocopa de futbol, els jocs de realitat augmentada i, d’aquí a pocs dies, dels Jocs Olímpics.  La realitat de debò, la que millor no augmentar, és així.

Mirant les fotos dels nens i els seus ninots em demano què ens importen, realment, les seves vides.  I no goso respondre.  Si demà mateix algú ens digués que tots aquests refugiats han desaparegut misteriosament, ens importaria gaire?  Tampoc no goso respondre.  Potser arribaríem a pensar, en algun moment, alguna cosa com ara, “doncs mira, un problema menys”?  Em fa angúnia només pensar-hi.  De vegades penso que la nostra civilitzada societat es ben  capaç de substituir una cosa per una altra amb gran precisió i sense pietat.  El gas per l’oblit, potser?

jul. 222016
 

Molt s’ha dit, i es dirà, sobre el Mediterrani.  Pont de cultures, espai de comunicació, identificació gastronòmica… el que vulgueu, i segurament tot té sentit, perquè fins i tot els tòpics responen a alguna realitat.  Modernament, també fan referència al Mediterrani un jocs esportius que porten el seu nom i que l’any vinent tindran lloc a Tarragona (Catalunya).

En referència a aquests jocs, ahir llegia una informació que parla de la signatura d’un conveni entre el Departament de Cultura i l’organització dels Jocs per garantir-hi una correcta presència del català, sobretot a través de l’assessorament del Consorci per a la Normalització Lingüística i del TERMCAT, dit sigui de passada, un centre terminològic reconegut internacionalment per la seva qualitat i ben poc conegut a casa nostra.  Fins aquí tot correcte i, fins i tot, lògic, atès que ja hi ha el precedent, en l’àmbit esportiu, de la feina feta per als Jocs Olímpics de 1992.

Però com que res no és perfecte, hi ha un detall que em fa arrufar el nas, i és la lectura que es pugui fer de tot plegat, en clau de victòria, tal com es pot entendre en el primer paràgraf de la informació que he enllaçat anteriorment, presentant com un èxit que el català sigui una de les llengües oficials dels Jocs.  I jo que pensava que aquesta era una qüestió ja tancada des de fa més de 25 anys, innocent de mi.  Que potser encara no tenim clar el concepte d’oficialitat d’una determinada llengua?  que potser no tenim clar què implica?  Que encara hem de defensar el català com una llengua útil en tots els àmbits?  Que el català no és oficial a Catalunya, territori que acull els Jocs?  Doncs es veu que no, que encara no ho tenim clar i que el fet que el català sigui present amb normalitat al costat d’altres llengües encara causa sorpresa.

Alguna cosa no hem acabat de fer prou bé aquestes dècades passades quan encara hi ha sectors en la nostra societat, sectors informats, cultes, amb opinió, que entenen que l’aplicació de l’oficialitat de la nostra llengua a casa nostra és un èxit.  Potser és que encara no hem sabut traslladar el concepte legal d’oficialitat a la realitat del carrer, a la vida.  Reflexionem-hi, ni que sigui un instant, si us plau, que falta ens farà, si volem aspirar a alguna cosa, com a país.

css.php