jul. 212016
 

“El largo verano del 36” és una pel.lícula estrenada l’any 1976, quaranta anys després dels fets que hi apareixen reflectits.  Ara, quaranta anys després de l’estrena d’aquest film, em demano com serà de llarg l’estiu del 16 i què en deixarà digne de recordar d’aquí uns quants anys.  No sé si no fóra massa agosarat, per part meva, pensar en quaranta anys més, així és que, per si de cas, deixem-ho en un termini més indeterminat.

Sigui com sigui, aquest estiu té prou trets singulars com per no perdre’s en la desmemòria dels anys.  Pensem en el Brexit, que algun que altre efecte important tindrà, o en la candidatura de Trump a la presidència dels Estats Units, o en la consagració de la violència com a amenaça permanent i indiscriminada amb la qual ens tocarà aprendre a viure.  I si tanquem una mica més el focus, aquest estiu del 16 apunta a nou vell govern a Madrid, amb tot el que això implicarà, i a consolidació del nostre, o a noves eleccions, per un fracàs estrepitós de tot plegat.  Passi el que passi, aquí i allà, els proper anys en seran conseqüència.

Però si encara tanquem més el focus, de ben segur que cadascú de nosaltres viu i recordarà aquest estiu del 16 amb pena o amb glòria, amb sorpresa, amb grans canvis, amb esperança, amb novetats importants, amb absències significatives o amb noves incorporacions desitjades.  Si restarà en la memòria individual com “aquell any que…” ja dependrà de cadascú i de les seves circumstàncies personals.  En qualsevol cas, tinc la sensació que aquest estiu no està cridat a ser un estiu qualsevol.  El temps i la realitat ho diran.

jul. 202016
 

Fa dies que tinc la sensació que allò que coneixem com a procés, un nom prou ambigu, dit sigui de passada, té els dies comptats, més enllà de l’escenografia parlamentària i de la imatge que se’n vulgui projectar.  Les darreres eleccions, aquelles que es van plantejar en clau plebiscitària i que van deixar un resultat molt important, però insuficient i sense les majories necessàries en cap sentit, ja van ser un primer avís.  Fa unes setmanes, el bloqueig a uns nous pressupostos al Parlament, van ser un segon toc d’atenció, que es va resoldre amb una qüestió de confiança que s’haurà de debatre al setembre i que ja veurem on ens durà.  Finalment, ahir mateix, a Madrid, es va produir un gest gens menor, en el moment de votar els membres de la Mesa del Congrés, quan alguns vots de l’antiga CDC van acabar donant suport a les tesis populars i de Ciutadans, com en els millors temps del pujolisme, crossa de tot govern.

Digueu-me llepafils, pessimista o el que vulgueu, però començo a pensar que, en política, les il.lusions i les fantasies són només això, fantasies i il.lusions col.lectives que els interessos particulars o de partits engreixen o aprimen en funció de cada moment i que, tard o d’hora, acaben al calaix dels somnis per donar pas al pragmatisme de la conservació del poder, per part de qui se’n sent legitimat per ostentar-lo, sense massa res que pugui alterar aquest joc d’intercanvis foscos que en diem negociació, en un terreny on les línies vermelles es dibuixen o s’esborren segons com calgui i on els conceptes d’aliat o de rival tenen molt poc definits els límits.

Veurem què va passant a Madrid, que és allà on encara es decideix el futur.  De moment, els indicis no apunten res de bo.  Serà curiós, i potser fins i tot dur, veure com el somni col.lectiu d’aquests darrers anys acaba al calaix oblidat de la memòria.  I és que parafrasejant el final de la coneguda novel.la, ben bé podria ser que només ens en quedi el nom, de la rosa.  I encara rai.

jul. 192016
 

Avui és l’endemà d’un dia que no hauria d’existir, si més no de la manera com existeix als mitjans.  Avui és l’endemà d’un dia que coincideix -coses que té el calendari- amb la data d’un cop d’estat.  Sí, sí, d’un cop d’estat militar, com tants altres hi ha hagut i hi haurà al món, que va deixar tres anys de guerra, dècades de brutal repressió política, i encara més dècades d’impunitat i desmemòria, cosa que el fa diferent, si no únic, al món.

Costa acceptar que un cop d’estat militar encara sigui considerat com una transició política normal, entre una república democràtica i una monarquia imposada.  Costa acceptar la normalitat de les catedrals que celebren misses en honor del colpista en l’aniversari del cop, en una macabra celebració de difunts (altres que el dictador, evidentment).  Costa acceptar que els fills dels militars colpistes i repressors, o els fills dels banquers i capitalistes que els van sustentar encara tinguin tot el poder a Espanya.  Costa d’acceptar que, després de vuitanta anys, tot sigui normal i que l’oblit i la desmemòria siguin gairebé l’única  resposta a tanta barbàrie.  Costa d’acceptar que les nostres ciutats i pobles encara recordin els assassins i els seus col.laboradors amb carrers i places dedicats.  Costa d’acceptar la indiferència contra tants morts i desapareguts a causa de l’efemèride que ahir encara es recordava.  I costa d’acceptar que encara mereixi tant de soroll informatiu, i tanta festa en determinats mitjans, un atac a la democràcia com el que es va perpetrar fa vuit dècades.

Però aquesta és la realitat.  La d’un present entre la nostàlgia, el revisionisme històric, un tímid clam de justícia i una indiferència amb regust de paga extra antiga.  I amb aquests bous hem de llaurar, encara que sense afonar gaire, no fos cas que trobéssim allò que no ens agradaria, mig soterrat enmig de l’oblit de l’encens i els salms.

Per sort, avui és l’endemà.  I si més no fins d’aquí a un any, arrenquem el full d’un almanac molt descolorit i molt trist.

jul. 182016
 

Hi ha coses, situacions, fets, que mereixen una atenció immediata, en el moment que passen, però que reclamen una certa distància crítica que permeti mirar-los en perspectiva, per poder-los entendre i valorar com mereixen, més enllà de la immediatesa.  Un bon exemple del que intento dir és el que passa cada anys als Sanfermins, en relació amb les violacions.  I encara rai que des de fa un temps, surten a la llum, se’n parla públicament i comencen a deixar en evidència els culpables.  Altra cosa és imaginar que un dia puguin arribar a ser cosa del passat.

S’han publicat diferents articles prou assenyats sobre la violència masclista més quotidiana i anònima, aquella que dóna dret a abusar d’una dona pel simple fet que és dona i perquè, per tant, ha d’estar sempre a disposició del mascle de torn.  Potser sona dur, però negar aquesta mena d’atavisme primitiu tan arrelat encara és tancar els ulls davant d’un autèntic drama que es repeteix constantment.  Un d’aquest articles és aquest que us enllaço i que penso que val la pena llegir amb calma, perquè posa el dit a una nafra cruel i massa habitual que no s’acaba de tancar mai perquè sempre hi ha la culpabilització latent de la víctima, que sempre tendeix a restar culpa al violador.

Tant si és un guàrdia civil, com si és un jutge, si aquells que se suposa que ens han de protegir passen a ser agressors, d’una manera o altra, malament rai.  I aquesta és la realitat, en massa ocasions.  Ahir vaig veure una pel.lícula que recrea com es va arribar a desxifrar el sistema d’encriptació d’Enigma.  En un parell d’ocasions se cita una frase que ve a dir, si fa no fa, que de vegades les persones que menys ens podem imaginar són capaces de fer coses que no podíem ni imaginar.  Una gran veritat, en el cas de la pel.lícula a fi de bé o, en el cas que ens ocupa, per mal.  I així anem fent, tot esperant el Chupinazo de l’any que ve, o qualsevol festa major o festeta de torn de qualsevol poble, ciutat o vila.

jul. 172016
 

Ahir, per casualitat, vaig ensopegar amb aquest article de fa pocs dies que parla sobre què diu de cada persona el seu somriure, i em va recordar la importància d’aquesta mig gest, mitja expressió facial tan característic i tan expressiu.

Gairebé pot sonar a tòpic, però somriure embelleix.  Un somriure sincer, una rialla franca són el millor complement per a una cara, perquè un d’aquests somriures sempre va acompanyat d’una mirada còmplice i d’una relaxació general de tots els músculs.

En temps complicats com els que vivim, somriure pot ser un excel.lent antídot contra gairebé qualsevol mal, i la millor de les invitacions a compartir la felicitat i les ganes de viure, amb intensitat i il.lusió.

Amb aquesta senzilla reflexió, aprofito per recuperar un tema musical bellíssim que va composar Charles Chaplin fa vuitanta anys i que va haver d’esperar gairebé dues dècades a rebre la lletra que encara es canta avui.  Us proposo escoltar una magnífica interpretació de Michael Jackson, amb el desig que ens ajudi a tots plegats a dibuixar un somriure amable i dolç, malgrat totes les dificultats, i a fer aquest diumenge una mica més bonic.

YouTube Preview Image

jul. 162016
 

Un nou topònim que s’afegeix al macabre mapa del terror:  Niça.  Un nou atemptat brutal i, de nou, la sensació que la por i la mort s’amaguen rere cada cantonada, rere cada multitud, rere cada activitat que fem.  I a poc a poc anem assumit que he d’aprendre a viure així, amb la incertesa de l’horror sempre latent, perquè cap mesura de seguretat garantirà mai completament que arribem a ser invulnerables.

Però així i tot, aprenem, també, a viure malgrat la por.  Seguim anant al cinema, al teatre, al futbol, a passejar pels carrers i les places.  Seguim relaxant-nos a la platja o al gimnàs, o compartint conversa amb els amics.  I sabem que tot pot saltar pels aires en un moment, però no hi renunciem a res, perquè sabem que val la pena viure cada instant de vida amb la intensitat de saber que pot ser l’últim, però sense la cotilla de la por de pensar que pugui ser-ho.

Potser aquests són els moderns signes dels temps.  Potser el nou segle ens portarà més incertesa i més complexitat, i ens farà oblidar la placidesa burgesa de les èpoques de més bonança.  No ho sé, però ara mateix això sembla, i més val que ens hi anem fent a la idea, si no volem claudicar davant la por.

Segurament, l’única resposta digna a l’amenaça és seguir vivint, amb precaució si cal, però amb tota intensitat, cridant a cada gest que no renunciem a res i que la vida és un bé tan preuat que val la pena viure-la amb absoluta passió.  Segurament, aquest nou escenari que s’obre davant nostre és l’adequat per recuperar uns versos de Salvador Espriu i per conjurar-nos contra un final que no per inevitable, deixem d’imaginar i de voler ben llunyà, amb la voluntat expressa de no renunciar a res cap dia de la nostra existència:

“Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.”

 

 

jul. 152016
 

Adaptant una cèlebre frase d’una de les grans pel.lícules dels germans Marx, “aquesta és la realitat, i si no els agrada, en tinc una altra”.  Ben bé això és el que hauria pogut pensar el creador de Pokémon Go, aquest joc que està revolucionant els hàbits de milions de persones arreu del món i que està cridat a ser només el primer pas d’una enorme transformació d’aquesta realitat que no ens acaba de fer el pes i de la qual volem fugir com sigui.

Ara mateix, podem, telèfon mòbil en mà, anar a capturar ninotets a qualsevol lloc on es trobin, per obra i gràcia de la geolocalització, de la realitat augmentada i d’uns gràfics digitals cada cop més sofisticats.  I després dels Pokémon, què més?  Guies que ens acompanyin per les sales d’un museu o per l’interior d’una catedral?  Grums que ens mostrin totes les instal.lacions d’un hotel i ens duguin amablement a l’habitació?  Hostesses que ens acullin a l’arribada a un congrés?  Informadors en els supermercats que ens convidin a comprar allò que ens falta o la darrera oferta?  I tot això, servit en la pantalla d’un mòbil?  En unes ulleres?  Qui ho sap;  però el cert és que aquests simpàtics ninots que han pres els carrers han vingut per quedar-se i per canviar moltes coses.

Mary Poppins ja ens va avançar que realitat i ficció podien confluir, en un moment donat i Roger Rabbit ens va dibuixar un món on la fantasia era una part més de la realitat.  Ara, tot plegat ha saltat a les nostres butxaques a través de dispositius portàtils.  Només som davant d’un primer pas, però.  Proveu a imaginar què passa si substituïu els Pokémon pel que us vingui de gust, els situeu allà on més us plagui i en el context concret que vulgueu.  Doncs aquest és el món que tenim a tocar.  Al cap i a la fi, si es pot imaginar, es pot fer.

jul. 142016
 

Va haver un temps en què la publicació d’un manifest podia generar debat social i, fins i tot, influir en determinades actituds polítiques.  Un exemple va ser el Manifest d’Els Marges, de 1979.  Amb el pas del temps, però,  aquests tipus de declaracions públiques han anat popularitzant-se, especialment des de la irrupció massiva de les xarxes socials i, no ho podem ignorar, perdent capacitat d’influència.  Repassem una mica Internet i trobarem multitud de manifestos, declaracions i altres documents d’adhesió popular que passen sense pena ni glòria.

Aquests dies corre un altre manifest per la Xarxa.  Un que demana un referèndum per a Catalunya l’anu vinent.  Noble intenció i legítima demanda, sense cap dubte.  Però dit això, aquesta nova iniciativa està absolutament condemnada al fracàs, perquè una consulta generada des de Catalunya és repetir el 9N, i ja sabem de què va servir;  o si es tracta d’impulsar un referèndum pactat amb Madrid, la posició de les principals forces polítiques de l’Estat és prou coneguda i no deixa cap espai a l’optimisme.  En resum, una altra noble proposta destinada a l’oblit.

Davant d’aquestes iniciatives, em començo a demanar si no hem perdut la capacitat de generar escenaris de futur mínimament viables i hem apostat per repetir el mantra del referèndum per anar guanyant temps mentre la classe política es debat entre guerres internes i tensions externes.  Sigui com sigui, em fa l’efecte que som en un punt de molt difícil retorn, però de molt difícil progrés.  D’altra banda, més enllà de declaracions i performances que ja no convencen ni els convençuts, no veig jo iniciatives reals de començar a  treballar, sobretot des de la maquinària administrativa, en clau d’estat sobirà, sinó que només hi trobo el continuisme de les velles rutines sense gaires escletxes d’innovació real.

Potser és l’estiu, que tot ho paralitza, però ara mateix no hi sé veure massa recorregut per a un procés que potser acabarà tenint més de nom que de substància.  I això sense pensar en un nou avançament electoral que ho podria acabar d’engegar tot a pastar, si més no, per incompetència manifesta de tots plegats.

jul. 132016
 

Hi ha determinats eslògans que no m’han acabat mai de convèncer, per més que sonin bé i facin fortuna entre la gent, en general.  Un dels millors exemples és el “jo sóc… i el que sigui”, com a mostra de solidaritat amb algú.  Veja’m un parell d’aplicacions prou conegudes.

En primer lloc, el tristament famós “Je suis Charlie Hedbó“.  Més enllà del rebuig contundent a la violència, realment algú és capaç de posar-se en la pell dels periodistes assassinats, o dels que hi van sobreviure, o de les seves famílies, fins i tot?  Ho dubto molt.  No som Charlie Hedbó ni de lluny, per més que vulguem manifestar el nostre suport en un moment dramàtic.

Un altre cas, radicalment diferent i prou actual:  “Jo sóc Leo Messi”.  Doncs tampoc.  Més enllà de la responsabilitat que pugui tenir, o no, el futbolista, el seu cas és el d’un frau fiscal que cal sancionar com correspongui.  Jo no sóc Leo Messi, igual com no sóc Lluís Millet ni Isabel Pantoja.  Podem defensar la innocència del jugador, que potser no era conscient de tot el que passava en matèria fiscal, però prou.  Mai podem identificar-nos amb el frau, com convida a fer aquesta aplicació desafortunada de l’eslògan de marres.

Deixem-nos estar de romanços.  Jo sóc jo, i prou feina tinc per tirar endavant la meva vida.  Solidaritat amb qui calgui, la que sigui necessària, però sense oblidar mai que cadascú és cadascú, que el dolor de cadascú és només seu, i que tothom és responsable únic dels seus actes.

jul. 122016
 

Sempre havia pensat que la pervivència del franquisme, un règim criminal i corrupte sota el qual van créixer diverses generacions, es devia, en bona part, a l’oblit forçós que va establir aquella vergonyosa llei de punt final que es va batejar amb el nom de transició democràtica.  Negar la història, cobrir de desmemòria els morts i els desapareguts d’una llarguíssima postguerra pensava que era la manera de mantenir viva una brasa que, en un moment donat, es podria reactivar, amb no gaire esforç.

Fa uns pocs dies vaig visitar un camp de concentració nazi.  Un d’aquests espais d’horror on encara es poden imaginar a ple funcionament les càmeres de gas, curiosament instal.lades en un espai que havia estat sala de ball, els forns crematoris i algunes dependències davant les quals no vaig poder ni obrir la càmera de fotos, per respecte a les atrocitats i als experiments pseudocientífics amb éssers vius que s’hi van cometre i que encara agonitzaven entre parets ràncies.  Recórrer aquest espai de memòria i de dol em va fer veure que recordar la història, la pitjor de les històries, no és garantia de res.  França i Alemanya, posem per cas, són dos exemples de com malgrat preservar la memòria es poden arribar a repetir els errors del passat, exactament igual com passa a Espanya, malgrat el silenci oficial.

Mirar a la cara les restes d’un passat terrible ens posa davant dels pitjor fantasmes d’un present on l’amenaça del feixisme, la xenofòbia i el totalitarisme salvatge són una realitat cada dia més evident en aquesta vella i atrotinada Europa.

Passejar per un espais de memòria mig abandonats, però encara totalment vius per a qui vulgui escoltar, ens recorda que enmig de la immensa bellesa d’un paisatge majestuós es pot alçar, amb tota la seva cruesa, el pitjor de l’ésser humà.  O si voleu, un infern enmig d’un paradís.  I no aprenem res.  Ni oblidant, ni recordant.

css.php