Set 302018
 

Avui em sobren els motius per sortir al carrer amb pas distret, sense presa i amb les mans a les butxaques, a sentir la frescor de primera hora del matí, tot xiulant una cançó que ara mateix em resulta gairebé imprescindible.

L’únic problema, però, és que no sé xiular, així és que potser serà més útil escoltar la cançó que m’agradaria fer sonar, i que em recorda que queda enrere aquell temps que ja només és passat.

Avui sé que en tancar la porta de casa pensaré, finalment, amb orgull i satisfacció, que demà serà un altre dia.

YouTube Preview Image

Set 292018
 

Dimarts passat, el president Torra va presentar, en roda de premsa, el Pla de Govern per a la XII legislatura.  Ja sabem per on passem i quines són les prioritats, doncs, en aquest nou cicle polític i social que ens tocarà de viure.

A la pàgina 37 del Pla, hi trobem allò que fa referència a la llengua, a Catalunya, tema de prou actualitat, per bé o per mal.  Literalment:

“o  Desenvolupament del programa d’accions de llengua, prestigi i cohesió social.
o  Potenciació del Consorci per a la Normalització Lingüística i les estratègies d’ensenyament i aprenentatge de català per a adults.
o  Foment del coneixement i l’ús de l’occità, aranès a l’Aran: “Més aranès”.
o  Creació del Cens d’entitats de foment de l’occità.
o  Exposició itinerant sobre l’occità a la Val d’Aran.
o  Foment de la presència del català en els àmbits sectorials i en les estructures on encara és deficitària o hi persisteixen tendències no favorables.
o  Desenvolupament de la llengua de signes catalana (LSC).”
“Indicadors:”
“o  Nombre de cursos de llengua catalana per a adults i nombre d’alumnes inscrits”.
Fi de la cita.

Set 282018
 

Hi ha una bonica pel·lícula, “Les choristes” (a Espanya, “Los chicos del coro”) que és tot un cant a la llibertat davant la rigidesa de les normes, presentat amb gran bellesa i dolçor, en contrast amb l’escenari on es desenvolupa la història, un internat per a menors de mala conducta.

La pel·lícula compta amb una banda sonora més que destacable, perfectament posada, en molts moments, al servei de la narració.  Un d’aquest moments és quan es pot veure un llançament massiu d’avions de paper des de les finestres enreixades del centre, per acomiadar un professor, en una imatge d’una bellesa plàstica i d’una sensibilitat extraordinàries, amb una bonica cançó de fons, que parla d’aquests avions de paper.

M’ha vingut al cap aquesta escena en llegir que hi ha informes policials que volen justificar un suposat ús de la violència per part dels independentistes en el llançament d’avions de paper contra els furgons policials.  Francament, com a argument per justificar la violència em sembla més que justet, però vist com està el pati, ves tu a saber com el llegirà el jutge.  Sigui com sigui, i tornant a la pel·lícula, els avions de paper solcant l’espai són una imatge que evoca la llibertat, i en aquest sentit, el paral·lelisme entre l’escena de “Les choristes” i els fets d’ara fa més o menys un any, a Barcelona, em sembla més que adequat.

En qualsevol cas, i davant de la barbàrie, de la brutalitat i de la repressió que aquests dies estem recordant i que no oblidarem ni personarem mai, val la pena regalar-nos uns instants de música, deixant-nos endur per la bellesa del vol senzill dels avions de paper.

YouTube Preview Image

Set 272018
 

A veure si ho he entès bé, perquè ja em fan mal els ulls de tant fregar-me’ls.  Dissabte venen a fer-se un homenatge aquells policies que ara fa un any van repartir a tort i a dret a tothom que es van trobar al davant, sense cap mirament, amb totes les benediccions administratives dels nostres governants?  Doncs es veu que sí.  I per si no n’hi havia prou, es concentraran a la Plaça de Sant Jaume, davant de les seus de les dues grans institucions catalana i barcelonina.  Déu n’hi do.

Ja és ben veritat que els catalans tenim una personalitat clarament masoquista i que estem molt fets a la pena, però commemorar l’1 d’octubre entomant una marxa policial al bell mig del país supera tots els límits imaginables.  Els hem d’anar a rebre amb flors i bandes de música, potser?  Pintaran les façanes de la plaça amb dibuixos dels ninots de la Warner?  O potser els rebrem, braç en alt, amb els acords de la marxa reial?  Ja posats, els podríem convidar a missa a Montserrat.

Ja molt de temps que tinc la sensació que el procés va desbordar la política i que els nostres dirigents, fugint d’un passat ignominiós, van començar a córrer sense saber ben bé cap a on (digueu-li Ítaca, si voleu) i ara, superats per la realitat, per la presó i per l’exili, van mirant d’executar una voladura controlada de tot plegat per retornar a la confortable placidesa del Majèstic i als èxits del peix al cove.  El Pla de Govern que tot just s’ha presentat en societat ja és una mica això, i la manifestació de dissabte dels nostres botxins, encara ho ratifica una mica més.  De fet, si ens ho mirem amb calma, ja fa mesos que aquesta suposada restitució del Govern no ha estat gaire més que la perpetuació d’un determinat establishment acomodat a l’ombra d’un govern que no s’ha restituït perquè és a l’exili o entre reixes.  I d’efectivitat, ben poca, o cap.

Sigui com sigui, dissabte, l’orgull violent i l’odi es voldran fer amos i senyors dels nostres carrers.  Els que venen amb ganes de retrobar-se amb el primer d’octubre i la seva brutalitat ja ho han dit ben clar:  “vam passar i ho tornarem a fer” (la traducció al català és meva).   Això sí, ens volen ben mobilitzats, al passadís de casa, però.  Ah!  I visca el Rei.  Vergonya.

Set 262018
 

Hi ha notícies que passen desapercebudes, o gairebé, tot i que són complementàries, o que tanquen el cicle, d’unes altres que, en el seu moment, van merèixer tota l’atenció i tot el rebombori del món.  Una d’aquestes, ben recent, és que la fiscalia ha arxivat la investigació contra els 167 alcaldes catalans que el novembre passat van anar a Brussel·les en suport dels presos polítics.

Malgrat les investigacions de la Policia Nacional i les denúncies d’aquells que ens voldrien a tots presos, un cop més, no hi ha cas.  Assumpte tancat.  Ni malbaratament de fons públics, ni res de res.  Només soroll, tensió i odi, amb l’únic objectiu de crear crispació, però sense resultats.

Des de fa un any, ja en són un bon grapat les denúncies que han quedat en no res, tot i que en el seu moment van ser poc menys que assumptes capitals.  Només cal tirar d’hemeroteca per comprovar fins a quin punt es van unflar les mentides i les acusacions injustificades.  I ja posats, podríem repassar què en van dir, en el seu moment, aquells que tant s’omplen la boda de justícia i de llibertat, en contrast amb el seu silenci sepulcral d’ara, quan se’ls ensorra un nou castell de naips.

Un descans, avui, per a 167 famílies assetjades durant mesos sense cap motiu.  167, però en vindran moltes més, perquè són moltíssimes les causes obertes que s’aniran desfent com el fum, deixant en evidència un sistema cruel i injust.  És el que tenen les acusacions i els procediments irracionals, només carregats d’ira.

Set 252018
 

Potser algun dia la història passarà factura a l’estupidesa política que vivim, i que patim, a propòsit de l’ofensiva contra el color groc.  I és que més enllà dels llaços grocs i la mania persecutòria de Ciutadans, també tenim casos molt més reveladors de l’odi que la llibertat desperta en determinats cercles.  Ja sabem allò de la persecució a determinats estadis de futbol, fins i tot quan el groc el llueixen equips de fora, que res no tenen a veure amb els presos polítics catalans, i també vam tenir no fa gaire la petició de canvi del color de la camisa d’una colla castellera per poder sortir a un espot publicitari, perquè era groga.  A poc a poc, l’absurd es va generalitzant.  I quan pensàvem que ho havíem vist tot, arriba l’Ajuntament de Tarragona i obliga a canviar el color de la samarreta de les festes de Santa Tecla, perquè era groc, sense gaires explicacions convincents.

Realment, la irracionalitat i la mania persecutòria del bloc del 155 (PP, PSOE-PSC i Ciutadans, no ho oblidem mai) han escombrat qualsevol rastre de sentit comú de l’activitat política o de govern, allà on en tenen.  És el resultat inevitable de la manca d’arguments, de lògica i de raó, quan es perd completament el nord.

I gairebé al mateix temps, Ciutadans anuncia una nova campanya per exigir la presència de la bandera espanyola als ajuntaments catalans, tant a l’exterior com a l’interior de les seus.  Un cop més queda de manifest qui promou enfrontament pels símbols i qui prioritza allò que més afecta i que més preocupa al conjunt dels ciutadans.  Coses de la demagògia i del populisme.  Per cert, que vagin per feina en aquesta nova ofensiva perquè qualsevol dia desapareixerà el groc, fins i tot, de la bandera d’Espanya, i es trobaran amb el dubte de si defensar una bandera només vermella, cosa que algun dels seus socis d’aventures aplaudiria, sense cap mena de dubte, o si, posem per cas, es pot substituir el groc pel taronja, equidistant entre el roig i el groc.  Un cop pujats al carro de l’absurd, qualsevol estupidesa és possible.

Set 242018
 

De vegades, només de vegades, allò que passa a Barcelona no és més que la versió en miniatura del que passa al país.  I molt em temo que ara mateix ens trobem davant d’una d’aquestes curioses situacions, perquè, ens agradi o no, les eleccions municipals de l’any vinent ja són una realitat que s’han fet un lloc protagonista en el nostre dia a dia, i la capital marca ritmes i tendències.

Em sobta, i em decep -no ho negaré-, aquesta reivindicació tan generalitzada de la figura de Pasqual Maragall -tot i que hi ha qui fins i tot reivindica Narcís Serra, que ja és reivindicar- i el llegat olímpic com a, gairebé, projecte de futur per a la ciutat.  Potser posaré aigua al vi, però em costa creure que amb idees, propostes, maneres i inclús noms de fa més de vint-i-cinc anys, es pugui, realment, articular una idea nova, contemporània i adequada als reptes socials d’avui en dia.  Però bé, sembla que quasi tothom dels que manen hi està d’acord.

Això de reivindicar, si cal fins al paroxisme, el passat per construir el present no és nou.  En podem dir nostàlgia, si volem, o manca d’idees, si ens sembla millor.  En tot cas, també hi ha els que van aturar el rellotge fa quaranta anys per seguir dormint entre els confortables llençols de l’esperit del 78, encara que el tuf de naftalina sigui ja irrespirable. I fins i tot hi ha qui ha tret de les golfes el relat de fa vuitanta anys, com a gran novetat i com a dolça cançó de joventut.

Sigui com sigui, em costa imaginar que el país i les ciutats d’avui tinguin res a veure amb les de fa dècades.  I menys encara la gent i les seves realitats individuals i com a societat.  Però la classe política, de tots els colors, viu confortablement embolicada -quan no embolcallada- en un passat que considera gloriós i que es veu que no pot tenir data de caducitat.  Així, no hi ha futur possible, ni regeneració, ni projecte, ni república, ni res de res.

Set 232018
 

Cap de setmana amb regust de comiat.  Sense adonar-nos, ha acabat l’estiu i entrem en la tardor.  Potser el clima encara no ho diu del tot, però el calendari, inexorable, marca el compàs.  Son dies estranys, aquests de finals de setembre.  L’estiu i tot el que hi hem viscut queda molt lluny, i només ens deixa records, en fotografies, en imatges, en noms, en sensacions, que a poc a poc s’aniran esvaint del tot, o que retindrem per sempre.

Però la tardor ja és aquí i l’aire porta aquesta tènue olor d’humitat i les els primers senyals de l’aire fresc que s’anuncia i que arribarà, en pocs dies, per netejar la xafogor pesada de l’agost.  En poques setmanes tot haurà canviat completament, i el groc i el vermell ompliran de colors nous, d’estampes noves, aquest paisatge conegut i, de sobte, tan diferent.  I amb el nou esclat cromàtic vindran noves sensacions, noves mirades i noves raons per sentir-nos vius i per fer festa, al ritme de tot el que ha de venir.

Direm adéu, encara uns dies -el termòmetre, tossut, així ho dicta- a aquelles fulles altes de l’estiu de què parlava el poeta i donarem pas, amb il·lusió renovada, a les fulles roges de les veus, sempre incertes i sempre seductores.  Noves veus, nous colors.  Comiat definitiu d’un estiu que se n’ha anat per sempre, i benvinguda lenta a una tardor tan anunciada que és com si ens volgués retenir el goig en l’espera, abans de fer-se de tot present i irreversible.

Set 222018
 

Malament rai quan una de les formacions més trencadores, més innovadores i amb més reconeixement internacional de l’escena catalana, com és La Fura dels Baus, ha de demanar disculpes perquè dues persones surten a saludar, en acabar una representació a Madrid, amb llaços grocs a la solapa.  I malament rai, no només pel gest en si, que déu n’hi do, sinó per tot el que suposa, tant per a la pròpia companyia, com per al món artístic i cultural en general.

Que un parell de llaços grocs tapin la qualitat d’una determinada proposta escènica és greu, i molt revelador.  Que el director d’una companyia que es vol, i que és -o semblava- capdavantera en la transgressió que sempre hauria d’acompanyar qualsevol manifestació artística, demani disculpes sense pensar-s’hi gaire perquè es veu que hi ha símbols que molesten al Rey és, directament, intolerable, en termes de coherència personal i artística, i diu ben poc en pro de la credibilitat d’aquest i de futurs muntatges.

De tota manera, l’anècdota d’aquests dies, perquè aquest esperpent no passa d’anècdota, posa al descobert, amb tota cruesa, la realitat de la dependència, de la submissió fins i tot, del món cultural espanyol, i pel que sembla de part del català, als diners públics que, des de Madrid, regeixen bona part de la vida del nostre país i del veí.  Si el director de la Fura s’agenolla sense dubtar, què no faran tots els artistes espanyols que tenen com a espai natural, o únic, d’expressió els dominis de la corona de Felip VI?

El director de la Fura cedeix, i amb ell bona part de la llibertat creativa, de la cultura i de la innovació.  I l’escena es va fent cada cop més i més fosca, més i més rància, més i més amenaçada i més i més submisa als dictats del Rey i de la seva cort.  Siguem-ne conscients mentre lentament es va abaixant el teló i acabem de decidir si cal aplaudir o xiular.

Set 212018
 

Una de les coses que sempre m’ha fascinat de la gent religiosa, de qualsevol religió, de fet, és la seva capacitat de creure i confiar en allò que no es pot veure, que no es pot demostrar i que, fins i tot, arriba a qüestionar els principis de la ciència en general i de la física en particular.  És allò que en diuen fe, i ja se sap que la fe mou muntanyes, tal com sosté aquella vella dita.

Al marge de les religions, però, també cal molta fe per viure en societat.  També cal fe per confiar en els amics, en els companys de feina, en la família, inclús, i també en els dirigents polítics i en aquells que ens han de protegir, ja sigui amb les armes, ja sigui amb les normes.  Però resulta que d’un temps ençà, aquesta fe social -diguem-li així- costa molt de mantenir, a casa nostra.  De les ja tradicionals mentides o, sent generosos, mitges veritats, dels polítics, hem passat a la falsedat més absoluta de determinats cossos policials, que s’han girat obertament en contra nostra, o de tota una colla de jutges que es permeten el luxe de jutjar abans d’obrir una sola carpeta.  I quan això passa, i ara està passant, tal com ens recorden els mitjans de comunicació dia sí i dia també, la sensació d’estafa es fa més i més gran, i ens adonem que ningú, absolutament ningú, no ens defensarà, ni ens permetrà ser com som.

En qui podem confiar quan ja no podem confiar en ningú, més enllà de nosaltres mateixos?  Segurament en ningú que no siguem nosaltres i les nostres capacitats.  El que caldrà veure és si nosaltres sols, una colla enorme d’incrèduls socials, serem capaços de generar una nova realitat, més enllà dels vells principis, de les velles veritats absolutes i d’aquestes antigues creences que, disfressades d’ordre, de justícia i de democràcia, cada dia que passa, se’ns revelen més com a falsedats absolutes que se’ns giren en contra només per mantenir els antics privilegis d’alguns.

css.php