jul. 312015
 

Com que hi ha vida més enllà de les eleccions, de la política i de les misèries de cada dia, l’estiu també és una època propícia per recuperar alguna lectura intranscendent per a la major part dels humans, però que ens ajuda a comprendre una mica millor què som i per què fem les coses.

Voltant per aquestes pàgines del dimoni, vaig ensopegar amb un article sobre el valor o la importància de la barba.  Ara que els modernets han recuperar aquest element facial, sempre és bo recordar que en diferents societats i en diferents moments històrics, des de ben antic, la barba ha estat molt més que una mera concessió estètica.

A tall de resum, la barba fa el cap més gros i això indica lideratge, virilitat o importància dins de la tribu.  Bo de saber-ho, tot i que he d’admetre una certa frustració.  Duc barba des de ben, ben jove i molt em temo que mai no m’ha servit per tot això que es comenta en l’article, lamentablement.  Potser és una qüestió d’actitud, atès que me la vaig deixar en el moment que vaig descobrir la mandra immensa d’haver-me d’afaitar cada dia; una mandra que no ha canviat ni un pèl al llarg dels anys.

Ah!, la mandra.  Un estat anímic que pot, fins i tot, amb els principis de la psicologia evolutiva.  Què hi farem.  Aprofito per recordar a qui correspongui que duc barba, amb constància i sense fer cas de les modes.  Una barba autèntica, ancestral, dins de les meves possibilitats.  Ho dic més que res per si serveix per complementar el meu currículum, que mai se sap d’on poden venir les coses.

Per cert, us heu fixat que pocs polítics duen barba?



jul. 302015
 

Tot just quan acabàvem de saber que la xiulada a l’himne d’Espanya durant la final de la Copa del Rei de futbol acabaria amb una col·lecció de multes prou importants (desproporcionades, en el cas de les entitats civils), ens trobem de morros amb un futbolista que és presentat per un equip andalús amb una curiosa samarreta que duu estampada la imatge del dictador Franco braç en alt.

És un país ben curiós, Espanya.  Segurament és un dels pocs exemples a món on l’apologia del feixisme i dels assassins, a tot estirar, mereix una disculpa tan creïble com ara que el futbolista en qüestió no sabia qui era el personatge (imagino que la salutació braç enlaire tampoc).  Imagino que al personal del club que el presentava, ja els estava bé.  Per contra, xiular l’himne és motiu de persecució econòmica, el gran mecanisme repressor que aplica indiscriminadament el PP, sobretot després de l’èxit de la seva actuació contra els trabucaires de Cardedeu.

Ja ho sabeu:  podeu atemptar contra la democràcia i la Constitució (quin tip) amb tota mena de simbologia i expressions feixistes, però ni se us acudeixi badar boca contra l’himne espanyol, el rei, o la sagrada unitat de la pàtria, si no és que teniu la butxaca prou calenta com per pagar la multa corresponent, cada cop més indecent, i cada cop més letal per als particulars i les petites entitats, que al capdavall són els que cal silenciar.

Més motius per fugir a tota presa d’Espanya?  A mi, no me’n calen.  Vull viure en un país on la memòria històrica es pugui recuperar amb orgull i sense morts abandonats (quan no directament negats), i on es puguin expressar les opinions amb llibertat.  I aquest no és Espanya.



jul. 292015
 

Encara ni som a l’agost, i ja se’ns acumulen les notícies que, a poc a poc, van acabant de fer net al panorama sempre boirós de les autèntiques intencions i dels autèntics posicionaments polítics.  Repassem:

– El PP nomena cap de cartell per a les eleccions de setembre Xavier Garcia Albiol, famós pel seu discurs xenòfob, en substitució d’Alícia Sánchez-Camacho, políticament enfonsada per l’afer de La Camarga.  El discurs de la ultradreta més rància com a programa electoral per a Catalunya.

– Albert Ribera proclama que si guanya les eleccions espanyoles, acabarà amb la immersió lingüística.  Tota una declaració de principis per si algú encara pensava que Ciutadans és un partit moderat i de centre.

– Duran ja se suma al discurs de la caverna mediàtica madrilenya i compara els informatius de TV3 amb el No-Do franquista, perquè no li dedica prou temps a la seva formació.  Molt significatiu venint d’algú d’una formació que fins fa quatre dies era al govern.

Molts nervis a l’unionisme.   Què voleu que us digui?  A mi, ja m’està bé que es vagin aclarint tant les posicions.  Així sabrem de debò quina és l’alternativa real a la no independència.  O algú encara es pensa que tant odi encara mal reprimit no sortirà amb tota la seva fúria si no guanyem?



jul. 282015
 

Llegia ahir que Societat Civil Catalana tindrà la possibilitat de buidar tota la seva artilleria contra el català a l’Ajuntament de Lleida.  Concretament, Ciutadans li cedirà part del seu temps durant el debat de la moció que hi han presentat Òmnium i la Plataforma per la Llengua contra la reforma de la normativa d’usos lingüístics vigents.  Tot un èxit, això de donar veu a aquells que atien l’odi amb total impunitat.

L’alcalde Àngel Ros va vendre la seva ànima política definitivament en signar el pacte de la vergonya amb Ciutadans, o potser va revelar el seu autèntic rostre, fins ara més definit per les opinions de periodistes i tertulians que per les seves pròpies paraules.  Sigui com sigui, preparem-nos per a l’exercici de demagògia i d’apologia de la ira que ens ve a sobre per justificar que sigui SCC qui, en nom dels que han pactat govern a la Paeria, defensi l’ofensiva institucional contra la nostra llengua.

Ja tenim precedents, a Lleida, de pactes municipals amb l’extrema dreta.  Els que tenim una certa edat no ho oblidem.  Per cert, van durar poc i van tenir efectes durant molt de temps.  Ara, la història, amb diferents protagonistes, es repeteix, i ho fa des d’una suposada posició d’esquerres, de polítiques socials i en nom de la convivència.  Molta convivència tindrem quan s’ha plantat i adobat irresponsablement l’autèntica llavor de l’odi.

Veient la  rapidesa i desplegament de mitjans contra el català i contra el somni de molts ciutadans, molt em temo que no estan apuntant més que els primers brots d’una plata carnívora que potser -qui ho sap?- es va plantar ja fa uns mesos.  Gràcies alcalde.

jul. 272015
 

Una de les virtuts que s’agraeixen de qualsevol polític és la coherència del seu discurs al llarg d’un temps més o menys llarg.  D’acord amb tot allò de l’evolució i de l’adequació als canvis socials, però una mica de durabilitat en el temps sempre és d’agrair.  I és que quan això no passa, la política esdevé un espectacle absurd, incoherent i digne de personatges incapaços i ridículs.

Repassen algunes de les coses que han passat aquest mes que es va acabant:

– 9 de juliol.  Àngel Ros, president del PSC i alcalde de Lleida signa un pacte amb Ciutadans (allà conegut com a pacte de la vergonya, pel seu contingut anticatalà) que li permet aprovar el cartipàs municipal i tirar endavant el seu nou mandat.

– 22 de juliol.  Miquel Iceta, primer secretari del PSC, en declaracions a TV3, justifica el pacte de Lleida, en tant que mostra de la capacitat d’adaptació del seu partit.

– 26 de juliol.  Miquel Iceta, durant el darrer consell nacional del seu partit i sota l’atenta (no atònita) mirada de Ros, afirma amb vehemència que el PSC no pactarà amb Ciutadans perquè utilitzen la llengua per obtenir rèdits electorals, entre altres raons.

M’hauria agradat mot veure la cara de Ros mentre Iceta pronunciava aquestes darreres declaracions, tot i que la puc imaginar, i no m’agrada gens.  Sigui com sigui, tot plegat no passa de mera burla al sentit comú i a la coherència que cal exigir a la classe política.  Però ja se sap que quan perillen les poltrones, qualsevol cosa acaba sent legítima.  Segons ells, evidentment.

I aquesta gent governa o aspira a fer-ho.  Que Déu ens agafi confessats.

 

jul. 262015
 

Seran els anys o serà el ritme accelerat que de tant en tant ens imposa la vida, però començo a valorar seriosament la calma, aquesta mena de silenci estrany i necessari d’abans que comenci la música, d’abans que esclati la tempesta, o de les tardes xafogoses d’estiu, que conviden a interrompre qualsevol activitat fins al tard.

Vivim temps de canvis, d’incerteses i d’esperances, però també temps d’immediatesa, on una cosa segueix una altra, o s’hi superposa, sense deixar-nos ni el més mínim espai per pair, entendre i assimilar molt del que en que ens passa o del que fem.  Però vet aquí, que aquesta mena de caos que cada cop més presideix les nostres rutines, de tant en tant sembla que s’ordeni, potser per atzar o per pura necessitat, i ens concedeixi un respir que cal aprofitar per recuperar l’alè, mirar al voltant i redescobrir que, malgrat tot, no estem sols i  que sempre hi ha un petit raconet per a la calma.

En el fons, ens agrada l’ordre i la serenor, però vivim a una velocitat tot sovint massa alta, enmig de massa coses que no podem controlar, i ens queda molt poc lloc per a allò que és realment important:  els nostres, les nostres vides i les nostres il.lusions.  Per això, justament per això, perquè ens mostren de nou i amb absoluta claredat tot el que realment compta, hem d’aprendre a trobar petits moments de calma, i a gaudir-ne, perquè no sabem quan tornaran a visitar-nos.

jul. 252015
 

Ahir es va tancar el curs parlamentari, amb la certesa d’unes eleccions que en canviaran substancialment la composició al setembre.  Molts comiats, alguns de memorables i altres per oblidar, moltes abraçades, moltes paraules amables i la sensació, per part meva, de no saber ben bé si la d’ahir era la realitat de la cambra, o una gran mentida.

Després de mesos de tensions duríssimes entre el diputats, va haver gestos i declaracions, en la sessió de comiat, que tant podien ajudar a reconciliar-nos amb la classe política i admetre que malgrat les diferències ideològiques el que hi ha són persones que treballen per un mateix objectiu, com a admetre que l’activitat parlamentària del dia a dia és només un espectacle artificial muntat  per donar continguts als informatius i per mirar d’assegurar l’escó, legislatura rere legislatura.

Imagino que, com acostuma a passar, la realitat és diversa i hi ha una mica de tot.  De tota manera, més m’estimo un parlament en què les grans diferències donen pas a una abraçada i a paraules de gratitud, que no pas el que és habitual, on l’insult gratuït s’hi fa amo i senyor.

Molts gràcies a tots els diputats que han fet la seva feina amb responsabilitat, bon viatge a més d’un que no trobarem mai a faltar i, en el fons, la discreta esperança d’un nou panorama parlamentari a la tardor, que hi dugui aire fresc i objectius realment nous.

jul. 242015
 

Vivim un temps en què sembla que la vida sencera ha de ser compartida amb tothom.  Aviat no tindrem la sensació d’haver fet res si no ho hem pogut penjar abans a les xarxes socials. I això, a banda de la gràcia que pugui fer o no, té els seus efectes negatius.

Ahir mateix, sense anar més lluny, l’alcaldessa de Barcelona va fer treure el bust de Joan Carles I del Saló de Plens del consistori que presideix, atès que ja no és el cap de l’Estat.  Una excel.lent mesura de realisme institucional, al meu parer, però amb el farciment innecessari de tots els mitjans de comunicació recollint el moment i escampant-lo arreu.

Convocar els mitjans per a qualsevol cosa que es fa (el cas de Colau, lamentablement, no és l’únic, perquè tots sabem d’alcaldes que no saben sortir de casa sense càmeres que els segueixin) és un exercici de narcisisme polític que caldria evitar.  El fet de treure el bust de l’antic monarca, per exemple, pot passar a ser un pur espectacle segons com es faci.  Ara bé, si el que interessa, com sol ser habitual, és el rebombori mediàtic i no el fet en ell mateix, que comenci show.

Aniria bé recordar que la major part de la feina ben feta es fa en silenci, amb discreció, perquè només així acaben apareixent resultats que sí que són notícia de debò.  La resta, soroll, bombolles de sabó, que duren el que duren, i prou.  I no és això, el que ens cal.

jul. 232015
 

Hi ha molts nervis a Espanya.  Bon senyal.  Es veu que la llista encapçalada per Romeva per a les eleccions de setembre ha fet saltar totes les alarmes i ara ja veuen el procés cap a la independència una realitat impossible d’aturar si no és pels nostres propis resultats a les urnes, cosa respecte a la qual  ben poca cosa poden fer, sobretot si ens fixem en la manca de destresa dels grans partits unionistes i en els pals de cec que van donant, a manca de respostes.

Aquests nervis propicien, dia sí i dia també, reaccions a quina més absurda:  desqualificacions, fins i tot personals, centrades sobretot en la figura del president;  amenaces i més amenaces;  canvis normatius amb més invasions competencials i, darrerament, les sempre inqualificables declaracions del president de Cantàbria, Miguel Angel Revilla, ara sobre l’amenaça de tallar l’aigua de l’Ebre que entra a Catalunya.

Se n’ha de ser molt, de bocamoll, per dir una bajanada com aquesta.  Ja posats, li podríem recordar d’on venen els grans afluents del “seu” riu, per exemple, tota una metàfora d’altres realitats, com ara l’econòmica, fins i tot.  De tota manera, hi ha una cosa de les seves recents declaracions que és prou interessant, perquè en un exercici de manca de discreció, afirma que el rei està convençut que el procés català no té aturador.  Ja anava sent hora que se n’adonessin, fins i tot a les altes esferes.

És curiós, però els nervis espanyols han coincidit amb la calma a Catalunya.  Alguna cosa es deu haver fet bé.  Mentrestant, i si són certes les filtracions de Revilla, ni que només sigui per un cop, coincideixo amb Felip VI:  això és irreductible (el procés, i no la postura del presisent Mas, que penso que també).  Ara ja només depèn de nosaltres.

jul. 222015
 

Ja no tinc cap dubte que estem vivint un esdeveniments històrics que deixen enrere la xerrameca política habitual i que ens fan entrar de ple en el terreny de la construcció d’una nova realitat social, en un sentit o altre.  I és que per més que diguin, les eleccions de setembre sí seran plebiscitàries.  Naturalment, es negarà aquest caràcter des de Madrid, però en el cas que el resultat els sembli favorable, no tinc cap dubte que el faran servir per carregar amb tota la seva artilleria contra l’independentisme i per enfonsar el país en una submissió extrema al govern d’Espanya.

Som, finalment, al punt de no retorn.  Si aconseguim superar el 50% de vots a candidatures independentistes, tant Europa com Espanya hauran de seure a negociar una secessió inevitable, per pur respecte a la voluntat majoritària expressada lliurement i democràticament.  Però si ens quedem per sota d’aquest valor màgic, que Déu ens agafi confessats, que el somni independentista serà enterrat, sota aquest argument del vot majoritari unionista, i ni que sigui per una sola dècima, per a moltes dècades.

Aquest és el punt on ens trobem:  o tot o res.  Ja no tenen sentit els debats partidistes ni les estratègies.  Ara mateix o els nostres vots superen els dels que no volen la independència o ho tenim clar.  No ens quedaran ni els castellers, dempeus.  Aquest és l’autèntic referèndum.  Un referèndum gens convencional, però un referèndum al capdavall.

Finalment sí que som a punt de reescriure la història i, si volem -i això es veurà a les urnes-, de construir un nou país plenament sobirà, sobre les bases i els principis que decidim en el seu moment.  Ara cal dir sí o no.  Res més.  No ho oblidem, perquè ens hi juguem massa.  De fet, ens ho juguem tot.

css.php