Jul 212015
 

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, segueix donant mostres d’una absoluta manca de respecte a la nostra llengua i, de passada, a diferents col.lectius als quals vol semblar propera, a partir d’actituds que si bé ja hem vist abans en altres dirigents, sempre acaben sent molt nocius.  Val a dir que no és el primer cas, en els pocs dies que porta de mandat, la qual cosa dibuixa ja una línia d’actuació prou clara, i prou perillosa.

Llegeixo una crònica de la intervenció de Colau a la festa de Colòmbia i veig que, relliscades protocol.làries a banda -això rai que s’aprèn- va fer un ús sistemàtic del castellà en la seva intervenció, suposo que per fer-se més propera a un col.lectiu que té aquesta llengua com a pròpia.  I tot semblaria correcte i educat si no fos per un parell de detalls prou importants.  El primer, que el jove colombià que va obrir l’acte ho va fer en català, potser com a mostra de voluntat de formar part de la comunitat catalana, o potser perquè directament ha seguit l’escolarització a casa nostra i, per tant, a assolit la competència en aquesta llengua.  El segon, que donar per suposat que el col.lectiu colombià només entén la seva primera llengua, tot i l’exemple que acabo d’esmentar, és un insult a la seva habilitat lingüística i a l’esforç que molts dels seus membres adults, i per tant fora ja del sistema educatiu, fan per aprendre català com a mitjà d’integració al nostre país.

Insisteixo que no és el primer cas que conec de polítics -molts d’ells alcaldes- que en un acte potser inconscient, però no per això menys greu, donen per suposada la incapacitat dels seus interlocutors de comunicar-se en català, atès el seu origen o el dels seus avantpassats.  Tota una mostra de racisme subjacent, vulguin o no.

Algú li haurà d’anar explicant a la senyora Colau que hi ha milers i milers de ciutadans vinguts de fora de Catalunya que han fet un enorme esforç per formar part de la nostra societat, també a nivell lingüístic, que mereixen respecte i reconeixement, i no només demagògia i segregació, ni que sigui disfressades de suposada proximitat.

Jul 202015
 

Encetem setmana i, d’alguna manera, retornem a una normalitat que havíem perdut després de dies marcats, informativament parlant, per les eleccions a la presidència del Barça.

Estic d’acord que el Barça és un dels grans referents del país, que hi ha milions de seguidors a complaure, que l’audiència és l’audiència i que els mesos d’estiu no són especialment generosos pel que fa a notícies, però el seguiment que han fet d’aquestes eleccions els diferents mitjans, sobretot els públics, em sembla excessiu, per no dir, directament, immoral.

Hores i hores de programació més pròpies del seguiment electoral que es farà al setembre, que d’unes eleccions d’un club esportiu.  Especials informatius (fregant l’exclusivitat) el dia de les votacions, sondeig d’intenció de vot per tenir una aproximació de resultats en tancar les urnes… En resum, un desplegament de mitjans i una despesa de recursos públics, al meu parer, del tot innecessària i desproporcionada, sobretot en els temps que corren, també a can TV3.

Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i nosaltres som com som.  A veure si ara ens deixen en pau o si també haurem de patir un seguiment, hora a hora, dels primers cent dies de la nova presidència.  Quin tip.

Jul 192015
 

L’estiu és un temps propici per a les novetats, per a la descoberta de nous paisatges, ciutats, cultures, maneres de fer, idiomes, per a la descoberta, al capdavall, de gent diferent a l’habitual i de realitats que poc o res tenen a veure amb la nostra.

D’altra banda, l’estiu també és un temps de tornada.  Perquè tot viatge té el seu punt final i sempre ens acaba retornant a la nostra realitat, a la nostra rutina, a la feina o els estudis, als nostres problemes i a les nostres il.lusions, als nostres fantasmes, a la nostra gent…

És curiós constatar com ens agrada avançar per terrenys que no coneixem, però com, potser amb un pòsit de pena per tot el que deixem enrere, ens sentim de segurs en la nostra realitat, en el nostre terreny conegut, en els nostres espais.

Marxem, tot sovint, per deixar enrere moltes coses i a la recerca de nous mons, però sempre acabem tornant amb el sentiment de recuperar casa i normalitat, amb el regust dolç del record i amb la serenitat d’una calma i d’una seguretat retrobades.

Jul 182015
 

Enmig del rebombori i vall de noms de la llista unitària per a les properes eleccions, hi ha un petit detall -per a mi prou important- que ha passat gairebé desapercebut:  Muriel Casals, número 3 de la llista, plega com a presidenta d’Òmnium, per dedicar-se en exclusiva a la nova tasca que li ve a sobre.

Sempre m’he demanat com s’ho fan els polítics professionals per compatibilitzar, per exemple, el fet de ser diputats, alcaldes i càrrecs importants dins del respectiu partit.  I sempre he tingut el pressentiment que, ras i curt, fent les coses malament o, com a mínim, a mitges, perquè el dia té les hores que té i el gènere humà les seves limitacions.  És per això que trobo admirable que una persona que accedirà a un seient al futur Parlament s’hi vulgui dedicar en cos i ànima, i més en els temps que vivim.

Estaria bé, ja que sembla que iniciatives com aquesta són cares de veure, que la futura legislació de la futura Catalunya tingués present, també, això de la compatibilitat de càrrecs.  Fonamentalment per respecte a cadascun d’ells i, ja de passada, per obrir portes a la participació en la vida política a més gent que segur que n’està interessada i que potser no troba la via, perquè poques mans toquen totes les tecles.

Jul 172015
 

Un dels raonaments més habituals del PP és el recurs a l’obvietat, a presentar les coses com a inevitables o, fins i tot, com a úniques possibles.  Qui no els ha sentit mai dir “por supuesto“, “naturalmente“, “como no podria ser de otra manera“, “es de sentido común” i moltes altres expressions que, en un to pretesament popular i proper, eleva a la categoria de veritat absoluta la seva opinió.

Un dels darrers exemples, el tenim en les paraules de Rajoy parlant del deute grec.  I és que parlar de xifres astronòmiques, si bé no té gran cosa de científic ni quantifica massa res, sí que és fàcil d’entendre per part de la població en general.  El problema és quan es vol exagerar una determinada quantitat (total del deute grec, en aquest cas) amb aquest adjectiu, sense adonar-se que el volum del deute espanyol és encara més alt, amb la qual cosa, ja no queden qualificatius per descriure’l, ni recorrent a l’astronomia.

Aquestes coses passen quan més enllà de la pulcritud i del coneixement de la realitat prima l’afany totalitari que suposadament atorga la possessió de la veritat absoluta.

De tota manera, unes darrera afirmació de Rajoy dient amb la mateixa astronòmica contundència que Catalunya mai no serà independent em convida a creure que encara no hi ha res perdut i que potser la república catalana no és tan lluny com de vegades podem témer.  Al cap i a la fi, el mateix, si fa no fa, va dir del 9N.

Serà qüestió d’estar al cas de com diuen les coses des del govern espanyol que no pas del que diuen, massa previsible, d’altra banda.

Jul 162015
 

Ha hagut de ser la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui trenqui la llarguíssima tradició de fer una missa al castell de Montjuïc en memòria dels morts a la Guerra Civil, tot un acte d’exaltació feixista que, any rere any i consistori rere consistori, s’ha vingut repetint als voltants del 18 de juliol.

Ja era hora que algú posés fi a aquesta apologia del franquisme i dels seus crims.  De tota manera, és trist comprovar, un cop més, que ni dècades de governs socialistes (i cada dia que passa agrairia més una definició d’aquest terme), ni convergents han estat capaces de posar fre als hereus dels colpistes.

Que potser l’acte es farà en algun altre lloc?  Segur que sí.  I és que aquest país, a diferència dels veïns més civilitzats, encara no ha trobat la manera de tancar amb dignitat i contundència una etapa molt fosca i molt trista de la nostra història.  De tota manera, ja és un gran pas la negativa del govern Colau.

No aniria malament que altres alcaldes, sobretot aquells que es diuen d’esquerres, comencessin a prendre exemple i posessin fi a actes d’aquest estil que es van repetint a diferents pobles i ciutats del nostre país.  La salut democràtica i la memòria per les víctimes de la dictadura ho agrairien.  I si algú té dubtes, comparem els morts que hi ha darrera de les banderes i símbols franquistes, amb els de l’estelada?  Doncs això.

Jul 152015
 

Saber gestionar els temps és segurament una de les coses més difícils tant en la vida com, per exemple, en la política.  Saber trobar el punt exacte i necessari entre la pressa i la desídia, posem per cas, pot marcar l’èxit o el fracàs de totes les coses.  I és avui mateix, llegint notícies sobre la futura llista més o menys unitària per a les eleccions de setembre que em demano si no hem fet tard, amb aquesta proposta.

La llista que es dibuixa té molt, al meu parer, de la que va proposar Artur Mas fa uns mesos i que es va bandejar sota l’argument de la diversitat ideològica que suposaven llistes separades i tot plegat.  Ara, però, resulta que la idea era bona.  El problema és que pel camí s’han consumit uns mesos importants en què l’empenta del 9N s’ha anat desunflant, per obra i gràcia d’una exhibició molt sovint indecent d’egoisme o de tacticisme polític de molt baixa volada.  I arribats a on som ara em demano si no estem fent tard.

Som en ple estiu i tot just quan la calor comenci a afluixar tindrem unes eleccions cabdals.  Potser, i no crec que exageri, les més transcendentals de la nostra història.  Però les haurem d’encarar gairebé sense programes, sense gaires certeses, sense tenir massa clar què passarà, sense haver convençut gairebé cap dels electors que calia sumar, i amb la música de fons, encara, de les cançons de l’estiu.  I amb tot això hem d’aconseguir que una majoria de votants s’expressin a favor de llistes independentistes.  Déu n’hi do.

Els errors d’estratègia es paguen cars.  Recordeu allò de l’eix social i la pluja fina del segon tripartit?  Doncs molt em temo que ara som en un lloc similar per haver malbaratat uns mesos preciosos en disputes que, no ens enganyem, no aporten res de bo i que ben poc atractives resulten per a un electorat encara no prou decidit.

El temps, sempre el temps, dirà si ens trobem davant d’un gran encert o d’un error de dimensions històriques.  Avui mateix, jo no sóc gens optimista, francament.

Jul 142015
 

Marxes quatre dies i quan tornes e trobes convocat a una concentració davant l’Ajuntament per protestar contra un pacte entre socialistes i ciutadans (PSC’s ? com ja ha escrit  algú) que, entre altres efectes, allunyarà Lleida de l’Associació de Municipis per la Independència, prohibirà les estelades a espais públics i, sobretot, farà miques l’actual reglament d’ús lingüístic per afavorir (suposadament) el bilingüisme i evitar el caràcter preferent del català.  Fantàstic saber tot el que es pot arribar a fer per no perdre la poltrona.

Val a dir que l’acord, fent bo el concepte de bilingüisme d’aquesta gent, es va redactar només en castellà.  També val a dir que en aquest afany de respecte, fins i tot el propi topònim de la ciutat, Lleida, va ser substituït per Lérida, retornant-nos de cop a aquells anys en què un corrent d’opinió apostava per l’annexió d’aquesta província a l’Aragó, fugint així de tots els mals de Catalunya.  L’alcalde ho deu recordar prou bé, perquè té l’edat per haver-ho viscut.  Potser la seva idea d’optar a uns jocs olímpics d’hivern en col.laboració amb les administracions veïnes també anava en aquesta línia i encara no ens havíem adonat.  Ves tu a saber.

I per acabar de reblar el clau, en una entrevista radiofònica, l’alcalde va i diu que que reformaran el reglament d’ús lingüístic amb la col.laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística.  Vaja.  No sé jo si entre les funcions del Centre de Normalització Lingüística de Lleida hi ha la d’ajudar a bandejar el català de la vida pública i administrativa, però diria que no.  De tota manera, caldrà esperar, sobretot a saber què en diuen la presidenta del tal Centre, la regidora de Cultura (entre altres) i la directora, destacada membre del partit que governa la Paeria, perquè tots sabem que som prou capaços de defensar (i de vendre) una cosa i, si cal, la contrària.  Això sí, deixant-nos la dignitat pel camí.  De credibilitat i respecte millor ni parlar-ne, perquè ves a saber on paren, a hores d’ara, quan han caigut totes les màscares i se’ns revela l’autèntic ideari del president del PSC i, de retruc, suposo que el del seu partit, que alguna cosa hi deu tenir a dir.

Jul 042015
 

Darrer estudi del Centre d’Estudis d’opinió i certificació d’allò que ja es va veient:  l’independentisme es veu cada cop més superat pel no independentisme.  I això a tres mesos mal comptats d’unes eleccions que diuen que han de ser plebiscitàries.  Anem bé.

Començo a pensar seriosament que estem a punt de viure el major engany de la nostra història i la més gran decepció col.lectiva que puguem imaginar.  I no serà per culpa nostra, que portem anys complint amb totes les cites per dir clarament què volem ser, no.  Serà per una classe política suposadament independentista que no sap (o no pot) estar a l’alçada del moment històric i que es debat entre l’argument buit que amb un estat viurem millor i això ho sap tothom, i el vertigen d’un procés descontrolat, tant per la pressió social com per la del govern de Madrid.

Sigui com sigui, els independentistes som molts, però no en som prou.  Fins ara havíem confiat que molt indecís acabaria venint cap al nostre cantó, però amb la realitat política que tenim, i amb tota la seva absurda inoperància per atreure ningú, no ens ha d’estranyar que marxi cap a la postura més natural i menys arriscada de seguir com fins ara.  I això és justament el que el CEO confirma.

Seguirem discutint sobre llistes i sigles, igual com un hàmster en la seva roda, en un exercici que potser ens deixarà on hauríem pogut ser fa mig any, però tips de debats estèrils que només transmeten incapacitat.  Això sí, a l’hora de la veritat, la culpa serà nostra, només nostra, que no haurem votat com calia, no en tingueu cap dubte.  I aquesta colla de conspiradors de saló que han de dirigir el nostre futur seguiran en el seu espai natural, no fent gaire cosa de profit, pensant-se que són els grans valedors de la pàtria, i condemnant-nos, quan no calia, a la mort per inanició com a país.

La història un dia els jutjarà, però serà tard, i ja no servirà de res.  De moment, som a punt d’arribar al final d’una gran il.lusió, d’un enorme exercici de prestidigitació, que ens deixarà amb la boca oberta i clavats per molt temps a la cadira, perquè potser guanyarem la majoria parlamentària, però perdrem el plebiscit, que és el que realment val.  Anem camí de la més amarga de les victòries.

Jul 032015
 

El setge del govern espanyol, i de totes les institucions que en depenen directament o indirecta, contra Catalunya, cada dia es va fent més evident i, de passada, va prenent matisos d’autèntic esperpent, cada cop més difícil de justificar.

Que els ho expliquin, si no, a les jugadores i afició del Uni Girona, equip de bàsquet femení, campiones de lliga i, per tant, amb dret a jugar l’Eurolliga, sense cap més tràmit, mercès a la seva condició de campiones.  I és que la Federació Espanyola de Bàsquet va i decideix, sense encomanar-se a Déu ni al diable (o potser sí), que qui jugarà l’Eurolliga serà la segona classificadaPerfumerias Avenida, de Salamanca i que les gironines, en tot cas, hauran d’accedir-hi si superen la fase de classificació que els pertocaria de jugar a les castellanes.

Us imagineu que el Barça guanya la lliga, però qui s’hi classifica, per decret és el Real Madrid i que els catalans han de jugar la fase classificatòria, tot i el seu títol?  Doncs això.  Exactament això és el han de patir les de l’Uni Girona.

Ara vindran recursos al Consejo Superior de Deportes (que Déu les agafi confessades) i a qui correspongui, però el mal ja està fet i la postura presa.  A Europa juga un equip espanyol, tan espanyol com de Salamanca.  Només faltaria.  I a veure si no barregem política i esport.

Realment, o és un cas flagrant d’involució extraesportiva (diguem-ho així) que perjudica, ves per on, un equip català en favor d’un de Castella-Lleó, o és que aquestes “nenes” catalanes no estan (“no són”, volia dir… quin lapsus) prou bones per representar el bàsquet femení espanyol.  Que també podria ser, sabent la fauna que corre per aquestes federacions esportives.

El setge continua per terra, mar i bàsquet.  Fins quan?

css.php