abr. 302013
 

Serà molt difícil saber el nombre definitiu de víctimes de la tragèdia del macrotaller tèxtil de Bangla Desh, d’una banda, per l’enorme magnitud del sinistre, atesa la quantitat de persones que hi treballaven i, d’una altra, perquè determinats empresaris amb interessos a la localitat índia prou se n’ocuparan de passar full ràpidament.

Amb independència del nombre total de morts, el fet posa de relleu com acaba sempre aquesta boja cursa per produir més i cada cop a més baix cost, ja sigui fent servir mà d’obra infantil o amuntegant treballadors en condicions infrahumanes.  Tant li fa,  quan d’allò que es tracta és d’incrementar tant com sigui possible el marge de benefici, només.

Però no ens enganyem, aquestes coses no són exclusives de l’Índia o de la Xina.  Pensem que l’abaratiment brutal de salaris que estem patint, més d’hora que tard, farà tornar part d’aquestes produccions que van marxar fa uns anys i tornarem a maneres de produir que havíem abandonat.  Nosaltres som la futura (i potser no tan futura) mà d’obra barata i les futures víctimes.  Potser aleshores no es podrà amagar tan fàcilment la realitat rere etiquetes de marques ben llustroses.

Cal retenir, per crua que sigui, una duríssima foto que corre per la xarxa, amb l’esperança que serveixi com a autèntic antídot contra l’oblit, la indiferència i l’explotació, en nom de ves a saber quina idea de progrés.

Tots aquests morts, tots nosaltres, de fet, no són mà d’obra de baix cost ni simples recursos humans.  Són persones que estimen, que busquen la felicitat i que només aspiren a viure d’una manera digna.  A veure si queda clar d’un cop per tots que la tirania dels mercats i la indiferència maten.



abr. 292013
 

Què se’n pot esperar d’un país on:

L’església catòlica rep més diners públics que la investigació.

La despesa militar mereix, fins i tot, la desqualificació de la Comissió Europea.

– La Casa Reial i la nova noblesa (la dels bancs i la de les grans corporacions) reben diners públics a dojo, ja sigui via pressupostos públics, via rescat, o via impostos, taxes i altres prevendes que també es paguen amb recursos de tothom.

Francament, el panorama em recorda massa aquells temps en què a la societat hi havia tres estaments privilegiats:  l’església, l’exèrcit i la noblesa, a banda d’una enorme classe popular tremendament maltractada, explotada  i empobrida.

Si algú encara té dubtes, que no oblidi que el 2007 hi havia 10 espanyols entre la llista Forbes de persones amb més de mil milions de dòlars.  El 2013, el doble.  Paral.lelament, l’atur a Espanya, el 2007  era d’1,8 milions de persones i avui ja supera els sis milions.  Com més rics hi ha, molts més pobres.  Una  curiosa accepció de la idea de justícia social.

De debò que de tant progressar no hem tornat al feudalisme?  Potser només hi falta el dret de cuixa.  Bé, potser no hi falta, tampoc.

Ja ho sabem.  En aquesta tesitura, a creure i a resar, que així és com es mantenen la llei i l’ordre (divi?) establerts.

Que els aguanti un altre!



abr. 282013
 

Diu la dita que quan una porta es tanca, se n’obre una altra (o una finestra, segons el cas).  I és ben cert, sobretot si ens prenem un mínim de temps a repassar la nostra vida i tots aquells moments en què hem cregut que res no sortiria bé i que hem estat temptats d’abandonar-nos a la desesperança.

Tenim una tendència a fixar els nostres objectius i les nostres il.lusions en alguna cosa molt concreta, tan concreta que, de vegades, no ens deixa veure alternatives, sovint molt millors que el que inicialment havíem previst.  I no és estrany que llavors, quan aquesta nostra fixació (que és com acaba el nostre objectiu) no es veu assolida, pensem que tot plegat és un fracàs.  I tampoc no és estrany que llavors, justament llavors, quan obrim els ulls una mica més i eixamplem el camp de visió a través d’una finestra de bat a bat, trobem propostes vàlides a tocar i fantàstics paisatges que ni podíem imaginar.

De vegades, però, tampoc no depèn només de nosaltres, i és com si l’atzar, la casualitat, o una conxorxa còsmica decidissin encaminar-nos cap a allà on no podíem ni imaginar.  Potser ens oblidem que tot el que fem, tot el que aprenem, tot el que vivim, van bastint un gruix de saviesa (en el sentit més ampli del mot) que, un dia o altre, en un moment o altre, se’ns mostra amb tota la seva esplendor, igual com la planta que després de dies i dies sota terra, sense avisar, treu el nas i comença a donar uns fruits magnífics.

Siguem capaços d’abandonar la immediatesa com a valor de present i tinguem confiança en nosaltres i en les nostres capacitats, i també la constància i la paciència necessàries per aprendre a descobrir portes i finestres allà on sembla que només hi ha panys i forrellats.



abr. 272013
 

Ahir vam saber les darreres xifres d’atur i les previsions econòmiques per als propers anys i, francament, cada dia costa més no caure en la més profuda de les depressions.  I no només per la situació, camí del milió d’aturats a Catalunya, ni pel percentatge de joves sense feina, sinó sobretot perquè ni les perspectives de futur ni les mesures que anuncien els diferents governs sembla que convidin a cap mena d’optimisme.

I quan això passa, apareixen les crides a l’empreneduria, als autònoms i a allò de la necessitat de reinventar-se.  Dit d’una altra manera:  campi qui pugui.

La pregunta, però és:  sense crèdit per arrencar negocis, amb les butxaques de les famílies més que escurades i sense cap perspectiva de poder vendre res a ningú, excepció feta dels pijos i dels rics de la nostra estimada Llanos de Luna, a què dimonis volen que es dediquin aquests futurs emprenedors?  A res.  Però és que han de parlar per no callar, els nostres governants, en un exercici de cinisme intolerable.

La situació de desemparament cada dia és més preocupant.  I la nostra classe política mirant cap allà on poden, pendents d’anunciar reactivacions macroeconòmiques més que fantasmes, o preocupats de si s’han de fer o no primàries obligatòries.  I nosaltres cada dia més pobres (ells no, que consti).

Ah!, per cert, si algú encara creu que la independència no té a veure amb la situació econòmica, només una dada:  si l’Estat Espanyol, aquest mateix que ja no sap per on tirar, pagués allò que deu a Catalunya, el nostre dèficit seria zero.  Si a sobre no ens prenguessin el que ens prenen cada any, imagineu si en podríem fer, de coses.  Cada dia la realitat fa més evident el futur.

abr. 262013
 

És difícil saber què és necessari per a segons qui.  Per sort, en aquests casos, sempre hi ha qui ens ajuda a entendre clarament què no és necessari, com ha fet aquest individu indescriptible que és Vicente Martínez-Pujalte, qui, sempre que pot -i es veu que pot tot sovint- carrega contra la nostra identitat i la nostra llengua, amb perles com afirmar que no es pot malgastar en coses innecessàries, com la promoció del català.  Fantàstic.

Potser li podríem demanar a aquest senyor si considera necessàries despeses com ara les desfilades militars (i l’exèrcit de propina) la casa reial, les dietes a diputats amb habitatges a Madrid, la candidatura olímpica de la vila i cort, l’intent de vendre la marca Espanya quan tothom sap que és impossible, i tantes i tantes coses en què el PP no s’està de malbaratar els diners misserablement, i amb orgull, encara.

Però, és clar, l’argument contra nosaltres sempre és la necessitat d’invertit només en creació de riquesa o d’ocupació.  Imagino que seguint el model popular que està assolint xifres d’atur i de destrucció econòmica gairebé increïbles, per més que certes.  Això sí, ben convençuts que estan fent el que cal.  No vull ni imaginar quin objectiu deu haver darrere d’aquest “que cal”.

I és que al PP, sort en tenen, sempre hi ha algú disposat a reblar el clau de l’estupidesa, com ara la delegada del Govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, capaç d’afirmar sense cap rubor que és important que hi hagi pijos perquè són els que gasten.  Vaja, ara resulta que la solució passa per consumir (una cosa similar ja la va dir fa anys un expresident socialista referint-se dels funcionaris), però com que ja no hi ha diners gairebé enlloc, sempre ens quedaran els pijos, els burgesots i tota aquesta banda de fills de papà i mamà per salvar el món.  Però sempre que siguin dels seus, evidentment.

Indignant i vergonyós tot plegat.  Això sí, imagino que no ja necessari, sinó imprescindible i totalment raonable, com a mínim als cervells -per dir-ne d’alguna manera- del PP.

abr. 252013
 

“Qui dies passa, anys empeny” seria un bon lema per al govern del PP, si no fos que dubto molt que siguin capaços d’entendre aquesta expressió, espcialment perquè l’idioma els serà completament desconegut.

Des del primer dia del seu mandat, el PP s’ha dedicat a promoure autèntiques barbaritats legislatives i ideològiques que, poc a poc, es van posant a lloc, i van sent contestades de manera ben oficial.  Algun exemple:

Plantofada del Consell d’Estat al projecte de llei reforma educativa del ministre Wert.

Les declaracions del president del Tribunal Suprem sobre els escraches.

La poca comprensió, a Europa, dels continuats atacs contra la llengua catalana.

I podem seguir amb el fet que Ada Colau i la Plataforma Anti Hipoteca recorrin a Europa per denunciar les polítiques d’habitatge, o amb el ridícul i el descrèdit internacionals de la particular concepció dels populars sobre què és nazisme, per exemple.

I és que lentament, però de manera inexorable, les polítiques populars aniran caient una a una per falses i inútils, tant pel que tenen de ràncies a nivell polític, com per la seva inutilitat per reactivar l’economia.

Pel que fa a nosaltres, el respecte a la identitat catalana, cada dia ho tinc més clar,  passa per Europa (per l’Europa culta i democràtica, que també existeix), perquè el sentit comú no té fronteres o, si més no, algunes menys que la incompetència i la mala fe.

Però mentrestant, el PP va fent, tot i saber que no tenen cap futur, i va afavorint interessos molt concrets i ben particulars, absolutament oposats als interessos generals.

Les coses són així:  qui dies passa, anys empeny.  I mentrestant van treient profit.  Potser que anem passant, no?

 

abr. 242013
 

Si hi ha un dia que serveix per evidenciar que Catalunya és diferent a la resta de països i que té una identiat i una manera de fer pròpies i singulars, sense cap dubte, és el de Sant Jordi.

Ahir vam tornar a viure una jornada festiva en dia laboral.  I de molta intensitat laboral per a molta gent, de fet.  Res a veure amb altres celebracions primaverals on la gresca, la música i la ingesta d’alcohol ho monopolitzen tot.  Sant Jordi és la festa de la cultura, dels llibres.  Però també és la festa de l’amor, de l’exaltació pública de l’afecte cap a la persona estimada a través d’un element tan senzill i tan bell com és una rosa.

En aquesta festa, els músics i ballarins d’altres terres deixen pas als escriptors, aquells personatges ignorats, quan no menystinguts, que segons diuen alguns no tenen futur en un món digital, i menys si s’expressen en llengües minoratàries (minoritzades, per a ser més exactes).  I tornem a veure cues per comprar les darreres novetats editorials, o perquè els autors les signin, en una nova evidència de l’excel.lent salut de la nostra literatura.

És una festa estranya i meravellosa, aquesta de Sant Jordi.  Tant que s’hi sumen sense complexos, fins i tot, aquells que sembla que hagin declarat la guerra al país, per negar-li el dret a la paraula, aquesta mateixa paraula que, impressa, els és un negoci ben lucratiu.

Però Sant Jordi sempre acaba amb el drac i allibera la dama.  Les coses són com són, i a nosaltres ja ens agraden, igual com ens agrada recordar, cansats i feliços, que ahir va ser un gran dia, un any més.

abr. 222013
 

Fa uns pocs dies, Vicent Partal escribia un editorial a Vilaweb que m’atreviria a qualificar com d’obligada lectura.  En ell relatava, a grans trets, l'”operació Catalunya” , un intent del franquisme d’atreure la simpatia i la complicitat dels catalans cap al règim.

Ara, mig segle més tard, Espanya fa una segona “operació Catalunya”, per mirar de neutralitzar el sentiment independentista i retenir Catalunya a l’òrbita espanyola.

En la nostra societat, les coses no acostumen a ser casuals, i menys en política.  Per això, no ens ha de ser cap sopresa veure com les estratègies es repeteixen, arribant, en un magnífic exercici d’imaginació, fins i tot, a repetir el nom.  I dic que no ens ha de suposar cap sorpresa perquè, de fet, l’estan duent a terme, per part espanyola, els fills i descendents diversos d’aquells destacats franquistes dels anys 60 i, per part catalana, els fills i descendents diversos de les mateixes famílies i grups empresarials que fa mig segle.  Queda clar que la democràcia no ha suposat grans canvis pel que fa a qui té realment el poder polític i social.

Només, però, una petita però substancial diferència.  Aquella primera operació, al capdavall, va contribuir a fer possible les grans revindicacions del moment:  llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.  Aquesta nova “operació Catalunya” també va pel camí de portar-nos a la gran revindicació actual:  Catalunya, nou estat d’Europa.

 

abr. 212013
 

Un dels viatges més fascinants que podem fer, però també més plens d’incerteses, és el que ens porta al retrobament amb el nostre passat, amb les persones amb qui vam compartir una determinada etapa de la nostra vida.  I com més llunyana en el temps és aquesta etapa, més incert i més apassionant és fer-lo.

Divendres passat vaig retrobar antics companys de feina, gairebé dues dècades després que ens diguéssim adéu.  Durant aquests anys, l’únic contacte ha estat a través del correu electrònic (gran invent), en moments puntuals, però constants.  Aquesta mena d’escapada al meu (nostre) passat, per un moment, crec que ens va fer oblidar tot el que hem viscut cadascú de nosaltres durant aquests darrers anys i recuperar, en petits raconets de memòria, tot el que vam compartir, i constatar, alhora, que aquesta estranya barreja de nostàlgia, records i memòria, servida ben fresca un cop passada pel filtre de l’oblit que sempre aplica el temps, és meravellosament saborosa.

Divendres es  va jubilar el Josep Anton, un company que durant més de vint anys ha treballat amb discreció, amb rigor i amb voluntat de servei, a l’administració.  No ha cobrat grans sous, ni sobresous, ni ha estat implicat en cap cas de corrupció, ni ha fet carrera meteòrica, ni s’ha dedicat a sobreviure a cop de baixes laborals.  No, ell només ha treballat i, amb la seva feina, amb la seva rutina, amb els seus gestos, les seves paraules i les seves actituds, ha estat un company impagable que s’ha guanyat l’estimació de tothom, com vaig poder constatar a través dels comentaris de companys seus d’aquests anys, i com molt bé jo recordava del temps que vam compartir.

Divendres, l’administració va dir adéu, entre l’afecte de molta, de moltíssima, gent, a una persona bona, i gràcies al privilegi de poder compartir el seu comiat, vaig retrobar una parcel.la petita però extraordinàriament entranyable de la meva història.  Fer que en pugués gaudir d’aquest moment va ser un nou acte d’afecte que ens va regalar a tots plegats i a mi molt especialment.

 

css.php