abr. 152013
 

Confesso que no em va sorprendre gens ni mica la darrera interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb el català a l’escola.  És més, el trobo plenament coherent amb pronunciaments anteriors, arran de la tristament famosa sentència (condemna?) del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

El Constitucional, en el seu moment, ja va deixar clar que el català no podia ser llengua preferent enlloc.  Això vol dir que mentre no descobrim la manera de parlar dues llengües alhora (fins ara fisiològicament i anatòmicament impossible), en cas de contacte (conflicte) entre català i castellà, la segona, la llengua comuna de tots els espanyols i que per mandat constitucional tots coneixem, acabarà prevalent.

Aquesta és una d’aquelles minúcies que els govern del moment (recordeu qui eren? val la pena no oblidar-ho) van dir que no afectaven gran cosa, que per via legislativa es podien resoldre els problemes i bla, bla, bla… Doncs no només no s’ha esmenat res sinó que la cosa avança inexorable.  Aquests afanys dialogants de segons qui, que mai no porten enlloc.

Davant d’aquest esperpèntic escenari en què una sola persona pot alterar el projecte educatiu d’una aula (i d’un centre, per tant), però sempre en favor del castellà, per a major glòria del ministre espanyolitzador de criatures, només hi ha dues sortides:

1.  No fer ni cas de la interlocutòria i mantenir amb un sistema educatiu reconegut internacionalment i de resultats més que contrastats, pel que fa a l’equilibri en el coneixement de les dues llengües implicades.

2.  Obrir una aula (per atendre 17 famílies, amb una unitària ja fem) i escolaritzar els nens i nenes d’aquestes famílies en castellà, tal com volen.  Discriminació? segur que sí, però mal menor, perquè, al cap i a la fi, és atendre fil per randa el que demanen, no?  Allà sí que podran ser educats segons els seus desigs, sense que trenquin la coherència d’un sistema educatiu que, entre altres, es pot apuntar el mèrit de no discriminar per llengua.

Acceptar la condemna lingüística que suposa la interlocutòria és, senzillament, inassumible, llevat que renunciem a la pervivència del català.

I és que quan la irracionalitat es vol posar sota l’empara de la toga, passen coses com aquestes.

No ens enganyem:  l’educació els importa un rave, però dinamitar un sistema de convivència no.  Aquest és l’objectiu de tot plegat.  I encara teniu dubtes sobre si hem de marxar?  Crec que cada dia que passa ens és més una necessitat vital, com a societat.

css.php