abr. 012013
 

Entrem a la veritable recta final de la Setmana Santa, un autèntic garbuix de tradicions de tota mena:  processons, monuments religiosos, rituals i celebracions cristians, caramelles, cues per anar a esquiar o a la platja (sempre m’ha fet gràcia que en un país tan petit com el nostre es puguin creuar cotxes amb esquis i cotxes amb el flotador d’aneguet), recollides de timó, els àpats sense carn o barreges de tradició i modernitat, com l’anècdota protagonitzada pel mosso romà (“armat”, en diem nosaltres).

De tota manera, si hem de fer cas de les televisions, la Setmana Santa d’enguany ha estat un triomf absolut del que m’atreviria a titllar de retorn a la primera i a l’UHF, però amb colors.  A través dels diferents canals hem assisitit a un autèntic mosaic de processons i celebracions litúrgiques, en rigorós directe, adobades amb la desfilada dels grans títols cinematogràfics clàssics (o dels seus remakes), des de la Bíblia fins a Espartacus, complementats amb d’altres de més moderns de la mateixa temàtica, en tota una antologia de cinema religiós o de romans.  Aquesta és l’oferta televisiva dels grans grups de comunicació.

Sembla que enguany, aquest retrobament amb la vida, amb el bon temps, amb la primavera i amb la fertilitat ens l’han volgut revestir de tradició religiosa clàssica, per a major glòria dels nostàlgics.  És el pa que s’hi dóna, ara mateix.

Però avui abaixem el teló amb el dia de la Mona.  Demà (avui, de fet), aparcarem tot el pes de la tradició catòlica (folklòrica o sentida, segons el cas i segons cadascú) i tornarem a fer la nostra.  Avui ens retrobarem, a casa, al camp o allà on sigui, i menjarem i beurem plegats, i regalarem o rebrem mones i, independentment de la manera de pensar o de les creences individuals, farem festa grossa, tot just abans de tornar a la rutina.  Això sí, ara ja amb aires de primavera retrobada.

Avui compartirem una de  les tradicions més nostades i deixarem constància que som una mica diferents dels nostres veïns, vulguin o no.

css.php