Ahir vam saber les darreres xifres d’atur i les previsions econòmiques per als propers anys i, francament, cada dia costa més no caure en la més profuda de les depressions. I no només per la situació, camí del milió d’aturats a Catalunya, ni pel percentatge de joves sense feina, sinó sobretot perquè ni les perspectives de futur ni les mesures que anuncien els diferents governs sembla que convidin a cap mena d’optimisme.
I quan això passa, apareixen les crides a l’empreneduria, als autònoms i a allò de la necessitat de reinventar-se. Dit d’una altra manera: campi qui pugui.
La pregunta, però és: sense crèdit per arrencar negocis, amb les butxaques de les famílies més que escurades i sense cap perspectiva de poder vendre res a ningú, excepció feta dels pijos i dels rics de la nostra estimada Llanos de Luna, a què dimonis volen que es dediquin aquests futurs emprenedors? A res. Però és que han de parlar per no callar, els nostres governants, en un exercici de cinisme intolerable.
La situació de desemparament cada dia és més preocupant. I la nostra classe política mirant cap allà on poden, pendents d’anunciar reactivacions macroeconòmiques més que fantasmes, o preocupats de si s’han de fer o no primàries obligatòries. I nosaltres cada dia més pobres (ells no, que consti).
Ah!, per cert, si algú encara creu que la independència no té a veure amb la situació econòmica, només una dada: si l’Estat Espanyol, aquest mateix que ja no sap per on tirar, pagués allò que deu a Catalunya, el nostre dèficit seria zero. Si a sobre no ens prenguessin el que ens prenen cada any, imagineu si en podríem fer, de coses. Cada dia la realitat fa més evident el futur.
