abr. 272013
 

Ahir vam saber les darreres xifres d’atur i les previsions econòmiques per als propers anys i, francament, cada dia costa més no caure en la més profuda de les depressions.  I no només per la situació, camí del milió d’aturats a Catalunya, ni pel percentatge de joves sense feina, sinó sobretot perquè ni les perspectives de futur ni les mesures que anuncien els diferents governs sembla que convidin a cap mena d’optimisme.

I quan això passa, apareixen les crides a l’empreneduria, als autònoms i a allò de la necessitat de reinventar-se.  Dit d’una altra manera:  campi qui pugui.

La pregunta, però és:  sense crèdit per arrencar negocis, amb les butxaques de les famílies més que escurades i sense cap perspectiva de poder vendre res a ningú, excepció feta dels pijos i dels rics de la nostra estimada Llanos de Luna, a què dimonis volen que es dediquin aquests futurs emprenedors?  A res.  Però és que han de parlar per no callar, els nostres governants, en un exercici de cinisme intolerable.

La situació de desemparament cada dia és més preocupant.  I la nostra classe política mirant cap allà on poden, pendents d’anunciar reactivacions macroeconòmiques més que fantasmes, o preocupats de si s’han de fer o no primàries obligatòries.  I nosaltres cada dia més pobres (ells no, que consti).

Ah!, per cert, si algú encara creu que la independència no té a veure amb la situació econòmica, només una dada:  si l’Estat Espanyol, aquest mateix que ja no sap per on tirar, pagués allò que deu a Catalunya, el nostre dèficit seria zero.  Si a sobre no ens prenguessin el que ens prenen cada any, imagineu si en podríem fer, de coses.  Cada dia la realitat fa més evident el futur.

css.php