abr. 122013
 

Un nou element al panorama polític català.  I aquest no és menor.  Em refereixo a Procés Constituent, la palataforma impulsada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres.

La gran força d’aquesta iniciativa, al meu entendre, és la voluntat de recollir un amplíssim descontentament social, també contra les forces polítiques tradicionals, i plantejar una tercera via que aspira, d’una banda, a l’assoliment d’un estat propi i, d’una altra, a una autèntica regeneració democràtica basada en la justícia i la solidaritat.

Només un perill:  la possible incapacitat de les associacions, entitats i, en el seu cas, formacions polítiques ja establertes de renunciar a part del que són en favor d’una plataforma unitària que arribaria a participar a les properes eleccions.  Som un país petit on, massa sovint, es fa bona aquella vella dita que afirma:  “dues dones i un ànec… mercat”.

Novament caldria recuperar les paraules de Joan Maragall:  “És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa que crida, que vol son esperit propi per a regir-se.  I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la;  perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric…”

Sembla que no hagi passat res des de 1907, perquè encara seguim tement els mateixos fantasmes.  Tant de bo, aquest nou Procés sigui la resposta als nostres mals més ancestrals.

Si aquesta proposta és capaç de salvar les diferències en favor d’un projecte comú i primari:  la independència, i a partir d’aquí obrir el debat sobre el futur, aleshores sí, cadascú des de les seves posicions, però fent taula rasa del concepte que hem tingut fins ara de la democràcia –perquè només així, començant mentalment des de zero, pot haver autèntica regeneració- li vaticino una amplíssima presència parlamentària, a les properes eleccions, perquè polítiques i maneres de fer diferents a les que sovint tendim a considerar úniques, n’hi ha a patades, i només cal mirar una mica enfora.

En el fons, vulguin o no, ens trobem davant un pols entre la gent del carrer (la terra, manllevant les paraules de Maragall) i una determinada oligarquia que defensa el monopoli del govern i que ja ha demostrat tots els seus dèficits en forma de corrupció, desprestigi i incapacitat de donar resposta als ciutadans.  I aquest cop, si sabem ser generosos i conscients de la responsabilitat històrica que tenim, els canvis poden arribar a ser molt profunds.  Tant, que gairebé costa imaginar-los.

css.php