abr. 222013
 

Fa uns pocs dies, Vicent Partal escribia un editorial a Vilaweb que m’atreviria a qualificar com d’obligada lectura.  En ell relatava, a grans trets, l'”operació Catalunya” , un intent del franquisme d’atreure la simpatia i la complicitat dels catalans cap al règim.

Ara, mig segle més tard, Espanya fa una segona “operació Catalunya”, per mirar de neutralitzar el sentiment independentista i retenir Catalunya a l’òrbita espanyola.

En la nostra societat, les coses no acostumen a ser casuals, i menys en política.  Per això, no ens ha de ser cap sopresa veure com les estratègies es repeteixen, arribant, en un magnífic exercici d’imaginació, fins i tot, a repetir el nom.  I dic que no ens ha de suposar cap sorpresa perquè, de fet, l’estan duent a terme, per part espanyola, els fills i descendents diversos d’aquells destacats franquistes dels anys 60 i, per part catalana, els fills i descendents diversos de les mateixes famílies i grups empresarials que fa mig segle.  Queda clar que la democràcia no ha suposat grans canvis pel que fa a qui té realment el poder polític i social.

Només, però, una petita però substancial diferència.  Aquella primera operació, al capdavall, va contribuir a fer possible les grans revindicacions del moment:  llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.  Aquesta nova “operació Catalunya” també va pel camí de portar-nos a la gran revindicació actual:  Catalunya, nou estat d’Europa.

 

css.php