abr. 062013
 

Què cal per ser president?  Aquesta és la pregunta que qualsevol criatura podria fer als seus pares, amb l’esperança d’arribar, en el futur, a dirigir un país.

Si mirem el cas d’Espanya (ja que s’entesten a no deixar-nos marxar, comencem per aquí), la resposta hauria de ser  “no gran cosa”,  perquè ja portem uns quants anys en què cada nou mandatari fa bo al seu predecessor, encara que, a priori, pogués semblar impossible.  La perspectiva de saber qui farà bo Rajoy fa esgarrifar.

El cas de Catalunya també presenta algun que altre personatge prou singular, i no pas sempre pels seus mèrits curriculars ni per les seves habilitats dialèctiques, més enllà de les necessàries per recórrer els laberints del partit.

Així doncs, un cop descartades algunes foteses com una sòlida formació, el domini dels idiomes o la capacitat comunicativa i de lideratge, la cosa es clarifica i apareixen presidents capaços d’oferir espectacles com una roda de premsa a través d’una pantalla de televisió, mentre es parla, en una sala ben aïllada de l’exterior, a un auditori de fidels dirigents del seu partit.  No n’estic prou al cas, però no em sembla recordar cap pressumpta roda de premsa més ridícula, enlloc del món.

Ja no sé si qualificar aquest tipus d’actuacions  -perquè no és el primer cas que Rajoy s’amaga per parlar- de covardia, incapacitat comunicativa, pànic a la premsa o, simplement, de mediocritat absoluta.  Sigui com sigui, aquest és el perfil del president d’Espanya, a qui, cada dia que passa, se li va fent més i més gran el càrrec.  I encara volen respecte.

Al mateix temps que això passava a Madrid, a Barcelona, el president Mas oferia una roda de premsa de més de dues hores, al llarg de les quals va respondre tota mena de preguntes.

No és fàcil donar una resposta satisfactòria a la pregunta de què cal per ser president (a banda de fer mèrits a un partit prou gros), ni el panorama sempre és per tirar coets, certament, però malgrat tot, encara hi ha diferències més que remarcables.

css.php