ag. 312012
 

L’església belga va anunciar fa uns dies que farà cursets als futurs capellans per mirar d’evitar la pedofília.  No oblidem que Bélgica acumula més de 800 demandes judicials per suposats abusos de religiosos a menors d’edat.

La veritat és que no sé si és més greu la xifra de demandes, brutal i intolerable, o el fet que calgui fer cursets per explicar que no s’ha abusar sexualment de menors, a un col.lectiu que suposadament es regeix pels manaments de l’església catòlica.

En qualsevol cas, la situació és extremadament greu, perquè evidencia uns forats ètics i de solvència moral intolerables en aquells que dicten pautes de conducta, en base a veritats absolutes.

Què no veuen que el que fan és violar menors indefensos?   Ni més, ni menys.  La resposta, cursets als seminaris.  Algú es pot imaginar un violador al qual li fan un curset d’un matí i el posen al carrer?  Doncs això.

Francament, crec que més que els cursets, caldrien condemnes exemplars a aquells que a l’empara d’una superioritat més que qüestionable, abusen sexualment de menors, que no tenen cap instrument per defensar-se.  Però és clar, és l’església catòlica, el Vaticà,  manté l’habitual prudència (diguem-ho així) respecte al sistema judicial, i amb una xerradeta als futus capellans per dir-los que han de ser bons i que no s’han de tancar a les dutxes ni als lavabos amb els nens (que ho fèien, fins ara?) ja tenim el problema resolt.

I aquesta gent ens vol donar lliçons de conducta.



ag. 302012
 

Cada dia tinc més clar que la manifestació de l’11 de setembre és un èxit molt abans, fins i tot, que es faci.

No deixa de ser divertit (divertit de tan penós com és) l’espectacle i les propostes dels diferents partits, clarament superats per les circumstàncies, i més ara, amb la petició de rescat econòmic a sobre de la taula.

I és que la credibilitat és un bé polític ja molt difícil de trobar, les paraules sonen a massa repetides i conceptes com pacte fiscal ja només poden significar algun pegat econòmic que el Govern d’Espanya, com sempre, no complirà.

Enmig d’aquest seguit de despropòsits, Rajoy es compromet a estudiar (estudiar, de fet, no compromet a res) la proposta de pacte fiscal del Parlament, i a trobar-se amb el president Mas per parlar-ne.  Apa, ja tenim el pacte dels nassos com a cosa possible i ja podem reorientar totes les nostres estratègies i, si cal, vendre el rescat com un crèdit en condicions favorables.  Ni de conya!

L’11 de setembre serà el dia de la gran manifestació per la independència, i tothom que hi vulgui ser amb un missatge descafeïnat, l’única cosa que realment aconseguirà és fer el ridícul, amb els seus objectius mediocres i amb estratègies de volada gallinàcia que, al capdavall, només són capaçós de generar més frustració.

Cal no perdre de vista què volem i on volem arribar, malgrat la cerimònia de confusió, els missatges perversos i les iniciatives absolutament falses que ens arriben i ens arribaran aquests dies, perquè ara, la prioritat és només una, més enllà de les idologies;  és la que tan bé descriuen aquestes paraules de Joan Maragall, de l’any 1907, que s’haurien de gravar al cervell tots aquells que es diuen representants polítics de Catalunya:

“No has sentit mai dir alló de: ”si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien” ? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d’una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.”



ag. 292012
 

5.023 milions d’euros.  Aquest és el rescat que aportarà Espanya a Catalunya.  I aquest és el punt final de qualsevol somni de convivència a Espanya, perquè si hi descomptem tot el que Espanya no ens ha pagat, malgrat haver-ho signat i compromès per llei aquests darrers anys, potser no caldria aquesta humiliació.  Per no parlar de tot el que ens han pres en concepte de solidaritat (en una interpretació molt seva del mot).

Simplificant:  que s’hi han agafat  tot el que han volgut (uns 16.000 milions cada any) i ara, a sobre, els hem de demanar els nostres diners, amb les contraprestacions de tot ordre que vulguin imposar-nos.

Catalunya tanca, amb aquest autèntic despropòsit, un procés que volia trobar, segurament amb bona fe, l’encaix a Espanya, i que s’ha acabat mostrant impossible, perquè Espanya no està per encaixos sinó per liquidar qualsevol intent de diferència, i la crisi els ha estat l’aliada perfecta.

Ara és el moment de decidir:  o seguir subjugats a una Espanya cada cop més forta i amb més poder sobre Catalunya, o emprendre, definitivament, el camí a la independència.  No hi ha terme mig, i la reunió del dia 20 de setembre entre els presidents Mas i Rajoy evidenciarà, encara més si cal, aquest atzucac en què ens trobem, perquè només servirà per mirar d’aclarir les condicions de la nostra rendició (vull dir, del nostre rescat) i per fer la foto de la claudicació.

Moltes gràcies als diferents governs que des de la prudència covarda o des de la incompetència i la irresponsabilitat han contribuit a dur-nos allà on ara som.  Quin gran servei han fet al país.



ag. 282012
 

Ja fa dies que patim, i el que durarà, el debat sobre si el Govern ha d’anar o no a la manifestació de l’11 de setembre.  No és menys insistent el debat que han obert els diferents partits per decidir si hi seran o no, en funció del lema de la marxa.

Tot aquest soroll, perfectament orquestrat, no aconsegueix, però, ni treure protagonisme a una concentració que es preveu massiva, ni al fet que estigui promoguda per la societat civil (no pels partits),  ni al seu objectiu únic d’exigir la independència.

I jo em demano:  quina falta fan el Govern o els partits a la manifestació de l’11 de setembre, quan és la gent qui l’ha feta seva?  Segurament, cap.  O si més no, no cal que en vulguin ser protagonistes,  perquè així la veu que se sentirà serà la del país en el seu conjunt, no la dels interessos particulars d’unes determinades formacions.  Ells ja faran els seus actes institucionals blindats i ben allunyats dels ciutadans, no fos cas que els molestéssim (una vergonya les ofrenes florals amb carrers tancats al públic, per cert)

Quan sí que fan falta els partits i, sobretot, el Govern, és a partir del 12 de setembre, per articular una resposta a la demanda de la societat i  una alternativa a la situació de submissió i d’espoli que patim.  Però molt em temo que llavors no hi seran, perquè estaran massa liats amb les seves coses, en el seu món particular, i no podran perdre el temps amb allò que volem i que els reclamem.

 

ag. 272012
 

“Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa”.  Aquest és un dels significats de la paraula “identitat“.  Per tant, entendrem que és “identitari” qualsevol element que contribueixi a definir aquelles característiques.

Aquesta observació ve a propòsit del fet que darrerament qualsevol cosa que es vulgui fer a Catalunya és titllada, des de fora de les nostres fronteres, d’identitària, amb una clara implicació pejorativa que l’adjectiu no té.  L’ús del català és identitari, la immersió lingüística és identitària, els mitjans de comunicació propis són identitaris, la reclamació del finançament és identitària, la nostra música és identitària, els nostres símbols i la nostra bandera són identitaris…

Per contra, la revindicació fins a l’absurd de la grafia “ñ” (voleu res més ridícul que allò de l’ÑBA?), la imposició arreu de l’espanyol, l’ús sistemàtic de l’adjectiu “espanyol” en qualsevol context, faci o no al cas, l’omnipresència de la bandera, o la ressurrecció dels toros són qüestions “normals”, “lògiques” o “de sentit comú”, però mai “identitàries”.

Aquesta, potser és una de les grans diferències entre tenir un estat o no:  la normalitat dels elements que ens defineixen, o el seu caràcter permanentment revindacatiu, quan no directament subversiu i generador de violència (quin gran tàndem identitat i violència, oi?).

El PP torna els toros a televisió, en horari protegit i sense cap problema.  No és, només faltaria, una manera de refermar una determinada identitat i una determinada concepció del país.  Segur que és el resultat lògic de la gran acceptació de la fiesta.  El pas següent, quin serà?  Declarar la copla matèria curricular?  preparar un remake de tota la filmografia de Lina Morgan i José Luís López Vázquez?, una Marisol, o un pequeño ruiseñor versió 3.0?,  potser una adaptació neoliberal de raza?, el Cara al sol a Eurovisió?  Això sí, facin el que facin, mai res no serà identitari, sinó de sentit comú.

Potser tenen raó, al capdavall, i el que cal és que cada cosa que fem els catalans la fem a consciència que estem conformant la nostra irrenunciable identitat col.lectiva, perquè el país serà allò que cadascun de nosaltres fem i siguem. Potser així, algún dia, podrem aspirar a l’estadi superior de la normalitat nacional.

ag. 262012
 

L’arribada del robot Curiosity a la superfície de Mart ha provocat una autèntica revifalla de l’interès per la cursa espacial, una qüestió aparcada durant anys, segurament per manca de notícies prou singularscom per suscitar l’atenció del gran públic.

No hi ha dubte que es tracta d’una fita científica d’un valor que encara no podem ni imaginar i de la culminació d’un determinat projecte tecnològic.  De tota manera, el Curiosity ens pot oferir alguna que altra sorpresa que ens hauria de fer reflexionar sobre alguna que altra qüestió, com ara, si ens situem en el camp de la fotografia, el fet que les càmares que ens estan fent arribar unes imatges magnífiques tenen una resolució de 1600×1200 píxels (2 megapíxels);  si fa no fa, la d’aquells telèfons mòbils que ja no vol ningú, perquè els actuals superen, i de molt, aquests valors.

I és que no sempre l’últim és necessari ni per a coses prou importants, com ho demostra la fascinació que ens creen unes fotos de 2 megapíxels.  Potser només cal saber trobar l’equilibri entre espectatives i possibilitats perquè els resultats siguin excepcionals. Un altre exemple, encara més evident, el tenim en les naus Voyager, enlairades fa 35 anys i que estan a punt de sortir del sistema solar, enviant-nos, encara, una informació científica valuossíssima.  Podeu imaginar la tecnologia que utilitzen uns aparells de fa 35 anys?

Costa molt poc deixar-se captivar per la novetat i per l’espectacularitat, però val la pena no oblidar que l’autèntic valor de les coses, els resultats realment valuosos, sempre provenen del treball constant i silenciós, i tot sovint també de la modèstia.  Els 35 anys de feina de les Voyager en són una magnífica metàfora.  Ben bé podem afirmar que mai res ni ningú no ha arribat tan lluny, ni durant tant de temps, ni amb tan poc.

I és que més enllà dels titulars impactants hi ha la realitat, la valuosa realitat que fem cadascú de nosaltres discretament, amb constància i en silenci, amb el poc o molt que tenim.

ag. 252012
 

El retrocés que pateix Espanya, a tots nivells, també té la seva expressió en la consideració de les dones, molt més propera al masclisme de la primera meitat del segle XX que la que cabria esperar del segle XXI.

Com en tants altres àmbits (recentralització de l’estat, apologia dels valors catòlics, supremacia hispana…) Intereconomia s’erigeix en instrument bàsic (no l’únic) d’aquesta autèntica reconstrucció de la societat espanyola.  Dos exemples:

1:  Joaquín Ramos Marcos a Carme Barceló:  “¿me va a decir una señorita o señora lo que tiene que hacer un jugador?”.

2:  Tomás Roncero, també a Carme Barceló:  “la mujeres cuando están calladas, dan gusto, de verdad“.

Si hi afegim l’ús i abús dels tòpics masclistes en tota mena de programes, com ara l’expressió “le pedí permiso a mi marido” referida a una dona que volia sortir de nit amb les amigues que vaig pescar no fa gaire en un programa de monòlegs (Telecinco també en sap força, d’això), no hi ha dubte que ens trobem davant d’una autèntica marxa enrere pel que fa als drets i a la posició social de les dones, que troba en la televisió un gran mitjà per fer apologia de la superioritat masculina, de manera més o menys subtil o més o menys grollera, però constant i efectiva.

I per si algú encara tenia cap dubte, TVE, sí, sí, la televisió pública espanyola, per boca del segregacionista ministre Wert, anuncia el desdoblament del seu canal Clan en dos de nous:  Clan Boys i Clan Girls.  Tremoleu pel missatge que s’hi vehicularà.

De debò que les dones catalanes volen formar part d’un país que les maltracta i humilia d’aquesta manera?

ag. 242012
 

Els partits polítics, especialment els més grans, sempre han tingut la tendència a fer equivalents democràcia i possibilitat de votar.  Des de la seva perspectiva, la democràcia s’expressa a les urnes (tot allò de la sobirania del poble i tal i tal) i, un cop passades les eleccions, el seu resultat implica la carta de llibertat per fer el que el partit del govern vulgui, en una interpretació molt particular de la idea de sobirania popular.

Aquesta lectura tan restrictiva de la democràcia, però, ara també perilla, tal com es pot desprendre de les paraules, a micro tancat, no fos cas, de la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en el sentit que està molt preocupada per una possible victòria independentista a Euskadi.

Com que no tinc la senyora Sáez de Santamaría per una persona imbècil, ni de bon tros, entenc que és perfectament conscient de què està dient.  Ni més ni menys que li preocupa un resultat electoral democràtic.  Ara resulta que la sobirania del poble (aquesta petita escletxa de representativitat a partir del vot) tampoc no pot ser sempre acceptable, en funció dels resultats.

Que el Partit Popular té tics clarament autoritaris (per no dir dictatorials) no és cap novetat, però que una de les seves veus més autoritzades, tant per capacitat com per representativitat, posi en qüestió un hipotètic resultat electoral democràtic, n’és una evidència indiscutible.

I dic jo, què passaria si una majoria prou important (absoluta, posem per cas, en termes electorals) fos independentista, a Euskadi o a Catalunya?  Doncs no passaria cap de les catàstrofes que sense cap dubte ens aniran vaticinant els oracles populars.  Passaria que el país en qüestió posaria en marxa un procés definitiu cap a la seva constitució com a estat independent (a banda d’aplicar un programa de govern per gestionar el dia a dia, evidentment), per més que molestés al PP i als seus dirigents, senzillament perquè així ho haurien volgut els seus ciutadans (allò de la sobirania popular, sabeu?).

D’això sí que se’n diria  democràcia, sense por.

ag. 232012
 

Una de les característiques dels governs de dretes és la seva tendència al maniqueisme, a considerar que les coses són bones o dolentes, sense matissos.  D’aquesta manera, entre d’altres, es garateixen adhesions incondicionals, perquè qualsevol ombra de dissidència és immediatament condemnada.

Un parell d’exemples recents els tenim en l’expulsió de l’alcalde de Manacor, el popular Antoni Pastor, per trencar la disciplina de vot en relació a la marginalització de la llengua catalana a la funció pública.  És molt significatiu que s’expulsi del partit algú per dissentir i no pas per corrupció, per exemple (el PP balear en té un bon grapat de casos).

Un altre exemple:  el govern espanyol del PP justifica la confiscació d’estelades en estadis esportius perquè poden incitar a la violència, encara que el fet de portar-los no impliqui cap delicte, evidentment.  És a dir, que si parlem de banderes, o l’espanyola (amb tots els ninots que calgui -àliga inclosa-) o cap.  Es veu que la simbologia feixista no és cap incitació.

Aquesta és la manera de funcionar de la dreta, en tots els àmbits:  o blac o negre, o amb mi o contra mi.  Crec que és sobrer recordar que aquest absolutisme, aplicat sistemàticament (i més si es disposa de majoria absoluta) és molt, però que molt, a prop de la idea que tots tenim de dictadura.  O algú pot veure alguna diferència entre la censura musical franquista, la sentència contra les Pussy Riot, o la detenció del mallorquí Valtonyc?  Al darrere sempre hi ha aquesta forma de fer.

Els propers mesos, amb l’horitzó de les eleccions a Euskadi, seran un magnífic aparador d’aquesta intolerància mental que comento.  Caldrà estar-ne al cas per no deixar-nos encomanar de posicions massa simplistes que mai no porten res de bo i que, en canvi, sempre amaguen massa coses (i cap de bona, per a nosaltres).

 

ag. 222012
 

S’ha parlat molt del Barça i de la seva identificació amb Catalunya, al llarg de la història, però potser l’exemple més clar del seu valor com a imatge, metàfora si voleu , del nostre país la vaig veure durant la Festa del Gamper de dilluns.  M’explico:

La festa en qüestió es va vendre com la gran festa del Barça, amanida amb l’efemèride dels 20 anys de la consecució de la primera Champions.  El producte final va ser una presentació, com a mínim, austera de la plantilla del primer equip, un breu record al títol aconseguit fa dues dècades, amb la presència d’alguns dels seus protagonistes i una mena de partit de futbol amb jugadors, sent generós i positiu, del Barça B.  En resum, un resultat força modest (per no dir mediocre) i una autèntica estafa esportiva a tothom que esperava veure jugar el Barça de debò.  Per no parlar de publicitat enganyosa.

La veritat és que la història em va sonar força a Catalunya.  També ens acostumen a vendre una cosa (estatut, pacte fiscal, hisenda pròpia…) com a gran solució i a l’empara de la nostra història.  També s’acostuma a tirar de velles glòries polítiques per animar una mica la proposta (tot i que anem més justos de polítics retirats, amb un mínim de cara i ulls, que el Barça d’exjugadors) i tot acaba amb un resultat mediocre, quan no dolent, que res té a veure amb allò que ens havien presentat inicialment.

I és que tant el Barça, amb aquesta cosa que en van dir Festa del Gamper, com la política catalana ens tornen a voler fer passar bou per bèstia grossa.  I això ja cansa.

Arran de gespa, a tribuna, una pancarta adreçada a Messi imitava un anunci d’una determinada targeta de crèdit i parlava de 500 € de viatge, 70 € d’entrada i del fet que la seva samarreta no tenia preu.  Francament, crec que una persona que es deixa gairebé 600 € per assistir a un partit de futbol (potser una de les poques vegades que ho farà en la seva vida), mereix molt més.

Una mica, als catalans ens passa el mateix.  Invertim tot el nostre capital humà i tota la nostra il.lusió en alguns projectes que ens diuen que són de futur i acabem amb sous retallats, amb impagaments i amb governs que no saben què fer ni on anar.

Potser va sent hora d’exigir una mica de respecte, com a ciutadans, com a seguidors o com a clients, tant li fa com ens vulguin considerar.  En el cas del Barça és fàcil, perquè de partits n’hi ha molts i rectificar és senzill i, en el de Catalunya, potser la cosa passa per un canvi total de directiva, de jugadors, d’estadi i, fins i tot, de nom.  L’únic que realment cal conservar, i no amb enganys ni amb ambigüitats, són els seguidors, els ciutadans.

css.php