Ago 262012
 

L’arribada del robot Curiosity a la superfície de Mart ha provocat una autèntica revifalla de l’interès per la cursa espacial, una qüestió aparcada durant anys, segurament per manca de notícies prou singularscom per suscitar l’atenció del gran públic.

No hi ha dubte que es tracta d’una fita científica d’un valor que encara no podem ni imaginar i de la culminació d’un determinat projecte tecnològic.  De tota manera, el Curiosity ens pot oferir alguna que altra sorpresa que ens hauria de fer reflexionar sobre alguna que altra qüestió, com ara, si ens situem en el camp de la fotografia, el fet que les càmares que ens estan fent arribar unes imatges magnífiques tenen una resolució de 1600×1200 píxels (2 megapíxels);  si fa no fa, la d’aquells telèfons mòbils que ja no vol ningú, perquè els actuals superen, i de molt, aquests valors.

I és que no sempre l’últim és necessari ni per a coses prou importants, com ho demostra la fascinació que ens creen unes fotos de 2 megapíxels.  Potser només cal saber trobar l’equilibri entre espectatives i possibilitats perquè els resultats siguin excepcionals. Un altre exemple, encara més evident, el tenim en les naus Voyager, enlairades fa 35 anys i que estan a punt de sortir del sistema solar, enviant-nos, encara, una informació científica valuossíssima.  Podeu imaginar la tecnologia que utilitzen uns aparells de fa 35 anys?

Costa molt poc deixar-se captivar per la novetat i per l’espectacularitat, però val la pena no oblidar que l’autèntic valor de les coses, els resultats realment valuosos, sempre provenen del treball constant i silenciós, i tot sovint també de la modèstia.  Els 35 anys de feina de les Voyager en són una magnífica metàfora.  Ben bé podem afirmar que mai res ni ningú no ha arribat tan lluny, ni durant tant de temps, ni amb tan poc.

I és que més enllà dels titulars impactants hi ha la realitat, la valuosa realitat que fem cadascú de nosaltres discretament, amb constància i en silenci, amb el poc o molt que tenim.

css.php