Ago 082012
 

Moltes de les federacions esportives espanyoles (i les catalanes déu n’hi do) són uns organismes estranys, amb unes pautes i normes de funcionament, com a mínim, sorprenents.  Això fa que moltes coses que en depenen, entre elles les actuacions dels esportistes, massa cops puguin estar sota sospita o plantegin dubtes sobre la seva legitimitat.

No fa gaires dies assistíem al trist espectacle de les aventures d’un atleta, curiosament català, l’Àngel Mullera, sobre el qual hi pesava una sospita de dopatge, tot i no haver donat positiu en cap control.  Un espectacle auspiciat per la pròpia Federació Espanyola d’Atletisme, que finalment va haver de fer silenci davant del veredicte del Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (el TAS).

En aquest afer, la Federació semblava la gran valedora de totes les virtuts, a la qual, una simple possibilitat no contrastada li semblava motiu més que suficient per deixar un atleta fora dels Jocs Olímpics.

Dilluns, la selecció espanyola de bàsquet perdia davant Brasil, amb un sorprenentment mediocre quart temps.  Ja feixa uns dies, de fet, que tothom especulava obertament amb la possibilitat d’aquesta derrota per evitar el creuament amb la formació dels Estats Units abans d’una hipotètica final.  En aquesta ocasió, però, cap mesura ni cap posicionament federatiu.  Silenci absolut.  Potser la possibilitat real de medalla fa callar qualsevol veu i arracona qualsevol prejudici ètic o moral.

No sé si aquell partit va ser del tot net o si la derrota ja anava prou bé.  Això només ho saben del cert els propis esportistes.  Aquestes coses són tan difícils de demostrar com les suposades intencions del no dopatge efectiu de Mullera.

Tothom que coneix mínimament l’esport sap que moltes federacions són reductes de maneres de fer franquistes on els privilegis i l’arbitrarietat i el fanatisme patri són norma i, finalment, acaben fent-se evidents, tan evidents com en el cas d’Àlex Fàbregas, perseguit per dir que més s’estimaria competir per Catalunya que per Espanya, tot i que ho fa i un gran rendiment.  I és que per salut democràtica, si més no, caldria plantejar-ne una reforma en profunditat que mai no arriba.  Algú haurà de dir per què, algun dia.

Mentrestant, Mullera va poder assistir als Jocs, la selecció de bàsquet segueix endavant sense haver de patir pels Estats Units i Fàgregas ha de tancar el seus comptes a les xarxes socials per insults i amenaces de mort.

I els equips de futbol seguixen acumulant, amb absoluta impunitat, deutes i impagaments (que aquesta n’és una altra).

css.php